Amor

Mireu, avui em sento com hiperenamorada. El cap de setmana ha anat molt bé i vull estar amb ella infinit i em sento compromesa...i cagada, em sento rara de sentir-me tan bé!! D'estar tan tranquil.la i confiada. D'haver quedat amb ella ja dijous i diumenge! De ser com NÒVIES!! Jo mai he estat així.
I mireu, el tema del SÍNDROME...doncs na fent, no? Ens toquem molt (vull dir en el sentit "cast" de la paraula), potser sóc la part "pop" de la "parella" (no goso no posar-ho entre cometes) i em sento estimada!
Estic contenta! Em vull relaxar i gaudir. :D

Analitzar

Això era i no era..
Des de dijous passat fins avui hem estat ultra-enganxades i molt bé.
Ara mateix no sé què dir...perquè penso q no vull analitzar el q està passant així dia per dia...vull viure-ho i prou. Si jo vull estar amb ella i ella amb mi, doncs fem-ho, no hi ha cap mal, no? Quan hi hagi un conflicte...ja veurem què fem. Aix, no ho sé pas.
El q penso és en la diferència entre quan no saps si hi ha alguna cosa amb algú i quan ja saps que sí i llavors et poses a viure-la. No sé si mai havia pogut arribar a aquesta fase.
Em sento tan "petita" en aquest sentit...i ella també, així visquem-ho juntes i no sé, gaudim tant com puguem, no? Vull que aquest sigui el meu lema.
Quan estic amb ella sento una pau interior...com si tot estigués al seu lloc, com dient aaaaaaara. I això fa q penso q vull estar amb ella tot el rato i ja està. Fa 3 nits q dormim juntes i tinc la sensació com quan el meu pare no tancava la porta amb clau quan no érem tots a casa.
Potser és absurd el que diré però tinc la sensació que el nostre lloc és juntes.
Mamapor.

Por.

Com deia la Trinca: Mama, por!
Ahir finalment vam quedar i simplement ha anat molt bé. Quan ens vam veure se li va passar la rallamenta i ens vam mirar i ens vam abraçar i tornàvem a ser nosaltres i tot era fàcil i fluid, tot era normal i maco...
I aquest matí hem estat parlant i aquí és on ve el GINYE perquè semblava que tot anava bé...que hem parlat de ser parella i tot...però no les tinc totes, tinc la sensació que encara s'ha de girar moltes vegades juajua (m'ho prenc amb humor...).
Ara tinc com la sensació que és la meva NÒVIA. És horrible, quin pànic...més que res per no dir blat fins que no sigui al sac i ben lligat!!
Però, òbviament, estic CONTENTÍSSIMA.

Déu n'hi do

Buenu...mare meva...
Finalment vam quedar ahir dimecres i es va quedar a dormir...mare meva, quina nit i quin matí per favor...podem estar més enganxades?? Literalment parlant??
Avui estava cansadíssima però estava en un estat...que no recordo haver estat mai, és q tot és diferent amb ella, la meva C....bé, estava super contenta, pensava en ella i em venien ganes de riure!!
No sé, continua parlant amb ambigüitat dels seus sentiments però és que els fets...són els fets. Està enganxada a mi igual que jo a ella...bé, potser igual no però igual d'enganxada...
Estic en estat de shock. Estic diferent. I encara tinc aquella ànsia però no li vull fer cas.
Per cert, m'ha fet un xuclet QUE FLIPES i es veu moltíssim...m'encanta que me'l fes sense voler i sense adonar-se'n...
Només de pensar-hi tinc pessigolles a la panxa...
Entre molta emoció i un cague considerable. En fi, na fent.

Ànsia

És horrible viure en l'ànsia ("inquietud angoixosa" o "desig vehement" segons el diccionari).
Ella encara no m'ha dit res en tot avui i és q semblo burra perquè JA SÉ que em dirà algo tard o d'hora...però l'enyoro.
Jo voldria dir-li de quedar un dia d'aquests entre setmana una estoneta però no goso perquè tinc por no pas que em digui que no, sinó que li sigui igual. Tinc por de la seva fredor perquè m'ha fet tan mal en la meva vida amorosa LA FREDOR.
Algú ha publicat al facebook que:


"L'ansietat és una sobreexcitació del sistema nerviós que es produeix quan aquest se sent amenaçat, ja sigui per un perill real o imaginari, conscient o inconscient.

