Agradar és dolent?

Em venen com flaixos de la meva adolescència i m'adono que sentia una cosa o la notava o no sé...em passava. Sentia que quan m'agradava algú, això era dolent. És a dir, l'altra persona (nenets, en aquella època tots) fugia esperitada o em mirava malament com no volent tenir res a veure amb mi. És que el fet que m'agradés algú era una agressió cap aquest algú? Jo no era una adolescent gaire agraciada. En aquella època, o almenys en aquell entorn veig que es donava molta importància al físic, al físic estereotipat, havies de ser guapa o guapo o mona o graciós o el que sigui però que entrés dintre del que quedava bé. I jo no quedava bé. Llavors, jo em sentia com si la persona que m'agradava, quan ho sabia o se n'adonava o ho sospitava fugís en plan "oh, socorro, que li agrado a aquesta FEA, que ningú se n'adoni ni es pugui arribar a pensar que em sembla bé que llavors seré jo el que quedarà malament" o "aviam si li faig cas i encara es pensarà ella o pitjor, algú altre, que m'agrada!". O coses així. Ningú em va dir mai res d'això amb aquestes paraules ni res, eh? Però la sensació global que em va quedar va ser aquesta. I a vegades penso que ho he arrossegat durant aaaanys i anys. Tot i que de gran això canvia molt perquè la gent ja no és tan de voler quedar bé, tot és més fluid i natural...no sé, l'adolescència és terrible. Almenys per mi ho va ser.

Això sí, m'ha vingut ràpidament al cap una excepció: en X. Era un amor (vaja, ho és, pobret, però ara no ens veiem gairebé mai). Sabia que m'agradava, jo li deia i no li parava de dir i no fugia de mi ni feia cares rares ni es comportava de cap manera especial. Estava NORMAL. I jo sabia perfectament que no li agradava, tampoc em donava falses esperances ni jo em montava cap mena de pel·lícula de que pogués ser. Però era tan maco, alhora perquè ell acceptava que m'agradés, ho acollia, ho cuidava i teniem un rotllo especial, em sentia bé amb ell. Molt bé i cuidada i respectada. Gràcies. Gràcies. I ell sabia com em sentia perquè li escrivia cartes jejeje. Les dec tenir per allà. Era genial poder-li dir els meus sentiments. Maco. :) També penso: tan costava ser així? Penso que no.

Records

...és com quan, a l'època negra, quan tot el món es va enfonsar, quan es va acabar la història amb la primera amb qui vaig estar i semblava que res tenia sentit...
Bé, no exactament llavors sinó més tard, quan ja tornava a estar contenta i la vida anava endavant.
Però ella sempre em fascinava en la distància.
I em deien: però tornaries amb ella si t'ho demanés?
I jo deia que sí però no estava gens preocupada perquè sabia segur que mai no m'ho demanaria (cosa que efectivament va passar, o sigui, que mai m'ho va dir)
Em podia permetre el luxe de somiar que li deia que sí i fins i tot que li deia que no perquè sabia TAN segur que no passaria mai...
Cert, mai sabem segur què passarà perquè no tenim una bola de vidre i sempre hi ha sorpreses però ja estava tan tan endins de la història que ho sabia, ho sabia i ho sabia. S'hagués hagut de donar molt fortament al cap per fer algo així. La vaig conèixer molt...uf, quina historiassa...si comencés a explicar-la...pf...obro un altre blog
A vegades tenir les coses clares és millor, encara que no  siguin com tu vols, esperes o t'agradaria.
Els somnis són gratis i no fan mal.