Quasi-cita

B, avui hem tingut no una no-cita sinó una quasi-cita.
Ahir vam estar esveradíssimes parlant pel xat fins a l'extrem i al final li vaig dir si volia anar al cine pq n'estavem parlant però em va dir q no q era molt car i res, aquí es va quedar i vam seguir amb l'esverament. Llavors em vaig desconnectar perquè ja m'estava a punt de sortir el cor per la boca i a les 12 de la nit em va enviar un sms dient que sí que volia quedar, que al cine no però que a passejar sí i tal. I jo quasi em desmaio perquè alhora em deia bona nit i em posava una carona mona i no sé, va ser preciós.
I clar, al final em vaig haver de tornar a connectar i vam parlar una mica més i em va dir bona nit cinquanta vegades més i em va enviar un petonet i no sé, jo estava (i estic) tontíssima.
Total, que avui hem quedat i clar, hem parlat ja clarament tot i q hem estat mil hores dient: diga-ho tu, no tu, no tu...quin riure....
I res, clar, no us penseu que tot seran flors i violes ara perquè m'ha dit que sí però no que li agrado i que té com un neguit però que té por que sigui una cosa de pimpam però que li poso i que no sé. Conclusió: que estem igual que abans però ho hem dit en veu alta.
Ara no sé quina estratègia he de seguir, però com que el cap de setmana marxaré, que corri l'aire i ja està.
M'ha regalat una caixa de til.la, quina gràcia, és boníssima.

Tensió

Em pregunto si des de fora es veu la tensió sexual amb el company de classe de música (li podem dir el Músic...) o si tot són imaginacions meves.
Jo, quan veig en altres persones el que "veig" entre ell i jo, sé què és d'una hora lluny. Però en canvi, quan es refereix  a mi tinc l'instinto atrofiado com les hienas del Rey León...
No sé, trobo q em conformaria amb saber q és real...clar q si fos real, llavors voldria posar-ho a la pràctica...però estic farta d'històries falses, imaginades, inventades, negades, desmentides...tinc la sensació q he tingut una vida amorosa d mentida i q res ha sigut autèntic.
No sé, crec q últimament estic trista de la vida perquè estic canviant de fase. Ja he passat la fase de "buscar" parella. No sé si la trobaré, però no tinc més ganes de buscar-la, vull assumir q no en tinc i continuar la meva vida partint d'aquesta base: que sóc soltera i ja està. Per això em sento estancada perquè fa tant que "busco" parella que no faig res més!
Per tant, amb tota la pena de meu cor, deixaré de buscar-ne i seguiré endavant assumint q no tinc parella i punt.
D'acord, el principi del post no té res a veure amb el final. Ho assumeixo.

Shock

Ahir a la nit vaig escriure això. Encara no sé si estava desperta o adormirda...jutjeu-ho vosaltres/vosaltresses mateixos/es:

Surrealisme


…extrem.

M’he posat a parlar avui amb el Nenet i m’ha dit que si el noi aquest no li hagués fet proposicions s’hauria liat amb mi. Mare meva i ho deia en sèrio!! Total que ens hem posat a parlar i a confessar-ho TOT. I diu que sí que sí, que si li hagués dit abans que ell m’hauria dit que sí, toma ya.

I després de dir tot això i jo dir-li q em vaig posar trista quan em va dir lo del noi aquest perquè…ai, m’estic atabalant…bé total que li he dit que m’agradava però que estava confosa i diu que no ho sabia!

O sigui, perquè ho entengueu: que m’ha dit tot això de que si ho deixava amb l’altre nenet aquest es liaria amb mi sense saber ni sospitar, diguessim, que ell m’agradava a mi.

És molt fort.

Molt surrealista.

No m’ho puc creure…però és cert. Ni q mai passi res, ja ha sigut molt especial, estic molt contenta.

Li he dit que…ai, ja no me’n recordo què anava a dir…estic ben atabalada. De fet li estic dient tot però el que menys em puc creure és que hagi començat ell sobretot tenint en compte que s’ha liat amb un altre. Molt molt fort…

Estic en estat de shock.

Desaprofitada

He posat al meu mur que estava desaprofitada (jo) ; m’ha contestat de seguida dient que valia molt i res, lo típic q es diu quan algú diu això.


Després hem xatejat i m’ha dit q ell m’aprofitaria. I jo he pensat clar, visca el piloteig i després, no sé com ha anat la conversa que ha dit “si em deixessis un anyet” i jo…ein…dic…què passarà d’aquí a un any? I diu q és quan estarà més centrat i tot (perquè ha començat la carrera…diós) i que llavors m’aprofitaria.

Uix, ho dirà en sèrio? Li he dit que jo tinc molta paciència.

Mare meva, estic flipant, li he dit que m’havia posat vermella i tot.

Sabem q ens agradem? Sap q m’agrada? Què passa?

