Just acabar d’escriure el post anterior, estic feliçment al facebook i penso, bah, avui no li diré res al Nenet perquè sempre tinc aquesta paranoia de “fer-me pesada” (això també mereix un altre post…).
I va i m’obre ell el xat per dir-me que m’estima, que sóc molt especial per ell i que gràcies per aparèixer a la seva vida en el millor moment.
Pot ser real que sigui tan adorable??
Encara tinc activada la neurona de “això no vol dir res” perquè de fet en aquesta història no tinc clar què vol dir res de res i per tant no trec cap conclusió de res.
El que sé és que no tot és físic ni mental: també és sentimental.
Fa temps que vaig dir, i repeteixo, que m’encanten les històries quan em sorprenen i em deixen d’interessar quan deixen de fer-ho.
De moment…demano carta!
20/9/11
19/9/11
Exclusivitat
Qui miri el bloc sabrà que últimament estic treballant la gelosia (sí, mira, és com una unitat de programació). L'altre dia estava parlant amb la meva amiga (la que també forma part del grup amb qui m'he fet aquest estiu) i vam parlar del meu Nenet. Bé, ella, perquè jo no en vull parlar...no sé...és com íntim i no ho vull compartir...i ella va dir q el N. li encantava i q estava "enamorada" d'ell.
Jo no vaig poder dir res però em va fer molta ràbia. Allò que penses: "és meu!". Tot i que és mentida. Però em sento gelosa, no vull que a algú altre també li encanti com a mi.
Com m'he tornat tan gelosa? Jo abans no era així, necessito l'exclusiva (sóc com el Lecturas), no vull compartir aquests sentiments amb ningú, vull que sigui (el que sigui) entre ell i jo només.
"Tu ets la cançó que potser escriuré demà; serà el nostre petit secret ningú la podrà escoltar només tu i jo". Quina gran frase de SAU.
Suposo que la frustrció de voler parella en aquesta vida i no tenir-ne i pensar, d'alguna manera, que sembla impossible tenir-ne mai...fa que cerqui aquesta exclusivitat que necessito (la "parella") en altres llocs de la vida i que em vulgui sentir especial i única per a la gent. O sigui, que si m'hi sentís per algú en concret (l'hipotètica "parella") potser no m'hi voldria sentir per a tothom o en circumstàncies on potser no caldria...
Sembla que el Nenet sí que vindrà dissabte, jejeje que bé, tinc ganes de veure'l. :-D
Jo no vaig poder dir res però em va fer molta ràbia. Allò que penses: "és meu!". Tot i que és mentida. Però em sento gelosa, no vull que a algú altre també li encanti com a mi.
Com m'he tornat tan gelosa? Jo abans no era així, necessito l'exclusiva (sóc com el Lecturas), no vull compartir aquests sentiments amb ningú, vull que sigui (el que sigui) entre ell i jo només.
"Tu ets la cançó que potser escriuré demà; serà el nostre petit secret ningú la podrà escoltar només tu i jo". Quina gran frase de SAU.
Suposo que la frustrció de voler parella en aquesta vida i no tenir-ne i pensar, d'alguna manera, que sembla impossible tenir-ne mai...fa que cerqui aquesta exclusivitat que necessito (la "parella") en altres llocs de la vida i que em vulgui sentir especial i única per a la gent. O sigui, que si m'hi sentís per algú en concret (l'hipotètica "parella") potser no m'hi voldria sentir per a tothom o en circumstàncies on potser no caldria...
Sembla que el Nenet sí que vindrà dissabte, jejeje que bé, tinc ganes de veure'l. :-D
18/9/11
Inevitable
És inevitable.
Estava mentalitzada. No passa res, estic preparada aquest cop.
Però la veig i em desfaig perquè és tan mona i tan bonica i tan bufona i em mira amb aquells ullets i em treu a ballar i em diu coses boniques com "és que no podia marxar sense ballar amb tu". I és tan bonic ballar amb ella...
Amb la Noia Balladora, of course.
I perquè vaig a dir-li adéu i justament sona una cançó super bonica i dolça i li faig un petó i no puc evitar abraçar-la perquè hi ha un iman que m'hi empeny. Estic molt suada, em diu. I què, li dic. Com si pogués pensar en la suor quan l'abraço...que no ho entén?
Ve i s'asseu al meu costat per escoltar el concert i estic tan a gust..el cor se m'accelera de tenir-la al costat. I em mira i em diu que té molta son i que si s'adorm la pessigui i penso que voldria dormir al seu costat per sempre.
Però ja està, ara em desintoxico i au, fins la propera vegada. Tinc perfectament activada la neurona que m'ajuda a comprendre que res vol dir res i que això mai anirà més lluny ni on jo voldria pel que sento.
