Què se n'ha fet de...

Mira, per anar fent, he decidit concloure les històries que sortien al blog per si algú s'hi passa i el llegeix de cop o en segueix alguna com l'últim comentari que em vaig trobar.
O per si passo a la història i algú escriu un llibre sobre mi hahahaha (a vegades em faig gràcia a mi mateixa i rellegint el blog he rigut  més d'un cop)
Bé, començo per la història del veí, vista amb el temps, molt tonta però molt divertida i interessant.
Doncs bé, quan vaig anar a viure amb la meva parella, esclar, vam deixar de ser veïns. No ens relacionem, només veig què va fent pel facebook, crec que ara té parella però la veritat és que m'és igual/me n'alegro.
Sí sí, és que m'ho vaig passar molt bé, amb la tonteria!
Aquell estiu, crec que era el del 2012, jo què sé, ja no me'n recordo, jo estava per allà en un curs i ell va venir el dia final (hosti, em sona tan llunyà...) amb un amic seu (que jo també coneixia). Després vam tornar tots tres amb el cotxe i vam anar a sopar els 3. Després el veí i jo vam anar al cine. Quina super-cita, direu, no? Però jo ja estava molt immersa amb la història de la C. (tot i que encara no havia passat res) a més tenia el cap ple de pardals perquè aquell curs va ser la bomba en tots els sentits i em sentia tan important, poderosa, sexy i important que no e pensava rebaixar ni a voler res amb ell. Total, que després vam anar junts a casa (esclar, érem veïns) i em va pujar la maleta com un cavaller. I res, cadascú a casa seva i tan contents.
Ah, i molt important, mentre tornàvem amb cotxe d'allà dalt vam parar a dinar i vam xerrar molt molt tots (amb el seu amic i la meva amiga, que també venia). I entre altres coses, no recordo (esclar que no, després de tants anys...) com va anar la conversa però parlàvem de tenir relacions o de lligar o no sé, algo així però recordo que ell va dir "jo sé que he perdut molts trens, però a vegades t'agafa en un moment que o tens molta feina o no és el moment i sé que he perdut molts trens". En plan: has perdut EL MEU tren. O sigui que aquí es va requeteconfirmar la meva teoria de que quan sembla que hi ha feeling, n'hi ha, què collons. El que passa és que la gent és una cagada i punt. Però n'hi havia, mare de déu. Amb una sola nit però van saltar xispes, que se'n diu, o  guspires en català correcte però no queda tan bé.
Doncs a la saca d'històries REALS, au.
Ja sabeu què se n'ha fet del veí que ja no és el meu veí, esclar.

Divergència

Per què hi ha aquesta divergència entre cervell i hormones?
Per què t'atrau algú que, si ho penses bé, no et convé ni vols estar amb una persona així? Hauria de ser al revés, quan algú t'aporta el que vols, el que cerques, el que et fa sentir bé, etc. és quan t'hauria d'agradar i no al revés.
Odio a les meves hormones perquè no puc parar de pensar en la C. però alhora no tinc ganes, com ja he dit centenars de vegades, d'anar al darrera de la gent i sentir-me pesada i sentir que em fan un favor cada vegada que parlen amb mi.
No vull creure que hi ha alguna cosa i voler compartir les coses de cada dia amb una persona que fuig de mi. Bé, no sé, potser no en fuig però aquesta és la sensació que em fa a mi.
Vull acostar-me a algú que paral.lelament s'acosti a mi, que tingui la sensació que ens comuniquem de manera bilateral.
Ara no tinc aquesta sensació. Sento que jo hi vull parlar de mil coses i que ella...no sé...però no.
La veritat és que no tinc ni idea de què vol ni com se sent. Potser li podria preguntar, no? És que jo també, faig un drama de tot...Jajaja, quina gràcia em faig amb els diàlegs interiors.
La nit de Sant Joan em va anar molt bé. Vaig tirar un paperet a la foguera explicant com havia de ser la meva parella. Em vaig sentir com alliberada, com regenerada, per això serveix la nit de sant joan, no?
Dos minuts després d'haver cremat el paperet em vaig trobar de morros amb el meu veí, jajaja, quin riure perquè és evident que no encaixa amb la descripció. Ara, si em volgués fer alguns petons més...Però res més, valga'm déu. Divendres que ve anem a una festa junts. La veritat és que ja no m'afecta.
Tampoc entenc per què m'ofusco tant i "pateixo" tant per persones que al cap d'un temps me la suen "por delante y por detrás". Està clar q el problema està en mi.
Però estic contenta i relaxada, mira...