B, disposada a augmentar la meva col.lecció de carbasses…ara q ja he començat el joc, segueixo.

Torno a demanar carta. Això és com jugar al set i mig, si em passo perdo :P

Contactes

Fa mil anys que tinc penjat un perfil en una pàgina de contactes i mira si es movia poc que la meva frase de presentació era "hi ha algú a l'altra banda??" i ara de cop, en 2 dies, m'han escrit 2 persones!! Toma ya.
Ja hi tinc posada una foto de la meva cara on es veu PERFECTAMENT perquè després no em puguin dir allò de "ah sí, ets molt simpàtica".
Al tercer missatge una ja m'ha convidat al seu aniversari. Allò que deia: calmaaaaaaaa!!! Li he dit que millor fem un cafè o alguna cosa així...de moment...no?

Ufff

Bueno, bueno, bueno...ja he baixat una mica més.
Aquest migdia ja pensava va, ja estic una mica més tranquil.la, gens ansiosa i predisposada a deixar passar els dies.
I llavors he vist que estava connectada al xat però he decidit no dir-li res. I m'ha obert ella!! Cling!! Sorpresa! M'he posat tan contenta...bé, de fet no sé de què m'estranyo tant perquè ja veig des del principi que no sóc jo qui li va darrera, sinó que som totes dues però no sé, m'estresso...
Hem tingut una conversa normaleta, li he dit que podriem quedar divendres però no pot. Continuo sense saber quan ens veurem. Però parlarem. Estic contenta :) i, sobretot, tranquil.la.
Que bé!

Bonic

La noia balladora i jo hem tingut una conversa molt bonica pel xat.
L'he saludada i es veu que l'he agafat en un moment de baixon però hem estat parlant i es veu que s'ha animat. No hem parlat gaire estona però ha sigut mot bonic!!!
Sense pretendre-ho li he tirat una floreta (popularment conegut com a "piropu"). M'ha dit que potser s'anima a venir amb mi dissabte (que bé!) i m'ha demanat si en el local aquell es podia fumar perquè diu que els seus pulmons són or. I jo li volia transmetre el missatge de que fa molt bé de cuidar-se, diguessim, que tots ho hauriem de fer i pensar que som or. Però el dialeg ha sortit així:

Ella- Es pot fumar allà?
Jo- No ho sé, per què?
Ella- Perquè els meus pulmons són or.
Jo- Tota tu.

Potser està malament que ho digui jo perquè ho he dit jo però és que ho trobo super bonic, quan ho he acabat d'escriure he pensat: quina cosa més bonica li has dit! I així, sense meditar-ho, com ha de ser, no?

Vull continuar així, improvitzant i fent les coses com em surtin al moment. De fet penso que sempre hauria de ser així: el pensar hauria d'esdevenir-se en un altre moment que l'actuar.
Per això encara no li he explicat res a una amiga molt propera que me l'estimo però es ralla molt i dóna moltes voltes a les coses i trobo que ho fa tot massa premeditat, diguéssim. No tinc ganes de dir-li!

Impaciència

Aquesta és la paraula que defineix el meu estat: impaciència.
Li he enviat un correu a la noia balladora dient-li simplement que com està (perquè l'últim que em va enviar em va dir que no estava massa animada). Em sentia intranquil.la, em sentia angoixada, rara...però de cop he entès que només estava impacient i llavors m'he relaxat. Segur que tard o d'hora em contesta així que res, a esperar.
En alguns aspectes de la vida sóc molt pacient (de fet cada dia exercito la paciència) però en altres sóc impacientíssima. Com ara. Voldria ja la resposta, JA! I la resposta a totes les preguntes! Aix.

Visca!

Al final li he dit a la balladora si aquest cap de setmana s'animava a venir...M'ha dit que i tant que se'n recordava i que potser sí! I que moltes gràcies i blablabla. Estaré molt contenta si ve però sé que si no ve no estaré trista, ens veurem.
M'agrada aquesta faceta que no tenia quan era adolescent: si surt bé, estic molt contenta, però si surt malament (en aquest cas, que no vingui, diguessim) no estic malament. Estic igual que abans.
Això deu ser la serenitat que et donen els anys...no? Se'n diu madurar?

Raó de ser

Segurament seran aquelles preguntes que tots ens fem quan estem enamorats, mil vegades repetides, mil vegades respostes d'una manera o altra i sense trobar mai la solució.
Jugar al joc de l'amor té unes regles q només dues persones poden posar i decidir seguir o no.
Sempre necessitem fer-nos preguntes i no tenen una resposta única, però només el fet de fer-les ja és alguna cosa, el nostre cervell ja s'activa.
Vull deixar-les aquí, a l'aire, perquè algú potser, vegi q no és l'únic q se les fa i el seu cervell tb s'activi i poguem tots plegats continuar jugant al joc de l'amor...
S.N.