Desig

Estic acabant l'any i desitjo, desitjo, desitjo i em sento com una nena petita desitjant i esperant que la màgia em porti allò que vull.
Estic tan bé amb la C. q hi vull estar per sempre més però estic cansada de que em deixi i q cada vegada q ens enrollem em deixi anar el discurset de que no està enamorada de mi i de tot el que no sent. Ja m'ho ha dit mil vegades, ja ho sé, per què m'ho repeteix cada vegada?? Em fa mal...li vaig advertir q no ho tornés a fer i ho ha tornat a fer. De la millor manera, amb tot l'amor del món però cada vegada m'ho diu i no s'adona del mal que em fa; es pensa q em fa com un favor deixant-me les coses clares i volent mantenir la distància per no fer-me mal i "portar-se bé amb mi", com diu, perquè sóc genial. No sé quin és el seu concepte de portar-se bé amb mi: rebutjar-me? dir-me que no li agrado? que no sent passió per mi? Ui que bé!!
Tinc aquella sensació horrorosa de que no sóc digne d q ningú s'enamori de mi, que no desperto la passió de la gent i de que sí, val, sóc genial i els hi caic super bé però com a parella no valc la pena, no serveixo.
Penso en deixar-la i oblidar-me d'ella però llavors se li passa "l'arrebatu" i em desfaig perquè l'estimo molt i m'encanta i el q vull és estar amb ella i per què he de deixar JO el que vull?? Que em deixi ella!!
Per això vull que amb MÀGIA s'adoni q en realitat sí que està enamorada de mi i vol estar sempre amb mi com jo amb ella. Això és el q vull pel 2013: MÀGIA.

Desgraciada

Perquè us adoneu de lo desgraciada que sóc, 5 minuts després d’escriure el post anterior, vaig rebre un missatge seu dient-me que l’havia cagat, i que la perdonés que no la tornaria a liar d’aquesta manera.

Mooooolt maco, i què n’he de pensar jo ara, d’això?? No m’ha dit res des de llavors perquè crec que vol deixar d’estar tan esverada i tan enganxada.

Total, que la postura que prenc és fer el mateix que abans. Continuar quedant normal com si res i que sigui el que déu vulgui.

Però ara l’enyoro, enyoro l’esverament i parlar amb ella tot el dia. ..

Li he dit si volia venir demà a la nit de festa major però no m'ha contestat.

No sé, ara estic com odio estar: trista, rallada, pendent d'ella, impacient, nerviosa, angoixada, tonta...ODIO aquest estat però és que no sé com evitar-lo. Ja sé que depèn de com em prengui les coses però no puc evitar prendre-me-les així. O sentir-me així, no sé...

Que la perdoni...quins collons...uf.

kk

Sí, sí, ho heu llegit bé: CACA de la vaca.
Que res, que he conegut una noia i...no ho reconèixer i sobretot no ho volia dir perquè llavors es converteix en massa real però sí: m'agrada una mica. Cony, és q és molt mona.
I res, hem quedat un parell de vegades i ens estem fent força col.legues i ens caiem molt bé..
I això no em provoca un estat de subidon ni d'alegria ni d'esperança ni res sinó que em desespera, m'entristeix, em molesta, m'emprenya, m'espanta. No vull, preferiria que no m'agradés gens, que només em caigués bé i prou i tenir una amiga i santes pasqües, per què cony m'ha d'agradar? D'acord, perquè és molt mona.
Però, ja ho sabeu: estic molt tipa (i quant dic molt vull dir MOLT. No una miqueta no...MOLT!) d'històries que semblen però no són, que no van enlloc, que em frustren i m'entristeixen i em roben la il.lusió i se comen mi naranja a gajos (com la cançó del Serrat).
Estic fastiguejada perquè percebo tot el q fa com "sí clar, ara sembla que t'agradi però segur que no t'agrado i al final em fotré de morros" i ja m'emprenya.
I no no no no, no em digueu que no ho sé i que potser li agrado i totes aquestes collonades (en els milions de comentaris que em deixeu...ejem...). I com q tot és com perfecte: li agraden les dones, és soltera, vol tenir parella, etc. etc. hi ha les condicions perfectes perquè tot vagi COM MÉS MALAMENT MILLOR.
Estic molt emprenyada, no vull q m'agradi, ara no, q estic assumint q mai tindré parella i bé, cap problema perquè ella no serà així que "l'agradació" ja em passarà, serà com amb el músic: sí sí, molt maco però no.
Esto es muy bonito pero no vale.
Perquè segur que li agradaré molt com a amiga, o li agradarà alguna amiga meva, o de cop coneixerà algú i es super-enamoraran o alguna cosa d'aquestes.
Mireu, penso passar d'ella, d'acord. O sigui, aviam, li penso fer el cas just com a amiga i ja està i sense emocionar-me gens per res ni interpretar RES del q passi. Si vol algo (que no ho vol) ja m'ho dirà.
Quin fàstic.

