28/4/12

Desarmar

Ahir vaig trobar-me la noia balladora...em desarma totalment.
La miro i tot el q penso, planifico, crec, opino...vaja, tot allò que és racional, deixa de tenir sentit, se m'oblida totalment i només puc mirar els seus ullets i escoltar la seva veu i pensar que voldria abraçar-la per sempre...però quan recupero el raciocini i puc tornar a pensar penso que no és el tipus de persona amb qui vull estar perquè la seva vida vagareja i no sap on va i res mai no la satisfà i sempre sembla que estigui buscant alguna cosa que no troba...jo no vull algú així a la meva vida perquè massa dosi d'indecisions que he patit.
A vegades m'agradaria que trobés una llum, un nord...que la trobés en mi, clar i aleshores potser en podriem parlar...però esclar, això tampoc és el q ella vol i com que tampoc sap el q vol...en fi, q ja he recuperat el raciocini i penso que és la seva vida, que ja s'ho fotrà perquè jo penso segir el meu camí SENSE ella, ves quin remei.

26/4/12

Classe

L'erotisme, de vegades, de fer classe amb algú. I no em refereixo a que sigui al profe, sinó q tots dos sigueu alumnes.
Parlo d'aquell noi q us vaig dir que fa amb mi música. (mireu AQUEST post).
No sé, no ha passat res de res (ni passarà, ja us ho vaig dir, eh?) però ahir pensava com fer classe pot ser com fer l'amor. Com ens asseiem sempre de costat, com ens somriem quan arribem i com anem comentant les coses de la classe diguessim i ens mirem els deures "aviam? tu què has posat? Ah, ho tens bé" i ens mirem orgullosos quan som els que ho fem millor de la classe (de vegades).
Com estem asseguts potser un pelet massa a prop considerant l'espai que hi ha i com enretira la seva cadira per acostar-se més a mi. Com gairebé es rossen les nostres cames i com la meva mà toca els seus pantalons posada sobre el meu genoll.
Com em mira i no aparta la vista fins q no el miro per somriure'm o dir-me alguna cosa, com toco la seva esquena per passar i com l'emprenyo embrutant-li el jersey de guix perquè m'ha fet sortir a mi a la pissarra (dient "és que si surto jo hauré d'escriure molt").
I com marxo abans d'hora i sempre ens diem adéu i abans de tancar la porta del tot ens mirem i ens somriem.

I com tot queda en no res fins dimecres que ve en què tot tornarà a començar. És una mica tipo aquella cançó dels pets...una estona de cel.




23/4/12

Ànim

Anava a fer un post sobre l'ànim...que no sé com, m'ha tornat des q vaig estar llegint el meu diari antic...potser va ser una manera de "buidar", allò que dèiem...
Però d'ahir a avui s'han succeït els capítols amb el veí...capítols d'aquells graciosos que estic convençuda que no conduiran enlloc però que mira, animen i fan passar l'estona. Donen vidilla..
Ahir el vaig veure al xat i sense pensar ni res (com realment s'haurien de fer aquestes coses) li vaig dir que allò de divendres havia estat molt bé. Després de nosequantes contestacions d'una sola paraula va fer una frase i tot!! Però de seguida li vaig dir adéu JO A ELL perquè no em pogués deixar plantada jajaja.
Avui l'he vist signant llibres però no li he dit res perquè estava allà tot enfeinat...supermono, com sempre, de VIP.
Total, que quan he tornat de dansa he vist llum a la seva cuina i clar, he decidit treure la roba de l'estenedor en aquell moment i no en cap altre i he sortit. Aleshores ha obert la finestra i m'ha presentat a la seva companya de pis i ha estat xerrant un munt d'estona i hem dit fins i tot que tornarem a quedar un dia per sopar amb aquella amiga comuna q ve a casa meva alguns dies.
No és per dir però jo també estava com super guai perquè havia sortit expressament aviam si em veia. A més se m'ha "tret" com la tonteria d q n oem fa cas i q fuig de mi i m'ignora. Penso: molt bé, maco, però jo no t'ignoro ni fujo de tu. Au.

