C...

Avui he quedat amb ella, la C. i més gent...i no sé, he marxat amb uns sentiments molt contradictoris
- Sensació rara pel fet que em mostro com massa negativa davant d'ella i NO M'AGRADA!! Punt negatiu.
- Sensació de voler estar amb ella i voler estar amb ella i voler estar amb ella...tipo, fer-ho tot amb ella, em refereixo a anar a mil llocs i quedar cada setmana, sabeu? Punt ambigu.
- Sensació de que tampoc és que m'agradi tant, no m'estava a punt de desmaiar ni res... Punt positiu. (tot i q és moníssima...)

Quan he arribat aquí li he enviat un missatge de facebook com acabant una conversa que estàvem tenint quan ha vingut el seu metro...però no m'he sentit gens culpable-pesada-perseguidora-obsessiva-niresdaixò només que tinc la sensació que ens volem dir moltes coses, que el punt 2 de la llista d'abans és més o menys mutu.
Vull estar amb ella (així, com a col.lega, em refereixo) però bé i fer coses divertides i riure...tenim en comú la sensació que hem perdut la capacitat de riure...però no tinc ganes de parlar amb ella del perquè de la vida ni res de tot això (que és el que faig, no sé per què, el q deia al punt número 1) vull estar en plan frívol, en plan guai i normal...i parlar de coses normals però no sé per què ens "embranquem" en aquestes converses filosòfiques del per què de la vida en què jo, almenys, em poso com super tràgica i negativa. No m'agrada. Grrr.

Teràpia

Avui he fet "teràpia" amb una amiga amb qui sempre tenim converses "profundes". I sí, hi ha hagut coses que m'han fet pensar, coses q d fet ja he pensat però q d dir-les en veu alta...com q les penses diferent.
He "descobert" q una de les majors pors q tinc és "pensar-me que hi ha algo mutu" i q no hi sigui. Doncs no m'ho penso i llestos. I si m'ho penso...en algun moment, doncs en parlo i ho dic en veu alta per no flipar-me, montar-me la pel.lícula i  imaginar, pensar, suposar, intuir...P-A-R-L-A-R. Sí...clar...clar....molt fàcil de dir i molt maco.
Però bueno, almenys aquest com me n'he adonat de tot abans d'estar del tot al mig del merder. I no he fet cap tonteria ni m'he estressat, ni he fet la lluça ni he fet el "redícul".
Demà potser hem tornat a quedar amb la C. Jo he quedat amb les mateixes col.legues de l'altre dia i ella diu q ja dirà, que depen de lo cansada que estigui. Però no estic estressada. Penso que si ve, bé i si no, també.
Continuo pensant que "faré veure" que no m'agrada...
I em "copiaré" de l'actitud que tinc amb el Músic (un tonteig...vamos...) perquè amb ell estic TAN TRANQUIL.LA i res em fa vergonya, res em talla, no em rallo AMB RES del q faig, dl q no faig, del q diu, dl q sembla...etc. I l'única diferència és q tinc CLARÍSSIM q amb el Músic no hi ha possibilitats. En realitat m'hauria d'animar que sí que n'hi hagi, no?
La meva amiga tb m'ha dit q no enten per què tinc una bona autoestima en tot excepte en el tema amorós. I que per què estic tan convençuda de que no li agradaré??? Ja!! Però és q pensar que sí és pitjor. Prefereixo pensar que no.
Uf, quina feinada però m'alegro de tenir una altra "ocasió"per treballar-ho...tot i q en el fons preferiria q no m'agradés ningú ni RES!! kk profunda.

Biblia

...allò que diu la bíblia: Senyor, no sóc digna de que entreu a casa meva, digueu-ho només de paraula i serà sana la meva ànima. Ara traduïm-ho al castellà que em va millor per al que vull dir. Només la segona part "...una palabra tuya bastará para sanarme"
Avui estava bé, amb la meva teràpia i la meva crisi i la C. m'ha posat "m'agrada" al meu estat del facebook. Us creieu que l'ansietat em baixa MOLT'??
I aquí és on anem a la primera part de la frase bíblica. Per què no em crec digne de que entrin a casa meva??

Estic enfadada perquè m'agradi, em sento dèbil, em sento com a les seves mans, com a les mans del destí.
Una opció és fer veure que no m'agrada. De fet, ara que ja fa més dies que ens vam veure, no hi penso tant. Au.

Surprise!!

Uoooo, truquen al timbre i penso...ups, no serà l'il.luminat del meu veí?? Obro i no l'era. Era la meva veïna!! Sí sí...LA PROFE DE DANSA. La meva enamorada estimada i adorada que a sobre avui no m'havia fet classe perquè estava estudiant. Ha vingut amb el seu fill a demanar-me si tenia una cosa...coses de veïns jeje.
Recordeu les ganes de mossegar-la?? Doncs imagineu-vos veient-la a dintre de casa meva.
Quan la miro se m'obre la boca a més, m'estic fent un fart de pensar en ella compulsivament per no pensar en la noia amb qui no em convé pensar. Li direm "C."

D'altra banda penso en assumir de nou el fet que no passarà res amb qui m'agrada. Abans actuava així i no em sabia greu que em donessin carbasses. Gaudia del fet que m'agradés algú, gaudia de la presència i la companyia.

