Cançó

Ai, sí sí, estic perdent facultats però és que no sé què posar perquè tot és massa bonic...
Avui la C. m'ha enviat aquesta cançó i estic bocabadada, corpresa i esmaperduda...
Així de bé anem...
Un dia d'aquests explico el capítol de la noia balladora... però vaja...és que no m'interessa, amorosament parlant, esclar... (pobreta).
Ai, la cançó:

EL BON ANY (Senior i el cor brutal)

El meu cervell ja no admet més ordres, 
està esperant que tu li actives les neurones. La química no fa que la cosa millore, el pobre està que es mor de ganes de vore’t. Les meues mans s’estan quedant podrides, et volen abraçar i que cures les ferides. Se m’estan eixugant els llavis i els somriures, eternament cridant les ganes de viure’t. Sí, però ara és el bon any des de ja. Sí, però ara ha començat el bon any I a poc a poc ha anat la situació aclarint-se, m'has netejat el cor i l'has deixat sense espines. I em bull tan fort la sang i són tan plens els dies perquè portes la llavor que mos salvarà les vides. Sí, però ara és el bon any des de ja. Sí, però ara ha començat el bon any Ara ja ha començat el bon any.

Desig

Estic acabant l'any i desitjo, desitjo, desitjo i em sento com una nena petita desitjant i esperant que la màgia em porti allò que vull.
Estic tan bé amb la C. q hi vull estar per sempre més però estic cansada de que em deixi i q cada vegada q ens enrollem em deixi anar el discurset de que no està enamorada de mi i de tot el que no sent. Ja m'ho ha dit mil vegades, ja ho sé, per què m'ho repeteix cada vegada?? Em fa mal...li vaig advertir q no ho tornés a fer i ho ha tornat a fer. De la millor manera, amb tot l'amor del món però cada vegada m'ho diu i no s'adona del mal que em fa; es pensa q em fa com un favor deixant-me les coses clares i volent mantenir la distància per no fer-me mal i "portar-se bé amb mi", com diu, perquè sóc genial. No sé quin és el seu concepte de portar-se bé amb mi: rebutjar-me? dir-me que no li agrado? que no sent passió per mi? Ui que bé!!
Tinc aquella sensació horrorosa de que no sóc digne d q ningú s'enamori de mi, que no desperto la passió de la gent i de que sí, val, sóc genial i els hi caic super bé però com a parella no valc la pena, no serveixo.
Penso en deixar-la i oblidar-me d'ella però llavors se li passa "l'arrebatu" i em desfaig perquè l'estimo molt i m'encanta i el q vull és estar amb ella i per què he de deixar JO el que vull?? Que em deixi ella!!
Per això vull que amb MÀGIA s'adoni q en realitat sí que està enamorada de mi i vol estar sempre amb mi com jo amb ella. Això és el q vull pel 2013: MÀGIA.

Plorar

Finalment ahir vam quedar "per parlar" tot i q en realitat també ens vam abraçar molt i tampoc no vam dir res de tan novedós.
Vam arribar a la petita conclusió  que per no fer-nos més mal, millor q ens comportem COM AMIGUES i que no dormim juntes.
Vam dir, com ja sabíem, que ella no ho té gens clar, que no s'entén i que no sap què vol; més aviat que no sap si no vol vincular-se del tot o és que no pot. Diu que ha d'anar més al terapeuta...doncs sí.
Diu que no es vol allunyar de mi, que està enganxada però que té aquells problemes "sexuals" de la barrera que no vol o no pot traspassar, que vol sentir un passió desenfrenada i que no la sent.
Després vam parlar de "l'enganxe", de com jo el vivia com a positiu i ella com a negatiu. Jo em sento bé de "necessitar-la" i ho vull sentir encara més però clar, si hi és, perquè si no hi és...
Ahir a la nit no podia parar de plorar de pensar que era dissabte a la nit i que no estàvem juntes. I això que vam parlar molta estona per telèfon mentre jo tornava del lloc on vaig anar i molt bé, vaja, no sé, com sempre...
Estic raonablement bé però no puc parar de plorar. Vull estar amb ella, vull abraçar-la, vull compartir-ho tot per sempre amb ella. No és dolent ni és tan estrany, no? Simplement és el q vull. Sé q puc viure perfectament sense ella i que d'aquí a un temps l'hauria oblidat...però no vull. És la persona que he triat i l'estimo i punt.
No tinc ganes de res, estic trista i apàtica. Si aquesta situació és perquè ens sentim millor, deu ser a llarg termini perquè de moment em sento molt pitjor. Vull abraçar-la i vull estar amb ella i vull que m'estimi.
Sé que això s'acabarà del tot, sé que potser ja s'ha acabat. No entenc per què no li dic que no vull veure-la més i que em deixi en pau i punt. Ah sí: perquè l'estimo.

