15/6/19

Criticar

Amb qui es parla sobre la parella? Amb qui es "critica"?

La meva resposta lògica a aquesta pregunta seria: amb els amics/gues, que per això hi son. Però últimament penso que o bé soc molt pesada i repetitiva i les amigues ja no saben què dir-me (ni, sota la meva opinió, em fan suport) o bé, és una cosa que t'has d'empassar tu sola i que tothom ho fa així.

La veritat és que em sento sola davant de la parella, en el sentit que sempre hi ha estira-i-arronses i coses a "discutir" i llavors em sento tan sola, sent la única que penso que tinc raó (entenc que tothom pensa que la té, jejeje) i no ho puc compartir amb ningú perquè en aquests moments, la persona que tinc "al costat" és com l'enemic.

Avui llegia un article que deia alguna cosa tipo: vull una persona amb qui fer tal, i una persona amb qui fer qual, i una persona amb qui fer lo de més enllà però no vull necessàriament que tot sigui amb la mateixa persona. I m'ha ressonat molt.

O tenim un concepte massa tancat de la parella  en general socialment parlant o jo tinc un concepte diferent del que se suposa que es té socialment. Perquè jo em sento molt empresonada i sola sovint. Quan vivies amb els pares i t'hi enfadaves o no et posaves d'acord, doncs esclar, a parlar amb els amics o germans i la cosa evolucionava...ara amb qui visc, que és amb la parella, em sento estancada i presonera, que al final només puc dir si buana i fer com l'acudit de l'Eugenio aquell que diu que com és que es manté tan jove i l'altre respon: doncs no discutint amb ningú. Home, per això no serà, no? Bueno, doncs no serà per això...

Actualment, amb tants watsaps enviant collonades amunt i avall i envio un watsap a les amigues en plan: feu-me suport! I ni em contesten, em diuen "ah, ja, seh..." o "no sé què dir-te" (en plan: fote't).
O he de canviar d'amigues, tu. Jo què sé... És així.

23/4/19

Dents

Sempre m'he fixat molt en les dents de la gent.

Hi ha dentadures (dit així sona molt prosaic...) que m'han arribat a robar el cor bastant fort. Quan una persona em resulta atractiva o trobo que és guapo/a, si té una dentadura de les que m'agraden, em deixa tocada i enfonsada. Traduirem dentadura a somriure perquè quedi més poètic avui que és Sant Jordi, va.

Somriures que quan es produeixen se m'encomanen i quasi que em posen vermella i em queden a la retina hores i hores i m'acompanyen com a teló de fons tot el dia.  Més que una miraaada o aquestes coses tan maques...bueno, somriure també fa maco, no? Aix...

Un dels somriures(dentadura) que em va robar el cor a la meva vida. No és la millor foto d'ell que he vist mai...però vaja. Carles Sabater

12/4/19

Quan estem sols

Què fem en el moment que estem sols? No quan ens sentim soools o quan estem sols a la vida sinó sols literalment, sols a casa o al cotxe o pel carrer o jo què sé.

Ens diu alguna cosa de nosaltres mateixes.

A mi em parla de coses que sento com que no puc fer quan estic acompanyada.

Sempre m'ha encantat estar sola, de fer he viscut sola 10 anys i, francament, ho recomano.

Però últimament estic pensant...per què hi ha coses que sento que he "d'amagar"?? No és just, no és bo viure així.

Així que res, que la reflexió del dia és acostar les coses que faig o vull fer quan estic sola a les que faig, vull fer i puc fer quan estic amb la meva família.

Sempre pot haver alguna cosa que no fas perquè potser a altra gent li molesta o jo què sé... però no em refereixo a això, sinó a coses que en realitat, per què t'has d'esperar a estar sola per fer?

No vull viure en una vida que m'estiguin jutjant i a partir d'ara lluito contra això.

Jo sóc jo, com sóc i faig el que faig. Intento ser tal com soc...

5/4/19

Agradar és dolent?

Em venen com flaixos de la meva adolescència i m'adono que sentia una cosa o la notava o no sé...em passava. Sentia que quan m'agradava algú, això era dolent. És a dir, l'altra persona (nenets, en aquella època tots) fugia esperitada o em mirava malament com no volent tenir res a veure amb mi. És que el fet que m'agradés algú era una agressió cap aquest algú? Jo no era una adolescent gaire agraciada. En aquella època, o almenys en aquell entorn veig que es donava molta importància al físic, al físic estereotipat, havies de ser guapa o guapo o mona o graciós o el que sigui però que entrés dintre del que quedava bé. I jo no quedava bé. Llavors, jo em sentia com si la persona que m'agradava, quan ho sabia o se n'adonava o ho sospitava fugís en plan "oh, socorro, que li agrado a aquesta FEA, que ningú se n'adoni ni es pugui arribar a pensar que em sembla bé que llavors seré jo el que quedarà malament" o "aviam si li faig cas i encara es pensarà ella o pitjor, algú altre, que m'agrada!". O coses així. Ningú em va dir mai res d'això amb aquestes paraules ni res, eh? Però la sensació global que em va quedar va ser aquesta. I a vegades penso que ho he arrossegat durant aaaanys i anys. Tot i que de gran això canvia molt perquè la gent ja no és tan de voler quedar bé, tot és més fluid i natural...no sé, l'adolescència és terrible. Almenys per mi ho va ser.

