Dissabte vaig estar amb ell. Bé, i amb molta més gent, en una festa. La veritat és que va ser divertidíssim. En versió "cutre" però molt divertit.
Em passa allò que estic tan bé al seu costat que mai voldria parar d'estar-hi i després, estic trista. Com ara.
No sé ben bé per què...suposo que en el fons és perquè no pot ser mai tot. Ara que és tot com "perfecte" i fluid i maco i tendre i fàcil...resulta que ha d'haver-hi l'entrebanc de l'edat i de que això mai tindrà futur com a "història d'amor". O sigui d'amor sí però no de parella.
I quan no és un nap és una col. Ja sé que la perfecció no existeix però un cert equilibri no estaria de més tampoc. Alguna cosa d'anar fent, no sé.
Escolto Manel per sentir-me més acompanyada en la meva tristesa: em posen més trista però així tinc la sensació que ho "trec" tot.
El plaer indescriptible que és estar amb tu...
Però si és una persona amb qui em sento bé i resulta q ell tb se sent molt bé amb mi i tenim moltes ganes de fer coses junts i tot és com "genial" per què estic tan trista? Ho hauria de gaudir i ja està, no? Potser només tinc son o potser només és tardor (per fi...una miqueta...). Tinc com una ansietat de "quieroynopuedo" com la cançó aquella de I can get no satisfaction...com si mai arribés a estar contenta amb res. Contenta del tot i tranquil.la. Amb res potser no però amb res pel que fa a les relacions "especials". Sempre estic patint. No m'agradaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa. No sé si prendre'm una til.la o anar a teràpia...uf.
Em va dir que la seva polsera em quedava bé...jejeje.