Res

Bé, som divendres al vespre i no m'ha dit res.
No sé si alegrar-me'n o deprimir-me encara més.
Per una banda estic trista perquè no m'imagino res de bo que em vagi a dir, d'un dia per un altre no s'adonarà que m'estima i vol estar amb mi incondicionalment (bé, això crec que ja ho he dit...) per tant, cada cop tinc més coll avall que qualsevol resposta definitiva és NO. Si demano una resposta definitiva, estic disposada a sentir NO.
Però per l'altra penso...que pensi, que pensi...que pensi MOLT i no em torni a dir el mateix, sisplau, que em digui alguna cosa diferent!!
Em continua fent molta molta molta molta pena que s'acabi perquè l'estimo molt i perquè ara sé encara més que abans que podria anar MOLT bé.
Però esclar, si no vol estar amb mi no podem estar juntes, és així de senzill, s'ha de decidir i punt. Però jo crec que ja està tot dit i decidit.
Tinc 0'0000001 d'esperança.

Relax

Val, vull estar relaxada però no ho estic. No sé, no puc
Perquè després que estiguem tan bé com la setmana passada, ella es posa sèria i distant, sempre hem d'anar seguint el mateix cicle? Tinc la sensació que he com de pagar un "preu" quan estem molt bé. Molt bé, ara heu tingut un dia d'extra-subidón...doncs ara et fots i et toquen uns quants dies de serietat i distància.
Com podem estar gairebé dos dies juntes i que no em faci ni UN petó?? Bueno sí, a la galta. Suposo que no sóc rara per sentir-me malament, no?
Ahir va tornar amb el discurset de que "tal-tal-tal I JA ESTÀ" i li vaig dir: ai mira, no diguis això de ja està!! És que és tan sentenciós! Com que ja està?
Tinc la sensació que ella voldria ser "amiga" i es sent obligada a ser algo més perquè és com el que jo vull. Tinc la sensació que l'agobio, li pregunto i em diu que no, però.
Em sento malameeeeent. No sé, tampoc podré resistir això eternament.
Demà  passat hem quedat amb els seus amics. No els conec. O sigui, hem quedat perquè els conegui, diguéssim.
Val, hi ha algunes parts d'aquest post en les q tinc raó i en altres no, ho sé, però és q com q tot és tan confús, no m'ubico...
Com dèiem ahir amb una amiga...estem deixant de creure en l'amor. Sempre ha de ser una puta merda, no? És així. Val.

Amor

Mireu, avui em sento com hiperenamorada. El cap de setmana ha anat molt bé i vull estar amb ella infinit i em sento compromesa...i cagada, em sento rara de sentir-me tan bé!! D'estar tan tranquil.la i confiada. D'haver quedat amb ella ja dijous i diumenge! De ser com NÒVIES!! Jo mai he estat així.
I mireu, el tema del SÍNDROME...doncs na fent, no? Ens toquem molt (vull dir en el sentit "cast" de la paraula), potser sóc la part "pop" de la "parella" (no goso no posar-ho entre cometes) i em sento estimada!
Estic contenta! Em vull relaxar i gaudir. :D

Tallar

Finalment sí que va venir la C. tb divendres (o sigui, ahir) i li vaig explicar tota la història de la Noia Balladora, la ex i la nova nòvia i blablabla...és q ens ho diem tot...això em mola molt (amb la C.).
Hem parlat molt ahir i avui i no sé com estic, el problema és q ella no està amb mi al 100%. No li agrado, no té aquest sentiment de "voler-me tocar". És aquest el problema i clar, això fa q no poguem ser una parella normal i ja no parlar més del tema. I això tb fa q jo estigui amb ella no al 100%, no...sinó al 200%, cosa q em fa estar malament, ansiosa, trista, etc. Tot allò que ja sabem.

