Ell/a

Bé, de fet són ell i ella com per casualitat, podrien ser ella i l'altra ella però llavors seria més difícil d'entendre, no?
D'una banda encara em sento malament perquè el dijous ella em digués de quedar i jo li digués que no. Perquè en realitat sí que hi vull quedar però no així i sé que em farà més mal i no vull però sí que vull i per això em sento malament és com si tingués mal de panxa mental.
D'altra banda em faig gràcia a mi mateixa perquè quan tens il.lusió per veure a algú (en aquest cas ell) i desitjaries que et trobés atractiva fas coses com depilar-te, comprar-te roba, pensar què et posaràs quan el vegis...i això en realitat et beneficia a tu mateixa perquè estàs millor i tothom et veu més bé encara que al final no aconsegueixis l'objectiu. Potser ell no em troba gens atractiva i després et frustres més perquè has intentat estar al màxim d'atractiva i resulta que l'altre no t'hi troba (bé o sí però jo crec que en aquest cas no). És la contradicció del flirteig o del coqueteig o digues-li "hatxe". Fins que no saps segur que l'altra part també juga...buf. Em fa ilu i mandra alhora. I por perquè realment encara no sé si vull res amb ell.
Estic una mica tocada del bolet, oi?

Tard

Avui ella ha penjat una foto seva i l'he vist i m'he omplert de tendresa. L'acariciaria, la miraria durant hores...però tinc la sensació que és massa tard, que realment no vull res amb ella, que s'ha acabat, que ja no n'espero res ni puc oferir-li res. Això també m'entristeix. M'agradaria tenir il.lusió per ella encara (en part) però no en tinc. Se m'ha acabat, me l'ha gastat. Ara no en queda, per molt que vulguis xarrupar. No en queda. Em sento buida, i és un buit que em fa mal. És com la "nada". Un agujero seria algo...no quedó nada.

I si...

Finalment no vaig veure cap dels dos. Millor, quin descans, quina alegria, quin relax.
Però tinc un pensament en que hi entra ell: "ah, li preguntaré que taliqual" i m'entra la vergonya i penso...què tinc, 12 anys?? Perquè em torna la por de isiemfaigpesada, isipassademi, isialfinalnovull, isi....però ho faré, i tant que li diré. Ja tinc una llista tan llarga de coses per dir-li quan el vegi que no sé si finalment enviar-li un sms per dir-li alguna d'elles...pq tenia també aquell pensament infantil de "si ja li he dit, quan el vegi no sabré què dir-li...". Que pava estic, no?
Dissabte que vé el veuré al 99% segur. Estic com nerviosa.
Sí, crec que li enviaré un sms un dia d'aquests.
Avui he estat fent teràpia a una amiga perque passi a l'acció dient-li que realment només aprenem les coses que vivim corporalment. Bueno, només potser no però sí, molt principalment i més profundament. Que el que pensem està bé però el que és real és el que vivim, experimentem, palpem, fem...m'aplico el "cuentu", va.

Desconcert

Tard o d'hora havia d'arribar aquest dia i una part de mi se n'alegra, està satisfeta.
Avui ha estat el dia en que m'ha trucat i m'ha dit si volia anar a casa seva. Així, per cap raó, diguessim. Bueno....Ella, ésclar.
Sort que no podia i ni tan sols ho he hagut de decidir però és que igualment...què? Quedem avui com si res? Parlem com si res? Ens n'anem al llit com si res? O no? No hem aclarit res! Jo no vull una relació així, i ja li he dit, jo vull una relació DE PARELLA. No sé, tampoc és tan difícil d'entendre, no? No puc tenir un altre tipus de relació amb ella, no puc liar-nos un dia i el pròxim dia fer que som amigues. No vull fer això i encara que volgués no em sortiria.
Quan he acabat de parlar amb ella sí, estava trista, contrariada i em sentia malament per mi, per ella, decebuda. Em fa mal que ella vulgui veure'm i que no em tingui perquè me l'estimo i vull que estigui bé, que tingui el que vol...però no pot ser.
Li he parlat de l'esdeveniment de demà. Potser l'hi trobo. Potser duc els gomets al bolso. Potser quan la veig tinc ganes de plorar. O de fugir. O potser no la veig.

Gomet

M'ha demanat gomets. Com els q li vaig donar aquella nit mentre rèiem enganxant-los al cap de la gata...per què?
Ella i els seus poders: he rebut un missatge; he agafat el mòbil i he pensat "mira, el gomet en forma de lluna que vaig enganxar aquí com ella al seu mòbil"; giro el mòbil i veig el seu missatge "necessito més gomets!". I prou. Li he respost que encara estan aquí els que van quedar. I ja està, no m'ha dit res més.
No tinc ganes de pensar per què m'ho ha dit ni amb quina finalitat i quina intenció...potser és perquè divendres molt probablement anirem al mateix esdeveniment (jo, ella i ell...o potser no. Jo sí!) i potser duré els gomets al bolso per donar-li si la veig. O potser no.
Perquè encara no entenc res i seria impossible ficar-se dins del seu cervell i entendre'l.
I encara voldria un dibuix dels seus pintats amb plastidecor.
Per què no m'estima?? Sort que la meva nena del cole sí.