22/4/12

1r amor

Endreçant he trobat un dels meus diaris de fa deu anys...parlava de la meva primera relació. Justament de quan es va acabar.
Mare meva, quant de patiment! Estic completament segura q mai he tornat a sentir el mateix i molt menys durant tant de temps. El temps se'm feia llarg i feixuc només de llegir-ho!
Potser és cert que encara no ho he paït i mai ho pairé del tot...potser sí que em van ferir massa i a partir de llavors ja estava tot trencat i tot va malament per culpa de la repetició d'esquemes i perquè tot em recorda massa a aquell amor.
M'he quedat tota trista de veure'm tan trista en aquells temps. Evidentment ara ja no penso en ella però encara he de passar ràpid les fotos del facebook on surt amb la seva parella o fins i tot els comentaris d'aquesta.
Encara trobo q no és just res del q va passar i sí: encara em posa trista la història.
Com em deia ahir una amiga (q  a vegades em fa una mica de ràbia perquè va de sobrada i de que ella ja ho ha superat tot i estic segura de que és mentida...) tinc com el dipòsit plè i ja no hi cap res més, tot és la gota que fa vessar el vas i està vessant permanentment de no ser que no el toquis. Potser l'hauria de buidar però...com?
Potser hauria d'oblidar, superar, assumir, assimilar, canviar alguna cosa...com es buida tan de dolor?? Potser no eren suficients els 10 anys que em donava de marge en el diari (posava: segur q d'aquí a 10 anys no estaré així). Evidentment que no estic "així"...però és evident que no estic bé amb el tema amors.
És que l'amor era allò, mecagu'n....

Imaginació...

He imaginat que dilluns li comprava un llibre i li deixava a l'estoreta de casa seva amb una nota dient: he pensat que t'agradaria. Fins i tot he imaginat dir-li el que sentia...però aleshores m'ha assaltat el dubte: què sento? Què vull realment?
Jo no és que estigui enamorada d'ell ni em mori d'amor ni em passi els dies pensant en ell i dibuixant cors. Només tinc ganes i no se'm passen...de conèixe'l millor i estar més a prop seu. Quina declaració d'amor més galdosa que faria amb això, no? XD
El veig al xat i penso: digues-li algo! però penso: pa qué? Perquè em contesti "allò que li he dit" i prou?  Ja he intentat acosar-m'hi i res...o m'ha contestat literalment o directament no m'ha contestat.
A més penso allò de: procura que el futur que desitges s'assembli al present que construeixes. I és llavors quan penso que no m'interessa perquè jo no vull estar amb algú empanat a qui sempre li hagi d'anar al darrera. I m'és igual q sigui moníssim i em caigui la bava quan el veig i vulgui atxutxar-lo malgrat q pensi q no és gens guapo ni res.
La qüestió no és el q jo opini d'ell sinó el q ell opini de mi i com q no sabem què és i només ens podem basar en el q expressa, arribarem fàcilment a la conclusió que ni tan sols opina res de mi: directament li importo un rave.
Ahir ens vàrem trobar a l'escala: vam sortir alhora cadascun d'una banda del replà (és el q té ser veïns). De seguida va encetar una conversa "d'ascensor" (d'escala, perquè no tenim ascensor) tot nerviós com sempre...és q ell és així i mira, quan vam arribar a baix adéu adéu, sempre fugint. No no, no vull estar amb ningú així, he d buscar algú altre a la de JA.
Però....ha d ser necessàriament tan mono? Quina tortura...
Al vespre vaig anar a la presentació del seu llibre, hi havia un munt de gent i va parlar tot nerviós equivocant-se i entrebancant-se un munt de vegades. Moníssim, per morir-se. Però suposo q ni em va veure. Allò que dèiem...
Algun dia se'm passarà...

