2 coses

Bueno, 3:
1) Ahir vam fer el sopar q no vam fer la setmana passada i va anar MOLT BÉ. No no, no tan bé! però en el sentit q ens ho vam passar molt b (erem 4: jo, ell, la meva amiga i el seu amic però q tots erem amics entre tots, diguessim) i vam xerrar molt i vam riure i estavem en super confi i em va encantar i vam xerrar molt ell i jo, zero tallats i molt molt molt bé.  I, ah, és absolutament MONÍSSIM.
2) Amb la meva amiga hem arribat a la conclusió q com q no enten les indirectes tinc 2 opcions: anar més directe o passar d tot. No tinc ganes de passar de tot.
3) La meva mare m'agobia. Per què? Doncs perquè em controla i a més, no vol que tingui parella i creu que mai en tindré. Com ho sé? Doncs perquè com si res es presenta el diumenge al matí a casa (truca, eh? però igualment...) donant PER DESCOMPTAT que mai no hauré passat la nit amb ningú perquè sempre tindrà una filla soltera a prop amb qui ser amiga...buf...i em controla perquè ahir, com q teniem el sopar i no estava al facebook (jo) aquesta tarda ja la tenim aquí "de visita": i com és que tens la taula oberta?? Mira mama...prou.
Em sento una mica Bridget Jones

ai no, eren 4:
4) Vull reproduir aquesta escena amb el meu veí. No sé per què està subtitulada, pq és la q he trobat

Possibilitat

Avui he vist aquell amic meu gai de qui us parlava AQUEST POST i que em posa, sempre li dic, jejeje, és la conya.
Avui hem estat els dos molt amorosos, fent-nos abraçadetes i seient al costat molt a prop i fent-nos caricietes...preciós....realment avui ho necessitava, allò q deia ahir...gràcies guapo, tot i q no llegeixis això.
B, la cosa és que he arribat a la conclusió que el que m'estressa, m'angoixa, em deprimeix, em fa estar dels nervis i em fa ser qui no sóc, actuar precipitadament i de forma antinatural és el fet de TENIR ALGUNA POSSIBILITAT.
Amb aquest amic gai no en tinc cap perquè...ejem...és gai i sé que mai serem parella ni s'enamorarà de mi tot i que poguem tontejar com avui i estimar-nos molt. Per tant cap problema, estic amb ell l'abraço el sobo, m'encanta i si voleu que us digui la veritat, és molt més guapo que el meu veí i si pogués triar triaria abans el meu amic que el meu veí. Però com que no tinc cap possibilitat amb ell..res. Estic tranquilíssima, gaudeixo del moment, deixo que tot flueixi i espero pacientment el moment oportú...ho veieu? ho sé fer!! Per què em desprogramo quan m'agrada algú i penso q potser tb li agrado o li podria agradar i q fins i tot hi podria tenir una relació...
Nusé...
Per cert, avui hauria violat al XULÍN i també és perfecte perquè tampoc tinc cap possibilitat amb ell...vull tornar a somiar amb ell, un somni amb tacte com el d'aquesta nit.
Ah, passo del veí.