Hem arribat a la conclusió que haurem de tallar perquè si no, estaré trista per sempre més..avui ha marxat abans de dinar i després de la conversa que hem tingut i els mimitus i tot, he estat bé i estava contenta però al cap d'unes hores m'ha entrat la tristesa profunda perquè no li agrado.

En realitat, tinc cinquanta raons per estar contenta i una per estar trista però estic trista.

Arriba un punt q ja no és cosa dl q m digui sinó cosa meva però clar, com pot estar una bé, contenta i tranquil.la quan et diuen q no et volen tocar perquè no els hi agrades? És q n'hi ha per llogar-hi cadires...encara que tot lo altre sigui com PERFECTE i que quan parlem de "tallar" ens posem tristíssimes i plorem.

Ens estimem un munt però a l'hora de fer sexe no em vol tocar, no li agrado i diu que això és una part molt important ( i té raó, clar).

No pot sentir el q no sent a posta només perquè tot vagi bé.

La veritat és que no sé què fer per estar bé...crec que l'única solució serà tallar. Fins la setmana que ve som sucre perquè marxem el cap de setmana amb més gent i tal però després...haurem de tallar.

Algú veu una altra solució? Siusplau???

Aviam

Hem tornat a canviar d'opinió.
És raro perquè normalment no em costa però aquest capítol no sé ben bé com explicar-lo...
En realitat la situació no difereix gaire d'abans però ahir em va dir q siusplau, si podíem quedar un moment, q s'ho havia pensat molt abans d demanar-m'ho i q si la tornava a cagar no em molestaria més...
Clar vaig quedar tenint claríssim q així "amigues" jo no seguir perquè no podia.
Em va començar a dir més o menys el mateix però amb un altre llenguatge. Que tenia uns sentiments, que tenia una emoció molt gran a dins seu i q no sabia per què tenia aquest bloqueig físic quan estava amb mi i es sentia malament d'aquesta manera. Que tenia uns sentiments d'AMOR q no tenia abans de conèixe'm.
Uf...fa cinquanta hores q estic escrivint el post i és q no puc...
Total, que sembla que per fi està clar claríssim que hi ha ALGUNA COSA i que el que cal és anar a poc a poc perquè tenim aquí aquest bloqueig o jo què sé què és però el que NO ÉS és que "sigui amistat". I que necessita quedar amb mi i que li encanto JO.
És que no sé...és tan real i irreal alhora...
Després d'haver-me passat 3 dies plorant i haver-ho tret TOT, crec que ara podré "anar a poc a poc" de veritat i, no sé...és que em va dir coses tan boniques!
Nosé, fillsmeus...és perquè no us avorriu tu...
Però ara estic contenta!

Bipolaritat

Canvio d'opinió i de sentiment cada 5 minuts.
Què està passaaaaaaaaaant???
Ahir m'acomiado d'ella després de la mani tan emocionant...i em poso tristíssima perquè no vull parar d'estar amb ella mai i dir-li adéu em dol però arribo a casa i em poso contenta perquè hem estat tan bé i tot és com sempre, bé, com abans de La Conversa...tampoc és que faci tant que ens coneixem! I perquè em fa comentaris de la nostra complicitat i a estones em sento com si fóssim parella (i no de ball...) i alhora em sento molt rara de pensar en aquest concepte. I en alguns moments q estem tan a prop tinc ganes d'acariciar-la i mirar-la als ulls i ja està...QUE SE PARE EL MUNDO! I penso que ja no em fa comentaris com dient que aviat trobarem una parella cadascuna. I em demano què deu pensar, què deu sentir...què deu voler i esperar...perquè no m'ho va deixar gens clar...I voldria dir-li el que sento jo però tinc por d'espantar-la.
En fi, que en sec estic super contenta i parlem pel xat i tenim unes converses super íntimes (o sigui, no de temes íntims sinó...no sé, de que es nota que tenim moltes ganes de parlar i moltes coses a dir-nos).
I m'atabalo perquè no és normal i penso que tot explota, pel cap o per la pota i que cada vegada falta menys per despertar-me del somni.
I penso en quan la tornaré a veure perquè voldria que fos JA. Però esclar, tenim obligacions: feina, casa...uf...C.!!! (aquí no es poden fer corets com els del facebook??)