Tendresa

O reflexió sobre què entenem per amor??
Una nena de l'escola (3 anys) m'ha preguntat per Ella, perquè els n'havia parlat i els havia ensenyat una foto del mòbil així en petit comité, dient que era "meva". I avui agafa i em pregunta "y tu "ella"??"...ejem...espera nena, que penso com t'ho explico.
- És que ella ja no m'estima- li he dit finalment.
La nena m'ha mirat
- Yo sí- m'ha dit.
- Jo també- li he contestat.
I ens hem abraçat.

Tristesa 4.513

Ja no me'n recordo de per quin número anava...
Aquest cap de setmana he pensat massa, MALAMENT! Perquè ara estic trista una altra vegada per ella...per tot com va anar, perquè va tornar a enamorar-me per tornar-me a despreciar i per fer-me sentir que no valc la pena, com sempre.
Ja sé, ja sé, el meu cervell ja sap que això és cosa de l'autoestima i realment jo crec que sí que valc la pena però de vegades necessitem saber i pensar i creure'ns que els altres també ho creuen!! Com a mínim algú altre, com a mínim algú que per nosaltres sí que ho val tot, algú a qui estimem i a qui estem disposats a donar-li tot i li donem...i ho agafa i en fa una bola i ho llença, ho trepitja i ni tan sols se n'adona...

Acció/no acció

Em costa pensar en passar a l'acció.
Potser és perquè realment no veig cap futur amb ell.
Potser és perquè penso que jo mai li agradaré i faré el ridicul si intento algo.
Potser és perquè en realitat no vull res amb ell...tot i que la veritat és que passen els dies i no se me'n va del cap...
Potser és perquè no vull que m'ignorin més. Tot i que és una cosa que odio, sempre m'acaba passant. Tampoc ignorar en el sentit literal de la paraula sinó, sobretot, que m'ignorin com a "ens amorós". Que a tothom li caigui molt bé i m'estimi molt però rarament a ningú li agradi. D'acord, de vegades sí però és molt frustrant intentar acostar-se a algú perquè t'agrada i que et vegi "com una amiga" i "li caiguis molt bé". Alguna cosa dec fer malament perquè l'altra persona realment, no rep el missatge que jo vull enviar-li. No sé, hauré de canviar alguna cosa.
Hi ha gent que diu als altres "bon dia" i ja se n'enamoren!!
No sé, vull passar a l'acció però no ho faig....o no vull. No sé...Visca la decisió..

Surrealismes

Diumenge li vaig dir a ell si volia venir a un concert i em va dir que no perquè no li anava bé però que moltes gràcies.
Jo coneixia més o menys les cançons d'aquest grup però no les havia escoltat atentament.
Trobeu normal que en tinguin una el títol de la qual sigui EL NOM D'ELL?? Bé, sobretot considerant que és un nom bastant rar (jo de fet, no conec a ningú més que es digui així).
Em fa ràbia quan passen coses que si fossin en una pel.lícula voldrien dir algo però a la realitat senzillament són surrealismes de la vida.

Culebron

O correctament dit en català: culebrot.
La meva vida n'és un.
Si us dic que ella m'ha trucat per demanar-me si havia anat al concert on potser hi era ell però jo li he dit que no perquè estava veient cantar a la ex d'ell la qual m'agrada moltíssim (moment surrealista)...entendreu alguna cosa?
Bé, faré un petit resum en dos apartats:
a) Ell: em sento raríssima perquè la seva ex m'agrada (tot i q fa molt temps i sé q no tinc res a fer amb ella, no puc evitar q m'agradi, la trobo extremament guapa i atractiva).
b) Ella: continua caient en picat perquè em truca de manera interessada només per demanar-me si he vist al "nou" que li agrada. Contiuo pensant: però què s'ha cregut?? I després em torna a trucar per demanar-me si m'he enfadat perquè m'ha parlat d'ell.
És q ja no em queda energia ni per enfadar-me ni tan sols per posar-me trista. Hem viscut dues històries diferents o jo he viscut una fantasia o no sé...això sí que em posa trista però pel que fa a ella...bah, que se'n vagi a la merda.