Ànim

Anava a fer un post sobre l'ànim...que no sé com, m'ha tornat des q vaig estar llegint el meu diari antic...potser va ser una manera de "buidar", allò que dèiem...
Però d'ahir a avui s'han succeït els capítols amb el veí...capítols d'aquells graciosos que estic convençuda que no conduiran enlloc però que mira, animen i fan passar l'estona. Donen vidilla..
Ahir el vaig veure al xat i sense pensar ni res (com realment s'haurien de fer aquestes coses) li vaig dir que allò de divendres havia estat molt bé. Després de nosequantes contestacions d'una sola paraula va fer una frase i tot!! Però de seguida li vaig dir adéu JO A ELL perquè no em pogués deixar plantada jajaja.
Avui l'he vist signant llibres però no li he dit res perquè estava allà tot enfeinat...supermono, com sempre, de VIP.
Total, que quan he tornat de dansa he vist llum a la seva cuina i clar, he decidit treure la roba de l'estenedor en aquell moment i no en cap altre i he sortit. Aleshores ha obert la finestra i m'ha presentat a la seva companya de pis i ha estat xerrant un munt d'estona i hem dit fins i tot que tornarem a quedar un dia per sopar amb aquella amiga comuna q ve a casa meva alguns dies.
No és per dir però jo també estava com super guai perquè havia sortit expressament aviam si em veia. A més se m'ha "tret" com la tonteria d q n oem fa cas i q fuig de mi i m'ignora. Penso: molt bé, maco, però jo no t'ignoro ni fujo de tu. Au.

Imaginació...

He imaginat que dilluns li comprava un llibre i li deixava a l'estoreta de casa seva amb una nota dient: he pensat que t'agradaria. Fins i tot he imaginat dir-li el que sentia...però aleshores m'ha assaltat el dubte: què sento? Què vull realment?
Jo no és que estigui enamorada d'ell ni em mori d'amor ni em passi els dies pensant en ell i dibuixant cors. Només tinc ganes i no se'm passen...de conèixe'l millor i estar més a prop seu. Quina declaració d'amor més galdosa que faria amb això, no? XD
El veig al xat i penso: digues-li algo! però penso: pa qué? Perquè em contesti "allò que li he dit" i prou?  Ja he intentat acostar-m'hi i res...o m'ha contestat literalment o directament no m'ha contestat.
A més penso allò de: procura que el futur que desitges s'assembli al present que construeixes. I és llavors quan penso que no m'interessa perquè jo no vull estar amb algú empanat a qui sempre li hagi d'anar al darrera. I m'és igual q sigui moníssim i em caigui la bava quan el veig i vulgui atxutxar-lo malgrat q pensi q no és gens guapo ni res.
La qüestió no és el q jo opini d'ell sinó el q ell opini de mi i com q no sabem què és i només ens podem basar en el q expressa, arribarem fàcilment a la conclusió que ni tan sols opina res de mi: directament li importo un rave.
Ahir ens vàrem trobar a l'escala: vam sortir alhora cadascun d'una banda del replà (és el q té ser veïns). De seguida va encetar una conversa "d'ascensor" (d'escala, perquè no tenim ascensor) tot nerviós com sempre...és q ell és així i mira, quan vam arribar a baix adéu adéu, sempre fugint. No no, no vull estar amb ningú així, he d buscar algú altre a la de JA.
Però....ha d ser necessàriament tan mono? Quina tortura...
Al vespre vaig anar a la presentació del seu llibre, hi havia un munt de gent i va parlar tot nerviós equivocant-se i entrebancant-se un munt de vegades. Moníssim, per morir-se. Però suposo q ni em va veure. Allò que dèiem...
Algun dia se'm passarà...