Estava mentalitzada. No passa res, estic preparada aquest cop.
Però la veig i em desfaig perquè és tan mona i tan bonica i tan bufona i em mira amb aquells ullets i em treu a ballar i em diu coses boniques com "és que no podia marxar sense ballar amb tu". I és tan bonic ballar amb ella...
Amb la Noia Balladora, of course.
I perquè vaig a dir-li adéu i justament sona una cançó super bonica i dolça i li faig un petó i no puc evitar abraçar-la perquè hi ha un iman que m'hi empeny. Estic molt suada, em diu. I què, li dic. Com si pogués pensar en la suor quan l'abraço...que no ho entén?
Ve i s'asseu al meu costat per escoltar el concert i estic tan a gust..el cor se m'accelera de tenir-la al costat. I em mira i em diu que té molta son i que si s'adorm la pessigui i penso que voldria dormir al seu costat per sempre.
Però ja està, ara em desintoxico i au, fins la propera vegada. Tinc perfectament activada la neurona que m'ajuda a comprendre que res vol dir res i que això mai anirà més lluny ni on jo voldria pel que sento.
16/9/11
Lluna
No pot ser homeeeee. No em puc penjar.
Però, us adoneu q no conec una altra manera de relacionar-me? Bueno, en aquest sentit. És q sempre e´s el mateix perquè és totalment irreflexiu. És algo q no porta enlloc i q en realitat no sé si realment voldria que passés però tot i així vull parlar-hi, vull preguntar-li tot, vull veure'l i miro el xat compulsivament i quan hi és no sé què fer, em poso nerviosa. i quan me l'obre ell somric tontament.
I aquelles contradiccions que em diu que no sap si la seva mare el deixa sortir. Que fort, no? Sembla el guió d'una peli.
Potser simplement em penjo d'una fantasia o d'algo que "t'imagines que fos?", com qui diu "t'imagines anar a la lluna?". I en realitat saps d sobres q mai no hi aniràs però hi penses i t'hi trobes; ho vius, d'alguna manera.
Hi ha una part del meu cervell q sempre està anant a la lluna amb algú i mai para. I quan decideixo "triar" algú per ocupar el lloc d'acompanyant a la lluna em quedo fixada allà fins que mira, o és MASSA evident que no hi aniré mai amb aquesta persona o decideixo anar-hi amb una altra.
Estaré així per sempre?? O aniré algun dia realment a la lluna?? Potser és distret però no és gaire constructiu...què he de canviar?
El meu altre amic de 18 anys jejeje...diu que m'he de deixar anar i diu q em farà teràpia perquè el pròxim dia que sortim lligui juajua. Si sabés q vull lligar amb el seu amic...ara diu que no sap si vindrà el dia que hem quedat :( En fi. Si no, un altre dia, això rai.
No sé, estic com super tranquil.la, no pateixo per res i suposo q per això tb em mola tant pq tot és tan fàcil.
Però, us adoneu q no conec una altra manera de relacionar-me? Bueno, en aquest sentit. És q sempre e´s el mateix perquè és totalment irreflexiu. És algo q no porta enlloc i q en realitat no sé si realment voldria que passés però tot i així vull parlar-hi, vull preguntar-li tot, vull veure'l i miro el xat compulsivament i quan hi és no sé què fer, em poso nerviosa. i quan me l'obre ell somric tontament.
I aquelles contradiccions que em diu que no sap si la seva mare el deixa sortir. Que fort, no? Sembla el guió d'una peli.
Potser simplement em penjo d'una fantasia o d'algo que "t'imagines que fos?", com qui diu "t'imagines anar a la lluna?". I en realitat saps d sobres q mai no hi aniràs però hi penses i t'hi trobes; ho vius, d'alguna manera.
Hi ha una part del meu cervell q sempre està anant a la lluna amb algú i mai para. I quan decideixo "triar" algú per ocupar el lloc d'acompanyant a la lluna em quedo fixada allà fins que mira, o és MASSA evident que no hi aniré mai amb aquesta persona o decideixo anar-hi amb una altra.
Estaré així per sempre?? O aniré algun dia realment a la lluna?? Potser és distret però no és gaire constructiu...què he de canviar?
El meu altre amic de 18 anys jejeje...diu que m'he de deixar anar i diu q em farà teràpia perquè el pròxim dia que sortim lligui juajua. Si sabés q vull lligar amb el seu amic...ara diu que no sap si vindrà el dia que hem quedat :( En fi. Si no, un altre dia, això rai.
No sé, estic com super tranquil.la, no pateixo per res i suposo q per això tb em mola tant pq tot és tan fàcil.