Podria fer com amb la profe de dansa i prou, gaudir-la, mirar-la amb la boca oberta i pensar que la mossegaria.
No sé, crec q amb la C. no puc fer el mateix. Primera perquè crec que m'agrada molt més.
Perquè quan se m'acostava tremolava i quan em tocava tenia aquella sensació preciosa a l'estómac...
I si em centro en gaudir d'això sense esperar ni no esperar res?? Ho provarem. Total, from lost to the river.

kk

Sí, sí, ho heu llegit bé: CACA de la vaca.
Que res, que he conegut una noia i...no ho reconèixer i sobretot no ho volia dir perquè llavors es converteix en massa real però sí: m'agrada una mica. Cony, és q és molt mona.
I res, hem quedat un parell de vegades i ens estem fent força col.legues i ens caiem molt bé..
I això no em provoca un estat de subidon ni d'alegria ni d'esperança ni res sinó que em desespera, m'entristeix, em molesta, m'emprenya, m'espanta. No vull, preferiria que no m'agradés gens, que només em caigués bé i prou i tenir una amiga i santes pasqües, per què cony m'ha d'agradar? D'acord, perquè és molt mona.
Però, ja ho sabeu: estic molt tipa (i quant dic molt vull dir MOLT. No una miqueta no...MOLT!) d'històries que semblen però no són, que no van enlloc, que em frustren i m'entristeixen i em roben la il.lusió i se comen mi naranja a gajos (com la cançó del Serrat).
Estic fastiguejada perquè percebo tot el q fa com "sí clar, ara sembla que t'agradi però segur que no t'agrado i al final em fotré de morros" i ja m'emprenya.
I no no no no, no em digueu que no ho sé i que potser li agrado i totes aquestes collonades (en els milions de comentaris que em deixeu...ejem...). I com q tot és com perfecte: li agraden les dones, és soltera, vol tenir parella, etc. etc. hi ha les condicions perfectes perquè tot vagi COM MÉS MALAMENT MILLOR.
Estic molt emprenyada, no vull q m'agradi, ara no, q estic assumint q mai tindré parella i bé, cap problema perquè ella no serà així que "l'agradació" ja em passarà, serà com amb el músic: sí sí, molt maco però no.
Esto es muy bonito pero no vale.
Perquè segur que li agradaré molt com a amiga, o li agradarà alguna amiga meva, o de cop coneixerà algú i es super-enamoraran o alguna cosa d'aquestes.
Mireu, penso passar d'ella, d'acord. O sigui, aviam, li penso fer el cas just com a amiga i ja està i sense emocionar-me gens per res ni interpretar RES del q passi. Si vol algo (que no ho vol) ja m'ho dirà.
Quin fàstic.

Percepció

Avui, la meva adorada i estimadíssima profe de dansa que m'alegra la vida i que sense ella no sabria què fer i moriria d'avorriment de la vida...Bé, doncs ELLA, ha fet el comentari banal de que estava grassa. No us penseu que té complexe, perquè té un morro que se'l trepitja i no es traumatitzarà per això jeje però ho ha dit com dient que té "txitxa".
Total, que m'ha fet gràcia aquest comentari que es podria considerar com "despectiu" quan jo no puc parar de pensar en el seu cos perfecte que vull mossegar.
No em puc imaginar res de més perfecte. I això m'ha fet pensar en la percepció. Com és alguna cosa segons com la percebem. Com són les coses externes però com som nosaltres mateixos/es. Tu et mires i dius ai mira: jo. I algú (en aquest cas jo quan la miro a ella) pot estar pensant q ets la perfecció.
Dilluns li vaig dir q em feia mal el braç (que me'n fa) i diu "què, vols ser com la profe que també et fa mal el braç?" - a ella tb li fa mal el matieix braç-  i jo li vaig dir "en tot". Va riure. No sap q ho dic seriosament.
Clar, de fet no vull ser com ella en tot però sí en incomptables coses i també hi ha mil coses d'ella que no voldria ser sinó tocar, acariciar, mossegar...com ja he dit...
L'adoro.
Veig que la meva demanda de comentaris no ha tingut èxit...casondena.

Músic

Us explicaré la frivolitat de la setmana.
Divendres vaig anar a sopar a casa d'una amiga i primer vam anar al "paqui"  a buscar el sopar, diguessim. A qui em trobo tot sortint de la botiga? Doncs sí, al meu Músic...amb la seva nòvia perfecte i extremadament guapa, simpàtica, agradable i totes els adjectius bons que se us puguin acudir així, a primera vista. Semblava un "xist". Resulta que l'amiga amb qui anava jo també coneix al músic i res, es van fer dos petons, ens va presentar a la seva Nòvia-super-perfecte i llavors em va fer dos petons a mi...em vaig sentir super rara, clar, a classe no ens fem petons XD.
Total que ens vam posar a xerrar ell i jo i la meva amiga amb la nòvia-perfecte. Continuo pensant que hi ha molt de feeling entre ell i jo però esclar, davant d'aquella perfecció de dona...aquest feeling es queda a la sola de la sabata.
Res, total q ens vam acomiadar jijiji-jajaja ens veiem dimecres i tal (tot i q demà no tenim classe).
Ja veieu, una tonteria.

Per cert, amb aquest nou format del blooger, per sort, veig q el bloc rep visites...així q ja us podrieu estirar i posar algun comentari o posar algun "m'agrada" o algo, no?? ;)