Teràpia

Avui he fet "teràpia" amb una amiga amb qui sempre tenim converses "profundes". I sí, hi ha hagut coses que m'han fet pensar, coses q d fet ja he pensat però q d dir-les en veu alta...com q les penses diferent.
He "descobert" q una de les majors pors q tinc és "pensar-me que hi ha algo mutu" i q no hi sigui. Doncs no m'ho penso i llestos. I si m'ho penso...en algun moment, doncs en parlo i ho dic en veu alta per no flipar-me, montar-me la pel.lícula i  imaginar, pensar, suposar, intuir...P-A-R-L-A-R. Sí...clar...clar....molt fàcil de dir i molt maco.
Però bueno, almenys aquest com me n'he adonat de tot abans d'estar del tot al mig del merder. I no he fet cap tonteria ni m'he estressat, ni he fet la lluça ni he fet el "redícul".
Demà potser hem tornat a quedar amb la C. Jo he quedat amb les mateixes col.legues de l'altre dia i ella diu q ja dirà, que depen de lo cansada que estigui. Però no estic estressada. Penso que si ve, bé i si no, també.
Continuo pensant que "faré veure" que no m'agrada...
I em "copiaré" de l'actitud que tinc amb el Músic (un tonteig...vamos...) perquè amb ell estic TAN TRANQUIL.LA i res em fa vergonya, res em talla, no em rallo AMB RES del q faig, dl q no faig, del q diu, dl q sembla...etc. I l'única diferència és q tinc CLARÍSSIM q amb el Músic no hi ha possibilitats. En realitat m'hauria d'animar que sí que n'hi hagi, no?
La meva amiga tb m'ha dit q no enten per què tinc una bona autoestima en tot excepte en el tema amorós. I que per què estic tan convençuda de que no li agradaré??? Ja!! Però és q pensar que sí és pitjor. Prefereixo pensar que no.
Uf, quina feinada però m'alegro de tenir una altra "ocasió"per treballar-ho...tot i q en el fons preferiria q no m'agradés ningú ni RES!! kk profunda.

Músic

Us explicaré la frivolitat de la setmana.
Divendres vaig anar a sopar a casa d'una amiga i primer vam anar al "paqui"  a buscar el sopar, diguessim. A qui em trobo tot sortint de la botiga? Doncs sí, al meu Músic...amb la seva nòvia perfecte i extremadament guapa, simpàtica, agradable i totes els adjectius bons que se us puguin acudir així, a primera vista. Semblava un "xist". Resulta que l'amiga amb qui anava jo també coneix al músic i res, es van fer dos petons, ens va presentar a la seva Nòvia-super-perfecte i llavors em va fer dos petons a mi...em vaig sentir super rara, clar, a classe no ens fem petons XD.
Total que ens vam posar a xerrar ell i jo i la meva amiga amb la nòvia-perfecte. Continuo pensant que hi ha molt de feeling entre ell i jo però esclar, davant d'aquella perfecció de dona...aquest feeling es queda a la sola de la sabata.
Res, total q ens vam acomiadar jijiji-jajaja ens veiem dimecres i tal (tot i q demà no tenim classe).
Ja veieu, una tonteria.

Per cert, amb aquest nou format del blooger, per sort, veig q el bloc rep visites...així q ja us podrieu estirar i posar algun comentari o posar algun "m'agrada" o algo, no?? ;)

Molestar

He pensat en un aspecte de la seducció que no sé ben bé per què hi va lligat però hi va...i que és el fet de "molestar" (de bon rotllo, clar) a qui vols seduir...emprenyar-lo, portar-li la contrària, fer-lo "rabiar".
El Músic m'ha escrit una cosa en la seva llibreta per explicar-me una cosa i jo he escrit una cosa al costat i aleshores ho ha esborrat (era amb llàpis...sembla q tinguem 5 anys...) i m'ha dit "no em guixis la llibreta!!" i clar, què he fet jo? Tornar-li a guixar i no només això sinó passar unes quantes pàgines i guixar-les també perquè no ho pogues esborrar tot allà a mitja classe!!
Sí, mireu, ja he dit q segurament no conduirà enlloc però m'ho he passat bé i m'he sentit una mica "lolita-seductora" (ja sabeu, no per l'edat, sinó per l'efecte...el músic té la meva edat aprox.).
La profe ha dit q només ens queden dues classes (bé, ja ho sabiem però allò que ho ha dit en veu alta) i el Músic i jo ens hem mirat amb cara de pena...dos...en fi, ja s'haurà acabat el joc, sabeu q en trobaré un altre, no? De joc, vull dir...
Com q ja he assumit q no tinc parella, doncs ara només em dedicaré a això, a fer el tonto en aquest camp  i prou, sense pretendre res ni tenir cap objectiu real. Apa.