Confiança 2

Mecaguen...havia escrit una bona parrafada i se m'ha borrat no sé com...quin fàstic.
Bé, deia que vull deixar d'estar en aquest estat de depressió però no sé com...
Ahir estava de superbaixón i no vaig anar a un lloc on anaven els meus amics.
Endevineu què: el meu veí també hi va anar.
Si jo hagués estat normal hi hauria anat i mira, potser ens hauriem trobat. D'això se'n diu naturalitat.
I de fet, el meu estat no és per ell, de fet ja em comença a ser igual i està MÉS QUE CLAR, per molt que diguin, que la seva atenció no està posada en mi. I si intento que l'hi posi, l'únic q aconsegueixo és sentir-me PLASTA.
Aleshores entra en joc el TEMITA: la confiança...no fer res i confiar en que les coses passaran i s'esdevindran. No puc, l'angoixa em supera.
Demà hem quedat per al sopar que no vam fer dilluns passat. I no estic contenta. Hauria d'esatr contenta i confiada. Doncs estic nerviosa, irritable i pensant que la cagaré. Em fumaré un flai abans que vingui jajajaja. Bé, sort q hi haurà la meva amiga, intentaré no parlar del tema...distreure el meu cervell...no us penseu, ja ho intento ja: avui he somiat amb el XULÍN!!
Primer estavem en una casa així, tot un grup de gent i ell estava al meu costat i se'm tirava a sobre com posant-se tendre...però b, sense q passés res, diguessim, però estavem tontejant: jijijijajaja. LLavors venia més i més gent i a mi m'era igual, estava com de subidon i ell deia que se n'anava i jo em posava a jugar a cartes amb gent i ell estava marxant però llavors deia que al final no se n'anava i tornava i s'asseia al meu costat. Jo sabia (als somnis som tan poderosos...) que ell es volia liar amb mi però que per alguna cosa creia que era millor que no. Però em bastava amb saber que SÍ que volia i em veia capaç de provocar-lo i de fer cara i posat i actitud de "ah, no et vols enrollar amb mi? molt bé, tu mateix, jo aquí estic tan sexy com sóc...". Hauria d'aplicar aquest pensament a la vida real.
Però no puc.
Crec que també tinc massa petonitis i massa follera...i això em fa estar massa ansiosa. Tanta castedat no pot ser natural home...
A.D.V.

Truman

Heu vist el show de Truman??? Quina gran peli...
A vegades tinc complexe de Truman.
El dia que estàs plosh tot va de cul, com si et perseguís un núvol només plovent sobre teu.
I que ningú et faci una sorpresa en aquests moments o et passi algo inesperat q t canvii, algo q no depengui d tu. Estic cansada d'haver-ho de fer tot jo, només vull flotar i que les coses succeeixin al meu voltant.
Vull estar com el dia "de autos" i vull q un paperet decideixi quan em tornarà a fer un petó i jo només em deixi dur i que ell torni a fer trampes per triar-me i em faci repetir el petó que li he fet jo perquè era massa petit. Per mi aquella nit va ser massa curta i de cop ell va marxar al carrer i tot es va acabar. Què he de fer perquè torni a valdre l'encanteri?
Per què sempre tot és tan raro?? Per què no puc conèixer algú i ens agradem i tot és normal i no hi ha coses rares ni TOIES pel mig?? I que el que jo faci sigui efectiu i que l'altra part també faci coses i em senti atesa i protegida i existent com li passa a TANTA gent???
No vull estar així, vull estar normal perquè de fet tot està normal, no entenc per què he d'estar així de deprimida com si, no sé, com si no m'estimés ningú o m'acabés de deixar l'amor de la meva vida.
Alguns dels meus amics em diuen que no perdi l'esperança o que passi d'ell perquè no em fa cas. I ja sé que vaig dir que no posaria més com a exemple els casos passats...Si algú em fes cas de tant en tant...és esgotador estar sempre pensant: bueno va, la pròxima vegada. Aquest pensament ja se m'ha gastat.

Casa

Avui només tenia ganes d'arribar a casa, el món exterior em posava de mal humor.
He anat a veure el meu veí que feia una xerrada i continuava moníssim i després no podia deixar de pensar en ell i volia marxar a casa i marxar a casa i marxar a casa. Però no pas PER ELL ni per si el veia ni res sinó per estar amb mi mateixa i pensar en ell i fer cara de pava i tenir ganes de plorar i sentir-me recollida i a prop seu que és dintre meu...
Tinc la sensació estúpida que no m'agrada sinó que ens agradem.

Somni

És moníiiiiiiiiiiiiiiiiiissim!!!
Avui ens hem trobat a l'escala i ja no estavem gens tallats i m'ha fet passar un moment pq jo venia del carrer i hem xerrat guai i li he explicat q somia i el sento i q aquest matí es barallava amb algú en somnis mentre jo em llevava...no és preciós? Ha rigut i ha posat cara de vergonyeta i estava moníssim i no entenc com puc estar tan penjada d'ell...

A.D.V.