Uau!!

Ai mare meva, quin episodi s'ha produït en un moment.
Un episodi d'aquells meus pel.liculeros que no duran enlloc però q a mi em fan il.lusió i em trastoquen i m'emocionen.
Venia de classe de dansa tota euforica i feliç i m'he anat a dutxar com acostumo a fer, sobretot quan fa calor...i b, he sortit de la dutxa amb tovallola com sol fer també tot hij de vecí...
Llavors he vist llum a casa del meu veí i he pensat "no necessito res de la galeria??" (q és des d'on ell em veu pq el vidre de la meva cuina és glaçat. De fet no necessitava res però he sortit a agafar una cosa qualsevol, esclar, era la meva.
He mirat de reüll aviam si em veia i no l'he vist però just quan he girat la vista per agafar la cosa que no necessitava per res he vist q estava allà palplantat i q sí q em veia i m'ha dit hola amb el cap i jo l'he saludat tb amb la mà.
Potser queda lleig que ho digui jo però ho vull dir i ho crec. Crec que he estat encantadora perquè m'he sorprès tant i m'he posat tan contenta que tinc la sensació q li he fet un somriure amb tota la felicitat que de cop m'ha envaït (ja em diràs tu, no sé ni per què). M'ha fet com una emoció extrema, tanta que quan he tornat a entrar he plorat. Ni de pena, ni d'alegria, no sé, només d'emoció.
Divendres hi ha una altra presentació del llibre q està fent i hi aniré segur...vull estar igual d'estupenda q avui però no sé si podré, ha sigut tan i tan sorprenent!!

Veí

No entenc res (per variar).
Primera, no entenc per què continuo pensant en el meu veí si en realitat si ara em fessin decidir, decidiria que no vull res amb ell, ni hi penso ni m'interessa...està b q en la mateixa frase digui que hi penso i que no hi penso...visca la coherència!! El q vull dir és q no és q hi pensi, però sento q el tinc al cap...b, q sí q hi penso però no és q intenti res amb ell, no li faig "cas" a aquest pensament, potser seria l'expressió correcta.
I segona, no entenc què li he fet. Aviam, igual m'estic montant la pel.lícula però abans del dia "dels fets" ens veiem més i em proposava coses, o sigui, quan feia algo a casa seva em convidava i tal i ara, des del gener...home...ja fa uns quants dies, no?? A més, precisament ara (aventatges i desventatges de ser veïns...) està entrant tot de gent a casa seva i ell...res de res...abans em deia tipo "ei, q el mes que ve fem un sopar, t'hi apuntes??" i ara..silencioooooooooooo.
I penso: t'he fet algo, maco?? Et caic malament'??

Sempre acabo tenint aquesta odiosa sensació amb la gent: q els caic malament. Que primer els caic bé, que jo estic normal, no estic insegura, ni inhibida ni res blablabla, sembla q va tot b i per algo...sovint quan s'hi barreja el tema "agradar"...pluf!! Tot s'acaba i no volen saber res de mi i penso: tan horrosa sóc quan se'm coneix??? Jo crec que no...buaaa...estic deprimida.
I a sobre els seus amics s'equivoquen de pis i piquen a casa meva, és q no es pot ser més desgraciada....jajajaa....

...love...

..és estúpid...la situació és estúpida total i sé que he estat dient tot el contrari fins ara però...
...acabo d parlar amb el meu veí i sento q em surten cors dels ulls i que és tan absolutament moníssim de la vida que estic  pensant en tornar a començar "l'atac" ara que estic més tranquil.la perquè m'encanta i el trobo adorable del tot i mira, potser mai serem res però tinc ganes d'acostar-m'hi i de seguir descobrint tot lo mono que pot arribar a ser...
...era molt perillós q fossim veïns, ho sé, ho veia!! I mira, de cap, patapam. Com puc estar tan penjada? Em sento imbècil perquè en realitat ni tan sols sé si realment voldria estar amb ell i en realitat penso que ell no vol estar amb mi, tot i que no sé per què, tinc l'estupidíssima sensació que sí que vol.
Potser només necessitem molt temps...o no...potser, tot és una estupidesa i prou...