Podríem classificar els perills en 3 tipus.

- Reviure una situació del passat: El perill pertany al passat i alguna cosa de la qual potser ni en sóc conscient, me la fa reviure en el present."

Bé, i després diu els altres 2 tipus que ara no vénen al cas...doncs així estic jo. Encara tinc massa angoixa acumulada de la meva vida anterior...estic massa cagada però bueno, això no és d'avui...ja ho sabia...

Un cop "gumitat" tot això, arribo a les següents conclusions:

a) no fer-me ni cas de les angoixes estúpides sense fonaments.

b) fer-li les propostes que em doni la gana; si em diu que no...doncs res, igualment no l'hauré vist: si no li proposo...

c) el meu estat d'ànim NO DEPÈN de si es connecta al facebook, de si em diu alguna cosa o de si està freda o calenta..ejem...Almenys no n'hauria de dependre...ejem...No no, no en depèn. In-inde-independència.

Visca l'alegria, ara que escolto una cançó de la trinca jijijiji.

Adormida

Després del post d'ahir vam estar parlant pel xat tot el vespre i avui tota la tarda i no podríem estar més bé...
Sento els sentiments (ejem) adormits. Però no només els sentiments cap a ella...sinó en general, tot ho sento com amb la sordina posada.
Estic bé, contenta i tal però estic com "adormida". Com si això d'estar "bé" no fos normal...
Ja hem quedat pel cap de setmana...i estic molt contenta!! O sigui, sé que estic contenta però no ho noto...és molt raro, estic anestesiada.
Jo crec que és per la CATARSI que vaig fer la setmana passada, és q no podia parar de plorar, ho vaig treure TOT i ara és com si no tingués res a dins...
Com que he decidit no pensar, no em preocupa però sospito que és transitori i q ja tornaré a estar normal.
De moment me'n vaig a dormir amb la meva "normalitat"...

Por

És q no trobo una altra paraula per descriure el meu estat: estic cagada.
O...no sé...
És q no sé...quedem així tipo d'estar bé, de fer-nos abraçadetes i anar de la maneta...tipo "cita" i nar al cine i això...i em diu q està normal.
Què vol dir normal? Normal tipo bé? Normal tipo com quan quedes amb la teva mare??
És que tinc la sensació que hi estic posant molt d'esforç en "estar bé". Com perquè tot vagi bé...
I clar q no estic ultraemocionada perquè és q tinc massa por!! Jo també podria dir q estic "normal" perquè no em vull flipar però em "fixo" en q ens ho hem passat molt b i en q hem tingut moments d voler-nos abraçar...no sé...
És com si ens passés el mateix però ens fes sentir diferent.
Tinc la sensació estranya q estic...o estem..."ofegant" els sentiments com per no voler-los sentir o com per parlar-ne tant o com per tan definir-los o jo què sé.
També li he dit abans: no cal que estiguem analitzant a cada moment com ens sentim, no?
Bueno, diu q està normal tipo d nar fent. I q nem fent i q aviam què...
Una mica el mateix de sempre: amigues amb mimitus.
Jo estic com espantada perquè és q sento q així estic bé, també...i potser tinc por d sentir més o de sentir menys o jo què sé...però és q ja no penso en ningú més. Però és q tampoc estic frisant per tenir més ni res...
No sé, que raro és tot...

