Cicle

Bé.
Ahir vam quedar i quan va ser hora que ella marxés...senzillament era impossible.
Estàvem massa bé, era massa antinatural i em va dir clarament amb aquestes paraules q es volia quedar i evidentment jo també me n'estava morint de ganes i és q no hi havia Déu que pogués fer-la marxar i es va quedar a dormir i va ser molt bonic perquè érem més conscients de les ganes que en teníem i ens vam abraçar molt i ens vam enrollar, esclar, tot i q fins al SEU límit. Però amb molta tendresa i bon rotllo i en aquest punt no tinc ni idea de què haurem de fer però ara tinc clar (de moment) que no és perquè no senti el mateix que jo sinó perquè té algun problema amb el SEXE i després em deia que està millor així, fent-nos mimitus i petonets i molt abraçades però clar, jo li deia: però fa un moment tb estaves bé, eh?? I em deia que sí...
No sé, estava tan bé que vaig haver de parar un moment perquè plorava (jo) però de contenta, d'alleujament , d'emoció...no sé, potser és el ciiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiclo sin fiiiiiiiiiiiiin!!! Però jo ho veig diferent perquè mentrestant reflexionem i tenim les coses més clares i sabem més per què fem les coses i quins són els nostres sentiments.
Tots els meus amics "m'odien" i  en el fons opinen que l'hauria d'enviar a la merda però no puc ni vull ni crec que tinguin raó perquè ells no ho saben tot, simplement es veu des d fora q la C. em mareja amb l'ara sí ara no però no és tan simple com això.
No sé, en cada moment intento estar al màxim de bé i ara mateix estic molt bé...hem quedat dilluns pq jo avui tenia un sopar i demà en té un ella i en realitat ho prefereixo i dic...bieeen...tranquil·litat fins dilluns...jejeje, aviam enteneu-me: tinc ganes de veure-la però també tinc ganes que corri l'aire i estar tranquil·la i a la meva bola...

Ara

Avui hem tornat a quedar perquè ja li baixava l'abracímetre.
Ella estava una mica tonta, sèria i rància. Bueno, encara està a la cadira de pensar en realitat perquè no s'entén i no s'aclara.
Però jo m'he portat com una dona i no l'he deixat quedar a dormir tot i que hem estat mitja hora abraçades aquí al portal de casa i clar, llavors m'ha començat a dir lo típic: q no volia parar, que no entenia què li passava i blablabla. Però no he sucumbit ni res perquè li he dit que no pot estar sempre arasí arano i que quan es mentalitza q ha d marxar li entren ganes i quan es queda li és igual.
Li he dit que quan estigui tres mesos seguits volent...potser ja en parlarem...
De moment per mi podem continuar igual perquè almenys així estic tranquil.la i mira, ara me'n vaig a dormir tan contenta sabent q avui sí que em desitjava. Millor que em desitgi i no em tingui que no pas que em tingui i no em desitgi...no sé si vaig errada però jo ho prefereixo així.
Continuarem així fins que reaccioni o fins que l'hora del terme hagi passat o fins que aparegui una altra persona...jo què sé.
Ara estem així.

Abracímetre

Avui hem tornat a quedar finalment, tot i q jo no ho tenia gens clar, he pensat q l'havia cagat d dir-li però finalment he vist q no.
Ara les condicions són aquestes:
- Som amigues osites.
- No dormim juntes.
- Ens buscarem una nòvia per cadascuna.

Aleshores hem de quedar perquè no ens baixi l'abracímetre:
- Agafar-se les mans és un punt.
- Abraçar-nos fa 5 punts.
- Dormir juntes fa 50 punts. Només ho farem en cas q l'abracímetre baixi molt.

És un joc, digueu-nos infantils però avui hem marxat contentes i si sempre estem així...
Mentre jo plorava i plorava per les cantonades sense parar ella no plorava però aquest matí no es volia llevar perquè...total...com que no havia quedat amb mi...no sé qui està pitjor de les dues.
El seu terapeuta li diu q el dubte és la seva manera de tenir-me lligada. Té raó.