Dualitat

Dins del meu cervell hi ha com una dualitat:
- La profe de dansa i el veí com a LA MATEIXA PERSONA partint de la base que són germans. I és veure a la profe de dansa i somriure pensant: q he morrejat al teu germà, eh? I sentir-me una mica com si ho hagués fet amb ella...com més a prop seu...com més a prop d'allò que mai podré aconseguir, esclar.
- La profe de dansa i el veí coma DUES PERSONES DIFERENTS. I oblidar-me que ténen alguna cosa a veure...potser aquesta segona opció la penso més quan el veig a ell o penso en ell i la primera més quan la veig a ella.
O sigui que la profe de dansa seria "Ella+una mica d'ell" i en canvi ell seria més complet i no tindria tanta part d'ella.
En realitat, si vas a mirar, hauria de ser al revés, no? O potser no perquè sembla que a ell el podria "tenir" (al país dels somnis, però bueno) i en canvi, com q a ella no la podré tenir mai, almenys tinc com "una part" d'ella o una reminiscència o un vincle o el q sigui...Quan no pots tenir alguna cosa et fixes més en el que s'hi assembla o s'hi acosta. Almenys d'ell he tingut 4 petons q guardo.
 En canvi, quan ella explica coses de casa seva, de quan era petita o de la seva família penso: visca, ara estic una mica més a prop d'ell, en sé alguna cosa més...
Si fessim una enquesta, de qui creieu que estic més penjada: d'ella o d'ell?? Sembla un culebron això: el germà i la germana!! Fot-li vedella!

Espiar

És lleig espiar al veí però jo ja el vaig avisar: VIGILA QUE SOM VEÏNS...abans q em fes el primer petó...i no va vigilar gens.
I ara que fa una mica de caloreta i la porta de la galeria (q dóna a la seva cuina amb el celobert pel mig) està oberta, no puc evitar mirar-lo a través de la cortina sense q em vegi (espero) tot i sentir-me, com us deia fa poc, com quan tenia 14 anys i MIRAVA el nen de la meva classe que m'agradava i aquest era el meu màxim a la vida. Així ja era feliç. Seré voyeur?

Petons

Ja sé q això és continuar pel camí de l'error però és el q sento...
M'he trobat el meu veí quan entrava a l'escala. Ell en sortia.
Només ens hem dit hola després de mirar-nos un moment als ulls...
Però és tan mono...és q continuo volent només anar fins a ell i besar-lo com aquell dia...
No tinc ganes de dir-li res, ni de quedar amb ell, ni de fer-nos "amics" ni de tenir més complicitar ni estar més a prop...simplement vull anar fins a ell, mirar-lo i besar-lo i després marxar.
Tot i q comenci la primavera o potser malgrat això...estic trista... :(