Adolescència

Em fa pena haver-me passat tota l'adolescència esperant el que no va arribar mai mentre va durar l'esmentada adolescència...esperar l'amor...ja sabeu...la meva obsessió.
Sortien uns adolescents a la tele i jo em recordava a la seva edat i només tinc records del nen que m'agradava: que si hi  era, que si no, que si on era...els bons records són d'ell. Bé, poser tots no però els primers que em venen a la ment quan penso en l'institut, diguessim només són d'ell: dl q feia, dl q deixava de fer, quina roba portava, com es posava...Tinc la sensació q vaig viure la seva adolescència en lloc de la meva i total...per res. Perquè el meu màxim fos que al final de tot, quan ja m'agradava un altre...acabessim tenint un cert "bon rotllo" i ens saludessim amb naturalitat...Brutal. Etfelicitofill.
M'hostiaria si m'enganxés als 15 anys...
Potser tothom té la mateixa sensació de la seva pròpia adolescència? D'haver perdut el temps??
De vegades em sento VIEJA (llegeixi's amb e oberta...). I total, encara no he assolit el q buscava des q tinc 10 anys...i no he parat de buscar-ho, voler-ho, intentar-ho...em sento bastant inútil ara mateix...

QUEASCO

O sigui, odio al meu veí, vale?
Me l'he trobat a l'escala i, sense poder-ho resistir...aviam...no m'agrada que m'ignorin i no em contestin...li he demanat si havia rebut l'enllaç i té els sants pebrots de dir-me que sí però que és que no podrà perquè està molt liat amb una feina q està fent (q, aviam, és veritat però tampoc m'ha preguntat quan, no crec q estigui treballant nit i dia d'aquí fins a la fi dels temps). Total, q està clar q no en té ganes i a sobre ni em contesta.
Si el q pretén és q no li digui res més, enhorabona perquè no ho penso fer. Apa, al mateix sac que la noia balladora, fora de la meva vida.
El q no entenc és què cony ha de passar perquè algo vagi bé perquè havent-hi una mínima-ínfima-microscòpica-ridícula atracció física tot va com el cul cagat...Com ho puc fer tan malament?? Com es pot tenir tan mala sort?? És que no m'ho explico. M'ho pregunto i no m'ho explico.
I a sobre, la meva ex aquella que estava tan colada per mi m'envia un missatge dient-me que té ganes de veure'm i q si vull quedar una tarda, m'ho penso, li dic que sí tot i q no estic gaire convençuda i em contesta q no sap si podrà ella perquè comença a treballar per les tardes (al meu barri, toca't els ous). I ja està. Doncs au, que le den també, si es vol fer la interessant, no ho està aconseguint.
El meu amic, el gai q em fa mimitos d vegades, diu q segur q el veí està acollonido i q segur q no sap ni què vol ell ni què pretenc jo. Molt bé, doncs si algun dia ho descobreix que m'ho vingui a explicar. Ara, qui sap si encara m'interessarà....