Tensió

Em pregunto si des de fora es veu la tensió sexual amb el company de classe de música (li podem dir el Músic...) o si tot són imaginacions meves.
Jo, quan veig en altres persones el que "veig" entre ell i jo, sé què és d'una hora lluny. Però en canvi, quan es refereix  a mi tinc l'instinto atrofiado com les hienas del Rey León...
No sé, trobo q em conformaria amb saber q és real...clar q si fos real, llavors voldria posar-ho a la pràctica...però estic farta d'històries falses, imaginades, inventades, negades, desmentides...tinc la sensació q he tingut una vida amorosa d mentida i q res ha sigut autèntic.
No sé, crec q últimament estic trista de la vida perquè estic canviant de fase. Ja he passat la fase de "buscar" parella. No sé si la trobaré, però no tinc més ganes de buscar-la, vull assumir q no en tinc i continuar la meva vida partint d'aquesta base: que sóc soltera i ja està. Per això em sento estancada perquè fa tant que "busco" parella que no faig res més!
Per tant, amb tota la pena de meu cor, deixaré de buscar-ne i seguiré endavant assumint q no tinc parella i punt.
D'acord, el principi del post no té res a veure amb el final. Ho assumeixo.

Classe

L'erotisme, de vegades, de fer classe amb algú. I no em refereixo a que sigui al profe, sinó q tots dos sigueu alumnes.
Parlo d'aquell noi q us vaig dir que fa amb mi música. (mireu AQUEST post).
No sé, no ha passat res de res (ni passarà, ja us ho vaig dir, eh?) però ahir pensava com fer classe pot ser com fer l'amor. Com ens asseiem sempre de costat, com ens somriem quan arribem i com anem comentant les coses de la classe diguessim i ens mirem els deures "aviam? tu què has posat? Ah, ho tens bé" i ens mirem orgullosos quan som els que ho fem millor de la classe (de vegades).
Com estem asseguts potser un pelet massa a prop considerant l'espai que hi ha i com enretira la seva cadira per acostar-se més a mi. Com gairebé es rossen les nostres cames i com la meva mà toca els seus pantalons posada sobre el meu genoll.
Com em mira i no aparta la vista fins q no el miro per somriure'm o dir-me alguna cosa, com toco la seva esquena per passar i com l'emprenyo embrutant-li el jersey de guix perquè m'ha fet sortir a mi a la pissarra (dient "és que si surto jo hauré d'escriure molt").
I com marxo abans d'hora i sempre ens diem adéu i abans de tancar la porta del tot ens mirem i ens somriem.

I com tot queda en no res fins dimecres que ve en què tot tornarà a començar. És una mica tipo aquella cançó dels pets...una estona de cel.

Aire

Aviam, una mica d'aire fresc q em canso de sempre les mateixes històries i tot sempre igual.
Conec un noi que fa música amb mi i sé que hi ha com una química entre nosaltres...sabeu? Ens mirem als ulls més estona de la políticament correcta...
Però té parella. Ooooooh direu...doncs no! Jo estic contentíssima d q això sigui així perquè, recordeu el meu diagnòstic?? M'estresso quan hi ha possibilitats i com que amb aquest no n'hi ha, no m'estresso gens.
I tot és fàcil i fluïd.
He decidit aplicar aquesta tècnica a partir d'ara: pensar que és impossible, bé, que no hi ha possibilitats, diguessim...que hi ha algun impediment.
Però l'altre dia ens vam tornar a veure i feia mooooooooolts dies q no perquè estava malalt i després no teniem classe i blablabla i no sé, no podiem parar de mirar-nos i somriure, ens tenim molt de carinyu i això q només ens veiem a classe però...és genial pensar que sé que li agrado però que clar, com q té parella doncs no pot ser i m'és igual perquè me'l vull seguir "lligant" però amb tota la naturalitat del món per saber com és i com es fa per aplicar-ho quan sí que n'hi hagi, de possibilitats tot i que, ja sabeu, jo pensaré que no perquè així estaré tranquil.la.