No no, no són les inicials de l'Adorada Profe de Dansa canviades...són les inicials d'Asco De Vida.
Sóc taaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaan desgraciada!!
Us ho explicaré per ordre cronològic.
Al migdia m'he il.luminat i m'he atipat de no estar fent res respecte al Veiníssim. I li he dit si volia venir a sopar amb mi i la meva amiga q tb fa dansa i es queda a dormir molt sovint q tb és amiga seva.
M'ha respost q sí, q ok i q li diria a un altre amic comú, diguessim.
Fins aquí guai he pensat veus? Toma ya, tanta tonteria i mira que fàcil era.
Llavors rebo un missatge de la meva amiga dient-me que NO VE PERQUÈ ESTÀ MALALTA. Toca't els collons...però bueno, he decidit no dir-li res perquè total, igualment erem 3.
Total, q arribo aquí a acasa després de dansa i passa l'hora i els minuts i obro el facebook per no avorrir-me i el veig al xat i li dic: bueno què? Diu ai sí ara vinc però l'altre col.lega no ve i clar, jo li dic q la amiga tampoc hi és.
ATENCIÓ: MOMENT PREVISIBLE
Obviament em diu q ho deixem per un altre dia i q quedem dilluns que ve.
Li he dit q almenys vingués a buscar amanida q en tenia per un regiment i ha vingut.
Mireu, digueu-me pava però estic contenta per haver-lo vist i perquè hem parlat normal sense estar a punt de dir "o sigui que Montse i Meritxell" i perquè ESTAVA MONÍSSIM!!! I m'ha somrigut...i està molt mono quan em somriu així perquè tinc la sensació que sempre està molt sèrio.
Segons el que diu el meu terapeuta NENET, la seva reacció és normal independentment de si li interesso o no i he d'estar contenta perquè hem augmentat una miqueta la confiança.
I segons diu la meva pavicitat ara té la meva amanida a la nevera i demà tornarà a pensar en mi quan se la mengi perquè diu q avui té massa feina.
En realitat estic una mica contenta d'haver-lo vist i d q m'hagi somrigut i d q sigui tan mono i d q haguem quedat dilluns q ve EN GRUP (no fos cas...).

Veritat

Aviam potser simplement jo li vaig fer petons de veritat i ell de mentida. I clar, un joc de mentida doncs ja se li ha oblidat i està exactament igual que abans. Doncs molt bé, home, tot això que es perd, no ho sap prou...

Confiança

Buf, qui espera desespera.
Continuo tova.
I aquest Toia no té intencions de fer res de res...Ja han passat 2 caps de setmana més. Està clar q passa de mi.
Voldria actuar, però voldria fer una actuació efectiva i clar, això no es pot saber.
O potser ara justament és el moment d'esperar i no fer res perquè ara estic ansiosa i ho faria amb la meva personalitat alternativa, ara l'actuació la faria la Jo que no sóc Jo.
Esperar em posa trista quan no veig resultats i no puc fer ni dir res.
La confiança flaqueja.
El oraculo del sur obrirà els ulls i em tirarà el raig (heu vist la historia interminable, no? jeje).
He de treballar la confiança però...com? No estic gens confiada i això em fa estar ansiosa.
A.D.V. (asco de vida)

Tova

Aviam, per una banda és dur que t'agradi el teu veí quan no et fa ni cas i tens una nit toveta com la d'avui en què estàs cansada i voldries només que et fes una miqueta de cas.
Però d'alguna manera és reconfortant saber q està aquí al costat a l'altra banda de la paret al seu facebook (el veig al xat però no li dic res, esclar). És una mica com si estigués amb ell. Quina tonteria...però vaja, ja us he dit que estic molt tova avui...
M'agradaria picar al seu timbre però ara ja estic massa tallada per les seves actuacions. Actuaré quan les condicions seran favorables. Si és que quan ho siguin encara hi estic interessada, esclar. Què s'ha pensat? Doncs suposo que no s'ha pensat RES DE RES.