Demà

Demà potser el veig a ell (i seguim amb la dinàmica d'un dia cadascú) però penso que és una història que no té cap mena de futur i em surt invertir-hi el mínim d'energia.
Podria anar demà on potser ell estarà. També hi ha la possibilitat que hi sigui Ella...però no crec perquè potser m'ho hauria dit...bé, o potser no...tinc la sensació que ja no la conec.
Si tingués la iniciativa activada, podria demanar-li a ell si anirà demà al lloc possible...però és q alhora penso: per què??
I el que més penso: ja no vull que em tractin més malament, no vull que m'ignorin més. És que no puc, necessito sentir-me estimada i valorada, necessito mimar-me i també que em mimin. Per això no sé què fer, si demanar-li si hi anirà o no...i alhora penso encara: SI NO M'AGRADA!! Buf, sembla que tingui quinze anys!!!

Aniversari

Avui ha sigut l'aniversari d'Ella...l'he felicitat per sms. M'ha contestat amb la nova paraula carinyosa que va inventar l'altre dia.
I he tornat a sentir pena perquè no podem ser amigues. La primera que no pot, sóc jo. No en sé. Suposo que és perquè ja vam començar agradant-nos quan ens vam conèixer. Jo li vaig agradar des del principi, segons em va dir, i ella em va començar a agradar un dia al cine, segons diu que jo li vaig dir (jo no me'n recordo, fa tants anys!). Però si tornem a ser amigues ens tornarem a embolicar i tornaré a enamorar-me d'ella i tornaré a patir i ella es tornarà a posar xula i a tractar-me malament. Jo no vull una relació així ni d'amistat ni res. Em fa mal, em pren més del que m'aporta. Però alhora...voldria que estigués a la meva vida, voldria estar a la seva, voldria estimar-la, voldria estar tranquil.la amb ella.
I ara sé que ho he intentat però que ha sigut ella que se m'ha tirat a sobre per després deixar-me tirada. I ara no tinc forces per tornar a intentar ser la seva amiga. No puc.
Ella no vol o no pot ser la meva nòvia.
Jo no vull o no puc ser la seva amiga.
Estem condemnades al fracàs.

Fer feliç

Avui, comunicació via carta i via missatges d'una amiga comuna amb ell (avui toca ell, es veu). Em diu que escolti Kitty, Daisy & Lewis...ho faré demà perquè el so del meu ordinador no funciona.
La carta era per animar-lo. Jo per què sempre tinc la mania de voler fer feliç a la gent? A vegades tinc la sensació que ho faig com per aires de grandesa però si ho miro fredament, és bo, no? A mi m'agradaria que algú volgués fer-me feliç. Però d'altra banda també penso que m'agradaria estar amb algú que JA SIGUI feliç com jo ho sóc...no sé, és un tema en el que he de pensar més.
No té res de dolent voler que la persona que tens al cap estigui bé, estigui contenta, i tingui coses boniques i agradables a la seva vida, oi que no? O, repeteixo, potser és pretensiós per part meva pretendre que li provinguin de mi.

Ahir

Existirà, suposo, sempre aquella petita punxada de dolor quan una persona a qui hem estimat, de qui hem estat molt enamorades tot i que ja faci tant de temps, està amb una altra persona. Una mica de gelosia, una mica d'anyorança, una mica d'enveja, una mica de sentiment de pèrdua...no sé, una mica de tristesa, al cap i a la fi però com que últimament la tristesa i jo ens duem bastant bé.
Un puntet de tristesa al mig de l'alegria perquè, malgrat tot, volem que sigui feliç, és clar, i perquè encara ens l'estimem tot i que d'una altra manera.
Potser el títol del post hauria d'haver estat abans-d'ahir perquè d'això ja fa mooolt i moooolt de temps. I d'ella sí que vaig haver de ser amiga perquè no podia desvincular-me'n.
Últimament he estat pensant en això: el desvincle. Vincular-se és una capacitat i se n'ha d'aprendre però a desvincular-se també. I potser gràcies a la persona q ara està amb una altra persona i em produeix un punt de tristesa enmig de l'alegria, vaig aprendre a desvincular-me.
Quan un vincle et fa mal, és un plaer sentir-se desvinculada.

Un dia cadascú

Es veu que avui toca de nou Ella perquè després d'haver-me parlat durant nosequants dies com el contestador de orange...avui m'ha saludat amb una paraula carinyosa, ha xerrat amb mi la mar de bé i com que ha hagut de tallar la connexió fins i tot m'ha enviat un sms per dir-m'ho!!
No entenc res però el pitjor és q sento que no hi ha res per entendre, que ja m'és igual perquè després tornarem a ser un robot i després un altre cop a parlar-me com si res. I després es queixa de que li fan...si ella fa el mateix.
No sé, ara sento que no l'estimo...que m'agradaria estimar-la...però no vull ni puc per la senzilla raó que ella no m'estima a mi ni a ningú.
De totes maneres estic una mica contenta que haguem parlat bé.

