Bollodrama

La nostra història és un bollodrama...i ho dic el dia que les etiquetes de "C." igualen a les de "N.B."...i què? Res, però sembla q sigui un cicle igual...tot i q la història amb la C. continuarà en forma de drama...bollodrama perquè la trobo a faltar però la veig al xat i és raro perquè hi és però no hi és i l'estimo i no la vull i la vull i vull que m'estimi i no sé què pensar ni què sentir.
Parlava amb una amiga q deia el mateix q la RACHEL en un comentari al post anterior...que no s'ho creu, que el que diu són excuses però el cert és que hi ha una barrera i no la podem saltar. Si la saltem cap aquí ella es sent malament i si la saltem cap allà jo em sento malament. No hi ha solució possible.
Si jo fos ella no sé com em sentiria exactament (cadascú és diferent, esclar) però crec que tiraria endavant i buscaria la manera de saltar la barrera, no deixaria que això s'acabés. Però jo no sóc ella i ella no és jo...sé que totes dues estarem pitjor l'una sense l'altra però jo AIXÍ  no puc estar perquè em passo el dia plorant i estic tristíssima. Només estic bé quan l'abraço, no pot ser...
I passarem el cap de setmana juntes i no sé, potser ens el podem passar abraçades per dir-nos adéu.
El q deia: bollodrama.

Tallar

Finalment sí que va venir la C. tb divendres (o sigui, ahir) i li vaig explicar tota la història de la Noia Balladora, la ex i la nova nòvia i blablabla...és q ens ho diem tot...això em mola molt (amb la C.).
Hem parlat molt ahir i avui i no sé com estic, el problema és q ella no està amb mi al 100%. No li agrado, no té aquest sentiment de "voler-me tocar". És aquest el problema i clar, això fa q no poguem ser una parella normal i ja no parlar més del tema. I això tb fa q jo estigui amb ella no al 100%, no...sinó al 200%, cosa q em fa estar malament, ansiosa, trista, etc. Tot allò que ja sabem.

Hem arribat a la conclusió que haurem de tallar perquè si no, estaré trista per sempre més..avui ha marxat abans de dinar i després de la conversa que hem tingut i els mimitus i tot, he estat bé i estava contenta però al cap d'unes hores m'ha entrat la tristesa profunda perquè no li agrado.

En realitat, tinc cinquanta raons per estar contenta i una per estar trista però estic trista.

Arriba un punt q ja no és cosa dl q m digui sinó cosa meva però clar, com pot estar una bé, contenta i tranquil.la quan et diuen q no et volen tocar perquè no els hi agrades? És q n'hi ha per llogar-hi cadires...encara que tot lo altre sigui com PERFECTE i que quan parlem de "tallar" ens posem tristíssimes i plorem.

Ens estimem un munt però a l'hora de fer sexe no em vol tocar, no li agrado i diu que això és una part molt important ( i té raó, clar).

No pot sentir el q no sent a posta només perquè tot vagi bé.

La veritat és que no sé què fer per estar bé...crec que l'única solució serà tallar. Fins la setmana que ve som sucre perquè marxem el cap de setmana amb més gent i tal però després...haurem de tallar.

Algú veu una altra solució? Siusplau???

Pena

En realitat, el que m'acaba fent més pena més pena més pena...és que ja no hi ha solució. Que ja està tot fet i això és el final.
Punt i principi de viure sense tu.
Perquè s'ha espatllat tot i ara ja res existeix.
I ara digui el que digui i faci el que faci ja s'ha acabat. Ja no hi ha volta de full. És tan desesperant...
Una amiga meva diu que potser és tan senzill com que ha vist que la relació sexual no funcionava i que per ella sigui molt important.
Mai hauria pensat que es podria espatllar per culpa del sexe. A vegades penso que no li dono prou importància...
En realitat l'hauria d'haver parat. Jo no volia que anés com va anar però no veia la manera de parar-la! Hauria d'haver imposat el q jo volia. Bueno imposat...manifestar-ho. No és que em violés perquè jo també volia però no estava preparada i no volia que anés així, no volia això. Però ara tan és...perquè com he dit, ja és massa tard...i tot s'ha acabat.

tristesa

Hipertrista

Bé, no us devíeu pensar que s'havia acabat, no? Doncs ara sí.
Vam torrnaaaaaaar a parlar i els seus sentiments van enrere desbocats. Tan desbocats com van anar endavant a principi de setmana. I tan desbocats com van els meus endavant...així, en direcció contrària no podem estar.
Ahir ja no volia ni abraçar-me ni res. O sigui, pobreta, em va abraçar tant i tant i tant que crec que no m'he sentit mai tan estimada en aquest sentit de preocupar-se per mi i voler el meu bé de veritat...
Però no sent res. Be sí, amistat. Però jo ja he tastat sa mel i és normal ara me falta. Ja no puc estar normal perquè quan estic al seu costat només puc pensar en "abraça'mabraça'mabraça'mabraça'mabraça'mabraça'm..." com una psicòpata...i clar així a part de que em sento fatal, tampoc no puc fer res amb ella: ni anar enlloc ni res perquè no ho disfruto, no ho visc! I a sobre tinc la sensació de pressionar-la molt i em sento fatal (II).
Ara no podem quedar ni res. És així. I aquest és un dels motius pels quals també estic tan trista.
Ho estic perquè no vol estar amb mi, perquè jo no puc estar amb ella en aquestes condicions, perquè és tan bonic que això ho fa el doble de trist i que fins i tot "trencar" ha sigut tan bonic...i perquè la trobaré tan a faltar i sé q ella a mi, i perquè quan m'ho passi molt bé voldré explicar-li i voldria que ella també ho hagués pogut viure però no podrà ser perquè no sentim el mateix.

