Hola!

Ha passat.
Podia passar i mira, ha passat.
Per casualitat la C. ha trobat el bloc. Ahir.
En va llegir un tros sense poder-ho resistir i després m'ho va dir. Però continuava sense poder-s'hi resistir i mira tu, com que total també li dic tot...tampoc vaig fer res per impedir-li, ni tan sols demanar-li.
Avui hem quedat i mira...jo què sé...ja veurem.
De totes maneres crec (i confio en) q tenim prou confiança i no passarà res dramàtic. Ara, tampoc sé què passarà amb el bloc...potser ha de canviar. Canvis, canvis...recordeu??

Ara

Avui hem tornat a quedar perquè ja li baixava l'abracímetre.
Ella estava una mica tonta, sèria i rància. Bueno, encara està a la cadira de pensar en realitat perquè no s'entén i no s'aclara.
Però jo m'he portat com una dona i no l'he deixat quedar a dormir tot i que hem estat mitja hora abraçades aquí al portal de casa i clar, llavors m'ha començat a dir lo típic: q no volia parar, que no entenia què li passava i blablabla. Però no he sucumbit ni res perquè li he dit que no pot estar sempre arasí arano i que quan es mentalitza q ha d marxar li entren ganes i quan es queda li és igual.
Li he dit que quan estigui tres mesos seguits volent...potser ja en parlarem...
De moment per mi podem continuar igual perquè almenys així estic tranquil.la i mira, ara me'n vaig a dormir tan contenta sabent q avui sí que em desitjava. Millor que em desitgi i no em tingui que no pas que em tingui i no em desitgi...no sé si vaig errada però jo ho prefereixo així.
Continuarem així fins que reaccioni o fins que l'hora del terme hagi passat o fins que aparegui una altra persona...jo què sé.
Ara estem així.

Malson

Com que estic cansada de dir el mateix...de que ara sí ara no ara sí ara no...blablablablabla...només explicaré una cosa que encara no sé ben bé si és real...crec que sí.
Aquesta nit hem dormit juntes (això és real) i a mitja nit m'he despertat angoixadíssima perquè havia tingut un malson, com un nen petit i m'he llençat a sobre seu per abraçar-la despertant-la...pobre...i m'ha abraçat i m'he sentit com...no sé...com mai m'havia sentit perquè no recordo mai despertar-me d'un malson i abraçar algú, ni a la meva mare...
M'ha demanat si el malson era culpa seva...li he respost "culpa?"...però no ho era. El malson anava de la incomunicació...jo volia dir-li alguna cosa i ella no m'entenia, jo li donava voltes i voltes i explicacions i explicacions i ella entenia el que no era i s'enfadava o no sé...que tenia mal rotllo...i alhora hi havia MOLTA gent al nostre voltant i tot era molt atabalant i jo al final li deia a algú que hi havia per allà: "com li puc fer entendre!!? Mira, li vull transmetre el missatge de que "tal-tal-tal"-no sé ni què era el que li volia dir- però no m'entén, no m'entén!!" .
Hosti, ha sigut horrible i he trigat molta estona en relaxar-me i estava suant i la meva C. abraçant-me i consolant-me i fent-me carícies...preciós, no??
Però bueno, al matí s'ha tornat a rallar per lo de sempre i ara està rallada. Diu que passi d'ella. Doncs és el que penso fer i el que estic fent. Vaig pensant en les meves coses, en el que faré demà, divendres, dissabte, diumenge, blablablabla...i quan vulgui ja dirà. Ahir vam quedar perquè ella ho va dir i llavors ve i es gira...diu que és un desastre, que se sent malament...ai...he dit que no volia tornar a parlar del mateix. Doncs ja està.

