Agradar és dolent?

Em venen com flaixos de la meva adolescència i m'adono que sentia una cosa o la notava o no sé...em passava. Sentia que quan m'agradava algú, això era dolent. És a dir, l'altra persona (nenets, en aquella època tots) fugia esperitada o em mirava malament com no volent tenir res a veure amb mi. És que el fet que m'agradés algú era una agressió cap aquest algú? Jo no era una adolescent gaire agraciada. En aquella època, o almenys en aquell entorn veig que es donava molta importància al físic, al físic estereotipat, havies de ser guapa o guapo o mona o graciós o el que sigui però que entrés dintre del que quedava bé. I jo no quedava bé. Llavors, jo em sentia com si la persona que m'agradava, quan ho sabia o se n'adonava o ho sospitava fugís en plan "oh, socorro, que li agrado a aquesta FEA, que ningú se n'adoni ni es pugui arribar a pensar que em sembla bé que llavors seré jo el que quedarà malament" o "aviam si li faig cas i encara es pensarà ella o pitjor, algú altre, que m'agrada!". O coses així. Ningú em va dir mai res d'això amb aquestes paraules ni res, eh? Però la sensació global que em va quedar va ser aquesta. I a vegades penso que ho he arrossegat durant aaaanys i anys. Tot i que de gran això canvia molt perquè la gent ja no és tan de voler quedar bé, tot és més fluid i natural...no sé, l'adolescència és terrible. Almenys per mi ho va ser.

Això sí, m'ha vingut ràpidament al cap una excepció: en X. Era un amor (vaja, ho és, pobret, però ara no ens veiem gairebé mai). Sabia que m'agradava, jo li deia i no li parava de dir i no fugia de mi ni feia cares rares ni es comportava de cap manera especial. Estava NORMAL. I jo sabia perfectament que no li agradava, tampoc em donava falses esperances ni jo em montava cap mena de pel·lícula de que pogués ser. Però era tan maco, alhora perquè ell acceptava que m'agradés, ho acollia, ho cuidava i teniem un rotllo especial, em sentia bé amb ell. Molt bé i cuidada i respectada. Gràcies. Gràcies. I ell sabia com em sentia perquè li escrivia cartes jejeje. Les dec tenir per allà. Era genial poder-li dir els meus sentiments. Maco. :) També penso: tan costava ser així? Penso que no.