Aviam

Hem tornat a canviar d'opinió.
És raro perquè normalment no em costa però aquest capítol no sé ben bé com explicar-lo...
En realitat la situació no difereix gaire d'abans però ahir em va dir q siusplau, si podíem quedar un moment, q s'ho havia pensat molt abans d demanar-m'ho i q si la tornava a cagar no em molestaria més...
Clar vaig quedar tenint claríssim q així "amigues" jo no seguir perquè no podia.
Em va començar a dir més o menys el mateix però amb un altre llenguatge. Que tenia uns sentiments, que tenia una emoció molt gran a dins seu i q no sabia per què tenia aquest bloqueig físic quan estava amb mi i es sentia malament d'aquesta manera. Que tenia uns sentiments d'AMOR q no tenia abans de conèixe'm.
Uf...fa cinquanta hores q estic escrivint el post i és q no puc...
Total, que sembla que per fi està clar claríssim que hi ha ALGUNA COSA i que el que cal és anar a poc a poc perquè tenim aquí aquest bloqueig o jo què sé què és però el que NO ÉS és que "sigui amistat". I que necessita quedar amb mi i que li encanto JO.
És que no sé...és tan real i irreal alhora...
Després d'haver-me passat 3 dies plorant i haver-ho tret TOT, crec que ara podré "anar a poc a poc" de veritat i, no sé...és que em va dir coses tan boniques!
Nosé, fillsmeus...és perquè no us avorriu tu...
Però ara estic contenta!

Pacte

Ahir vam tornar a parlar, com era evident que passaria, no?
No sé, em sento rara igualment però molt millor.
Hem decidit tenir una relació de "mimitos".
O sigui, ella diu que no li atrec com per follar amb mi. Però que clar...uf...aviam com ho explico...saber q ella m'agrada i estar en certes situacions doncs li entra "follera"  com l'altre dia pq té una tensió acumulada. Clar, estic una mica trista perquè no m'agrada gaire que algú em digui que no li agrado ni li poso...No sé què tinc de dolent, sincerament, veig gent molt "pitjor" q jo físicament  i que sí que agrada. Allò q no dec segregar feromones o algo així...no sé quina disfunció tinc per provocar en tothom el mateix efecte. En fi.
Però per altra banda li agrada abraçar-me i fer-me petonets i amb això se sent bé i sí que vol fer-ho i fins i tot li encanta. Ahir abraçant-nos quasi plora i tot.
Per què no podem fer això si és el que volem fer? Ella troba raro q aquestes accions no condueixin al sexe perquè ho concep com un pack: o tot o res. I jo no ho veig així.
No és que no vulgui fer l'amor amb ella perquè sí que vull i sí que m'atrau en aquest sentit a mi però no és el que més m'interessa ni el que més m'importa.
A més, potser sóc una il.lusa i al final em fotré el batacazo de la meva vida però penso que arribarà. Que de l'amor vindran les ganes de fer l'amor...no sé...potser m'equivoco.
És que estic tan bé abraçant-la i acariciant-la i fent-li petonets tendres que no necessito res més...
És molt raro, ho reconec.
Diu que si jo em liés amb una altra persona es posaria gelosa.
És com ser "nòvies sense sexe". Perquè bueno, ella vol sexe però no amb mi...és raro...aviam, acceptem-ho.
Però només penso en tornar-la a veure per tornar-la a abraçar eternament.
No sé, això em fot més por que una pedregada..

Esperar...

De fet, ahir pensava que ho vaig fer bé.
Recordava la meva primera relació, aquella que suposo que a tots ens marca tant...I recordava com em vaig entregar, com ho volia compartir tot amb ella i que em conegués tal com era i conèixer-la en la profunditat.
Fins ara pensava que era un error haver-ho volgut compartir tot amb ella i creia que a partir d'ara no ho hauria de fer, que m'hauria de reservar, no sé, ser "egoïsta"...no sé com explicar-ho ben bé.
Però ahir de cop no sé què vaig pensar i em vaig com "convèncer" que en realitat, el q voldria és una relació en què ho poguessim compartir tot. Jo sóc força extrovertida, i amb la gent més propera a mi ho comparteixo...no tot...però sí molt bona part; amb la qual cosa, amb la parella hauria de compartir encara més, no? Si no, per què serveix "estar" amb algú? Per res.
Mira, potser el meu destí és no tenir parella, però si en tinc, la vull tenir bé i no vull estar patint per aviam si dic algo que l'ofèn o que fa  que de cop em tingui mania (com tinc la sensació que ha passat de vegades).
Suposo que em poso tan histèrica quan penso que potser passarà alguna cosa perquè quan ha passat, després s'ha torçat de tal manera que semblava mentida i sempre acabava pensant que millor no hagués passat.
Però el llibre que m'estic llegint (El nom del vent) té un passatge que parla de...mmm...de no esperar sempre els mateixos resultats, d'aprendre a realment poder esperar que passi algo que no esperes que passi...D'acord, no s'entén gaire però m'ha fet refleixonar...

