Aclaparada

 Bones.

Sento que m'estic perdent coses. Que com diu la cançó dels Pets hi ha tantes coses a fer! 

És una sensació horrible que et fa odiar i no gaudir les petites coses de cada dia, que en realitat serien les que realment importen.

Però hi ha tanta gent interessant. 

Molt interessant. 

No sé per què però últimament sento que em vull immergir (acabo de descobrir que existeix aquesta paraula) en tants ulls que em sento aclaparada i tot. 

No tinc suficients ulls per llançar totes les mirades penetrants (sí, en el mal sentit de la paraula) que em neixen de les entranyes. 

El contrast entre això que acabo de dir i la tediosa vida de parella que consisteix en parlar de qui fa les feines de casa i per quin motiu, sobretot, jo n'hauria de fer més. Potser és necessari. Potser té tota la raó del món. Però a mi em fastigueja estar tot el dia i nit sentint com de cansat, avorrit i pesat és TOT.

Perquè sí, continuo en parella però emocionalment no m'hi sento. Potser hauria de ser honesta i dir-ho tal qual? Potser l'altra persona té dret a saber-ho i decidir què vol fer. Uf. Però no em veig capaç de sostenir les conseqüències i els efectes colaterals de tenir aquesta conversa.  A vegades penso que aviam si tots els meus mals venen d'aquí...

I escric de nou això amb el pànic i alhora la necessitat de compartir-ho amb el món però no amb les persones properes. 

Captivar (II)

Continuo pensant en el concepte del Petit Príncep.
Si em captives la vida serà com assolellada...
Això és el que ens provoca la passió, que el món adquireixi una pàtina d'emoció...els camps de blat no em recorden res...i així com més vivim, més impregnat està tot de records, d'emocions, uns que se'n van i altres que apareixen.
Si no ens deixem endur per aquesta passió, si tenim els sentiments i les emocions contingudes...la vida no val res.
Però.
Aquí se'm creua un concepte que jo tinc molt poc en compte perquè jo no l'experimento massa intensament que és la gelosia. Sí, què voleu, sóc poc gelosa, no sé per què. Tampoc és cap mal, no? Només que llavors potser no tinc en compte prou quan algú altre ho és. Tot i que potser no caldria...la gelosia és cosa de qui la sent? O la resta l'hem de tenir en compte i actuar en conseqüència? No ho sé, insisteixo, és un tema en el que he pensat poc.Tot i que quan de vegades m'he sentit gelosa m'ho he menjat jo, és a dir, no he pensat: ja li val a l'altra persona, mira que fer-me sentir gelosa...m'explico?
Total, el que deia al principi, quan arriba una passió nova a la nostra vida, què passa amb les anteriors? Disminueixen? Se sumen? Passen a ser una altra cosa? S'integren a nosaltres?
Veig que sóc una persona que necessita noves passions sovint.
La meva feina mateix me n'aporta, ho veig, i per això m'agrada tant.
No puc viure sense això, sense estar com tot el dia pensant en una certa cosa "nova". Bueno, ja m'enteneu, no es tracta d'estar obsessionada, sinó el que deia: apassionada, motivada...no sé...
Noto un fre a la meva vida cap això.
Si algú ha llegit aquest blog (jo, per exemple, hahaha) ho veurà. Constantment estaven apareixen noves passions. En aquest cas amoroses...aquest és un altre tema...

Passió

Passió, atracció física, sex appeal, digueu-li com vulgueu o feu un resum i un matxembrat de tots aquests conceptes i altres relacionats que se us acudeixin...Ja? D'acord. Doncs ara parlem-ne.
La C. en sent per mi? Sí o no? Facin les seves apostes...
Si hem de fer cas del que ella diu arribarem a la senzilla conclusió de que sí i no. Visca!! Ara ja m'ha quedat tot clar.
Em fot el discurs, em diu que no, que això ho té claríssim que això és així, que no sent aquesta atracció física i sexual per mi perquè d'alguna manera (no entenc ben bé com) la meva imatge no encaixa a la imatge mental que ella té. Això em sona una mica al que passava a la sèrie "porca misèria", recordeu? Un personatge es passava tota la sèrie rallat perquè s'havia enamorat d'una gorda. I no és aquest el problema perquè ni jo estic tan grassa ni és que a ella li agradin seques, ans al contrari! però és així. I quan em diu això, plorant com una magdalena, em diu que això és així i q no canviarà perquè és així des del principi i que això és la veritat sobre el q descansa tota la resta (diguéssim). Jo li dic q clar, q ara em diu això però q després es contradiu i ella q no q no, q això és així i punt.
Quan em diu lo contrari no goso contradir-li i recordar-li lo dolent...jijji...perquè al cap d'unes hores d'haver-me dit lo d'abans m'omple de petons (a la galta) i em diu q li ha entrat com una calor per tot el cos i que s'ha com "posat" i em diu que es "posa" quan anem agafades de la mà (hola?) que sí que té líbido perquè de vegades apareix per allà "hola, què tal!" però que en sec se'n va i s'apaga.
És com que jo li poso però el seu cervell no ho accepta, jo q sé...perquè això és problema seu.