Truman

Heu vist el show de Truman??? Quina gran peli...
A vegades tinc complexe de Truman.
El dia que estàs plosh tot va de cul, com si et perseguís un núvol només plovent sobre teu.
I que ningú et faci una sorpresa en aquests moments o et passi algo inesperat q t canvii, algo q no depengui d tu. Estic cansada d'haver-ho de fer tot jo, només vull flotar i que les coses succeeixin al meu voltant.
Vull estar com el dia "de autos" i vull q un paperet decideixi quan em tornarà a fer un petó i jo només em deixi dur i que ell torni a fer trampes per triar-me i em faci repetir el petó que li he fet jo perquè era massa petit. Per mi aquella nit va ser massa curta i de cop ell va marxar al carrer i tot es va acabar. Què he de fer perquè torni a valdre l'encanteri?
Per què sempre tot és tan raro?? Per què no puc conèixer algú i ens agradem i tot és normal i no hi ha coses rares ni TOIES pel mig?? I que el que jo faci sigui efectiu i que l'altra part també faci coses i em senti atesa i protegida i existent com li passa a TANTA gent???
No vull estar així, vull estar normal perquè de fet tot està normal, no entenc per què he d'estar així de deprimida com si, no sé, com si no m'estimés ningú o m'acabés de deixar l'amor de la meva vida.
Alguns dels meus amics em diuen que no perdi l'esperança o que passi d'ell perquè no em fa cas. I ja sé que vaig dir que no posaria més com a exemple els casos passats...Si algú em fes cas de tant en tant...és esgotador estar sempre pensant: bueno va, la pròxima vegada. Aquest pensament ja se m'ha gastat.

Tova

Aviam, per una banda és dur que t'agradi el teu veí quan no et fa ni cas i tens una nit toveta com la d'avui en què estàs cansada i voldries només que et fes una miqueta de cas.
Però d'alguna manera és reconfortant saber q està aquí al costat a l'altra banda de la paret al seu facebook (el veig al xat però no li dic res, esclar). És una mica com si estigués amb ell. Quina tonteria...però vaja, ja us he dit que estic molt tova avui...
M'agradaria picar al seu timbre però ara ja estic massa tallada per les seves actuacions. Actuaré quan les condicions seran favorables. Si és que quan ho siguin encara hi estic interessada, esclar. Què s'ha pensat? Doncs suposo que no s'ha pensat RES DE RES.

Cara i creu

La cara és una conversa amb el Nenet que m'ha fet canviar força el punt de vista perquè diu que em penjo massa ràpid i que llavors deixo de ser com sóc i per això em surt malament. M'alegro que algú em digui què faig malament i no, senzillament que els altres estan bojos perquè llavors  el q faria malament, simplement seria triar.
B, la qüestió és q he estat tot el dia donant-hi voltes i crec que té tota la raó del  món. No treu cap a res anar amb aquest estrés perquè no hi ha res. He d'esperar i confiar. Uf...
La creu és encara la mateixa actitud de que vull que les coses siguin JA i que no puc esperar perquè en realitat no confio, no anticipo que anirà bé o passarà algo. O sigui puc esperar perquè de paciència en tinc molta però no és una espera profitosa. A més, tinc la sensació permanent de  que quan realment ho vaig fer així va ser amb la Noia Balladora...ho veia super clar, estava tranquilíssima i volia anar super a poc a poc. I mira com ha acabat: amb dues carbasses com catedrals i que a la tercera vegada que ens vam veure quan jo ESPERAVA I CONFIAVA va aparèixer amb una altra.
Necessito teràpia per tornar a esperar i a confiar. Confiar vol dir estar segur que passarà. Jo confio en els meus alumnes que assoliran els seus màxims i que reeixiran en tots els seus reptes...hi confio i passa. Potser és el mateix. Però com hi confio d veritat?? Si tinc més possibilitats que sigui que no, que no pas q sigui q sí.
Intentaré actuar normal i COM SI TINGUÉS CONFIANÇA.