Por

És q no trobo una altra paraula per descriure el meu estat: estic cagada.
O...no sé...
És q no sé...quedem així tipo d'estar bé, de fer-nos abraçadetes i anar de la maneta...tipo "cita" i nar al cine i això...i em diu q està normal.
Què vol dir normal? Normal tipo bé? Normal tipo com quan quedes amb la teva mare??
És que tinc la sensació que hi estic posant molt d'esforç en "estar bé". Com perquè tot vagi bé...
I clar q no estic ultraemocionada perquè és q tinc massa por!! Jo també podria dir q estic "normal" perquè no em vull flipar però em "fixo" en q ens ho hem passat molt b i en q hem tingut moments d voler-nos abraçar...no sé...
És com si ens passés el mateix però ens fes sentir diferent.
Tinc la sensació estranya q estic...o estem..."ofegant" els sentiments com per no voler-los sentir o com per parlar-ne tant o com per tan definir-los o jo què sé.
També li he dit abans: no cal que estiguem analitzant a cada moment com ens sentim, no?
Bueno, diu q està normal tipo d nar fent. I q nem fent i q aviam què...
Una mica el mateix de sempre: amigues amb mimitus.
Jo estic com espantada perquè és q sento q així estic bé, també...i potser tinc por d sentir més o de sentir menys o jo què sé...però és q ja no penso en ningú més. Però és q tampoc estic frisant per tenir més ni res...
No sé, que raro és tot...

Cors

Coses per aclarir com està la situació però que saber-les fa que l'entengui menys. Des-aclariments.
Si recordeu aquesta NIT va ser el primer dia que vam quedar després de la nostra primera conversa sobre el tema "agradar" i va ser fantàstica (bueno, com totes potser...). El que no vaig explicar en el post perquè en aquell moment em semblava una tonteria és que en el concert que vam anar a veure van tirar confetti (fins aquí normal) en forma de cors vermells i brillants que dius...feia falta?? Bé, doncs jo amb la tonteria, em vaig emocionar amb els cors i vaig dir ual.la q guais, jo en vull un! I anava buscant per terra un que no estigués trepitjat ni massa arrugat ni trencat. En vaig trobar un i li vaig donar a ella, a la C. (mon amour) però ella tb en buscava i el que va trobar senceret me'l va donar a mi.
Clar, com que jo ja estava colada -com ara, d'altra banda- me'l vaig guardar a més, fent el catxondeo de que se m'enganxava a la pell i era un tatoo i quan vaig arribar a casa el vaig penjar al meu suro perquè em feia emoció. Fins aquí tot s'entén, no?
El que no s'entén és que dimecres anés a casa seva i veiés el mateix: EL COR CLAVAT AL SEU SURO!!
Per favor, i que després em vingui amb que no sent res, és que no s'ho creu ni ella!! Bah...