Dansa again

I un altre cop el meu amor extrem i la passió de tota la meva persona s'encaminen cap a la DANSA i cap a la meva estimadíssima PROFE q l'adoro i l'adoro i la torno a adorar infinites vegades.
Dilluns em vaig enfadar.
Perquè hi ha una alumna que ho fa molt bé i no és que vagi de xula ni res, pobre, però sabeu aquell tipus de rabieta de quan algú és com superperfecte i et fa RÀBIA tot i q no en tingui la culpa?? I fa totes les classes del món i sempre s'ho sap tot abans de començar l'exercici i no sé...que pobreta...però és que em fa molta ràbia...i va haver-hi un moment extrem en què em vaig sentir molt inútil i molt malament i molt enrabiada.
Total, que a la propera classe, és a dir, la d'ahir vaig pensar: QUÈ COLLONS. I vaig dirigir tota la ràbia cap a intentar-ho fer millor i simplement...ballar...q és l'objectiu.
I va ser una classe...uf, en què van saltar guspires per tot arreu. L'A.P.D. estava tota enrabiada, va fotre una superbronca a dues nenes d 15 anys q fan la classe...pobretes, fins q les va fer plorar i ja tenia el dia d fotre bronques (és tan passional...uf, per morir-se) i a mi també em va "maxacar", cosa q em va encantar i només pensava...doncs ara veuràs...i en posar tota la meva persona, ésser, passió, ràbia i TOT en fer-ho millor i en anar endavant tot i q sé q mai arribaré un bon nivell com a ballarina però sí dintre de les meves possibilitats.
Al final també em va dir moltes coses bones, notava que a la classe d'ahir se'm veia perquè HI ERA (jo). I hi vull ser: a les classes de dansa i a la vida i vull que se'm vegi.
I del germaníssim-veí passo molt, l'altre dia quasi me'l trobo a l'escala però vaig fugir corrents per no veure'l.
Pobres...si algú llegeix aquest bloc per primera vegada...no entendrà res però: llegiu els posts anteriors que per això hi són, homeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee!!! O pregunteu.
Per cert, a la del comentari del post anterior: encara no entenc què volies dir...

Enfadada

Doncs sí, encara estic enfadada.
Estic enfadada amb el veí per carañú i titafreda, estic enfadada amb mi mateixa per...no sé, per il.lusionar-me massa ràpid amb RES, estic enfadada amb el "destí" perquè estic farta, cansada, fins als ovaris, tipa (semblo la del otro lado de la cama...lacitos!) de donar voltes i voltes com una nòria sempre igual passant per les mateixes fases com si fos el dia de la marmota en aquella altra peli...però és q jo no aprenc i sempre faig el mateix. B, potser aprenc a deixar-ho estar abans i punt.
He estat xerrant amb un altre de la colla del nenet, un altre nenet, vaja...i li he explicat tot l'episodi del veí i dels petons i no sé, no m'ho ha acabat d'explicar i no ho he entès però m'ha dit q estava molt confosa...però jo li he dit: confosa? Què confonc amb què? Simplement algú m'atrau i m'interessa i intento anar cap a aquesta persona, no?? No sé, no ho he acabat d'entendre.
Él q sí entenc és q si jo en comptes de ser jo fos la prota d'una serie, doncs no aniria així, simplement ens hauriem liat i punt, no dic que després ens anessim a casar però almenys s'acaba el q es comença....mecago'n...

Emboliu

Ok, potser sí que té raó el meu amic gai...no entenc aquesta reacció del veí de no ser que realment cregui q pot passar algo però no ho vulgui...no sé o que li caigui malament, q és el q penso ara mateix.
B, no sé perquè en la meva vida l'explicació sempre és tan simple com: NO M'AGRADES.
Però si us he de dir la veritat aquesta vegada no m'ho crec gens.
El q crec és que sí que li agrado...i el que penso és que...ja vindrà...però aviam si em trobarà...ell que està taaaaaaaaaaaaaaan enfeinat. Bah.
Passo moooooolt d'ell tot i q no ho sembli perquè estic parlant d'ell...
Dic que passo en el sentit que no li penso dir res més ni tan sols pensar res més per acostar-me a ell.
I ara...coses de la vida...estic de puta mare...és que, per què em sento malament quan m'agrada algú??? Per què em sento imbècil i tinc la sensació que sóc una psicopata i una superplasta de merda i que l'altre segur q m'odia i li caic malament i no em vol ni veure ni ara ni mai? I només em sento quan, en realitat, penso que puc fer algo per interessar-li.
Crec que no confio en poder fer res per a interessar a ningú. Simplement li agrado si li agrado i ja està, q ho faci tot l'altre...és el meu estat natural. Però no m'agrada. Perquè a més a més, si he d'esperar que ho facin els altres, em pot créixer barba. Però clar, si ho intento fer jo res funciona...no sé què és pitjor, sabeu?
Bé, però em sento molt millor ara que el veí ja m'ha dit definitivament que no (en realitat).