19/4/12

Romanticisme

Uf, entre TITANIC (estic malalta: la vaig anar a veure al cine, vaig anar a veure l'exposició del Museu Marítim i avui m'he comprat un llibre!!) i el llibre del Lluís Llach que és escruixidor però molt romàntic tb...estic d'un romàntic fastigós...
A la peli de Titanic, no és q m'impressioni la història d'amor que és molt adolescent i és com tantes altres, el q m'atrau és el fet q l'un es fixa en l'altra i l'altra en l'un i això és el q sembla impossible en la meva vida. Tan senzill com això. No cal que sigui un amor de mort (tots sabem, a la nostra edat adulta, que ves a saber com haguessin acabat el Jack i la Rose si haguessin viscut tota la vida junts. Potser bé, potser malament...) El q vull, el q trobo a faltar, el q envejo és només això: ser dos. Dir: vinga va, som dos? Sí.
I no ser sempre jo sola montant-me la pel.lícula o tirant del carro o fotent-me cops de cap contra la paret. Tenir un/a còmplice, algú q realment m'acompanyi i q es deixi acompanyar per mi. Trobo q no hauria d ser tan complicat, ja ho he dit mil vegades...Però per mi és com impossible.
Estic com nostàlgica de nosequè i de nosequi. Com deia aquella cançó: sentir nostàlgia al capdevall per una cosa que no ha estat mai.
Estic com trista perquè tinc la sensació d'estar de dol i assumint q mai tindré això. Q no sé, q és com si fos monja, hi he d renunciar, a la meva vida no hi ha "una parella".
Ja estic cansada de fer el tonto i no tinc ganes de "conèixer gent" ni de "tontejar" ni res.
Així com una vegada vaig buscar una feina i la vaig trobar i, amb alguns alts i baixos però encara la tinc, senzillament vull trobar una parella i PROU, no fer tantes tonteries....

16/4/12

Uau!!

Ai mare meva, quin episodi s'ha produït en un moment.
Un episodi d'aquells meus pel.liculeros que no duran enlloc però q a mi em fan il.lusió i em trastoquen i m'emocionen.
Venia de classe de dansa tota euforica i feliç i m'he anat a dutxar com acostumo a fer, sobretot quan fa calor...i b, he sortit de la dutxa amb tovallola com sol fer també tot hij de vecí...
Llavors he vist llum a casa del meu veí i he pensat "no necessito res de la galeria??" (q és des d'on ell em veu pq el vidre de la meva cuina és glaçat. De fet no necessitava res però he sortit a agafar una cosa qualsevol, esclar, era la meva.
He mirat de reüll aviam si em veia i no l'he vist però just quan he girat la vista per agafar la cosa que no necessitava per res he vist q estava allà palplantat i q sí q em veia i m'ha dit hola amb el cap i jo l'he saludat tb amb la mà.
Potser queda lleig que ho digui jo però ho vull dir i ho crec. Crec que he estat encantadora perquè m'he sorprès tant i m'he posat tan contenta que tinc la sensació q li he fet un somriure amb tota la felicitat que de cop m'ha envaït (ja em diràs tu, no sé ni per què). M'ha fet com una emoció extrema, tanta que quan he tornat a entrar he plorat. Ni de pena, ni d'alegria, no sé, només d'emoció.
Divendres hi ha una altra presentació del llibre q està fent i hi aniré segur...vull estar igual d'estupenda q avui però no sé si podré, ha sigut tan i tan sorprenent!!

14/4/12

Veí

No entenc res (per variar).
Primera, no entenc per què continuo pensant en el meu veí si en realitat si ara em fessin decidir, decidiria que no vull res amb ell, ni hi penso ni m'interessa...està b q en la mateixa frase digui que hi penso i que no hi penso...visca la coherència!! El q vull dir és q no és q hi pensi, però sento q el tinc al cap...b, q sí q hi penso però no és q intenti res amb ell, no li faig "cas" a aquest pensament, potser seria l'expressió correcta.
I segona, no entenc què li he fet. Aviam, igual m'estic montant la pel.lícula però abans del dia "dels fets" ens veiem més i em proposava coses, o sigui, quan feia algo a casa seva em convidava i tal i ara, des del gener...home...ja fa uns quants dies, no?? A més, precisament ara (aventatges i desventatges de ser veïns...) està entrant tot de gent a casa seva i ell...res de res...abans em deia tipo "ei, q el mes que ve fem un sopar, t'hi apuntes??" i ara..silencioooooooooooo.
I penso: t'he fet algo, maco?? Et caic malament'??

Sempre acabo tenint aquesta odiosa sensació amb la gent: q els caic malament. Que primer els caic bé, que jo estic normal, no estic insegura, ni inhibida ni res blablabla, sembla q va tot b i per algo...sovint quan s'hi barreja el tema "agradar"...pluf!! Tot s'acaba i no volen saber res de mi i penso: tan horrosa sóc quan se'm coneix??? Jo crec que no...buaaa...estic deprimida.
I a sobre els seus amics s'equivoquen de pis i piquen a casa meva, és q no es pot ser més desgraciada....jajajaa....