Quant de temps!

Buf
Fa molt que estic pensant en tornar a escriure però...
Esclar...
Quan escrivia el blog estava absolutament convençuda que ningú de qui parlava ho llegiria mai i, si algun dia passava, doncs mira, què passa, tu.
Però ara és diferent.
Al final, no recordo si ho vaig dir però la C. (sí, la meva dona actualment) va trobar casualment per internet el bloc i em va reconèixer.
En realitat va anar molt bé perquè va com veure des de fora tot com estava anant  i li va fer com una empenteta endavant.
Però si ara escric sobre el que sento i ella ho llegís...Vaja, no sé, que si ho escric aquí semi-anònim és perquè no l'hi vull dir (el que sigui, eh?) perquè si no, potser no necessitaria escriure-ho.
O sigui, m'explico: en part trobo que està bé que jo tingui la meva pròpia vida interior i pensaments i sentiments que no vulgui compartir amb la persona amb qui convisc però potser sí que ho vull compartir així en general amb el món.
Que moltes coses les comparteixo amb les amigues (beneïdes amigues) però altres tampoc.
Sembla absurd dir que algunes coses són com tan privades que només les puc escriure aquí. Dit així ho és.
Però no sé, tinc com coses a dir que no vull dir a ningú amb qui comparteixi el dia a dia ni res. Que ho vull dir al món, al vent, a l'aire...que en paraules del segle XXI seria a internet. Contradiccions de la vida moderna, què voleu que us digui!?
Què faig? Posar-ho arriscant-me a que algun dia ho llegeixi qui no vull que ho llegeixi?
Quedar-m'ho a dins?
Vaja, tampoc penseu que són coses tan transcendentals. En la línia del blog: collonades i reflexions tontes de les meves.
De moment ho deixo aquí davant del dubte, ves.

Bipolaritat II

Continuo entre eufòrica i a punt de plorar canviant d'estat cada 2 minuts...
Hem estat tota la tarda parlant pel xat així, de tot i de res, no sé...i m'encanta però m'angoixa i això no em mola.
A més em diu que el cap de setmana segurament marxarà i m'agafa com una depressió....jo vull estar amb ella! Però cony, és q no vull ser així d'enganxada...ni si passa algo ni si no! Vull estar normal a les meves coses i no sé com fer-ho perquè mira, sense que passi res ja estic així quan passa, ja no et dic...no pot ser.
He de canviar de posició davant de l'amor, o del no amor, o de les ganes d'amor o del que sigui...
NO M'AGRADA. Però no sé què canviar...no puc sentir-me d'una altra manera...
Voldria parlar clar i dir-li el que sento i aclarir les coses però no vull aclarir-les cap o no vull aclarir-les.
Si no estan clares, no es poden aclarir perquè és forçar la situació, no?
Li dic que tinc somnis agitats (tot q no li he dit de què ni amb qui perquè avui he somiat un altre cop amb la Noia Balladora, q per cert, la vaig veure ahir...ja us en parlaré) i diu q ella no m'incita, eh? Jo no li he dit pas que hagi somiat amb ella...jejeje...
I ara em diu que el xat la incita i que res i que prou. No ens en sortirem...
No sé, i ara torno a estar contenta perquè aquests comentaris em donen com "esperances" perquè mentre dubti tindré una possibilitat...
Però no és plan, d'estar així, no? Ai mira, no sé, potser jo també  me n'hauria d'anar a la muntanya aquest cap de setmana...
Potser quan em veu li cau l'ànima als peus...déu meu, la meva autoimatge!! Quin drama...Ajudeu-me: per què més pot ser, q digui això?