QUEASCO

O sigui, odio al meu veí, vale?
Me l'he trobat a l'escala i, sense poder-ho resistir...aviam...no m'agrada que m'ignorin i no em contestin...li he demanat si havia rebut l'enllaç i té els sants pebrots de dir-me que sí però que és que no podrà perquè està molt liat amb una feina q està fent (q, aviam, és veritat però tampoc m'ha preguntat quan, no crec q estigui treballant nit i dia d'aquí fins a la fi dels temps). Total, q està clar q no en té ganes i a sobre ni em contesta.
Si el q pretén és q no li digui res més, enhorabona perquè no ho penso fer. Apa, al mateix sac que la noia balladora, fora de la meva vida.
El q no entenc és què cony ha de passar perquè algo vagi bé perquè havent-hi una mínima-ínfima-microscòpica-ridícula atracció física tot va com el cul cagat...Com ho puc fer tan malament?? Com es pot tenir tan mala sort?? És que no m'ho explico. M'ho pregunto i no m'ho explico.
I a sobre, la meva ex aquella que estava tan colada per mi m'envia un missatge dient-me que té ganes de veure'm i q si vull quedar una tarda, m'ho penso, li dic que sí tot i q no estic gaire convençuda i em contesta q no sap si podrà ella perquè comença a treballar per les tardes (al meu barri, toca't els ous). I ja està. Doncs au, que le den també, si es vol fer la interessant, no ho està aconseguint.
El meu amic, el gai q em fa mimitos d vegades, diu q segur q el veí està acollonido i q segur q no sap ni què vol ell ni què pretenc jo. Molt bé, doncs si algun dia ho descobreix que m'ho vingui a explicar. Ara, qui sap si encara m'interessarà....

IMPACIÈNCIA!

Control: vull saber en tot moment on és i què fa. Maaaaalament!
Despersonalització: només penso en ell però alhora penso que podria estar pensant en qualsevol altra persona. Que poc romàntic, no?
No sé si perquè, com sempre crec, estic enamorada de l’amor o perquè no em vull centrar en una persona per no desil.lusionar-me massa QUAN em digui que no. Nonononono, SI em diu que no. Nonononono perquè no em dirà que no perquè està boig per mi, sabeu? Li agrado molt però no es planteja res amb mi no sé exactament per què (està bé pensar-ho…).
Impaciència: no puc esperar, no puc esperar, no puc esperar, no puc esperar, no puc esperar, no puc esperar, no pot estar tan a prop i tan lluny! En aquest aspecte veurem què hi pot fer la til.la.
Li he proposat anar a veure una obra de teatre. Be, no exactament. Li he enviat l’enllaç i li he dit que havia pensat que li agradaria anar-la a veure. Amb lo toia que és, igual ni entén que vull anar-hi amb ell però bé haurem de continuar la conversa. Contesta, mecago’n….
O que contesti o que passi el temps i pugui insistir.
Que dura és la vida de la impacient de merda….
Al final, de lo únic que tinc ganes és de deixar de dissimular, creuar el replà i dir-li d’una vegada el que sento TAL QUAL. I aleshores q ell tingui tota la responsabilitat de reaccionar (o no) a la situació tal com és. Vull anar a fer-li un petó i prou, si ho pogués fer, si gosés si ho hagués fet abans…no sé…ho faria, en sèrio, és el que més vull en aquest moment. I potser el q més em fot i m’angoixa és  que JO MATEIXA no faci el q vull fer. Perquè és com una veueta de: però fes-ho! Per què no ho fas??? És com tenir el poder i no exercir-lo…uix…
Necessito fervorosament expressar el que sento, dir-ho, cridar-ho, viure-hi en conseqüència!!!

Trist?

