Criticar

Amb qui es parla sobre la parella? Amb qui es "critica"?

La meva resposta lògica a aquesta pregunta seria: amb els amics/gues, que per això hi son. Però últimament penso que o bé soc molt pesada i repetitiva i les amigues ja no saben què dir-me (ni, sota la meva opinió, em fan suport) o bé, és una cosa que t'has d'empassar tu sola i que tothom ho fa així.

La veritat és que em sento sola davant de la parella, en el sentit que sempre hi ha estira-i-arronses i coses a "discutir" i llavors em sento tan sola, sent la única que penso que tinc raó (entenc que tothom pensa que la té, jejeje) i no ho puc compartir amb ningú perquè en aquests moments, la persona que tinc "al costat" és com l'enemic.

Avui llegia un article que deia alguna cosa tipo: vull una persona amb qui fer tal, i una persona amb qui fer qual, i una persona amb qui fer lo de més enllà però no vull necessàriament que tot sigui amb la mateixa persona. I m'ha ressonat molt.

O tenim un concepte massa tancat de la parella  en general socialment parlant o jo tinc un concepte diferent del que se suposa que es té socialment. Perquè jo em sento molt empresonada i sola sovint. Quan vivies amb els pares i t'hi enfadaves o no et posaves d'acord, doncs esclar, a parlar amb els amics o germans i la cosa evolucionava...ara amb qui visc, que és amb la parella, em sento estancada i presonera, que al final només puc dir si buana i fer com l'acudit de l'Eugenio aquell que diu que com és que es manté tan jove i l'altre respon: doncs no discutint amb ningú. Home, per això no serà, no? Bueno, doncs no serà per això...

Actualment, amb tants watsaps enviant collonades amunt i avall i envio un watsap a les amigues en plan: feu-me suport! I ni em contesten, em diuen "ah, ja, seh..." o "no sé què dir-te" (en plan: fote't).
O he de canviar d'amigues, tu. Jo què sé... És així.

Plorar

Finalment ahir vam quedar "per parlar" tot i q en realitat també ens vam abraçar molt i tampoc no vam dir res de tan novedós.
Vam arribar a la petita conclusió  que per no fer-nos més mal, millor q ens comportem COM AMIGUES i que no dormim juntes.
Vam dir, com ja sabíem, que ella no ho té gens clar, que no s'entén i que no sap què vol; més aviat que no sap si no vol vincular-se del tot o és que no pot. Diu que ha d'anar més al terapeuta...doncs sí.
Diu que no es vol allunyar de mi, que està enganxada però que té aquells problemes "sexuals" de la barrera que no vol o no pot traspassar, que vol sentir un passió desenfrenada i que no la sent.
Després vam parlar de "l'enganxe", de com jo el vivia com a positiu i ella com a negatiu. Jo em sento bé de "necessitar-la" i ho vull sentir encara més però clar, si hi és, perquè si no hi és...
Ahir a la nit no podia parar de plorar de pensar que era dissabte a la nit i que no estàvem juntes. I això que vam parlar molta estona per telèfon mentre jo tornava del lloc on vaig anar i molt bé, vaja, no sé, com sempre...
Estic raonablement bé però no puc parar de plorar. Vull estar amb ella, vull abraçar-la, vull compartir-ho tot per sempre amb ella. No és dolent ni és tan estrany, no? Simplement és el q vull. Sé q puc viure perfectament sense ella i que d'aquí a un temps l'hauria oblidat...però no vull. És la persona que he triat i l'estimo i punt.
No tinc ganes de res, estic trista i apàtica. Si aquesta situació és perquè ens sentim millor, deu ser a llarg termini perquè de moment em sento molt pitjor. Vull abraçar-la i vull estar amb ella i vull que m'estimi.
Sé que això s'acabarà del tot, sé que potser ja s'ha acabat. No entenc per què no li dic que no vull veure-la més i que em deixi en pau i punt. Ah sí: perquè l'estimo.

Amigues

Una amiga em va dir "pero a ti a veces te gusta la gente en plan adolescente, no?". Amb un to una miqueta despectiu...bueno, despectiu no però com dient "evoluciona ya" i em va fer pensar una miqueta. Vaig pensar: és veritat que no evoluciono?? Potser sí.
Després vaig pensar que tinc moltes altres amigues que es comporten o opinen igual que jo (i no depen de l'edat: de totes les edats)...si ella és una avorrida...
I li vaig comentar a una altra amiga i m'ha dit unes coses tan boniques que em sembla que m'he engreixat i tot. Us les dic perquè les digueu a les vostres amigues per animar-les jajaja.

"aquesta manera de ser i de fer et serveix per anar per la vida de manera enlluernadora: ets super-inquieta, profunda i al mateix temps oberta, desprens positivisme i confiança i tot amb la seguretat que et dona tenir una personalitat molt definida. Que vols que et digui: hem d'estar orgulloses de com som i vivim, pq combinem coherència i bogeria (en el sentit mes ampli de la paraula) i aixi la vida es mes amena de viure-la."

De vegades penso en el que diu la iaia d'un amic meu: "qui té amigues té fatigues i qui no en té viu molt bé"...jejeje...però en un dia com avui adoro tenir amigues i gent amb qui compartir les paranoies i els dubtes i l'estrés i el que et passa pel cap i tot...de vegades les aprofito poc. Per exemple, amb aquesta amiga que m'ha dit això ens estimem molt però ens veiem poquissim i parlem poc també i mireu que és fàcil en l'era digital parlar, eh? Aix.
Ahir fullejava un llibre d'una aaaaaltra amiga i deia que per canviar la teva vida t'ho havies de proposar i tal i qual però que també havies d'escollir un "equip d'assessors" que t'ajudessin en el camí. Rodejar-te de persones que t'aporten positivisme i et fan bé. Doncs vinga, primer pas.
Era un llibre molt graciós que et deia que primer t'imaginessis com seria tot "en tu vida soñada" clar que després dur-ho a terme ja és més complicat. Però crec que ho faré...passet a passet i igual arreglo algo i tot!!