Veure-la

Quina nit tan surrealista.
Havíem quedat per anar a un concert. I bueno, li envio un missatge al migdia per dir-li aviam com quedem...i res. Passa la tarda i res.
Li dic pel facebook: bueno, jo vaig cap allà (amb les meves amigues) ja em diràs algo al mòbil. I res.
S'acosta l'hora del concert i res.
Sort que jo estava relativament tranquil.la. És a dir, encara tinc la paranoia de pensar que un dia o altre començarà a fer coses rares i a comportar-se com una BOJA però no sé, no creia que fos tan radical....
Al final dic mira, vaig a trucar-la perquè m'estic posant nerviosa i a més durant el concert no vull estar pendent del mòbil. La truco i té el telèfon desconnectat. Al cap d'una estona: el mateix.
I penso, ai mira, no sé, quan arribi a casa miraré si m'ha escrit al facebook i m'ha donat alguna explicació, potser se li ha espatllat el mòbil i alhora li ha sortit un imprevist o jo què sé...
Estava força tranquil.la jo, per sort perquè em podria haver pegat per estar dels nervis.
Total, que comença el concert i de cop veig q m'ha escrit 4 missatges al mòbil dient-me, esveradíssima que s'havia CLAPAT tota la tarda i s'acabava de despertar i que estava flipant, que mai li havia passat això i que que ultrafort.
Jo partint-me de riure...l'he trucat perquè escoltés una cançó així, en directe. I em diu que gràcies, que l'ha sentida tota!!
I bueno, fet q si ens trucàvem no ens sentíem, li envio un altre sms i li dic: suposo q ara ja no deus venir, no? i li poso una carona trista: :(
Em contesta q balli molt i m'ho passi molt bé i clar, lògicament, dedueixo que no ve. Sincerament, jo hauria fet el mateix, era tardíssim ja.
Assimilo q no ens veurem i em poso una mica trista: veig la diferència entre la seva posició i la meva: jo tinc uns sentiments molt més palpables, penso, i necessito veure-la, sentir-li la veu, no sé. Quedar, veure-la, en resum. I no ho sé del cert, però penso que potser ella no.
Continuo gaudint del concert tot i que amb un punt de tristesa...
I aleshores m'envia un altre sms dient-me que per estar a casa, ja que s'acaba de despertar, doncs que ve.  Uf, no podia tenir alegria més gran!! M'he posat tan extremadament contenta que em faig com por i tot.
Quan ha arribat li he fet una superabraçada. Crec que era el primer cop que ens abraçàvem i en aquells moments l'he trobat tan guapa i tan atractiva i em feia tanta il.lusió veure-la que m'he hagut d'aguantar i molt...no entenc aquest desequilibri...però vaja, l'he d'assumir.
La resta de la nit ha anat bé tot i que només ha sentit dues cançons del concert. Després hem anat a prendre algo amb les meves amigues i tal...i bé, com sempre. Molt bé. Tan bé....

1 capítol

No, no m'he oblidat la "r" de 1r. El títol vol dir "un capítol" perquè dins el meu cervell no hi ha ordre ni concert i no tinc temps d'estructurar tota la setmana cronològicament.
Simplement us explico una cosa. La dramàtica però que no ha eclipsat les altres bones i q em fa sentir malament en certa manera, més q res perquè és rara i no sé com sentir-me davant d'això pq mai m'havia passat.
La tia més bona del món es va tirar a sobre de la meva amiga i al final es van liar (clar, la meva amiga no és tonta ni és de pedra...tot i q sabia q a mi m'agradava molt). Però m'agradava d'una manera rara...és un tipus de persones que em fa molt mal q m'agradi. M'agraden d'una manera tòxica, no les puc mirar, estic a punt d'esclatar en flames quan les miro o quan les tinc a prop. I clar, amb aquest panorama, doncs q es lii amb la meva amiga és una mica contraproduent...més q res si els hi va bé, més q res pq amb aquesta amiga ens ho expliquem tot però no vull q m'expliqui res de la tia més bona del món (TmBdM).
Però estic molt contenta perquè no em sento inferior, ni em sento un segon plat ni despreciada ni ignorada ni res d'això. I a més perquè la meva amiga s'ha portat molt bé amb mi malgrat tot i hem tingut molta comunicació i tot això...i ens seguim estimant molt i dient-nos-ho. I no és maco això??
Vinga va, el proper dia us explico algo més alegre, va, posaré titulars per enrecordar-me'n i per donar-vos ganes de seguir llegint jijijiji.

- Vaig tenir una cita amb el meu veí
- Una q conec em va confessar q va estar amb una dona i després em va fer un pico.
- Em vaig declarar.
- Estic on fire.
- Vaig ballar molt amb el Xulín
- La C m'ha dit d'anar de vacances.

Us ho podeu creure?? Tot això amb una setmana!! a vegades la meva vida sembla una serie. M'ENCANTA!

Sants Collons

Ahir vaig escriure això:

"Quins collons.

Diu que ok, que si no m’agrada i s’ha imaginat el que no era, doncs perfecte.