La Bèstia

Molt bé.
Finalment hem parlat clar i he arribat a la conclusió de que sóc La Bèstia.
Diu que li encanta el meu interior però que després no sent atracció per mi i diu que és perquè té un bloqueig.
Ahá.
En realitat vam arribar a la conclusió de continuar igual perquè era el que totes dues volíem. Evidentment, jo voldria més...esclar...i ella tb ho sap, tot i que tampoc s'ho acaba de creure.
Però esclar, si no sent atracció no en sent, no s'hi pot fer res. Però si jo en sento, en sento, tampoc es pot canviar.
No sé, ahir, després de parlar estava contenta....durant el dia he estat bé però ara arriba l'hora fatídica de la nit...i avui no hem parlat i l'enyoro...però clar, no som nòvies ni res.
No ha dit la frase fatídica de "em caus molt bé com a amiga però no m'agrades" però bueno, el missatge ve a ser el mateix...
Del que estic contenta també és de no rallar-me amb per què i per què...tinc clar q els problemes els té ella.
No és com amb la meva primera relació. Jo crec que a la meva primera nòvia li passava el mateix perquè així és com es comportava. Tot molt bé molt bé i quan em veia era un puto bloc de gel.
Una amiga meva diu que repetim la mateixa situació fins que n'aprenem alguna cosa. O fins que ho resolem o o fins que l'entenem o no sé, dic jo...
Em sento com si tornés  a "estar" amb la primera...i ara entengués què passa i ho visqués d'una altra manera...no sé...
Realment no sé si podrem seguir igual...no sé, jo crec que sí, perquè és que jo estic bé! I ella diu que també...doncs no sé. Però clar, si em veu com una amiga...clar, això no és cap relació ni res. Jo també l'he de veure igual. Com UNA amiga. I amigues n'hi ha moltes.
Però per mi, ella és única...snif.

Res

Bé, jo penso que hem arribat al fatídic moment de fi del somni de tot el que podria ser i no és.
Avui hem tornat a quedar (quina falera, també) però esclar, com a amigues i un altre cop amb comentaris deixant-ho clar. Ja li ha passat l'arrebatu. Potser tenia raó i més val no embolicar la troca.
I res, em segueixo donant la raó a mi mateixa de "esclar que no li agrado a ningú".
Amb la broma que vam fer amb un amic meu aquest estiu amb "Em caus molt bé però és que...no m'agrades".
Doncs mira, així la C. ja es posa al nivell de tothom. De fet no sé de què m'estranyo si era lo previsible, l'únic q no sé per què m'havia de posar la mel als llavis d'aquesta manera.
"ai, potser m'agrades...ai mira no". Doncs calla. No ho diguis i després em demanis perdó. És que és per començar a flipar i no parar.
No sé, ara no puc parar d'estar amb ella. Sobretot quan vam quedar ahir i avui em diu que tornem a quedar que no sé, que té ganes de quedar però clar perquè li caic molt bé.
Jo m'enfilo i no puc veure-la dos dies seguits així perquè sí i estar tan bé i sentint la seva veu mimosa i després com si res au, afronta la setmana començant per dilluns.
Diu que clar, ella va fent segons com se sent que clar, és positiu però...sempre ha de ser així? Per què ningú no es pot enamorar de mi de la manera estandard. Ja sé que ningú és "normal" però allò de dir "ostres, m'he enamorat" i no canviar d'opinió ni dubtar ni fer veure que no ni tot això. No sé, jo ho tinc clar.
Hosti, quin mal rotllo de post, no?
Però esclar, alhora, enmig de tots aquests pensaments m'envia un sms per demanar-me si he arribat bé i és que se'm trenca el cor. Però jo no vull tenir una amiga super amiga i estar enamorada d'ella. És que potser estic condemnada a aquesta situació per la resta dels meus dies?

QUEASCO

O sigui, odio al meu veí, vale?
Me l'he trobat a l'escala i, sense poder-ho resistir...aviam...no m'agrada que m'ignorin i no em contestin...li he demanat si havia rebut l'enllaç i té els sants pebrots de dir-me que sí però que és que no podrà perquè està molt liat amb una feina q està fent (q, aviam, és veritat però tampoc m'ha preguntat quan, no crec q estigui treballant nit i dia d'aquí fins a la fi dels temps). Total, q està clar q no en té ganes i a sobre ni em contesta.
Si el q pretén és q no li digui res més, enhorabona perquè no ho penso fer. Apa, al mateix sac que la noia balladora, fora de la meva vida.
El q no entenc és què cony ha de passar perquè algo vagi bé perquè havent-hi una mínima-ínfima-microscòpica-ridícula atracció física tot va com el cul cagat...Com ho puc fer tan malament?? Com es pot tenir tan mala sort?? És que no m'ho explico. M'ho pregunto i no m'ho explico.
I a sobre, la meva ex aquella que estava tan colada per mi m'envia un missatge dient-me que té ganes de veure'm i q si vull quedar una tarda, m'ho penso, li dic que sí tot i q no estic gaire convençuda i em contesta q no sap si podrà ella perquè comença a treballar per les tardes (al meu barri, toca't els ous). I ja està. Doncs au, que le den també, si es vol fer la interessant, no ho està aconseguint.
El meu amic, el gai q em fa mimitos d vegades, diu q segur q el veí està acollonido i q segur q no sap ni què vol ell ni què pretenc jo. Molt bé, doncs si algun dia ho descobreix que m'ho vingui a explicar. Ara, qui sap si encara m'interessarà....