Descobrir

L'afany de descobrir en profunditat alguna cosa, esdeveniment, doctrina, persona...que m'obre les portes d'un nou món...
I quan no rebo ímputs nous d'aquest nou món em sento una mica buida, com si ja res més no tingués "gràcia". Suposo que és un procediment psicològic normal del nostre instint natural de descobrir el món. Rees, dura uns dies i prou.
Però no tinc paciència.
I menys si se t'obre una porta però no pots acabar de travessar-la. Com dient miiiiira, aquí hi ha tot un nou món, oi que voldries descobrir-lo? Beure-te'l? Doncs ja està, torno a tancar, eh? Aaaapa.
Estic frustrada. No em poseu la mel als llavis, home!

Dansa again

I un altre cop el meu amor extrem i la passió de tota la meva persona s'encaminen cap a la DANSA i cap a la meva estimadíssima PROFE q l'adoro i l'adoro i la torno a adorar infinites vegades.
Dilluns em vaig enfadar.
Perquè hi ha una alumna que ho fa molt bé i no és que vagi de xula ni res, pobre, però sabeu aquell tipus de rabieta de quan algú és com superperfecte i et fa RÀBIA tot i q no en tingui la culpa?? I fa totes les classes del món i sempre s'ho sap tot abans de començar l'exercici i no sé...que pobreta...però és que em fa molta ràbia...i va haver-hi un moment extrem en què em vaig sentir molt inútil i molt malament i molt enrabiada.
Total, que a la propera classe, és a dir, la d'ahir vaig pensar: QUÈ COLLONS. I vaig dirigir tota la ràbia cap a intentar-ho fer millor i simplement...ballar...q és l'objectiu.
I va ser una classe...uf, en què van saltar guspires per tot arreu. L'A.P.D. estava tota enrabiada, va fotre una superbronca a dues nenes d 15 anys q fan la classe...pobretes, fins q les va fer plorar i ja tenia el dia d fotre bronques (és tan passional...uf, per morir-se) i a mi també em va "maxacar", cosa q em va encantar i només pensava...doncs ara veuràs...i en posar tota la meva persona, ésser, passió, ràbia i TOT en fer-ho millor i en anar endavant tot i q sé q mai arribaré un bon nivell com a ballarina però sí dintre de les meves possibilitats.
Al final també em va dir moltes coses bones, notava que a la classe d'ahir se'm veia perquè HI ERA (jo). I hi vull ser: a les classes de dansa i a la vida i vull que se'm vegi.
I del germaníssim-veí passo molt, l'altre dia quasi me'l trobo a l'escala però vaig fugir corrents per no veure'l.
Pobres...si algú llegeix aquest bloc per primera vegada...no entendrà res però: llegiu els posts anteriors que per això hi són, homeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee!!! O pregunteu.
Per cert, a la del comentari del post anterior: encara no entenc què volies dir...

Exclusivitat

Qui miri el bloc sabrà que últimament estic treballant la gelosia (sí, mira, és com una unitat de programació). L'altre dia estava parlant amb la meva amiga (la que també forma part del grup amb qui m'he fet aquest estiu) i vam parlar del meu Nenet. Bé, ella, perquè jo no en vull parlar...no sé...és com íntim i no ho vull compartir...i ella va dir q el N. li encantava i q estava "enamorada" d'ell.
Jo no vaig poder dir res però em va fer molta ràbia. Allò que penses: "és meu!". Tot i que és mentida. Però em sento gelosa, no vull que a algú altre també li encanti com a mi.
Com m'he tornat tan gelosa? Jo abans no era així, necessito l'exclusiva (sóc com el Lecturas), no vull compartir aquests sentiments amb ningú, vull que sigui (el que sigui) entre ell i jo només.
"Tu ets la cançó que potser escriuré demà; serà el nostre petit secret ningú la podrà escoltar només tu i jo". Quina gran frase de SAU.
Suposo que la frustrció de voler parella en aquesta vida i no tenir-ne i pensar, d'alguna manera, que sembla impossible tenir-ne mai...fa que cerqui aquesta exclusivitat que necessito (la "parella") en altres llocs de la vida i que em vulgui sentir especial i única per a la gent. O sigui, que si m'hi sentís per algú en concret (l'hipotètica "parella") potser no m'hi voldria sentir per a tothom o en circumstàncies on potser no caldria...
Sembla que el Nenet sí que vindrà dissabte, jejeje que bé, tinc ganes de veure'l. :-D

No ets

Ahir ens va fer la classe una altra profe que NO ERA la meva profe.
I, és que són curiosos els sentiments que sentim (qué otra cosa si no); un dels principals era de ràbia perquè no era ella, simplement. Però és que em va caure malament per altres raons i llavors el "rebote" anava en augment. Tot i que la classe va estar bé com a classe hi ha coses que no tolero com per exemple que algú que acabo de conèixer fa 5 minuts em digui "carinyu" o que em diguin que aixequi la "cameta"; perdoneu, però jo tinc cames i no cametes i braços i no bracets. Altres coses que no tolero és que una professora de dansa tingui una veu de CAZALLA que tomba i a més faci pudor de tabac. Potser penseu que no té res a veure una cosa amb l'altra però jo penso que sí perquè la dansa treballa i cuida el cos i l'utilitza per expressar-se i cascar-se la veu d'aquesta manera també és malmetre el cos.
Total, que partint de la base de "t'odio perquè no ets ella" i ja començant malament vaig passar una classe de ràbia que déu n'hi do. Pobre dona, potser és una bellíssima persona però jo amb la meva cara de pal fins a terra grrrrrrr. I pensant "collons...ara que havia deixat d'odiar la humanitat!!"

Retorn

I aquí ve el retorn de la noia balladora. Sí, estic super mentalitzada de que no hi ha res però em segueix afectant.
Ha penjat unes fotos al seu facebook de l'altre dia i és que és tan mona!! I surt allà tota contenta i feliç amb la seva nòvia repl.lent caradenyúimbècil. I em fa una ràbia que em moro. I miro les fotos i somric i apareix aquella i la passo ràpid. Pf, per què ha d'existir?
I la noia balladora tota enfadada perquè aquest dissabte jo i els meus amics no anirem a un lloc on ella sí que anirà. Aix, què més li donarà? Per què no m'oblida?  Bueno i per què no l'oblido jo?
De fet no és que pensi en ella però quan la veig o sé alguna cosa d'ella i recordo la història estúpida que vam o novam tenir...és que m'enrabio!! No ho puc evitar!