Diferent

Ahir vaig escriure una parrafada parlant de la C. perquè em sento molt diferent. No la puc reproduir perquè és massa personalitzada, intentaré fer un resum.
La cosa és que em sento molt rara perquè de fet la miro i no és que m'agradi horrors d'una manera arrebatadora. És algo com més profund...la miro i  m'és igual però llavors la miro als ulls i m'hi perdo, em sento com molt unida a ella...penso que aquí està l'error.
Sento com una força que ens empeny l'una cap a l'altra però sento com si ens hi resistíssim. Però potser ella no s'hi resisteix, simplement "sent amistat"  i punt final. No sé, realment, on pot ser la diferència entre una cosa i l'altra. Entre l'amistat i l'amor. I què fa que el cervell o les hormones o el que sigui facin el canvi de "xip". Jo sento un vincle més fort, sento que quan parlem de les nostres vides, podrien ser en comú. Però crec que ella no i no entenc aquest divergència.
Cupido, apunta bé, me cago'n tot...
Gent amb qui n'he parlat i que potser és més optimista, més realista o més il.lusa, m'ha dit que tingui paciència i que encara no puc saber res però em poso trista de pensar que som només amigues, és com menjar sopa amb forquilla!!!
Aquest cap de setmana hem estat TAN BÉ. Que feia hasta ràbia...si haguéssim sigut parella, hauria estat un cap de setmana digne de passar als anals de la història dels caps de setmana. Un riure, un bon rotllo...no sé, tot era molt fàcil, fluid, bonic...però clar, si només som amigues, tot deixa de tenir aquest sentit tan màgic i bonic i tendre...i només som amigues
Només som amigues, només som amigues només som amigues. NOMÉS (aquesta és la paraula clau)...

2 temes

- Pensant encara en la peli de Lolita...realment em commouen molt més els sentiments d'ell, totalment posseït per la seva passió, existeix només per mirar-la, per desitjar-la, per ella... no sé si li passa a tothom però jo m'he sentit així a la meva vida i és horrible, és una autèntica tortura i potser, tal com diu ell a la pel.lícula també, alguna cosa queda congelada i morta dintre teu, alguna part de tu. No sé com se sent exactament l'altra gent peqruè no sóc ells però sé com em sento jo i sé que la meva "relació" amb l'amor no és bona ni sana ni satisfactòria ni alegre ni tranquil.la ni res...és una merda i és un tema que em fa un mal infinit i per això moltes vegades senzillament passo d'ell (del tema). Em fa pensar en ella, amb la primera amb qui vaig estar...bé, estar és una manera de dir perquè sempre va estar fugint de mi, esquivant-me i només em va quedar el desig no satisfet enorme que em va esclafar o engullir o no sé, alguna cosa pitjor, matar o deixar boja per sempre. Sí, he sobreviscut; sí, ho he "superat", però el q vaig sentir  potser em va fer tant de mal que va marcar tota la vida que em quedava.
Recordo estar abraçada a ella mentre ella volia marxar i jo pensava que si marxava era com si marxés la meva ànima. I, esclar, va marxar.
Potser sembla que "estar" amb la persona que estimes és el millor q et pot passar però de vegades, com en el meu cas o en el d'en Humbert (a la peli) potser el PITJOR que et pot passar i et pot fer mil vegades més mal que haver-te allunyat per sempre des del principi d'aquesta persona. I també per això fujo de la noia balladora, per això no vull veure-la ni en pintura i per això ahir no vaig anar on em va dir que seria i si hi aniria. No puc tornar a sofrir ni res que s'hi assembli, ella m'agrada massa i el q podria sentir per ella s'assemblaria massa al q em va matar per dins.
Sí, d'acord, potser estic desvariejant però ara mateix em sento així; i sí, d'acord, segurament d'aquí a una setmana no estaré pensant en aquest tema ni d'aquí a un mes. Però ara que paro i hi penso veig que està així i potser realment és AQUEST TEMA el que m'entorpeix la vida perquè potser ja és irrecuperable la part de la meva ànima morta. I potser per això el meu destí és no tenir parella perquè després d'allò no es pot. Em va amputar la "parellicitat". Perquè ja no puc estar normal davant de l'amor després de tota aquella tortura.
Potser seria una bona teràpia tornar a reescriure tot el q vaig escriure en el meu diari des q va començar tot, potser recordar-ho i reviure-ho ho endreça una mica i ho arregla...ho intentaré, almenys estaré pensant en el problema central.