Pensar

Molt bé, la C. està a la cadira de pensar.
Amb els seus amics va anar HIPERbé, com us podeu imaginar perquè és com sempre va tot. Ultrabé, millor impossible.
Ara, la seva gelor també va cap amunt i cada cop és més gran i al final ja no vaig poder més i a la nit em va començar la plorera extrema i ella es va portar super bé amb mi i em deia que lo únic que volia era abraçar-me perquè pogués dormir per estar bé l'endemà, es pot ser més tendre?
Però avui hem estat d'acord: ella m'ha dit que ja és hora que vagi pensant què està fent o què vol fer i jo li anava a dir el mateix, que ha arribat el tràgic moment de decidir: o sí o no, o tot o res.
Jo vull saber si és que vol estar amb mi però té entrebancs psicològics o físics o el que sigui i si és que realment només sent amistat per mi.
Em sobta que com millor van les coses, sembla que ella senti MENYS i en canvi jo sento MÉS (com trobo que és natural). És a dir, estic amb els seus amics allà jijiji jajaja com si els conegués de tota la vida, la miro, i encara em sento més enamorada d'ella perquè penso, i estic aquí i així PER TU! I en aquell moment em vessa l'amor i me l'estimo més. Potser a ella, aquest fet li fa veure el que realment no sent per mi.
Però que no em corresponguin ja em fa mal de per si, doncs en aquest cas encara més! Quan m'han fet creure que sí i quan ja hi ha hagut alguna cosa.
Em sento fatal, em sento lletja i gorda i tinc vergonya i ni vull, ni puc ni EM MEREIXO estar així.
Si ho deixem estaré molt trista i ho passaré fatal però com a mínim estaré tranquil.la. Ara amb ella no estic ni tranquil.la ni contenta!
Estic rellegint "ya no sufro por amor" de la Lucia Etxebarria. I mira, m'està servint i a més li vaig ensenyar que l'estava llegint, també va ser una mica el detonant.
Tinc la impressió que ara ja s'ha acabat el joc i ara va en sèrio. Aviam: què?
Si em dius adéu vull que el dia sigui net i clar...

El mateix

Avui ha estat rareta, clar, sense dir-me res en tot el dia fins a la nit i després hem parlat una mica i clar, m'ha tornat a dir el mateix: que ella vol estar amb mi i abraçar-me molt I JA ESTÀ.
I jolin, ja li he dit que això del "ja està" em talla el rotllo, no sé, què vol dir que ja està?? Li he dit clarament: q jo tenia ganes de fer-li petons. Aviam ara no ens liem (bueno, ella diu q no però clar, el cap de setmana passat ens vam liar o sigui que...) però diu q li encanta estar amb mi i abraçar-me i fer-me carícies.
Li he dit que aprofitem el que ens agrada fer i ho fem al màxim. I que si un dia té ganes de fer-me petons doncs que ja me'ls farà. Ja sap el que jo sento. I que si mai arriba aquest moment doncs...jo què sé...
Insisteix en que estem diferents i que estem diferents. Ella suposo q sent q no està "enamorada" però jo no vaig a casa de la gent a dormir enganxada a ella com una paparra...no sé com en diu d'això però esclar...
Aix, ara l'enyoro més i la vull abraçar molt...m'hauré de posar més dura perquè quan m'estovo...uf, és fatal.
Som dimarts i penso en quant falta per dissabte q hem quedat...i em fooooonc....estic tooooova!!!
Per què no pot ser tot més normal? Aix...sempre igual...

Malson

Com que estic cansada de dir el mateix...de que ara sí ara no ara sí ara no...blablablablabla...només explicaré una cosa que encara no sé ben bé si és real...crec que sí.
Aquesta nit hem dormit juntes (això és real) i a mitja nit m'he despertat angoixadíssima perquè havia tingut un malson, com un nen petit i m'he llençat a sobre seu per abraçar-la despertant-la...pobre...i m'ha abraçat i m'he sentit com...no sé...com mai m'havia sentit perquè no recordo mai despertar-me d'un malson i abraçar algú, ni a la meva mare...
M'ha demanat si el malson era culpa seva...li he respost "culpa?"...però no ho era. El malson anava de la incomunicació...jo volia dir-li alguna cosa i ella no m'entenia, jo li donava voltes i voltes i explicacions i explicacions i ella entenia el que no era i s'enfadava o no sé...que tenia mal rotllo...i alhora hi havia MOLTA gent al nostre voltant i tot era molt atabalant i jo al final li deia a algú que hi havia per allà: "com li puc fer entendre!!? Mira, li vull transmetre el missatge de que "tal-tal-tal"-no sé ni què era el que li volia dir- però no m'entén, no m'entén!!" .
Hosti, ha sigut horrible i he trigat molta estona en relaxar-me i estava suant i la meva C. abraçant-me i consolant-me i fent-me carícies...preciós, no??
Però bueno, al matí s'ha tornat a rallar per lo de sempre i ara està rallada. Diu que passi d'ella. Doncs és el que penso fer i el que estic fent. Vaig pensant en les meves coses, en el que faré demà, divendres, dissabte, diumenge, blablablabla...i quan vulgui ja dirà. Ahir vam quedar perquè ella ho va dir i llavors ve i es gira...diu que és un desastre, que se sent malament...ai...he dit que no volia tornar a parlar del mateix. Doncs ja està.