Mono

Avui he vist al meu veí a la seva cuina des de la meva. Primer ell no em veia i estava allà parlant amb la seva companya de pis.
I jo el mirava. M'encantava aquesta sensació d'espiar...com la que tenia quan tenia 14 anys i estava tan enamorada d'aquell nen de la meva classe. Quan me'l podia mirar era feliç.
Tenia vergonya de veure'l, tenia la sensació que em posava vermella i se m'ha accelerat el cor. Si encara serà veritat que m'agrada, tot i ser una TOIA. Aix...amb el dia tan completito que he tingut...
Aleshores m'he posat a pensar, dintre de la meva vergonya: que mono és...que mono...i de reüll he vist q picava al vidre per saludar-me i jo l'he saludat distretament, primera perquè no m'ho esperava i segona perquè de seguida s'ha girat clar...jejeje. O sigui que la sensació de QUE MONO s'ha incrementat.
Ai, que mono...
A més que sento encara que em dóna energia, quan arribo a casa em sento com la protagonista d'una peli. M'agrada el veí...és com de pel.lícula.

I passió...

Ai, no sé, em sento molt rara.
Per una banda penso que el meu veí no m'agrada tant  i simplement em va agradar molt que em fes petons i semblés que em feia més cas a mi que a la resta. A vegades em sento com els meus nens del cole i només vull q em facin cas i em facin cas i em facin cas només a mi.
Però per una altra banda penso en ell i somric quan veig que està al xat (tot i q no em diu mai absolutament res de res) i només estic pendent dels sorolls de l'escala i vull q em piqui al timbre!!
Però també penso que en realitat no vull estar amb ell perquè no sé què cony hi fotria amb un tio com ell i perquè a més és un TOIA i em cau malament perquè esclar, si m'ha de fer aquest NO-CAS doncs evidentment que no hi vull res de res.
I per la tercera banda penso que s'ha encès en mi com un foc (niño enciende el fuego que llevo dentro!) que ara ja no puc parar i que vull estar per sempre jugant al joc aquell de fer petons. I que en el fons m'importa un pito el veí i que només és una excusa per desfermar-me... El fet que sigui el meu veí i estigui aquí a 3 passes fa que estigui com en tensió permanent i com una metxa a punt. No em refereixo només a la qüestió sexual...tampoc és això...és més aviat una qüestió PASSIONAL. És com voler-ho viure tot i voler-me menjar el món i la vida. És com que estas ansias de vivir no caben en una canción...
I ah, finalment per la banda de la dimensió desconeguda, estic com super deshinibida amb l'A.P.D. això d'haver morrejat el seu germà em dóna com uns poders...que sense pensar-ho ni pretendre-ho, tinc la sensació que me l'estic intentant lligar tota l'estona hahaha. És tan absolutament impossible que ni tan sols em pot frustrar el fet que mai serà real. Però em continua entusiasmantíssim fer classe amb ella i els dies que no em toca em deprimeixo...hahaha...no no, però espero amb candeletes els dies que sí perquè em transporta com a un mundo ideal com l'aladdin....que nunca pude imaginar...
Molt bé, abans de continuar dient tonteries i posant frases de cançons niré a dormir avui que puc anar-me'n-hi d'hora (perquè després diguin que els pronoms febles s'estan perdent...va home va...)

Evolució

Bueno bueno, no sé quin dia vaig escriure però des de llavors he estat pensant, parlant, canviant, evolucionant i he arribat a unes quantes conclusions.
- La pròxima vegada que pensi q hi ha algo amb algú, em prohibiré dir-li res durant una setmana perquè em torno histèrica perduda i semblo imbècil.
- El meu veí és un TOIA i no em fa el més mínim cas, o sigui que passo de fer res més.
- Després de veure la peli "QUÉ LES PASA A LOS HOMBRES" he de pensar que si passa de mi, simplement vol dir que passa de mi. Si no em diu res és que no em vol dir res i si em talla és perquè no té ganes de parlar amb mi o li és igual. Jo no sóc una peli ni una excepció: sóc la NORMA.
- Aquesta és una conclusió imaginada però que m'agrada pensar-hi com un joc i actuar en conseqüència: el meu veí està totalment boig per mi. Tant que està super tallat i per això no em diu res i passa de mi del tot. Jajajajja
- Ara que he començat, no vull parar de morrejar. Proposit del 2012: morrejar molt. O sigui que es preparin...Ara s'han despertat les hormones i és l'atac de l'hormona desbocada...