- Us volia parlar del Músic però ara em sembla tan frívol que ja ho faré...què importa ell?

1r amor

Endreçant he trobat un dels meus diaris de fa deu anys...parlava de la meva primera relació. Justament de quan es va acabar.
Mare meva, quant de patiment! Estic completament segura q mai he tornat a sentir el mateix i molt menys durant tant de temps. El temps se'm feia llarg i feixuc només de llegir-ho!
Potser és cert que encara no ho he paït i mai ho pairé del tot...potser sí que em van ferir massa i a partir de llavors ja estava tot trencat i tot va malament per culpa de la repetició d'esquemes i perquè tot em recorda massa a aquell amor.
M'he quedat tota trista de veure'm tan trista en aquells temps. Evidentment ara ja no penso en ella però encara he de passar ràpid les fotos del facebook on surt amb la seva parella o fins i tot els comentaris d'aquesta.
Encara trobo q no és just res del q va passar i sí: encara em posa trista la història.
Com em deia ahir una amiga (q  a vegades em fa una mica de ràbia perquè va de sobrada i de que ella ja ho ha superat tot i estic segura de que és mentida...) tinc com el dipòsit plè i ja no hi cap res més, tot és la gota que fa vessar el vas i està vessant permanentment de no ser que no el toquis. Potser l'hauria de buidar però...com?
Potser hauria d'oblidar, superar, assumir, assimilar, canviar alguna cosa...com es buida tan de dolor?? Potser no eren suficients els 10 anys que em donava de marge en el diari (posava: segur q d'aquí a 10 anys no estaré així). Evidentment que no estic "així"...però és evident que no estic bé amb el tema amors.
És que l'amor era allò, mecagu'n....

...love...

..és estúpid...la situació és estúpida total i sé que he estat dient tot el contrari fins ara però...
...acabo d parlar amb el meu veí i sento q em surten cors dels ulls i que és tan absolutament moníssim de la vida que estic  pensant en tornar a començar "l'atac" ara que estic més tranquil.la perquè m'encanta i el trobo adorable del tot i mira, potser mai serem res però tinc ganes d'acostar-m'hi i de seguir descobrint tot lo mono que pot arribar a ser...
...era molt perillós q fossim veïns, ho sé, ho veia!! I mira, de cap, patapam. Com puc estar tan penjada? Em sento imbècil perquè en realitat ni tan sols sé si realment voldria estar amb ell i en realitat penso que ell no vol estar amb mi, tot i que no sé per què, tinc l'estupidíssima sensació que sí que vol.
Potser només necessitem molt temps...o no...potser, tot és una estupidesa i prou...

Fugida

Avui m'han dit que la Noia Balladora hi era i he fugit. Bé, no esperitada però no he voltat gens per la plaça i he marxat de seguida. No l'he vista.
He marxat amb sentiments molt contradictoris.
Estava satisfeta de no haver-la vist perquè així sé que de seguida deixaré de pensar en ella.
Estava molt trista de no haver-la vist ni haver-hi parlat ni haver-la abraçat.
No sé si ha sigut pitjor perquè ara m'he com quedat amb les ganes...snif.
M'he passat tot el trajecte de l'autobús pensant en ella compulsivament i imaginant-me-la al meu costat, abraçant-me i donant-me la mà i...
Bé, però com q només era un somni, segur que demà ja no hi penso...a q no?? :S
Ja ho va dir la meva homeòpata...q no només m'agrada, q n'estic enamorada. És cert. Però no pot ser, per tant, només em queda la opció d'espera que se'm passi. Algun dia serà veritat.