14/9/11
Adolescència
M'agrada notar els efectes de l'adolescència que està en l'aire.
I no em refereixo als aspectes negatius d'immaduresa o inestabilitat sinó als positius.
No sé, amb el Nenet tot és molt fresc i m'encanta percebre que no hi ha "motxilles", no sé si m'explico. Sembla que amb la gent de la meva edat ja està com tot dit. De seguida tot ja té un punt de referència anterior a la vida i en ells no.
Bueno, m'estic explicant com el cul, no ho entenc ni jo el q vull dir...però és igual, q gaudeixo d'alguns aspectes adolescentils com: mirar si està al xat, dir-nos coses tontes com que serem amics per sempre (cosa que a la meva edat sé positivament que no se sap si serà veritat ni m'importa). Ahir vaig dir la frase "tu i jo forever" jajajaja. M'encanta perquè és com un aspecte de les relacions humanes que havia anat com perdent perquè tot és com massa previsible, massa viciat, massa de pensar "ui no no, no diguis per sempre perquè cm que no se sap mai...". Doncs ara tinc ganes de dir per sempre, au.
Avui no l'havia vist al xat i després quan he tornar a obrir el facebook, he vist un missatge seu a unes quantes del grup.
I en realitat no goso pensar que m'agradi així, amb totes les lletres. Simplement m'encanta (em sembla que això ja ho he dit...) I tinc moltes ganes d'estar amb ell i relacionar-m'hi i a ell tb li passa i m'encanta que ens ho diguem així tan transparentment, tan sincerament, a raig tal com ho sentim. Trobo a faltar això en relacions més "adultes". Que bé, no? :D
I no em refereixo als aspectes negatius d'immaduresa o inestabilitat sinó als positius.
No sé, amb el Nenet tot és molt fresc i m'encanta percebre que no hi ha "motxilles", no sé si m'explico. Sembla que amb la gent de la meva edat ja està com tot dit. De seguida tot ja té un punt de referència anterior a la vida i en ells no.
Bueno, m'estic explicant com el cul, no ho entenc ni jo el q vull dir...però és igual, q gaudeixo d'alguns aspectes adolescentils com: mirar si està al xat, dir-nos coses tontes com que serem amics per sempre (cosa que a la meva edat sé positivament que no se sap si serà veritat ni m'importa). Ahir vaig dir la frase "tu i jo forever" jajajaja. M'encanta perquè és com un aspecte de les relacions humanes que havia anat com perdent perquè tot és com massa previsible, massa viciat, massa de pensar "ui no no, no diguis per sempre perquè cm que no se sap mai...". Doncs ara tinc ganes de dir per sempre, au.
Avui no l'havia vist al xat i després quan he tornar a obrir el facebook, he vist un missatge seu a unes quantes del grup.
I en realitat no goso pensar que m'agradi així, amb totes les lletres. Simplement m'encanta (em sembla que això ja ho he dit...) I tinc moltes ganes d'estar amb ell i relacionar-m'hi i a ell tb li passa i m'encanta que ens ho diguem així tan transparentment, tan sincerament, a raig tal com ho sentim. Trobo a faltar això en relacions més "adultes". Que bé, no? :D
12/9/11
Voltors
Jo no tinc el gen "voltor". Sempre ho he sabut. Sempre ho havia dit en el sentit de menjar molt i fins a l'infinit com un voltor però ara he descobert quin altre "gen voltor" tampoc no tinc.
El grup de gent competitiu.
Un noi que agrada a una part del grup (a mi no). Un sopar, un "botellón", el joc del glaçó, el joc de l'ampolla (sí, teniu raó, sembla que tinguem 14 anys, tot i q alguns no fa gaire q els tenien). Sobretot 2 donant-se cops de colze (quasi literalment) per estar a prop del Desitjat i ell deixant-se fer, tot i q està casat (la dona no hi era...pobre...) i vinga glaçó amunt i glaçó avall.
La meva reflexió és: si m'agradés el noi hauria marxat a casa perquè no podria suportar està recollint les molles i que ell estigués fent cas a tothom i ara morrejo a un i ara a l'altre...uf, ho hauria passat superfatal!! No sé com ells podien seguir allà com si res.
Com és evident, al final el Desitjat se'n va anar deixant-los amb la mel als llavis literalment.
Em sentia bé perquè sentia que jo no sóc així i que em sembla molt bé que l'altra gent ho sigui però em reafirmava en que jo no sóc així i que no vull això i que això no em va. M'agrada sentir com sóc.