Contradiccions

Com és evident...quan jo em poso dura, ella es posa tova.
Però avui li he dit que no volia quedar dijous (com m'ha proposat), que ja ens veuríem divendres (que hem quedat) i ja faríem teràpia d'abraçadetes...
M'ha dit que trobava a faltar les meves abraçades...buaaa, per què ha de ser tan trist?? En fi.
Però em sento millor així, almenys vaig a lo meu, tot i que estic trista i com buida...la vida "sense" ella és un ROLLU.

Sopar

Acabo de preparar un sopar amb espelmes (bueno, només una, que no n'he trobat més).
M'ho he passat molt bé preparant-ho tot. Tant que no tenia ni por de que res sortís malament perquè era maco en si. M'encanta quan la C. em produeix aquest efecte: aquesta tranquil.litat d'estar al món real...no sé, de ser jo mateixa...
Tinc ganes que arribi i abraçar-la i que vegi tot el que he preparat per totes dues. Mmmmmm, una amanida boníssima. Fliparà!!

Dilluns

Q raros són els dilluns després d'haver estat juntes el cap de setmana...sembla com si s'hagués acabat el món.
No n'he parlat amb ella però sé que també ha estat rara perquè hem parlat pel xat i primer m'ha dit que m'estava esperant que em connectés i després m'ha dit que estava "sosa" (ella mateixa) i després que li agrada molt abraçar-me i hem parlat de coses nostres...i ha sigut molt bonic i ens hem dit bonanitunaabraçadamoltforta...q muniiiiiiiic.
Aix, perdoneu q estigui tan pava...però és q ho estic.

Desperta

Molt bé: hola bon dia, ja estic desperta.

1) Dijous vaig dir-li el que sentia, que no volia posar excuses d si nem aquí o nem allà, que tenia ganes de VEURA-LA. Vam decidir quedar per dissabte i, com q no volíem parlar aquests temes per xat, vam decidir tancar-lo. Al cap d 2 minuts em va enviar un sms per si volia quedar divendres a la tarda abans d'anar on jo anava (q ella no volia venir, q no passa res, clar). Li vaig dir que sí, esclar.

2)Divendres vam estar parlant de "nosaltres", jo vaig dir el que sentia i ella el que NO sentia i vam tornar a tenir la conversa cíclica de que érem amigues i de que ella no entenia per què no sentia DESIG per mi, que tenia un bloqueig. Va plorar i tot...una miqueta...q estàvem en un bar...Va ser molt tendre i no sé, jo li vaig dir que si ella NO SENTIA el mateix, el q havia de fer jo era assimilar-ho però que jo sí que ho sentia i que bueno, si era així, era així.

3)Dissabte vam quedar i vam sortir amb 2 amigues meves més i va ser MOLT divertit vam ballar molt i riure molt i no sé, jo estava més o menys tranquil.la. Pensava: mira, estic contenta d'estar amb ella aquí i si quan se'n vagi estic trista doncs ja ho estaré després, ara gaudeix i, per què no...intenta ser sexy jajaja (ho pensava, eh?) però si no ho aconsegueixes, doncs res, au.

Quan ens anàvem a dir adéu ens vam fer una abraçada i va començar a posar-se molt mimosa...bueno, jo també però clar...en mi s'entén. I em va dir que no sé, que estava així,q  estava tonta i q li agradava molt que l'abracés i que no volia marxar i clar, jo tampoc volia que marxés, ja se sap...li vaig dir que vingués a casa i em va dir que venia, que es portaria bé...