Mandra

Una col.lega m'ha explicat que ahir es va liar amb un paio (amb qui també es va liar una altra col.lega...per què sempre he d'estar al mig??) i bueno...allò que et poses al seu lloc i he pensat...QUINA MAAAAAAAAAAAAANDRA.
O sigui, em fa una mandra extremament infinita pensar en lligar. Potser sembla contradictori amb tots els meus posts i fins i tot amb el títol del bloc però no vull LLIGAR.
Potser m'ha afectat massa seguir la saga de Crepúsculo.
Potser estic massa romàntica...però en realitat la meva vida és tan poc romàntica en el sentit q tot acaba malament, acaba fonent-se, acaba desapareixent i acaba sent tot mentida, tot imaginari dins el meu cap.
Doncs total, perquè sigui tot imaginari, doncs que ho sigui del tot, vull viure al país dels somnis on podré ser LA PARELLA d'algú però de veritat. Podré estimar i que m'estimin i no només fer-ho veure...
Quina merda, a sobre de la merda de dia (electoralment parlant)...

Necessitat

No sé, em sento com quan era adolescent, sento el que feia molt temps que no sentia, sento que la NECESSITO. Tinc un pes al pit que no se me’n va en cap moment del dia, com un nus a la boca de l’estómac.


I sé que no puc fer-hi res, només esperar que se’m passi. Vull estar un altre cop al seu costat i veure-la i tocar-la i escoltar coses de la seva vida i sentir-la riure i tocar els seus cabells que és com posar els dits dins d’un sac de llenties. Voldria ser invisible i estar al seu costat tota l’estona i mirar-la i mirar-la. Feia molts anys que no em sentia així, què collons em passa?

Però sé que ella no sent absolutament res per mi i això em fa molt de mal. No em puc creure que uns sentiments tan intensos es quedin en no res. No m’entra al cervell que tingui tan claríssim que no vol res amb mi. Bueno, al cervell sí però al cor no, hi ha una paret que fa que aquesta “idea” no hi pugui entrar. Ja sé que les idees no entren al cor però bueno, ja m’enteneu. És aquest nus q no la deixa passar. Sé que la primera fase del dol és la negació. Hi dec estar passant. Buf, és cansadíssim.

Amor...

De cop, estic allà i apareix la noia balladora.
M'agafa desprevinguda i en una situació emocional intensa, en un lloc on tens les emocions (i les hormones) a flor de pell.
És preciosa.
La saludo amb vergonya.
M'adono que l'adoro.
Que el que sento per ella és molt intens. Que adoro que estigui allà i que alguna cosa en el meu pit s'eixampla i alhora s'encongeix.
El món canvia quan ella hi és. Quan la miro, quan em mira i em somriu.
I li voldria dir. Dir-li que m'agrada de veritat. Que l'estimo...uf.
Que sento que els nostres cossos es busquen i es troben i encaixen perfectament. Que encara ho sento. Que hi ha feeling i ella no ho sap.
No puc oblidar l'abraçada que em va fer just quan marxava i em deia "m'encanta aquesta cançó" i jo vaig arrepenjar el cap a la seva espatlla mentre ella em rodejava la cintura. ...
Una amiga meva veient-nos, es pensava que ens haviem liat perquè diu que ens veia tan juntetes i la veia tan a sobre meu.
Però bé, demà continuo amb l'analisi...