Cara i creu

La cara és una conversa amb el Nenet que m'ha fet canviar força el punt de vista perquè diu que em penjo massa ràpid i que llavors deixo de ser com sóc i per això em surt malament. M'alegro que algú em digui què faig malament i no, senzillament que els altres estan bojos perquè llavors  el q faria malament, simplement seria triar.
B, la qüestió és q he estat tot el dia donant-hi voltes i crec que té tota la raó del  món. No treu cap a res anar amb aquest estrés perquè no hi ha res. He d'esperar i confiar. Uf...
La creu és encara la mateixa actitud de que vull que les coses siguin JA i que no puc esperar perquè en realitat no confio, no anticipo que anirà bé o passarà algo. O sigui puc esperar perquè de paciència en tinc molta però no és una espera profitosa. A més, tinc la sensació permanent de  que quan realment ho vaig fer així va ser amb la Noia Balladora...ho veia super clar, estava tranquilíssima i volia anar super a poc a poc. I mira com ha acabat: amb dues carbasses com catedrals i que a la tercera vegada que ens vam veure quan jo ESPERAVA I CONFIAVA va aparèixer amb una altra.
Necessito teràpia per tornar a esperar i a confiar. Confiar vol dir estar segur que passarà. Jo confio en els meus alumnes que assoliran els seus màxims i que reeixiran en tots els seus reptes...hi confio i passa. Potser és el mateix. Però com hi confio d veritat?? Si tinc més possibilitats que sigui que no, que no pas q sigui q sí.
Intentaré actuar normal i COM SI TINGUÉS CONFIANÇA.

Capítol

Bé.
Abans d'ahir, dimarts, vaig estar tota la tarda enfilant-me per les parets i total, no vaig veure llum a casa seva fins al vespre. Aleshores el vaig veure al xat i per trist que sigui (estant al costat) però de seguida vam plegar perquè estava treballant i em va dir q seguia treballant.
Ahir, dimecres, el vaig veure un moment pel celobert però em va saludar amb el cap super sèrio i després es va girar. Pf, em vaig ofendre molt: de què va?? Finalment, com que també estava al xat, li vaig dir si estava enfadat perquè com que l'havia vist amb aquella cara...no em va contestar res perquè no devia estar davant del pc.
Aquest matí tenia la resposta. M'ha dit que no, que està molt enfeinat i que tenia un mal dia. I que una abraçada.
Avui aniré a dir-li si vol anar demà a un concert. En persona.
Tot i que, com sempre, tinc la sensació que es refreda...tot i q sovint, la primera vegada q ho penso es rebifa però ja està...sempre igual
En el ciiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiclo sin fiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiin!!! Em podeu dir com trencar-lo? És que em sento com atrapada sempre en la mateixa història amb petites variacions.
No vull, com alguna gent diu "no il.lusionar-me" el q vull és il.lusionar-me però amb algo real...

Noves

Ahir va venir a portar-me el jersey que m'havia deixat a casa seva.
B, és q clar, com q la profe de dansa és veïna meva, resulta que ell també, veí del davant! Molt heavy.
Jo estava amb una amiga i res, va entrar un moment a saludar-la (q tb la coneix) i no sé, jo vaig estar com molt pava i no em vaig adonar de res perquè va ser molt curt i de seguida va marxar.
Però em vaig quedar encara més atontada que abans. I dormo com fatal i no entenc res!!
Ara voldria anar i dir-li: bueno què? Què hem de fer? Perquè no tinc ganes de fer més tonteries.
Però alhora penso que no sé ni què contestaria jo mateixa a aquesta pregunta.
No sé, en realiatt només tinc ganes de fer-li més petons

Cada cop

Cual quinceañera...rememorant el vespre d'ahir.
Explicar-ho és una mica com reviure-ho. Doncs us explico q una de les proves del joc de quinceañeros...era seure a la falda durant un minut. I res, ja ens tens allà abraçadets (és quan els altres van marxar) mentre sonava aquesta cançó...Tens raó onatges, la música sempre hi és!!!