És tan bonic, tan trist, tan emocionant...tan tonto!! No sé, tan!! Que tinc ganes de plorar i si a sobre escolto Manel...
Ah sí: el què?? Doncs res.
Que és a l'altra banda del celobert i sense voler l'he vist mentre plegava roba supermono i l'he espiat una mica i ell no em veia.
I ell no em dirà res perquè és L'HOME ESTÀTIC i jo no li diré res perquè no goso i perquè no se m'acudeix res ara mateix per dir-li i qualsevol cosa seria forçada i no vull. Tinc coses a dir-li però ja li diré, ara no és el moment. No sé per què ho penso però ho penso. Suposo que perquè ell no reacciona i no em vull fer pesada.
I estic trista perquè marxarà i no em dirà res perquè sortirà amb els seus amics i no se li acudirà convidar-me, clar...perquè no pot estar sol amb mi perquè ha de fugir corrents. Clar, no puc dir si abans ja ho feia perquè no me'n recordo però sé que ARA HO FA.
I també estic trista perquè jo tampoc faig res i m'agradaria ser la senyora tímida dins del somni i que tot fos fàcil i fluïd i tenir una gran vida amorosa.La senyora tímida
Però aquí estic, aquesta nit em moriria per anar amb ell a algun lloc, encara que no passés res. Però cap dels dos ho proposarà. No és trist?? I tot això només amb un celobert pel mig...
És l'angoixa d'esperar. Disminuïda per la PASIFLORA, gran herba germana meva últimament...per no posar-me nerviosa del espíritu.
Els dissabtes són el pitjor, sembla que sigui quan ha de passar tot i una aquí a casa volent sortir però sense plan. Buf...

Xat

Conversa de xat (real):
-    Hola, em pots fer un favor de veí?
-    Sí
-    És q tinc mal d’esquena i  m’he d posar crema a un lloc on no arribo.
-    Ara mateix?
-    B, és q ara aniré a dormir però si estàs fent algo em puc esperar un ratet
-    Ara vinc però només una estoneta que estic molt cansat.
-    És ràpid.
Quasi a l’instant pica al timbre tot nerviós (i jo una mica també). Conversa una mica de “o sigui que montse i meritxell” però bé. Em trec la part de darrera del jersey de pijama.
-    Ui, jo no en tinc ni idea, eh??
-    Tranquil, només has d posar la crema i una mica de massatge perquè s’absorbeixi.
I ho fa. Continua la conversa d’ascensor i ràpidament es va a rentar les mans i marxa tot estressat: vaig a acabar de mirar el correu i a dormir perquè estic molt cansat (ja m’ho has dit, penso).
I la cirereta…tot marxant ràpidament pel replà tot nerviós diu:
-    Quina situació més surrealista!!
M’encanta.
Ara quan aprengui a PROVOCAR del tot gràcies al meu terapeuta NENET…va a flipar el meu veí!! Seh!

2 coses

Bueno, 3:
1) Ahir vam fer el sopar q no vam fer la setmana passada i va anar MOLT BÉ. No no, no tan bé! però en el sentit q ens ho vam passar molt b (erem 4: jo, ell, la meva amiga i el seu amic però q tots erem amics entre tots, diguessim) i vam xerrar molt i vam riure i estavem en super confi i em va encantar i vam xerrar molt ell i jo, zero tallats i molt molt molt bé.  I, ah, és absolutament MONÍSSIM.
2) Amb la meva amiga hem arribat a la conclusió q com q no enten les indirectes tinc 2 opcions: anar més directe o passar d tot. No tinc ganes de passar de tot.
3) La meva mare m'agobia. Per què? Doncs perquè em controla i a més, no vol que tingui parella i creu que mai en tindré. Com ho sé? Doncs perquè com si res es presenta el diumenge al matí a casa (truca, eh? però igualment...) donant PER DESCOMPTAT que mai no hauré passat la nit amb ningú perquè sempre tindrà una filla soltera a prop amb qui ser amiga...buf...i em controla perquè ahir, com q teniem el sopar i no estava al facebook (jo) aquesta tarda ja la tenim aquí "de visita": i com és que tens la taula oberta?? Mira mama...prou.
Em sento una mica Bridget Jones

ai no, eren 4:
4) Vull reproduir aquesta escena amb el meu veí. No sé per què està subtitulada, pq és la q he trobat