Molo

Estava mirant el meu perfil del facebook...i, sabeu allò q t surten unes quantes fotos a la part de dalt on t'han etiquetat? Doncs he vist q eren molt guais i molt variades i he pensat que em molo molt.
Em mola com sóc i com és la meva vida...i justament per això em posa tan trista no compartir-la. Ja he parlat d'això, oi?? A sobre de solterona ja repapiejo...siésque...
És q no sé, cotillejant pel facebook tb, he vist les fotos del perfil d'una ex-companya de feina amb la seva parella i la família i tot. Tot i q és una persona que m'és igual i amb qui quasi no tracto he pensat: mira, ella així amb una vida familiar tan completeta i jo aquí solterona i hidalga per sempre (com diu ma germana) i estic TIPA!!!! Molt tipa, en sèrio.
Quan era petita vaig escriure al meu diari que volia ser gran per tenir nòvio. Pobre de mi, em pensava que això venia, que era així de fàcil, que era com créixer, que passava sol: et feies gran i trobaves parella de la manera més romàntica, fàcil i tonta, com la Sissí que fan als migdies ara a tv3...tan fàcil, tan bonic, tan lògic...tan IRREAL (per a mi).
Per nadal és horrorós ser una solterona hidalga....

Mandra

Una col.lega m'ha explicat que ahir es va liar amb un paio (amb qui també es va liar una altra col.lega...per què sempre he d'estar al mig??) i bueno...allò que et poses al seu lloc i he pensat...QUINA MAAAAAAAAAAAAANDRA.
O sigui, em fa una mandra extremament infinita pensar en lligar. Potser sembla contradictori amb tots els meus posts i fins i tot amb el títol del bloc però no vull LLIGAR.
Potser m'ha afectat massa seguir la saga de Crepúsculo.
Potser estic massa romàntica...però en realitat la meva vida és tan poc romàntica en el sentit q tot acaba malament, acaba fonent-se, acaba desapareixent i acaba sent tot mentida, tot imaginari dins el meu cap.
Doncs total, perquè sigui tot imaginari, doncs que ho sigui del tot, vull viure al país dels somnis on podré ser LA PARELLA d'algú però de veritat. Podré estimar i que m'estimin i no només fer-ho veure...
Quina merda, a sobre de la merda de dia (electoralment parlant)...

Pausa

Molt bé, pausarem la història fins a nova ordre.
Està clar q ara només té ulls per al seu enamorat i jo no hi pinto res. Doncs au.
La part positiva (la dura vida de l'optimista) és pensar que quan abans em feia tant cas era realment que em tirava els trastos, que bonic, no?
Puc gaudir del meu ja passat semi-ligue i aplicar tot el q he "aconseguit" a la propera presa...aviat arribarà.
Aix, si no m'ho prenc així...n'hi ha per pegar-se un tir...
En fi, pel pont me'n vaig a escampar la boira i q sigui el q déu vulgui.

L'altre

Sempre apareix algú altre quan jo estic pensant en algú. Arribaré a pensar que tinc poders.
Si vols lligar només has de fer una cosa: agradar-me a mi  i lligaràs en el termini màxim d'un mes!!
El Nenet, després de que li obrís el xat i em digués que m'estava esperant...q mono...m'explica que hi ha un que li ha dit que ell li agrada i q ell (el Nenet) no sap què sent perquè s'ha liat amb algun tio però diu q així més sèrio...no sap...
B, total, q (ho veieu, no?) acabarà amb aquest i jo ja m'estic buscant algú altre com sempre. Allò que deiem.
Tinc una vida buclada que es repeteix i es repeteix.
I em posa cada cop més trista.
Tothom es pensa q tinc possibilitats perquè jo em prenc les coses així...però és mentida, mai en tinc!! I és que estic tan summament cansada...no puc més...no sé què he de fer....
Sort que no puc anar al poble en els tres propers caps de setmana...aviam si me'l trec una mica del cap.
Però per què sempre ha de ser tan dramàtic i, sobretot: per què sempre ha d'haver-hi una tercera persona que em pren el lloc?? No m'estranya que em torni cada cop més gelosa...
Podria no passar res però simplement que no se n'anessin amb un/a altre?? Si més no de seguida??
Uf