No sé...ha sigut tan bonic i tan dolç i...sí, ens vam portar una mica malament jejeje però bé, perquè ningú va fer res que no volgués fer...i hem estat super super bé i al matí hem anat a esmorzar i a passejar i (3 punts per a la meva cistella personal) he marxat a dinar a casa els pares com tenia previst.

Uix, ja la trobo a faltar tot i que clar, potser demà torna a canviar d'opinió...qui sap...ahir fèiem catxondeo amb això i tot...em deia "estic boja, no?" i jo...home doncs sí...una mica...

No sé, estic tontíssima...i només tinc ganes d'abraçar-la però també tinc ganes d'estar tranquil.la i vull poder estar sense ella i sense patir i bé...i ja no estic adormida i estic contenta...(bueno, estic adormida perquè hem dormit poc...jeje...així que vaig a dormir q demà és dia de calces brutes).

Ahir va sonar AQUESTA cançó...em va tocar la fibra...

Hipertrista

Bé, no us devíeu pensar que s'havia acabat, no? Doncs ara sí.
Vam torrnaaaaaaar a parlar i els seus sentiments van enrere desbocats. Tan desbocats com van anar endavant a principi de setmana. I tan desbocats com van els meus endavant...així, en direcció contrària no podem estar.
Ahir ja no volia ni abraçar-me ni res. O sigui, pobreta, em va abraçar tant i tant i tant que crec que no m'he sentit mai tan estimada en aquest sentit de preocupar-se per mi i voler el meu bé de veritat...
Però no sent res. Be sí, amistat. Però jo ja he tastat sa mel i és normal ara me falta. Ja no puc estar normal perquè quan estic al seu costat només puc pensar en "abraça'mabraça'mabraça'mabraça'mabraça'mabraça'm..." com una psicòpata...i clar així a part de que em sento fatal, tampoc no puc fer res amb ella: ni anar enlloc ni res perquè no ho disfruto, no ho visc! I a sobre tinc la sensació de pressionar-la molt i em sento fatal (II).
Ara no podem quedar ni res. És així. I aquest és un dels motius pels quals també estic tan trista.
Ho estic perquè no vol estar amb mi, perquè jo no puc estar amb ella en aquestes condicions, perquè és tan bonic que això ho fa el doble de trist i que fins i tot "trencar" ha sigut tan bonic...i perquè la trobaré tan a faltar i sé q ella a mi, i perquè quan m'ho passi molt bé voldré explicar-li i voldria que ella també ho hagués pogut viure però no podrà ser perquè no sentim el mateix.

Pacte

Ahir vam tornar a parlar, com era evident que passaria, no?
No sé, em sento rara igualment però molt millor.
Hem decidit tenir una relació de "mimitos".
O sigui, ella diu que no li atrec com per follar amb mi. Però que clar...uf...aviam com ho explico...saber q ella m'agrada i estar en certes situacions doncs li entra "follera"  com l'altre dia pq té una tensió acumulada. Clar, estic una mica trista perquè no m'agrada gaire que algú em digui que no li agrado ni li poso...No sé què tinc de dolent, sincerament, veig gent molt "pitjor" q jo físicament  i que sí que agrada. Allò q no dec segregar feromones o algo així...no sé quina disfunció tinc per provocar en tothom el mateix efecte. En fi.
Però per altra banda li agrada abraçar-me i fer-me petonets i amb això se sent bé i sí que vol fer-ho i fins i tot li encanta. Ahir abraçant-nos quasi plora i tot.
Per què no podem fer això si és el que volem fer? Ella troba raro q aquestes accions no condueixin al sexe perquè ho concep com un pack: o tot o res. I jo no ho veig així.
No és que no vulgui fer l'amor amb ella perquè sí que vull i sí que m'atrau en aquest sentit a mi però no és el que més m'interessa ni el que més m'importa.
A més, potser sóc una il.lusa i al final em fotré el batacazo de la meva vida però penso que arribarà. Que de l'amor vindran les ganes de fer l'amor...no sé...potser m'equivoco.
És que estic tan bé abraçant-la i acariciant-la i fent-li petonets tendres que no necessito res més...
És molt raro, ho reconec.
Diu que si jo em liés amb una altra persona es posaria gelosa.
És com ser "nòvies sense sexe". Perquè bueno, ella vol sexe però no amb mi...és raro...aviam, acceptem-ho.
Però només penso en tornar-la a veure per tornar-la a abraçar eternament.
No sé, això em fot més por que una pedregada..

