Desig

Estic acabant l'any i desitjo, desitjo, desitjo i em sento com una nena petita desitjant i esperant que la màgia em porti allò que vull.
Estic tan bé amb la C. q hi vull estar per sempre més però estic cansada de que em deixi i q cada vegada q ens enrollem em deixi anar el discurset de que no està enamorada de mi i de tot el que no sent. Ja m'ho ha dit mil vegades, ja ho sé, per què m'ho repeteix cada vegada?? Em fa mal...li vaig advertir q no ho tornés a fer i ho ha tornat a fer. De la millor manera, amb tot l'amor del món però cada vegada m'ho diu i no s'adona del mal que em fa; es pensa q em fa com un favor deixant-me les coses clares i volent mantenir la distància per no fer-me mal i "portar-se bé amb mi", com diu, perquè sóc genial. No sé quin és el seu concepte de portar-se bé amb mi: rebutjar-me? dir-me que no li agrado? que no sent passió per mi? Ui que bé!!
Tinc aquella sensació horrorosa de que no sóc digne d q ningú s'enamori de mi, que no desperto la passió de la gent i de que sí, val, sóc genial i els hi caic super bé però com a parella no valc la pena, no serveixo.
Penso en deixar-la i oblidar-me d'ella però llavors se li passa "l'arrebatu" i em desfaig perquè l'estimo molt i m'encanta i el q vull és estar amb ella i per què he de deixar JO el que vull?? Que em deixi ella!!
Per això vull que amb MÀGIA s'adoni q en realitat sí que està enamorada de mi i vol estar sempre amb mi com jo amb ella. Això és el q vull pel 2013: MÀGIA.

Adormida

Després del post d'ahir vam estar parlant pel xat tot el vespre i avui tota la tarda i no podríem estar més bé...
Sento els sentiments (ejem) adormits. Però no només els sentiments cap a ella...sinó en general, tot ho sento com amb la sordina posada.
Estic bé, contenta i tal però estic com "adormida". Com si això d'estar "bé" no fos normal...
Ja hem quedat pel cap de setmana...i estic molt contenta!! O sigui, sé que estic contenta però no ho noto...és molt raro, estic anestesiada.
Jo crec que és per la CATARSI que vaig fer la setmana passada, és q no podia parar de plorar, ho vaig treure TOT i ara és com si no tingués res a dins...
Com que he decidit no pensar, no em preocupa però sospito que és transitori i q ja tornaré a estar normal.
De moment me'n vaig a dormir amb la meva "normalitat"...

Declaracions

Mira, ara em ve de gust explicar el capítol del Xulín.
Reeeees...però que va estar allà tota la setmana i és supermono i no em va estressar gens tot i q em posava bastant i vaig tenir bastanta comunicació amb ell però el més emocionant és que vaig decidir que havia de ballar una havanera amb ell i una que van tocar ahíquevoyyo. Balla amb mi, li vaig dir. I vam ballar l'havanera una mica sui generis però interessant i em vaig sentir molt bé de no sentir-me malament (ejem) de que algú em posi ni res, sinó de veure-ho com a algo natural, positiu, bo, interessant, productiu...no sé, que mola, vaja. I que no cal que "passi res" perquè moli.
En la mateixa línia està una altra tia que hi havia per allà (pobre..."tia"...) que em posava...bueno, m'agradava, bueno...no. Jo què sé...Però en alguns moments era molt mona i en altres em rallava una mica. Total, que vaig decidir dir-li i l'últim dia a última hora (típic, tb, visca l'adolescència) li vaig dir q m'agradava i res, em va contestar que "ah, vale". Però em vaig sentir molt bé d'haver-li dit pel mateix que he dit al paràgraf anterior. Ja sé que no implica res però em vaig sentir molt bé d'haver-li dit. M'ha afegit al facebook jijiji, qui no es conforma és perquè no vol!!
M'encanta agafar tot el que m'ha passat en la setmana-terapèutica i aplicar-ho a la vida real, ara arriba el moment de pair...
Bueno, us continuaré explicant capítols insignificants però profitosos per a mi...enfi...

Grup

I aquest cap de setmana torno a enfrontar-me al GRUP. A que el Nenet no em faci tant de cas com per internet perquè també els hi estarà fent cas als altres i com que ell és així de "pilota" i jo estic en la època gelosa de la vida...doncs m'hi poso i no sé com anirà perquè parlar és molt fàcil i a ell li surt així de natural dir que m'estima molt i que puc ser la seva millor amiga però quan ens veiem...no sé com anirà.
Estic nerviosa però tinc el propòsit de no pensar i només deixar-me dur (com m'han recomanat ;).
De totes maneres, cosa que no penso pensar a partir de després d'escriure aquest post però que penso és: que ell no està interessat en mi en el sentit amorós. Tot i que jo tampoc sé si estic interessada en ell en aquest sentit...però jo, com la Media Verónica, no sé distinguir el amor de cualquier sentimiento...
El q vull dir és q si la "cosa" no va pel camí de ser "ell i jo" i ja no només amorós sinó simplement especial, sé que no m'agradarà però em preparo perquè sigui així.
No sé si m'explico....però ja parlarem dilluns...