La meva posició ha de ser la q deia fa uns dies: amigues, amigues q ens agafem de la mà, ens abracem molt i ens fem alguns petonets (ni q sigui a la galta) q parlem molt i ens ho volem explicar tot però amigues al capdevall. Amigues que no dormen juntes perquè si no em poso massa tonta i m'enganxo molt.

També em diu, q si no fos per aquest "detall"...ejem...seríem nòvies i ja està, així de fàcil i tot seria com idil.l.l.l.l.l.l.l.lic...però no és així, tampoc ens enganyem.

Dansa again

I un altre cop el meu amor extrem i la passió de tota la meva persona s'encaminen cap a la DANSA i cap a la meva estimadíssima PROFE q l'adoro i l'adoro i la torno a adorar infinites vegades.
Dilluns em vaig enfadar.
Perquè hi ha una alumna que ho fa molt bé i no és que vagi de xula ni res, pobre, però sabeu aquell tipus de rabieta de quan algú és com superperfecte i et fa RÀBIA tot i q no en tingui la culpa?? I fa totes les classes del món i sempre s'ho sap tot abans de començar l'exercici i no sé...que pobreta...però és que em fa molta ràbia...i va haver-hi un moment extrem en què em vaig sentir molt inútil i molt malament i molt enrabiada.
Total, que a la propera classe, és a dir, la d'ahir vaig pensar: QUÈ COLLONS. I vaig dirigir tota la ràbia cap a intentar-ho fer millor i simplement...ballar...q és l'objectiu.
I va ser una classe...uf, en què van saltar guspires per tot arreu. L'A.P.D. estava tota enrabiada, va fotre una superbronca a dues nenes d 15 anys q fan la classe...pobretes, fins q les va fer plorar i ja tenia el dia d fotre bronques (és tan passional...uf, per morir-se) i a mi també em va "maxacar", cosa q em va encantar i només pensava...doncs ara veuràs...i en posar tota la meva persona, ésser, passió, ràbia i TOT en fer-ho millor i en anar endavant tot i q sé q mai arribaré un bon nivell com a ballarina però sí dintre de les meves possibilitats.
Al final també em va dir moltes coses bones, notava que a la classe d'ahir se'm veia perquè HI ERA (jo). I hi vull ser: a les classes de dansa i a la vida i vull que se'm vegi.
I del germaníssim-veí passo molt, l'altre dia quasi me'l trobo a l'escala però vaig fugir corrents per no veure'l.
Pobres...si algú llegeix aquest bloc per primera vegada...no entendrà res però: llegiu els posts anteriors que per això hi són, homeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee!!! O pregunteu.
Per cert, a la del comentari del post anterior: encara no entenc què volies dir...

I passió...

Ai, no sé, em sento molt rara.
Per una banda penso que el meu veí no m'agrada tant  i simplement em va agradar molt que em fes petons i semblés que em feia més cas a mi que a la resta. A vegades em sento com els meus nens del cole i només vull q em facin cas i em facin cas i em facin cas només a mi.
Però per una altra banda penso en ell i somric quan veig que està al xat (tot i q no em diu mai absolutament res de res) i només estic pendent dels sorolls de l'escala i vull q em piqui al timbre!!
Però també penso que en realitat no vull estar amb ell perquè no sé què cony hi fotria amb un tio com ell i perquè a més és un TOIA i em cau malament perquè esclar, si m'ha de fer aquest NO-CAS doncs evidentment que no hi vull res de res.
I per la tercera banda penso que s'ha encès en mi com un foc (niño enciende el fuego que llevo dentro!) que ara ja no puc parar i que vull estar per sempre jugant al joc aquell de fer petons. I que en el fons m'importa un pito el veí i que només és una excusa per desfermar-me... El fet que sigui el meu veí i estigui aquí a 3 passes fa que estigui com en tensió permanent i com una metxa a punt. No em refereixo només a la qüestió sexual...tampoc és això...és més aviat una qüestió PASSIONAL. És com voler-ho viure tot i voler-me menjar el món i la vida. És com que estas ansias de vivir no caben en una canción...
I ah, finalment per la banda de la dimensió desconeguda, estic com super deshinibida amb l'A.P.D. això d'haver morrejat el seu germà em dóna com uns poders...que sense pensar-ho ni pretendre-ho, tinc la sensació que me l'estic intentant lligar tota l'estona hahaha. És tan absolutament impossible que ni tan sols em pot frustrar el fet que mai serà real. Però em continua entusiasmantíssim fer classe amb ella i els dies que no em toca em deprimeixo...hahaha...no no, però espero amb candeletes els dies que sí perquè em transporta com a un mundo ideal com l'aladdin....que nunca pude imaginar...
Molt bé, abans de continuar dient tonteries i posant frases de cançons niré a dormir avui que puc anar-me'n-hi d'hora (perquè després diguin que els pronoms febles s'estan perdent...va home va...)

M'agradria?

