Desig vs Realitat

Quan "t'agrada" algú, ho dic així entre cometes per englobar des d'algú que et fa certa gràcia fins a algú que et té boja o totalment enamorada...doncs bé, quan t'agrada algú i sents aquest "desig" per aquesta persona...esclar, tot és molt maco perquè tot està al teu cap, ho idealitzes i ho mitifiques perquè en realitat, com pots desitjar alguna cosa que no saps què és?? O sigui, jo puc desitjar menjar macarrons perquè ja sé quin gust tenen i com em sentiré quan me'ls mengi però en el cas de les persones...per què sentim aquest DESIG quan no sabem si ens aniria bé o si en realitat ens agradaria estar amb aquella persona? És una pregunta retòrica perquè ja sé la resposta: les hormones, les pelis de hollywood i tot aquest rotllo patatero.

Però llavors, a la realitat, quan estàs amb algú i ja "tens" tot allò que tan desitjaves...no sé com dir-ho...el desig en si se'n va (l'amor se'n va, però ella es queda! Com deia en Capri...ehem...és broma).

Llavors quan estàs bé amb una persona, quan hi ESTÀS diguéssim que per sempre...se suposa que no has de tornar a sentir més aquest altre desig? El que he descrit al principi, dic. És com si fossin dues coses totalment diferents de temes diferents i no ho entenc gaire, no tindrien per què ser-ho...hummmmm. Aquí ho (m'ho) deixo.

Moooooooooolt contenta d'haver trobat algun comentari a les publicacions de la nova era!