Però és que la gent no s’adona del que diu?? Tan horrible seria que  m’agradés? (que és la veritat però bueno, ara la deixarem convençuda del contrari). Ja sé que ho diu com a eufemisme de dir “tu no m’agrades” però això no és gaire agradable de dir “escolta, perdona, una cosa...saps què? Que no m’agrades”. Ah, moltes gràcies!!  ^_^ Hi ha coses que tampoc fa falta dir, a mi hi ha molta gent que no m’agrada i no necessito anar dient-ho. Ja se suposa que algú no t’agrada, si no dius el contrari, no? Hosti, quina ràbia que m’està fent ara mateix…."

I acte seguit, la C. em va començar a parlar pel xat i bueno, una mica més i no anem a dormir i vinga a xerrar i a xerrar i super bé o sigui, si m'agrades no podem parlar? Però què és això? Mira, com q ara es pensa que no m'agrada, es veu que ja podrem tornar a estar normal. Com q d fet, jo ja m'havia proposat dissimular que m'agrada, doncs millor m'ho poses.

Xat

Conversa de xat (real):
-    Hola, em pots fer un favor de veí?
-    Sí
-    És q tinc mal d’esquena i  m’he d posar crema a un lloc on no arribo.
-    Ara mateix?
-    B, és q ara aniré a dormir però si estàs fent algo em puc esperar un ratet
-    Ara vinc però només una estoneta que estic molt cansat.
-    És ràpid.
Quasi a l’instant pica al timbre tot nerviós (i jo una mica també). Conversa una mica de “o sigui que montse i meritxell” però bé. Em trec la part de darrera del jersey de pijama.
-    Ui, jo no en tinc ni idea, eh??
-    Tranquil, només has d posar la crema i una mica de massatge perquè s’absorbeixi.
I ho fa. Continua la conversa d’ascensor i ràpidament es va a rentar les mans i marxa tot estressat: vaig a acabar de mirar el correu i a dormir perquè estic molt cansat (ja m’ho has dit, penso).
I la cirereta…tot marxant ràpidament pel replà tot nerviós diu:
-    Quina situació més surrealista!!
M’encanta.
Ara quan aprengui a PROVOCAR del tot gràcies al meu terapeuta NENET…va a flipar el meu veí!! Seh!

Oioioioioi...

Uf, mare de déu, són les 4:20 de la matinada i acabo de tornar.
No sé quin titular posaria si fos una notícia del diari però potser el resum o el q més m'ha impressionat és que m'he morrejat amb el germà de la profe de dansa...
Com a notícies accessòries diria que he anat a un sopar a casa seva (som col.legues, no amics amics però sí coneguts i mira, ha anat així) i tot d'amics seus que jo coneixia molt poc. Dada important perquè m'ha permès estar com molt alliberda, lluny de totes les tensions que, vulguis o no, tens quan estàs amb els teus amics de sempre.
Hem començat a jugar a un joc d'aquells de fer coses (marededéu...què tenim, 15 anys??) de fer petons al coll o als llavis i coses vàries, segons deia sempre ell: sense traspassar els límits i penso q és cert perquè m'he sentit molt bé en tot moment i gens pressionada ni res.
Total, que ens ha tocat una prova en q ell m'havia d fer un petó on volgués i llavors m'ha morrejat. Bueno, ell a mi i jo a ell perquè diria que el pitjor és QUE M'HA AGRADAT  i potser fins i tot afegiria que en tenia ganes.
He de confessar que em dóna cert morbo que sigui el germà d'ella. No s'assemblen però...ho sé.
Després ho hem fet més vegades i hem estat abraçats molta estona i ens hem fet petons i llepades al coll.
A més a partir del primer morreig, diguessim, ja hi havia el catxondeo general de tothom i de nosaltres també de que voliem que ens toquessin les proves junts i fins i tot ens ha tocat una prova i tothom ha marxat i ens han apagat el llum.
És el primer cop que em morrejo amb un home...a la meva edat...ja em val.
Ostres, és que estic com a quadres (amb els ulls a quadres, com diu una q conec). No reacciono.
Per una banda tinc la sensació de joc perquè també he morrejat a més gent i també m'ha agradat jajaja. Bé, però no amb tothom: amb algú m'ha agradat però amb algú altre m'he quedat igual.
Però per una altra, entre tot plegat, i ell després dient que jo feia molt bé els petons...tinc com la sensació q ens hem liat també.
No sé, no crec que per part seva tingui gens de futur i per part meva, no en tinc ni idea però ja sabeu que jo em penjo més fàcilment que un mico de la selva...però és raro perquè en realitat no és que m'agradi. O potser és q està canviant el meu concepte d'agradar.
Uf, no sé, vaig a dormir i a consultar-ho amb el coixí. Jo que demà em volia llevar d'hora...