Confiança 2

Mecaguen...havia escrit una bona parrafada i se m'ha borrat no sé com...quin fàstic.
Bé, deia que vull deixar d'estar en aquest estat de depressió però no sé com...
Ahir estava de superbaixón i no vaig anar a un lloc on anaven els meus amics.
Endevineu què: el meu veí també hi va anar.
Si jo hagués estat normal hi hauria anat i mira, potser ens hauriem trobat. D'això se'n diu naturalitat.
I de fet, el meu estat no és per ell, de fet ja em comença a ser igual i està MÉS QUE CLAR, per molt que diguin, que la seva atenció no està posada en mi. I si intento que l'hi posi, l'únic q aconsegueixo és sentir-me PLASTA.
Aleshores entra en joc el TEMITA: la confiança...no fer res i confiar en que les coses passaran i s'esdevindran. No puc, l'angoixa em supera.
Demà hem quedat per al sopar que no vam fer dilluns passat. I no estic contenta. Hauria d'esatr contenta i confiada. Doncs estic nerviosa, irritable i pensant que la cagaré. Em fumaré un flai abans que vingui jajajaja. Bé, sort q hi haurà la meva amiga, intentaré no parlar del tema...distreure el meu cervell...no us penseu, ja ho intento ja: avui he somiat amb el XULÍN!!
Primer estavem en una casa així, tot un grup de gent i ell estava al meu costat i se'm tirava a sobre com posant-se tendre...però b, sense q passés res, diguessim, però estavem tontejant: jijijijajaja. LLavors venia més i més gent i a mi m'era igual, estava com de subidon i ell deia que se n'anava i jo em posava a jugar a cartes amb gent i ell estava marxant però llavors deia que al final no se n'anava i tornava i s'asseia al meu costat. Jo sabia (als somnis som tan poderosos...) que ell es volia liar amb mi però que per alguna cosa creia que era millor que no. Però em bastava amb saber que SÍ que volia i em veia capaç de provocar-lo i de fer cara i posat i actitud de "ah, no et vols enrollar amb mi? molt bé, tu mateix, jo aquí estic tan sexy com sóc...". Hauria d'aplicar aquest pensament a la vida real.
Però no puc.
Crec que també tinc massa petonitis i massa follera...i això em fa estar massa ansiosa. Tanta castedat no pot ser natural home...
A.D.V.

Truman

Heu vist el show de Truman??? Quina gran peli...
A vegades tinc complexe de Truman.
El dia que estàs plosh tot va de cul, com si et perseguís un núvol només plovent sobre teu.
I que ningú et faci una sorpresa en aquests moments o et passi algo inesperat q t canvii, algo q no depengui d tu. Estic cansada d'haver-ho de fer tot jo, només vull flotar i que les coses succeeixin al meu voltant.
Vull estar com el dia "de autos" i vull q un paperet decideixi quan em tornarà a fer un petó i jo només em deixi dur i que ell torni a fer trampes per triar-me i em faci repetir el petó que li he fet jo perquè era massa petit. Per mi aquella nit va ser massa curta i de cop ell va marxar al carrer i tot es va acabar. Què he de fer perquè torni a valdre l'encanteri?
Per què sempre tot és tan raro?? Per què no puc conèixer algú i ens agradem i tot és normal i no hi ha coses rares ni TOIES pel mig?? I que el que jo faci sigui efectiu i que l'altra part també faci coses i em senti atesa i protegida i existent com li passa a TANTA gent???
No vull estar així, vull estar normal perquè de fet tot està normal, no entenc per què he d'estar així de deprimida com si, no sé, com si no m'estimés ningú o m'acabés de deixar l'amor de la meva vida.
Alguns dels meus amics em diuen que no perdi l'esperança o que passi d'ell perquè no em fa cas. I ja sé que vaig dir que no posaria més com a exemple els casos passats...Si algú em fes cas de tant en tant...és esgotador estar sempre pensant: bueno va, la pròxima vegada. Aquest pensament ja se m'ha gastat.