Sempre

Ahir vaig veure la dona a qui pensava que sempre estimaria. A qui sempre estimaré tot i que ara ho faig d'una altra manera. La veig molt poc, per sort, dic per sort perquè així tot pot continuar igual.
Vaig veure-la amb la seva parella. La primera que li conec, la primera que té "normal". Em va caure molt bé però  no podia evitar sentir molta ràbia, sentir molta enveja a la persona que tenia tot el que jo havia volgut i estimat fins a rabiar i fins a sentir que moria: el seu cos, el seu somriure, la seva veu, la seva vida, la seva família, el seu amor...ara aquella dona a qui vaig conèixer ahir i que em va caure bé HO TÉ. I per mi era absolutament inabastable i era la meva vida durant un temps. Em sentia tan rara. No podia suportar mirar com la dona a qui vaig estimar li agafava la mà a la dona amb sort. Hauria plorat allà mateix.
Tot i que m'alegro molt que estiguin juntes perquè sé que ella està molt bé i contenta i tranquil.la i pobre de l'altra si se li acut deixar-la o fer-li mal. Més val que continui al seu costat.
I quan la mirava als ulls, per un moment em perdia i pensava EM PUC TORNAR A ENAMORAR DE TU, SIUSPLAU?? Però alhora sé que mai no ho voldré tornar a fer perquè va ser massa dolorós i ja no podria i perquè simplement potser no encaixavem i ara tenim una altra vida i així tot ja està bé. Però aquells ulls, sempre, per uns moments quan me'ls miri em faran perdre el món de vista.

R.I.P.

Dóno per finiquitada la història de la noia balladora per allò que deia...no sé, no tinc ganes de lluitar (en el sentit bèlic de la paraula).
Avui ha vingut i només hem arribat jo i les meves amigues que ja ha vingut ràpidament a dir-nos hola de super bon rotllo i ha estat una estona amb nosaltres i fins i tot hem ballat juntes però jo estava molt distant, no sé, no ho he gaudit. Bé, tampoc és que m'ho hagi passat malament però pensava...no vull tenir la mel als llavis per no res, em fa mal!!
Em fa mal notar les seves mans a través dels guants i veure el seu somriure il.luinat i les seves arruguetes al voltant dels ulls navegables. Em fa mal mirar els seus rinxols i voler-los acariciar i voler-me quedar mirant-la una estona infinita i no poder-ho fer.
Perquè després ha marxat amb la noia amb qui havia vingut i no sé si les he vist com tipo massa juntetes i després ha marxat molt abans que acabés el ball amb una altra que s'ha trobat a un altre concert i no ens ha dit si hi voliem anar ni res.
Perquè està clar que no li interesso més que com a amiga en grup. I em fa molt de mal.
I penso en dir-li que m'agrada molt i que no s'estranyi si en alguns moments em veu una mica antipàtica: que vull ser la seva amiga però que hi ha coses que em fan mal. Que segurament sóc jo que m'he montat la pel.lícula des del no res però pensava que sortiria alguna cosa bonica d'això que haviem començat tan dolçament. I que gràcies per donar-me el despertar més bonic que he tingut en els últims temps i que sempre preservi la seva dolcesa.
Però alhora no li vull dir. Però alhora sí. Bé, no sé, segons em piqui.
I estic molt trista perquè he començat a teixir algo bonic dins meu i m'he quedat sense llana.

Dèbil

Quan m'agrada algú, i suposo que el fet que la noia balladora se n'hagi adonat (tot i que de fet, ningú no li ha confirmat) fa que sigui més real, em sento dèbil, despullada, vulnerable, perduda...
En realitat no hi ha res de mal, no? Sí, m'agrades, i què? Ben orgullosa que n'he d'estar.
M'agrades perquè ets super dolça i perquè em sembles una persona molt tendre a qui seria preiciós estimar i perquè tens molta energia que voldria que compartissim i perquè m'agrada la mirada que endevino que des dels teus ulls mira la vida. Aquesta vida que estimes potser molt més que qualsevol, tu i jo sabem per què. M'agrades molt perquè d'alguna manera ja t'estimo una mica i m'agrades per com em mires i com em toques i per com en són de suaus les teves carícies i com deuen ser totes les que em puc imaginar i desitjo.
M'agrades perquè m'has donat el més dolç despertar en molt i molt de temps i perquè veure el teu somriure de bon matí és com veure la llum del sol i perquè una frase bonica va sortir dels teus llavis només despertar-te i perquè em miraves, somreies i tornaves a tancar els ulls...crec que amb cara de felicitat.
I perquè fins ara tot ha sigut molt fàcil i m'agradaria que ho continués sent. Jo t'ofereixo el meu temps i el meu amor. I tu?