Infants

Cada dia em meravello de com els infants capten les emocions més profundes dels altres. Només els infants saben el que cerquen (que diu el petit princep) però també saben el que cerquem nosaltres.
Amb prou feines he dit a ningú que penso una mica en ell. Un dia vaig anomenar-lo a la classe, dient que era un amic meu (cert) i avui una nena m'ha regalat una fulla d'heura del pati i m'ha dit que era per ell.
M'han entrat moltes ganes d'explicar-li (a ell, és clar) però no crec que ho faci perquè estic cansada de participar en històres amb persones que no hi participen. I estic segura que ell no pensa gens en mi.
Tot i que jo no sé ni de quina manera hi penso, la realitat és que el tinc al cap. Estic anti-acció.
I això que predico la teoria de passar a l'acció sempre que es pugui. I jo vaig i no ho faig. No tinc ganes que em rebutgin més, que em facin més mal, de tornar-me a sentir no-res, que tant hi fa si hi sóc com si no, que tant podria ser-hi jo com qualsevol altre...no. No vull sentir-me més així, almenys per ara. No m'hi veig amb cor. M'he de cuidar i mimar-me...i això mateix faig.

Ella de nou

He parlat amb ella i vaja...res de nou perquè continua anant a lo seu, vivint en el seu món en què ningú més que ella té el més mínim protagonisme si no és per al seu interès.
Així li va.
I en el seu món imaginari en què tot canviarà un dia. En què el present no existeix, només és un tràmit per arribar al futur anelhat (o com s'escrigui). I mira, sí, ja que hi som, passem els dies de la millor manera possible però...tinc la sensació que no construeix res, que només van passant. Parlant amb ella avui tinc la sensació q no ha passat res entre nosaltres, que res ha PASSAT realment per ella...que la vida li passa de llarg...i sí, m'he posat trista però també contenta perquè realment no vull estar amb una persona així que em xucla l'energia i a sobre per a no res.
Potser em serviex per adonar-me que per mi és important la construcció de la vida. Ja sé que cada dia no és transcendental però és un petit nus de tot el macramé. Per mi és així, és com ho veig. I ella no, tot i que mai hem parlat d'això.
Continua dient el mateix des de fa anys, des que la conec: que serà, que farà...i el que fa en realitat és amargar-se la vida a ella i a tothom qui se li acosta.
Digueu-me si no és trist...

Tristesa 4 (o 5)

I m'acabo de posar molt trista perquè m'he adonat que és el primer dissabte en molt de temps que em passo a casa sense ella...i ara l'enyoro com feia dies que no ho feia...i voldria que tot hagués funcionat i ara mengessim anissos en comptes d'espaguettis...que era lo únic que tenia de menjar. Potser el pes al pit que sentia aquesta tarda era aquesta tristesa que volia sortir i ara ho ha fet...

Zero comentaris

Escric el bloc per mi, com a diari...però si l'escric a internet és perquè m'agradaria que algú el llegís. Si l'escric anònim és perquè no vull que ho llegeixin els meus amics (excepte tu, calaix) però, com es fa per compartir-ho? Perquè se sàpiga que existeix?
M'agradaria una mica de feedback...

Carpe diem

He coquetejat...quan l'he vist, se m'ha accelerat el cor...segurament mai passi res, però m'he sentit estranya. De fet no m'agrada, de fet no volia liar-me amb ell, ni molt menys anar-me'n-hi al llit però se m'escapava el somriure quan ens miravem als ulls. I ell em somreia, ha elogiat la meva roba, l'ha sorprès que m'hagi recordat d'ell però ha vingut. M'ha mirat embadalit durant potser un instant...potser tan curt que ha passat desaparcebut.
Em passa una cosa que no m'agradaria que em passés: que a la mínima que penso en algú "en aquest sentit" ja m'imagino tota la pel.licula sencera fins a les lletres. I no vull. Perquè no m'agrada. Senzillament tenia ganes de veure'l, de saludar-lo. Senzillament em fa sentir especial i estic contenta de veure'l de tant en tant. No cal que em vinguin al cervell idees com viure amb ell o coses així...perquè llavors m'entra el mal rotllo perquè NO VULL, és clar.
Carpe diem seria pensar només en el que ha passat avui, no? Només els fets i les emocions que s'han produit al moment. No pensar més enllà, no relacionar-ho amb un futur que potser mai no s'esdevindrà. De fet segurament no perquè com ja he dit, per començar jo no vull!!
Però també m'agradaria que jo mateixa, la vida, ell...em sorprengués. Que passés algo que ara ni tan sols desitjo però que fos bo, és clar. Que no m'esperés res del que passarà ni del que sentiré. De fet una mica sorpresa estic però tampoc molt perquè a mi m'agafen aquests rampells i després se'm passen i me'n faig creus.
Com pots mirar algú i pensar que no t'agrada i alhora voler estar el màxim d'aprop seu? Tant, que tens ganes d'abraçar-lo i tot...