Això sí, m'ha vingut ràpidament al cap una excepció: en X. Era un amor (vaja, ho és, pobret, però ara no ens veiem gairebé mai). Sabia que m'agradava, jo li deia i no li parava de dir i no fugia de mi ni feia cares rares ni es comportava de cap manera especial. Estava NORMAL. I jo sabia perfectament que no li agradava, tampoc em donava falses esperances ni jo em montava cap mena de pel·lícula de que pogués ser. Però era tan maco, alhora perquè ell acceptava que m'agradés, ho acollia, ho cuidava i teniem un rotllo especial, em sentia bé amb ell. Molt bé i cuidada i respectada. Gràcies. Gràcies. I ell sabia com em sentia perquè li escrivia cartes jejeje. Les dec tenir per allà. Era genial poder-li dir els meus sentiments. Maco. :) També penso: tan costava ser així? Penso que no.

1/4/19

Agradabilicitat

És com un pensament etern de tota la vida que va i ve, sense referir-se a res en concret, a cap fet, vull dir...
A vegades em fa la sensació que al món hi ha gent amb el do d'agradar als altres (agradar, atreure, interessar...digueu-li com vulgueu...) i altra gent que no el tenim. Sé que en total, és mentida perquè hi ha gustos per tot, etc. Però ho continuo sentint. Ja no es tracta de tenir parella perquè veus gent de tot tipus que en te: guapos, lletjos, agradables, desagradables...llavors és quan al meu cervell es desvincula el "feeling" de la parella. O sigui, no la meva, eh? Sinó en general. Ai coi, que malament redacto...

Però encara que tinguis parella o no en tinguis, igualment continues tenint o no feeling amb altra gent...i no parlo de la infidelitat, sinó simplement d'una mica de vidilla. Hi ha gent que ho tenim impossible i gent que ho seguirà tenint tota la vida? És qüestió de tòpics? Els guapos o les guapes? Els guapos son els raros...Doncs la rara em sento jo.

L'altre dia em parlaven d'una dona que és molt guapa perquè es veu que un li anava al darrera (rees, cotilleos, algú que gairebé no conec) però penso...sí, aquesta dona és guapa i qualsevol que la vegi ho veu i de seguida pot tenir feeling perquè és que només et mira i et desmonta, tothom ho entén i diu, claaar, és que ella és TAAAN guapa!! En canvi algú com jo (per exemple) és com...ui, pobreta, que simpàtica i graciosa. Fi. Puaj. I jo que pensava que quan tens parella ja no penses en aquestes coses...a la pròxima vida vull ser guapa, només per experimentar la diferència.

26/3/19

De ser feliç

De raons per estar preocupada, amoïnada, per patir o per ser infeliç sempre n'hi ha.

Però ja fa temps, vaig decidir que així en general, jo volia estar contenta i ser feliç i ho intentaria sempre i en tot moment. Sobretot això, en tots els moments possibles. Digueu-me happy.flowers però a mi em va bé i ho vull continuar fent. Hauria de traspassar un límit molt txungo per no poder-ho fer (almenys de forma habitual) tipo estar a un camp de concentració o sota tortura...no sé si m'explico. Quan ja penses...és que no puc. Espero no trobar-m'hi mai...

Un dels obstacles que estic vivint, com podeu deduir, oh persones invisibles, mudes i quasi inexistents que llegiu això, és el tema de la convivència. Com ajuntes el paràgraf anterior amb la convivència amb una persona que té tendència a ser negativa i agafar-s'ho tot per la part que punxa i si no ho fa, tranquils, que ja ho farà un altre dia o t'ho retraurà...Intento aplicar el mateix principi però a vegades no veig una altra opció que passar d'ella però tampoc em sembla gaire constructiu.

És que jo vull mantenir la felicitat en el temps, no sé si m'explico...mirar la meva vida i dir "oh, que bé!" i això implica molt d'esforç com perquè te'l tirin per terra...potser implica algunes coses que hi ha gent que no està disposada a fer com per exemple conformar-se, de vegades, però de bon rotllo, m'explico?

24/3/19

Vida privada vs responsabilitat familiar

Com es pot trobar el terme mig o "correcte" entre quan vols fer coses i plans que no inclouen la teva parella i la teva "responsabilitat" envers ella? O sigui, diguéssim que no la deixis tirada.

I si eternament aquest baròmetre us semblarà diferent? Sempre hi haurà una de les dues parts que "es foti"?
Jo, esclar, soc la part que es vol alliberar...però és que en realitat...no és que passi de tot, evidentment que la tinc en compte però també vull fer coses o que ella no vol fer o que vull fer sense ella, quin mal hi ha? Entendria que si fos...jo què sé...cada tarda...podria estar exagerant però creieu-me que NO ÉS a part de que penso que si fos...què? Si és la vida que jo vull dur i necessito? Hi he de renunciar?

Si ets l'altra part, la que vol tenir la parella al seu costat, com si diguéssim...i aquesta "fuig"...opino que el que hauries de fer tu és buscar-te la vida perquè sou dues persones independents. Som dues persones independents i, d'acord, jo sóc com molt independent però no hi veig cap mal, coi...no ho veig incompatible.

I sí, en pots parlar i tal però quan és el moment i sembla que has de pagar un preu per fer les teves coses (en forma de retrets i males cares) doncs la veritat és que costa molt.