La Bèstia

Molt bé.
Finalment hem parlat clar i he arribat a la conclusió de que sóc La Bèstia.
Diu que li encanta el meu interior però que després no sent atracció per mi i diu que és perquè té un bloqueig.
Ahá.
En realitat vam arribar a la conclusió de continuar igual perquè era el que totes dues volíem. Evidentment, jo voldria més...esclar...i ella tb ho sap, tot i que tampoc s'ho acaba de creure.
Però esclar, si no sent atracció no en sent, no s'hi pot fer res. Però si jo en sento, en sento, tampoc es pot canviar.
No sé, ahir, després de parlar estava contenta....durant el dia he estat bé però ara arriba l'hora fatídica de la nit...i avui no hem parlat i l'enyoro...però clar, no som nòvies ni res.
No ha dit la frase fatídica de "em caus molt bé com a amiga però no m'agrades" però bueno, el missatge ve a ser el mateix...
Del que estic contenta també és de no rallar-me amb per què i per què...tinc clar q els problemes els té ella.
No és com amb la meva primera relació. Jo crec que a la meva primera nòvia li passava el mateix perquè així és com es comportava. Tot molt bé molt bé i quan em veia era un puto bloc de gel.
Una amiga meva diu que repetim la mateixa situació fins que n'aprenem alguna cosa. O fins que ho resolem o o fins que l'entenem o no sé, dic jo...
Em sento com si tornés  a "estar" amb la primera...i ara entengués què passa i ho visqués d'una altra manera...no sé...
Realment no sé si podrem seguir igual...no sé, jo crec que sí, perquè és que jo estic bé! I ella diu que també...doncs no sé. Però clar, si em veu com una amiga...clar, això no és cap relació ni res. Jo també l'he de veure igual. Com UNA amiga. I amigues n'hi ha moltes.
Però per mi, ella és única...snif.

Mai

Tinc realment la sensació (potser és fictícia però la tinc) que mai m'havia sentit així.
No estic gens angoixada, estic tranquil.la i fins i tot, tinc ganes que corri l'aire i passi una mica de temps.
Però tinc por d'estar sentint tot això "inútilment" perquè clar, si sempre hem d'estar així, sent amigues però bueno, ni això m'angoixa.
Estic com "S. (o sigui, jo) pren-te les coses tal com vinguin, com quan us banyàveu al riu: deixa passar la corrent a través teu, com vingui, forta o suau, freda o com estigui. Quan vingui algun canvi ja l'entomarem.
Ara ho sento així, ara em sento "lligada" a ella, potser perquè sense pretendre-ho, se m'ha lligat (ara encara entendré el sentit de la paraula i tot...). Anar fent i si em surt amb algun estirabot com quan em va dir que estava molt incòmoda perquè es pensava que m'agradava (que era veritat, pobreta, i ella pensant q ha ficat la pota) ja veurem què fem.
El pitjor que pot passar és senzillament que trobi una altra parella i aleshores només hauré perdut la partida de parxís, ja n'encetaré una altra, no?
Em sento molt diferent de quan estava amb la meva primera nòvia, de quan era el "humbert" de la Lolita (m'estic llegint el llibre, quina teràpia). És un altre sentiment totalment diferent.
És guai :D

2 temes

- Pensant encara en la peli de Lolita...realment em commouen molt més els sentiments d'ell, totalment posseït per la seva passió, existeix només per mirar-la, per desitjar-la, per ella... no sé si li passa a tothom però jo m'he sentit així a la meva vida i és horrible, és una autèntica tortura i potser, tal com diu ell a la pel.lícula també, alguna cosa queda congelada i morta dintre teu, alguna part de tu. No sé com se sent exactament l'altra gent peqruè no sóc ells però sé com em sento jo i sé que la meva "relació" amb l'amor no és bona ni sana ni satisfactòria ni alegre ni tranquil.la ni res...és una merda i és un tema que em fa un mal infinit i per això moltes vegades senzillament passo d'ell (del tema). Em fa pensar en ella, amb la primera amb qui vaig estar...bé, estar és una manera de dir perquè sempre va estar fugint de mi, esquivant-me i només em va quedar el desig no satisfet enorme que em va esclafar o engullir o no sé, alguna cosa pitjor, matar o deixar boja per sempre. Sí, he sobreviscut; sí, ho he "superat", però el q vaig sentir  potser em va fer tant de mal que va marcar tota la vida que em quedava.
Recordo estar abraçada a ella mentre ella volia marxar i jo pensava que si marxava era com si marxés la meva ànima. I, esclar, va marxar.
Potser sembla que "estar" amb la persona que estimes és el millor q et pot passar però de vegades, com en el meu cas o en el d'en Humbert (a la peli) potser el PITJOR que et pot passar i et pot fer mil vegades més mal que haver-te allunyat per sempre des del principi d'aquesta persona. I també per això fujo de la noia balladora, per això no vull veure-la ni en pintura i per això ahir no vaig anar on em va dir que seria i si hi aniria. No puc tornar a sofrir ni res que s'hi assembli, ella m'agrada massa i el q podria sentir per ella s'assemblaria massa al q em va matar per dins.
Sí, d'acord, potser estic desvariejant però ara mateix em sento així; i sí, d'acord, segurament d'aquí a una setmana no estaré pensant en aquest tema ni d'aquí a un mes. Però ara que paro i hi penso veig que està així i potser realment és AQUEST TEMA el que m'entorpeix la vida perquè potser ja és irrecuperable la part de la meva ànima morta. I potser per això el meu destí és no tenir parella perquè després d'allò no es pot. Em va amputar la "parellicitat". Perquè ja no puc estar normal davant de l'amor després de tota aquella tortura.
Potser seria una bona teràpia tornar a reescriure tot el q vaig escriure en el meu diari des q va començar tot, potser recordar-ho i reviure-ho ho endreça una mica i ho arregla...ho intentaré, almenys estaré pensant en el problema central.

- Us volia parlar del Músic però ara em sembla tan frívol que ja ho faré...què importa ell?

1r amor

Endreçant he trobat un dels meus diaris de fa deu anys...parlava de la meva primera relació. Justament de quan es va acabar.
Mare meva, quant de patiment! Estic completament segura q mai he tornat a sentir el mateix i molt menys durant tant de temps. El temps se'm feia llarg i feixuc només de llegir-ho!
Potser és cert que encara no ho he paït i mai ho pairé del tot...potser sí que em van ferir massa i a partir de llavors ja estava tot trencat i tot va malament per culpa de la repetició d'esquemes i perquè tot em recorda massa a aquell amor.
M'he quedat tota trista de veure'm tan trista en aquells temps. Evidentment ara ja no penso en ella però encara he de passar ràpid les fotos del facebook on surt amb la seva parella o fins i tot els comentaris d'aquesta.
Encara trobo q no és just res del q va passar i sí: encara em posa trista la història.
Com em deia ahir una amiga (q  a vegades em fa una mica de ràbia perquè va de sobrada i de que ella ja ho ha superat tot i estic segura de que és mentida...) tinc com el dipòsit plè i ja no hi cap res més, tot és la gota que fa vessar el vas i està vessant permanentment de no ser que no el toquis. Potser l'hauria de buidar però...com?
Potser hauria d'oblidar, superar, assumir, assimilar, canviar alguna cosa...com es buida tan de dolor?? Potser no eren suficients els 10 anys que em donava de marge en el diari (posava: segur q d'aquí a 10 anys no estaré així). Evidentment que no estic "així"...però és evident que no estic bé amb el tema amors.
És que l'amor era allò, mecagu'n....