Nenet

Uf, sembla que l'huracà emocional ha baixat una mica. Jo penso que he tingut massa emocions massa fortes en poc temps i necessitava distanciar-me una mica. Encara em sento "envaïda" per l'emoció.
Entre el grup de gent, hi havia uns nenets de 18 anys, molt graciosos i ens hem fet molt col.legues.
Per una banda eren extrapetits i adolescentíssims però per l'altra, no sé, també m'han produït moltes emocions (però l'huracà emocional no només és per això). Sobretot un.
Tampoc gosaria dir que m'agrada...no sé...quasi podria ser el meu fill però clar, alhora ja és un home tot i la cara de "petit". I suposo que un moment o altre m'ha "posat" una mica. No sé, em cau tan bé que desitjaria tenir la seva edat per poder-me enamorar d'ell i li vaig dir, eh? Té moltes coses molt clares contràriament al que es pot pensar de la seva edat i és molt honest i molt autèntic.
I em diu coses boniques tot i que sé que li diu a tothom però jo li dic "està guapa, oi? La Tal" I em contesta. "Sí" i després d'una pausa dramàtica... "però tu més". És tan dolç. És tan raro en la meva vida que algú em digui aquestes coses i em tracti així de bé que vull obviar que també ho fa a l'altra gent i vull ser especial per ell tot i que el motiu real no sigui l'atracció física mínima que pugui existir.

Ecs

Una meva ex (s'hauria d'escriure així: ecs), la "ex de les dues setmanes" (amb una amiga compartim aquest concepte, totes dues tenim una ex-de-dues-setmanes) em va enviar una cosa meva que tenia des que vam estar juntes...és a dir...fa mil anys. Mira, millor tard que mai i li vaig enviar un mail per agrair-li que m'ho hagués tornat i llavors és quan va tornar al seu sindrome SÓC-TAN-FELIÇ-AMB-LA-MEVA-PARELLA.
Trobeu que necessito conèixer aquesta dada? Jo trobo que no. No m'importa la seva vida amorosa i parellil, per què l'he de conèixer? Oi que em va deixar i li va interessar més una altra amb qui també va ser MOLT-FELIÇ i m'ho va dir sempre que parlavem (poc, per sort).
No enetenc per què necessita sempre dir-me que té parella i lo bé que està amb ella. Que no m'interessa!! Que txunga estic, no? Bueno, és que ultimament, i com diuen al poble on treballo: me tienen contenta!!
I també estic una mica intrigada pel joc del "quien es quien"...

Surrealismes

Diumenge li vaig dir a ell si volia venir a un concert i em va dir que no perquè no li anava bé però que moltes gràcies.
Jo coneixia més o menys les cançons d'aquest grup però no les havia escoltat atentament.
Trobeu normal que en tinguin una el títol de la qual sigui EL NOM D'ELL?? Bé, sobretot considerant que és un nom bastant rar (jo de fet, no conec a ningú més que es digui així).
Em fa ràbia quan passen coses que si fossin en una pel.lícula voldrien dir algo però a la realitat senzillament són surrealismes de la vida.