Estrés

Mira que acaben de dir per la tele que l'estrés és TAN dolent pel cos...
Doncs la Noia Balladora m'ESTRESSA mooooooooooooooooooooooooooooooooolt!!!
Jo q pensava q ja s'havia cansat de convidar-me...doncs no, es veu que només estava agafant embranzida perquè m'ha dit que vagi diumenge al curs aquell de dansa amb ella i que em convidarà a dinar i que fins i tot dissabte al vespre estarà per aquí i que podem anar juntes i ...és q em moro de ganes d'anar-hi (ho enteneu, no??).
És q vull dir-li que no però és que quasi no puc!!! El q vull és que no m'hagi convidat i no haver de pensar en anar amb ella i que em torni a trencar la il.lusió.
El primer que li vaig dir al principi dels temps va ser que no podia resistir veure-la i no estar amb ella, què vol? Que li recordi??
El meu caparró diu que no, que continui com fins ara, que li digui que no i q passi d'ella, q és el millor per mi...però el meu cor està fent massa pressió...em moro de ganes de veure-la i estar amb ella...
Ara me n'aniré a classe i reflexionaré pel camí...no sé què he de fer...a qui he de fer cas...
Buf

Por?

En alguns moments penso que juguem al gat i a la rata jo i el Nenet (el burro davant, ho sé).
A vegades no sé si parla amb mi pel xat perquè no té res millor a fer o perquè encara li queden coses per preguntar-me i no "gosa". L'altre dia vam tornar a parlar de "temita", em va demanar que què havia sentit i què havia pensat quan em va dir q estava amb una altra persona i bé, vam estar parlant de tota la història fins a l'aparició estelar de L'ALTRE. Tot i q li vaig dir q encara m'ha d'explicar la seva versió...
I llavors quan hi parlo jo quasi no em parla o avui fins i tot s'ha desconnectat.
O potser sóc massa paranoica i veig visions.
O potser l'espanto quan obro jo el xat.
També li vaig dir que potser aniria al poble i no va dir res...li faig por???
Realment, tal com li vaig dir l'altre dia, encara no ho entenc del tot, no entenc del tot la història com ha sigut i com està sent...
Però torno a tenir la impressió q no s'ha acabat tot i q clar, ara va a un ritme mooooolt lent.

Por

La cançó "por" dels pets...

A vegades em sento així, com diu la cançó. Com ara.
Perquè tots els meus amics a qui els hi he dit lo de l'excursió de dissabte no poden venir i ara tinc POR que a ell li faci pal anar-hi amb mi sola. Aquella sensació de sempre de no ser "prou". Que em digui que no, que per ser només dos, passa. O pitjor: que em digui que no per alguna altra raó (perquè ha de fer alguna cosa o el q sigui) i jo em quedi amb la sensació primera, q és que no perquè li fa pal anar-hi amb mi sola. Perquè jo només no sóc prou per omplir a ningú...això es el q em diu la veu interior derrotista i autoodiadora. M'intento animar i pensar que bah, que no m'ho dirà ni tan sols ho pensarà. Però la meva part derrotista és molt intuitiva i sovint té raó, per desgràcia per a la meva part optimista.
I tinc por de dormir i que en despertar-me tot hagi canviat. Que s'hagi trencat l'encanteri i ja no sigui especial per a ell i tot torni a ser normal i jo torni a ser "del montón". I tornar-me a sentir tan sola dins del montón per contradictori que sembli.
Por de callar desant les paraules a qualsevol calaix per no deprimir-te o fer-te badallar.
I, com sempre, molta por de ser pesada i de que es cansin de mi. :(