Ah, el meu "nenet" no hi era i avui hem parlat i és tan moníssim amb el q pensa, en moltes coses som iguals. Ell diu q tampoc és d 'aquí t'arreplego i aquí et desmanego i no sé, tenim com moltes coses en comú. Divendres a la nit vam estar xatejant molta estona i em va explicar coses d'aquelles de "ui, això no li he explicat a ningú" i és molt mono.
Exactament no puc dir que "m'agradi" però és que estic tan a gust parlant amb ell. No m'agrada, simplement, m'encanta. M'encanta i m'encanta. Apali.
El grup de gent competitiu.
Un noi que agrada a una part del grup (a mi no). Un sopar, un "botellón", el joc del glaçó, el joc de l'ampolla (sí, teniu raó, sembla que tinguem 14 anys, tot i q alguns no fa gaire q els tenien). Sobretot 2 donant-se cops de colze (quasi literalment) per estar a prop del Desitjat i ell deixant-se fer, tot i q està casat (la dona no hi era...pobre...) i vinga glaçó amunt i glaçó avall.
La meva reflexió és: si m'agradés el noi hauria marxat a casa perquè no podria suportar està recollint les molles i que ell estigués fent cas a tothom i ara morrejo a un i ara a l'altre...uf, ho hauria passat superfatal!! No sé com ells podien seguir allà com si res.
Com és evident, al final el Desitjat se'n va anar deixant-los amb la mel als llavis literalment.
Em sentia bé perquè sentia que jo no sóc així i que em sembla molt bé que l'altra gent ho sigui però em reafirmava en que jo no sóc així i que no vull això i que això no em va. M'agrada sentir com sóc.
Ah, el meu "nenet" no hi era i avui hem parlat i és tan moníssim amb el q pensa, en moltes coses som iguals. Ell diu q tampoc és d 'aquí t'arreplego i aquí et desmanego i no sé, tenim com moltes coses en comú. Divendres a la nit vam estar xatejant molta estona i em va explicar coses d'aquelles de "ui, això no li he explicat a ningú" i és molt mono.
Exactament no puc dir que "m'agradi" però és que estic tan a gust parlant amb ell. No m'agrada, simplement, m'encanta. M'encanta i m'encanta. Apali.
1/9/11
Nenet
Uf, sembla que l'huracà emocional ha baixat una mica. Jo penso que he tingut massa emocions massa fortes en poc temps i necessitava distanciar-me una mica. Encara em sento "envaïda" per l'emoció.
Entre el grup de gent, hi havia uns nenets de 18 anys, molt graciosos i ens hem fet molt col.legues.
Per una banda eren extrapetits i adolescentíssims però per l'altra, no sé, també m'han produït moltes emocions (però l'huracà emocional no només és per això). Sobretot un.
Tampoc gosaria dir que m'agrada...no sé...quasi podria ser el meu fill però clar, alhora ja és un home tot i la cara de "petit". I suposo que un moment o altre m'ha "posat" una mica. No sé, em cau tan bé que desitjaria tenir la seva edat per poder-me enamorar d'ell i li vaig dir, eh? Té moltes coses molt clares contràriament al que es pot pensar de la seva edat i és molt honest i molt autèntic.
I em diu coses boniques tot i que sé que li diu a tothom però jo li dic "està guapa, oi? La Tal" I em contesta. "Sí" i després d'una pausa dramàtica... "però tu més". És tan dolç. És tan raro en la meva vida que algú em digui aquestes coses i em tracti així de bé que vull obviar que també ho fa a l'altra gent i vull ser especial per ell tot i que el motiu real no sigui l'atracció física mínima que pugui existir.
Entre el grup de gent, hi havia uns nenets de 18 anys, molt graciosos i ens hem fet molt col.legues.
Per una banda eren extrapetits i adolescentíssims però per l'altra, no sé, també m'han produït moltes emocions (però l'huracà emocional no només és per això). Sobretot un.
Tampoc gosaria dir que m'agrada...no sé...quasi podria ser el meu fill però clar, alhora ja és un home tot i la cara de "petit". I suposo que un moment o altre m'ha "posat" una mica. No sé, em cau tan bé que desitjaria tenir la seva edat per poder-me enamorar d'ell i li vaig dir, eh? Té moltes coses molt clares contràriament al que es pot pensar de la seva edat i és molt honest i molt autèntic.
I em diu coses boniques tot i que sé que li diu a tothom però jo li dic "està guapa, oi? La Tal" I em contesta. "Sí" i després d'una pausa dramàtica... "però tu més". És tan dolç. És tan raro en la meva vida que algú em digui aquestes coses i em tracti així de bé que vull obviar que també ho fa a l'altra gent i vull ser especial per ell tot i que el motiu real no sigui l'atracció física mínima que pugui existir.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