Veure-la

Quina nit tan surrealista.
Havíem quedat per anar a un concert. I bueno, li envio un missatge al migdia per dir-li aviam com quedem...i res. Passa la tarda i res.
Li dic pel facebook: bueno, jo vaig cap allà (amb les meves amigues) ja em diràs algo al mòbil. I res.
S'acosta l'hora del concert i res.
Sort que jo estava relativament tranquil.la. És a dir, encara tinc la paranoia de pensar que un dia o altre començarà a fer coses rares i a comportar-se com una BOJA però no sé, no creia que fos tan radical....
Al final dic mira, vaig a trucar-la perquè m'estic posant nerviosa i a més durant el concert no vull estar pendent del mòbil. La truco i té el telèfon desconnectat. Al cap d'una estona: el mateix.
I penso, ai mira, no sé, quan arribi a casa miraré si m'ha escrit al facebook i m'ha donat alguna explicació, potser se li ha espatllat el mòbil i alhora li ha sortit un imprevist o jo què sé...
Estava força tranquil.la jo, per sort perquè em podria haver pegat per estar dels nervis.
Total, que comença el concert i de cop veig q m'ha escrit 4 missatges al mòbil dient-me, esveradíssima que s'havia CLAPAT tota la tarda i s'acabava de despertar i que estava flipant, que mai li havia passat això i que que ultrafort.
Jo partint-me de riure...l'he trucat perquè escoltés una cançó així, en directe. I em diu que gràcies, que l'ha sentida tota!!
I bueno, fet q si ens trucàvem no ens sentíem, li envio un altre sms i li dic: suposo q ara ja no deus venir, no? i li poso una carona trista: :(
Em contesta q balli molt i m'ho passi molt bé i clar, lògicament, dedueixo que no ve. Sincerament, jo hauria fet el mateix, era tardíssim ja.
Assimilo q no ens veurem i em poso una mica trista: veig la diferència entre la seva posició i la meva: jo tinc uns sentiments molt més palpables, penso, i necessito veure-la, sentir-li la veu, no sé. Quedar, veure-la, en resum. I no ho sé del cert, però penso que potser ella no.
Continuo gaudint del concert tot i que amb un punt de tristesa...
I aleshores m'envia un altre sms dient-me que per estar a casa, ja que s'acaba de despertar, doncs que ve.  Uf, no podia tenir alegria més gran!! M'he posat tan extremadament contenta que em faig com por i tot.
Quan ha arribat li he fet una superabraçada. Crec que era el primer cop que ens abraçàvem i en aquells moments l'he trobat tan guapa i tan atractiva i em feia tanta il.lusió veure-la que m'he hagut d'aguantar i molt...no entenc aquest desequilibri...però vaja, l'he d'assumir.
La resta de la nit ha anat bé tot i que només ha sentit dues cançons del concert. Després hem anat a prendre algo amb les meves amigues i tal...i bé, com sempre. Molt bé. Tan bé....

Commocionada

Em sento commocionada. No no, no és que hagi passat cap desgràcia grossa! Però ha sigut una setmana de moltes emocions i avui tinc com ganes de plorar però ni de tristesa, ni d'alegria ni de res en concret; només d'emoció.
Els pares d'un nen de la classe s'han separat i està sent tot una mica dramàtic perquè a més jo l'any passat tenia el germà gran i aquest any tinc el petit i estic molt trista per ells i tinc ganes de plorar
Ahir vaig trobar-me la meva nena de l'any passat que tan i tan enyoro i per fi ens vam poder fer una abraçada i va ser tan emocionant i tan reconfortant que també tinc ganes de plorar. I no sé si ara l'enyoro encara més perquè sé que ella també se'n recorda molt de mi i em sap greu no estar a prop d'una persona a qui tan m'estimo (tot i que ja sé que no hi ha un altre remei).
La profe de dansa em continua emocionant amb la seva existència i estic tan contenta de ser la seva alumna i de poder-la gaudir que també tinc ganes de plorar i també perquè em vull casar amb ella per veure-la tota l'estona lo bé que es mou.
I a sobre va i és primavera a hormonilàndia!!