Veient avui a l'Adorada Profe de dansa he reflexionat sobre el tema següent: m'agradaria realment estar amb algú que m'agradés TANT?? Que em produís aquestes ganes infinites de mirar-la i contemplar-la fins a morir? No seria massa dolorós? És realment possible? O aquest estat d'embadaliment extrem condueix invariablement al fracàs? Realment pot ser correspost? Que tu et sentis així per algú i aquest algú es senti AIXÍ per tu?? Sé que aquest estat no duraria per sempre però...em moro de ganes i de por de sentir això i d'estar amb algú que m'ho faci sentir. Vull i temo extremament enamorar-me. Ho vull però ho temo i ho vull però ho temo i ho vull però ho temo i ho supervull i alhora estic cagada...
L'haurieu de veure, és la pera. Em cau la bava i em peto de riure amb ella. En alguns moments penso que voldria tocar-la només una vegada. Tocar-la, ja m'enteneu...tampoc em refereixo a fotre-li mà però...no sé, fer-li un petó, un de sol. Un petó com el final de polseres vermelles. I concentrar en aquell sol moment tot el que em provoca. Con lo que me provocas yo me conformo....

Passió

Avui he pogut mirar més enllà de la profe de dansa (que de vegades m'enlluerna perquè m'encanta i em posa molt) i m'he concentrat molt en la classe i en el ball i és que m'agrada tant ballar que no ho puc resistir.
Em produeix una passió d'aquella de pensar "ara ja em puc morir". Que el fin del mundo te pille bailando.
Perquè per mi llavors tot té sentit: tot el meu cos, els meus músculs, tots els moviments i totes les coses que he après a fer tenen sentit, serveixen per algo: PER BALLAR. I ballar em serveix per existir i ser en aquest món real i palpable. Potser ballar no serveix de res, però la passió serveix per viure i sentir-se viu.
Intensament viva (com els polseres) i en alguns moments m'hi sento tant que tinc fins i tot por, tinc com vertigen.
Ara fem una coreo molt passional i molt canyera i M'ENCANTA ballar-la. La gent es queixa de que cansa. Cansa?? Uf, que va!! A mi em descansa, em dóna energia, em regenera!!
Visca la dansa. Visc a la dansa.

Cantar

L'altre dia a la classe de dansa em van fer cantar...bé, jo venia de cantar i li vaig dir a la profe i em va dir "ah, molt bé, doncs ara cantaràs" i jo amb la vergonya, vaig haver de cantar davant de tothom amb la meva guitarreta que sé tocar a nivell "kumbayà".
Però em va passar una cosa que no sé si mai m'havia passat, que jo recordi no. Em vaig com concentrar tant en cantar que quan vaig acabar la cançó se m'havia oblidat tot, vaig aixecar la vista del paper (sí, em sentia inseguria i mirava el paper!!) i no recordava on era, em va semblar super estrany veure a la profe allà davant aplaudint-me (clar, q havien de fer pobres, tb...) i vaig pensar "ai, on sóc? Què fan aquestes aquí?". Em vaig sentir bé :) , com super "artista" jajaja, mai havia tingut aquesta experiència mística.
Diu que hauré de cantar al festival de final de curs. Marededéu, com si tingués 12 anys jo jajajja.
Vaja, però el que sempre dic: ella apassionada de la vida en tot i jo també. Que maco, oi? Snif. Jeje, però no em sap greu perquè com que ja sé segur que mai podrà ser res, doncs ja ni ho espero. Però seria guai, no? A més, m'aporta tant, que així ja està bé.
De totes maneres, avui estic tan cansada, tant tant tant tant tant...que semblo una campana...no, tant i tant que estic pensant no anar demà a dansa!! Uaaaaaaaaaaaal.la!! Us ho podeu creure??

Masoquisme

Fuuuuuuuaaaaaaaaaaaaa!! És que m'encanta.
Avui és el dia en què faig classe d'estiraments amb la mateixa profe amb qui faig dansa contemporània.
I és que m'encanta, em superencanta i m'extraencanta i més. Sí sí, ella. I també el treball q ens fa fer, la canya q ens dóna, les coses que ens diu, la seva filosofia corporal, lo molt que coneix el cos -vale, "lo" no es diu, però és la passió- , com reacciona el meu (de cos) i no em refereixo a res sexual, sinó a algo vital, passional, emocional...
M'ha fet tocar-li els abdominals...marededéu...no sap q ja ve la primavera? Em noto la cara il.luminada, els ulls encesos i és l'estat que més m'agrada, és com em sento millor, jo voldria estar així sempre (tot i q sé q és impossible...per sort) i em dóna el que vull de la vida PASSIÓ. Com un simple abdominal pot despertar passió o que et col.loqui bé l'esquena en un moment.
M'apassiona ella però no parlo en el sentit de voler-la com a parella sinó com a persona, com a ens, com a sabiduria, com a profe...
El massoquisme ve d'estar-te fent un mal que t'hi cagues i tenir els músculs a punt de petar i sentir plaer...sentir que t'estàs fent un bé.
M'ENCANTA