Fi

Bé, tot en aquesta vida té un fina. però penso: sempre ha de ser tan aviat i abans de començar? Crec que el Nenet ja té el cap en una altra banda. No dic que no m'hagi fet un cert cas fins ara però ara crec que si li dic algo li estaré anant al darrera i em sento malament, no m'agrada i no em compensa.
I allò que deia: no em sorpren i deixa d'interessar-me.
Ja està, ja s'ha baixat el subidon de l'estiu i ara ja està. Suposo que és normal a la seva edat però a mi sempre em passa el mateix a totes les edats: tothom es cansa de mi abans que jo d'ells.
Bé, deu ser el meu destí.
Buscaré algú altre perquè durant un temps sembli que pugui anar bé fins que es cansi de mi i vagi a por otra cosa mariposa i jo busqui a algú altre i així anar fent fins que em mori, no sé, suposo que hi ha altres coses pitjors que et poden passar...

Xoff

Bé, com que tot el que puja baixa, i qui no s'arrisca no pisca, jo em seguia arriscant fins que avui ha sigut una miqueta galleda d'aigua freda.
Li he dit al Nenet que no sabia si anar aquest cap de setmana al poble (ell viu allà). De fet era cert que no sabia si anar-hi però li he dit per "comprovar" si em volia veure o li era igual.
I bueno, li és igual, pel que sembla.
Li he dit les raons, diguessim per les quals no sabia si anar-hi o no i q m'aconsellés i m'ha dit ah, no sé, fes el que més et convingui i li he dit clar però què creus i diu q ell es quedaria a casa tranquileta (si fos jo, diguessim) o sigui, tampoc se li ha acudit q si anava al poble ens podiem veure.
Ja sé que jo no sóc ell i no sé quines raons l'han impulsat a dir això però clar, tampoc ha aprofitar per manifestar ni de bon tros que tingués ganes de veure'm (tot i que dissabte que ve hem quedat). Tipo: potser tampoc pot quedar encara que hi vagi, potser s'ho ha pres com algo que no tenia res a veure amb ell o no se li ha acudit q podiem quedar simplement per veure'ns (cosa que mai hem fet sinó en grup). O potser estava atabalat i tampoc m'ha entès del tot (és el q té, tb això de tenir internet al mòbil, q d vegades contestes de qualsevol manera. B, jo no en tinc, però ell sí).
Bé, que no sé però després que ahir li digués que no em puc treure la seva polsera i em digués que clar, que per això me l'havia donat i que així tenia com un trosset d'ell....això d'avui m'ha caigut una mica galleda d'aigua freda...xoffffffffff.
Però mira, relax, i temps al temps.
Però no sé per què al final sempre m'he de sentir igual. Que a mi m'importa la cosa i a l'altra part no. Deu ser el meu destí o deu ser un defecte de fàbrica que tinc.
Potser ja s'ha refredat i ja està, ara simplement parlarem de tant en tant o jo que se, ens veurem l'estiu que ve o ni això...mai sabem cap a on conduiran les històries.
Sóc conscient de com es viuen les coses als 18 anys i q el q et sembla per a tota la vida, al cap d'un mes ni te'n recordes.
Hauré d'anar a per un/a altre. Com sempre. Deixar d'avançar en cercle estaria prou bé...