L'altra vida

Bueno, no m'he hagut d'esperar a l'altra vida per parlar amb ella perquè avui ens hem tornat a veure i hem parlat una miqueeeeeeeta!!
Estic contenta de que ara tinguem bon rotllo, m'havia agradat molt i no sé, tot era com massa gros i ara està al seu lloc.
Un dia m'agradaria saber si és conscient de com es comportava amb mi quan ens vam conèixer i que estava tota l'estona A SOBRE MEU literalment i demanar-li si sap per què ho feia o per què creu que li sortia així.
És la típica història de "ei, que jo no sóc lesbiana, eh?" repetit fins a la sacietat. I penses: jo ja ho he entès però i tu? que ho repeteixes tant?
Si no estigués sempre apuntdemarxar o fentunaaltracosaalhora i pogués parlar més amb ella...jo sé que intelectualment ens interessem moltíssim i hauriem de veure'ns més sovint peeeeerò. Jo no aniré darrera de ningú així que mira, aprofito com avui.
I a més m'ha fet una abraçada super forta i ha sigut bonic.
Per cert, ja no està de moda comentar els posts? O és que ja m'he tornat massa avorrida?? Jeje.
Hay alguien al otro lado?

Iniciativa

Que no, que no, que no vull parlar de partits politics...ja sabeu que aquest bloc no va d'això!
La cosa va ser ahir.
Vaig anar a un concert d'Ell (us en recordeu? l'únic ell de bloc) i quan va acabar tocava un altre grup i estavem tots allà apinyats perquè hi havia moolta mooolta gent. A ell ja l'havia saludat abans del concert però entre la multitud el vaig veure allà a uns metres de mi xerrant i tenia moltes ganes d'abraçar-lo i dir-li que el concert m'havia agradat molt i tot això però estava com paralitzada.
Recordava la pel.lícula que van fer l'altre dia sobre la Mara Teresa de Calcuta, quan li deien "mare, no tenim diners per fer això" i ella responia "deu ser que encara no és el moment". I no sé, això em va servir.
Pensava si està un tros enllà potser és perquè ara no hem de parlar, no és el moment.
Però llavors vaig tenir iniciativa i vaig anar cap a ell a parlar-hi i a fer-li l'abraçada que tenia i va ser molt bonic, vam parlar 2 minutets però ens vam fer petons (a la galta, eh?) i li vaig acariciar la galta quan ja marxava...sento molta tendresa per ell i per què no havia d'anar  a dir-li i a manifestar-li?? Em vaig sentir tan bé després d'haver-hi anat. I al cap d'un moment no hi era.
Sí que era el moment però era jo qui ho havia de fer.
Que complicat discernir quan has d'actuar i quan has d'esperar, buf!!

Abraçar

Potser és una tonteria...potser sóc jo...potser és normal...potser no ho és...però no m'abraça, ni m'acaricia, ni em fa petons...i com que no se sap què som...potser penso que no tinc dret a queixar-me.
Però cada dia me'n vaig del seu costat plorant, trista, i em fan mal els braços de no haver-la abraçat, em fan mal els llavis de tant no haver-la besat i em cremen els ulls i la pell de que ella no els miri. Cada dia és més dolorós el comiat i no sé fins quan podré aguantar-ho.
Hi he de parlar, oi? És el que es fa....però quan has intentat parlar i la resposta ha sigut sempre "no ho sé" o "ja veurem" o coses per l'estil...potser no tens moltes esperances en parlar. Jo aconsellaria a algú altre que li digués, que hi parlés, que ho aclarís...però potser, tant que parlo, no crec en el poder de les paraules. Blablabla...però el que importa són els fets, les mirades, les carices...tot el que no hi ha...ja pot dir el que vulgui.
Potser podria preguntar-li: mai més m'abraçaràs? Ho dic per anar-me mentalitzant. O dir-li "som amigues?" perquè jo no em passo els dies sencers amb les meves amigues sentint-me malament...si em sento malament me'n vaig a casa. Però amb ella no vull parar mai d'estar perquè quan marxo sento que m'arrenquen del seu costat. Perquè no em fa cap petó, ni cap abraçada ni em fa sentir bé en el moment de marxar i estimada, ni tinc la sensació que m'enyorarà ni que sigui una miqueta. A les amigues els hi faig petons quan marxo, ni que sigui a la galta...amb ella tinc prohibit el contacte físic, no sé per què: si per ella, si per mi...
Potser és normal, potser sóc jo, potser exagero...no sé. L'únic que sé és que ploro.