Pacte

Ahir vam tornar a parlar, com era evident que passaria, no?
No sé, em sento rara igualment però molt millor.
Hem decidit tenir una relació de "mimitos".
O sigui, ella diu que no li atrec com per follar amb mi. Però que clar...uf...aviam com ho explico...saber q ella m'agrada i estar en certes situacions doncs li entra "follera"  com l'altre dia pq té una tensió acumulada. Clar, estic una mica trista perquè no m'agrada gaire que algú em digui que no li agrado ni li poso...No sé què tinc de dolent, sincerament, veig gent molt "pitjor" q jo físicament  i que sí que agrada. Allò q no dec segregar feromones o algo així...no sé quina disfunció tinc per provocar en tothom el mateix efecte. En fi.
Però per altra banda li agrada abraçar-me i fer-me petonets i amb això se sent bé i sí que vol fer-ho i fins i tot li encanta. Ahir abraçant-nos quasi plora i tot.
Per què no podem fer això si és el que volem fer? Ella troba raro q aquestes accions no condueixin al sexe perquè ho concep com un pack: o tot o res. I jo no ho veig així.
No és que no vulgui fer l'amor amb ella perquè sí que vull i sí que m'atrau en aquest sentit a mi però no és el que més m'interessa ni el que més m'importa.
A més, potser sóc una il.lusa i al final em fotré el batacazo de la meva vida però penso que arribarà. Que de l'amor vindran les ganes de fer l'amor...no sé...potser m'equivoco.
És que estic tan bé abraçant-la i acariciant-la i fent-li petonets tendres que no necessito res més...
És molt raro, ho reconec.
Diu que si jo em liés amb una altra persona es posaria gelosa.
És com ser "nòvies sense sexe". Perquè bueno, ella vol sexe però no amb mi...és raro...aviam, acceptem-ho.
Però només penso en tornar-la a veure per tornar-la a abraçar eternament.
No sé, això em fot més por que una pedregada..

Cors

Coses per aclarir com està la situació però que saber-les fa que l'entengui menys. Des-aclariments.
Si recordeu aquesta NIT va ser el primer dia que vam quedar després de la nostra primera conversa sobre el tema "agradar" i va ser fantàstica (bueno, com totes potser...). El que no vaig explicar en el post perquè en aquell moment em semblava una tonteria és que en el concert que vam anar a veure van tirar confetti (fins aquí normal) en forma de cors vermells i brillants que dius...feia falta?? Bé, doncs jo amb la tonteria, em vaig emocionar amb els cors i vaig dir ual.la q guais, jo en vull un! I anava buscant per terra un que no estigués trepitjat ni massa arrugat ni trencat. En vaig trobar un i li vaig donar a ella, a la C. (mon amour) però ella tb en buscava i el que va trobar senceret me'l va donar a mi.
Clar, com que jo ja estava colada -com ara, d'altra banda- me'l vaig guardar a més, fent el catxondeo de que se m'enganxava a la pell i era un tatoo i quan vaig arribar a casa el vaig penjar al meu suro perquè em feia emoció. Fins aquí tot s'entén, no?
El que no s'entén és que dimecres anés a casa seva i veiés el mateix: EL COR CLAVAT AL SEU SURO!!
Per favor, i que després em vingui amb que no sent res, és que no s'ho creu ni ella!! Bah...

Capítol

No us ho creureu però ens vam enrollar. Sembla mentida, eh?? A vegades passa!
Però tranquils/.les, que tot continua sent una merda.
Volia dir-me lo de sempre: que sí però no però no ho sé però venia decidida a endur-se'm al llit i mare de déu si ho va fer...quina fera. Jo estava astorada, no donava crèdit. Sexualment, va ser fred per mi, jo estava freda tot i que ara quan ho penso...m'encenc perquè ella estava tota encesa i bueno, això, com una fera, ja us dic, quin pànic. Però clar, estava flipada per l'aspecte sentimental: per poder estar-la abraçant i fent-li petons i acariciant-la...i mirant-la als ulls i besant el seu somriure...
És que ara no sé si podré parar, realment. Li he dit jo, que estava millor quan erem amigues i ella ha dit que també.
Demà hem quedat...però estic tan trista que no sé si podré estar normal...potser hem de deixar de ser amigues i tot.
M'he pillat fins a l'extrem, esclar.
Vaig a dormir i demà serà un altre dia...

Nerrvis

Aviam, per si algú segueix el culebrón...
Després de la nit surrealista em va dir que havia sigut TAN guai i q estava molt feliç...i jo penso...home...tampoc va ser TAAAAAAAAN!!! I que ja m'ho explicaria quan quedessim.
I diu: quedem un dia d'aquesta setmana? I dic val: dimecres?? I diu no, dimarts. I jo dic, dimarts he quedat, haurà de ser més tard. És igual, dimarts, diu.
Però es veu que no es pot esperar perquè avui, dilluns m'ha dit q venia, q en tenia ganes...què collons m'ha de dir?? És q no em vull flipar però és que m'obliga!!
Ja us explicaré el desenllaç...o no...perquè clar...ommmmmmmmmmmmmmmmmmmm.