Relax

Tinc ganes d'estar relaxada amb "el temita". O sigui, no vull que el fet que m'agradi algú sigui un estrés.
Dins meu hi ha com una veu de dimoniet que fa que quan m'agrada algú em senti com "avergonyida", no sé definir-ho exactament, el fet és que fa que em senti malament, com si estigués fent alguna cosa dolenta de la qual m'hagués d'amagar o avergonyir.
A sant de què m'he de sentir així? Què té de dolent sentir-me interessada per algú i intentar apropar-me a aquesta persona perquè  m'interessa com a tal??
Avui, mentre anava en cotxe tornant del cap de setmana d'escampar la boira, anava pensant sense ordre ni concert i pensava en el cas que estigués amb la noia balladora i m'ha començat a entrar l'estrés de quan ens veuriem o com ens ho fariem si...i he pensat: PROU. No em vull rallar primera, per coses que encara no han passat i segona per coses que en cas que passin no ténen per què ser motiu de rallar-se....no sé si m'explico.
Que tinc com molta tendència a donar-li voltes al coco (tot i que ho tinc bastant controlat, encara queda moooooolt) i no vull pensar res més enllà de l'avui i del que ja ha passat i de com van les coses en el moment present.
Va molt bé gaudir del present quan ho aconsegueixes...no pot ser tan difícil.
Així que, un somriure i pa'lante, no??

Estrany

Trobo estrany (i alhora interessant, jo sóc així) que la noia balladora em digui que no sap què farà, que no sap si ens veurem perquè ho vol decidir a últim moment perquè diu que últimament va així -i em sembla molt bé- i alhora no parem de parlar de quan ens veurem i quan ens veurem i quan ens veurem. Tinc la sensació que totes dues frisem per veure'ns però no gosem "quedar", amb la conya de ja ens veurem...
De totes maneres jo ja li  he dit on seré aquest cap de setmana (perquè jo sí que ja ho he decidit) així que em toca intringulis un altre cop.
Aquest cop no m'ho penso prendre igual, tranquilitat i bons aliments i si no ve, doncs res...continuaré pensant que ja ens veurem o mira, si em canso al final li diré que si quedem que tinc ganes de veure-la i punt (perquè és la veritat). M'alegro que us hagi agradat el poema... :)

Rampell

De vegades em sorprenc de les meves pròpies reaccions, i m'agrada :)
Avui m'ha agafat un rampell i he tingut ganes de dir-li  a la noia balladora si volia venir amb unes amigues i amb mi un altre cap de setmana que haviem comentat (perquè tenim una habitació de 4 i ara resulta que només som 3) però just després m'he acollonit i li he dit a una amiga que sap la història (de les poques, no tinc ganes d'escampar-ho) que què li semblava (encara no m'ha contestat).
Però just després vaig i li envio una invitació d'un esdeveniment del facebook d'AQUEST cap de setmana (al que no sé si vindrà o no i no sé per què no tinc ganes de preguntar-li).
Bé, tard o d'hora coincidirem així que tampoc pateixo però mira, em faig com gràcia a mi mateixa, no?

Carpe diem

He coquetejat...quan l'he vist, se m'ha accelerat el cor...segurament mai passi res, però m'he sentit estranya. De fet no m'agrada, de fet no volia liar-me amb ell, ni molt menys anar-me'n-hi al llit però se m'escapava el somriure quan ens miravem als ulls. I ell em somreia, ha elogiat la meva roba, l'ha sorprès que m'hagi recordat d'ell però ha vingut. M'ha mirat embadalit durant potser un instant...potser tan curt que ha passat desaparcebut.
Em passa una cosa que no m'agradaria que em passés: que a la mínima que penso en algú "en aquest sentit" ja m'imagino tota la pel.licula sencera fins a les lletres. I no vull. Perquè no m'agrada. Senzillament tenia ganes de veure'l, de saludar-lo. Senzillament em fa sentir especial i estic contenta de veure'l de tant en tant. No cal que em vinguin al cervell idees com viure amb ell o coses així...perquè llavors m'entra el mal rotllo perquè NO VULL, és clar.
Carpe diem seria pensar només en el que ha passat avui, no? Només els fets i les emocions que s'han produit al moment. No pensar més enllà, no relacionar-ho amb un futur que potser mai no s'esdevindrà. De fet segurament no perquè com ja he dit, per començar jo no vull!!
Però també m'agradaria que jo mateixa, la vida, ell...em sorprengués. Que passés algo que ara ni tan sols desitjo però que fos bo, és clar. Que no m'esperés res del que passarà ni del que sentiré. De fet una mica sorpresa estic però tampoc molt perquè a mi m'agafen aquests rampells i després se'm passen i me'n faig creus.
Com pots mirar algú i pensar que no t'agrada i alhora voler estar el màxim d'aprop seu? Tant, que tens ganes d'abraçar-lo i tot...