Oioioioioi...

Uf, mare de déu, són les 4:20 de la matinada i acabo de tornar.
No sé quin titular posaria si fos una notícia del diari però potser el resum o el q més m'ha impressionat és que m'he morrejat amb el germà de la profe de dansa...
Com a notícies accessòries diria que he anat a un sopar a casa seva (som col.legues, no amics amics però sí coneguts i mira, ha anat així) i tot d'amics seus que jo coneixia molt poc. Dada important perquè m'ha permès estar com molt alliberda, lluny de totes les tensions que, vulguis o no, tens quan estàs amb els teus amics de sempre.
Hem començat a jugar a un joc d'aquells de fer coses (marededéu...què tenim, 15 anys??) de fer petons al coll o als llavis i coses vàries, segons deia sempre ell: sense traspassar els límits i penso q és cert perquè m'he sentit molt bé en tot moment i gens pressionada ni res.
Total, que ens ha tocat una prova en q ell m'havia d fer un petó on volgués i llavors m'ha morrejat. Bueno, ell a mi i jo a ell perquè diria que el pitjor és QUE M'HA AGRADAT  i potser fins i tot afegiria que en tenia ganes.
He de confessar que em dóna cert morbo que sigui el germà d'ella. No s'assemblen però...ho sé.
Després ho hem fet més vegades i hem estat abraçats molta estona i ens hem fet petons i llepades al coll.
A més a partir del primer morreig, diguessim, ja hi havia el catxondeo general de tothom i de nosaltres també de que voliem que ens toquessin les proves junts i fins i tot ens ha tocat una prova i tothom ha marxat i ens han apagat el llum.
És el primer cop que em morrejo amb un home...a la meva edat...ja em val.
Ostres, és que estic com a quadres (amb els ulls a quadres, com diu una q conec). No reacciono.
Per una banda tinc la sensació de joc perquè també he morrejat a més gent i també m'ha agradat jajaja. Bé, però no amb tothom: amb algú m'ha agradat però amb algú altre m'he quedat igual.
Però per una altra, entre tot plegat, i ell després dient que jo feia molt bé els petons...tinc com la sensació q ens hem liat també.
No sé, no crec que per part seva tingui gens de futur i per part meva, no en tinc ni idea però ja sabeu que jo em penjo més fàcilment que un mico de la selva...però és raro perquè en realitat no és que m'agradi. O potser és q està canviant el meu concepte d'agradar.
Uf, no sé, vaig a dormir i a consultar-ho amb el coixí. Jo que demà em volia llevar d'hora...

Molo

Estava mirant el meu perfil del facebook...i, sabeu allò q t surten unes quantes fotos a la part de dalt on t'han etiquetat? Doncs he vist q eren molt guais i molt variades i he pensat que em molo molt.
Em mola com sóc i com és la meva vida...i justament per això em posa tan trista no compartir-la. Ja he parlat d'això, oi?? A sobre de solterona ja repapiejo...siésque...
És q no sé, cotillejant pel facebook tb, he vist les fotos del perfil d'una ex-companya de feina amb la seva parella i la família i tot. Tot i q és una persona que m'és igual i amb qui quasi no tracto he pensat: mira, ella així amb una vida familiar tan completeta i jo aquí solterona i hidalga per sempre (com diu ma germana) i estic TIPA!!!! Molt tipa, en sèrio.
Quan era petita vaig escriure al meu diari que volia ser gran per tenir nòvio. Pobre de mi, em pensava que això venia, que era així de fàcil, que era com créixer, que passava sol: et feies gran i trobaves parella de la manera més romàntica, fàcil i tonta, com la Sissí que fan als migdies ara a tv3...tan fàcil, tan bonic, tan lògic...tan IRREAL (per a mi).
Per nadal és horrorós ser una solterona hidalga....