Veure-la

Quina nit tan surrealista.
Havíem quedat per anar a un concert. I bueno, li envio un missatge al migdia per dir-li aviam com quedem...i res. Passa la tarda i res.
Li dic pel facebook: bueno, jo vaig cap allà (amb les meves amigues) ja em diràs algo al mòbil. I res.
S'acosta l'hora del concert i res.
Sort que jo estava relativament tranquil.la. És a dir, encara tinc la paranoia de pensar que un dia o altre començarà a fer coses rares i a comportar-se com una BOJA però no sé, no creia que fos tan radical....
Al final dic mira, vaig a trucar-la perquè m'estic posant nerviosa i a més durant el concert no vull estar pendent del mòbil. La truco i té el telèfon desconnectat. Al cap d'una estona: el mateix.
I penso, ai mira, no sé, quan arribi a casa miraré si m'ha escrit al facebook i m'ha donat alguna explicació, potser se li ha espatllat el mòbil i alhora li ha sortit un imprevist o jo què sé...
Estava força tranquil.la jo, per sort perquè em podria haver pegat per estar dels nervis.
Total, que comença el concert i de cop veig q m'ha escrit 4 missatges al mòbil dient-me, esveradíssima que s'havia CLAPAT tota la tarda i s'acabava de despertar i que estava flipant, que mai li havia passat això i que que ultrafort.
Jo partint-me de riure...l'he trucat perquè escoltés una cançó així, en directe. I em diu que gràcies, que l'ha sentida tota!!
I bueno, fet q si ens trucàvem no ens sentíem, li envio un altre sms i li dic: suposo q ara ja no deus venir, no? i li poso una carona trista: :(
Em contesta q balli molt i m'ho passi molt bé i clar, lògicament, dedueixo que no ve. Sincerament, jo hauria fet el mateix, era tardíssim ja.
Assimilo q no ens veurem i em poso una mica trista: veig la diferència entre la seva posició i la meva: jo tinc uns sentiments molt més palpables, penso, i necessito veure-la, sentir-li la veu, no sé. Quedar, veure-la, en resum. I no ho sé del cert, però penso que potser ella no.
Continuo gaudint del concert tot i que amb un punt de tristesa...
I aleshores m'envia un altre sms dient-me que per estar a casa, ja que s'acaba de despertar, doncs que ve.  Uf, no podia tenir alegria més gran!! M'he posat tan extremadament contenta que em faig com por i tot.
Quan ha arribat li he fet una superabraçada. Crec que era el primer cop que ens abraçàvem i en aquells moments l'he trobat tan guapa i tan atractiva i em feia tanta il.lusió veure-la que m'he hagut d'aguantar i molt...no entenc aquest desequilibri...però vaja, l'he d'assumir.
La resta de la nit ha anat bé tot i que només ha sentit dues cançons del concert. Després hem anat a prendre algo amb les meves amigues i tal...i bé, com sempre. Molt bé. Tan bé....

TAN bé II

I la veritat és que continuem estant tan bé que fa hasta ràbia, no sé...XD.
Demà hem quedat i no sé, estic com molt tranquil.la amb el tema "agradar" i mira, jo què sé, doncs amb ella ha anat així potser el nostre destí no és ser nòvies...penso q està clar q tampoc som "una" amiga...m'encanta perquè ens comuniquem extremament...i això ho vull aplicar a qualsevol altra "relació" q pugui tenir.
Encara no he tingut ocasió de fer-ne cap post però l'altre dia vaig estar amb la Noia Balladora i em vaig sentir molt diferent...no sé, com si ja hagués "passat". Ara, quan vaig a dormir, expressament i forçant una mica la cosa...penso en ella, i no en la C. perquè no vull pensar-me que amb la C. som nòvies pq no ho som, simplement tenim com molt bona relació i hi ha aquí com algo però que no se sap què és i ja es definirà quan sigui...jo què sé...

La Bèstia

Molt bé.
Finalment hem parlat clar i he arribat a la conclusió de que sóc La Bèstia.
Diu que li encanta el meu interior però que després no sent atracció per mi i diu que és perquè té un bloqueig.
Ahá.
En realitat vam arribar a la conclusió de continuar igual perquè era el que totes dues volíem. Evidentment, jo voldria més...esclar...i ella tb ho sap, tot i que tampoc s'ho acaba de creure.
Però esclar, si no sent atracció no en sent, no s'hi pot fer res. Però si jo en sento, en sento, tampoc es pot canviar.
No sé, ahir, després de parlar estava contenta....durant el dia he estat bé però ara arriba l'hora fatídica de la nit...i avui no hem parlat i l'enyoro...però clar, no som nòvies ni res.
No ha dit la frase fatídica de "em caus molt bé com a amiga però no m'agrades" però bueno, el missatge ve a ser el mateix...
Del que estic contenta també és de no rallar-me amb per què i per què...tinc clar q els problemes els té ella.
No és com amb la meva primera relació. Jo crec que a la meva primera nòvia li passava el mateix perquè així és com es comportava. Tot molt bé molt bé i quan em veia era un puto bloc de gel.
Una amiga meva diu que repetim la mateixa situació fins que n'aprenem alguna cosa. O fins que ho resolem o o fins que l'entenem o no sé, dic jo...
Em sento com si tornés  a "estar" amb la primera...i ara entengués què passa i ho visqués d'una altra manera...no sé...
Realment no sé si podrem seguir igual...no sé, jo crec que sí, perquè és que jo estic bé! I ella diu que també...doncs no sé. Però clar, si em veu com una amiga...clar, això no és cap relació ni res. Jo també l'he de veure igual. Com UNA amiga. I amigues n'hi ha moltes.
Però per mi, ella és única...snif.