Plorar

Finalment ahir vam quedar "per parlar" tot i q en realitat també ens vam abraçar molt i tampoc no vam dir res de tan novedós.
Vam arribar a la petita conclusió  que per no fer-nos més mal, millor q ens comportem COM AMIGUES i que no dormim juntes.
Vam dir, com ja sabíem, que ella no ho té gens clar, que no s'entén i que no sap què vol; més aviat que no sap si no vol vincular-se del tot o és que no pot. Diu que ha d'anar més al terapeuta...doncs sí.
Diu que no es vol allunyar de mi, que està enganxada però que té aquells problemes "sexuals" de la barrera que no vol o no pot traspassar, que vol sentir un passió desenfrenada i que no la sent.
Després vam parlar de "l'enganxe", de com jo el vivia com a positiu i ella com a negatiu. Jo em sento bé de "necessitar-la" i ho vull sentir encara més però clar, si hi és, perquè si no hi és...
Ahir a la nit no podia parar de plorar de pensar que era dissabte a la nit i que no estàvem juntes. I això que vam parlar molta estona per telèfon mentre jo tornava del lloc on vaig anar i molt bé, vaja, no sé, com sempre...
Estic raonablement bé però no puc parar de plorar. Vull estar amb ella, vull abraçar-la, vull compartir-ho tot per sempre amb ella. No és dolent ni és tan estrany, no? Simplement és el q vull. Sé q puc viure perfectament sense ella i que d'aquí a un temps l'hauria oblidat...però no vull. És la persona que he triat i l'estimo i punt.
No tinc ganes de res, estic trista i apàtica. Si aquesta situació és perquè ens sentim millor, deu ser a llarg termini perquè de moment em sento molt pitjor. Vull abraçar-la i vull estar amb ella i vull que m'estimi.
Sé que això s'acabarà del tot, sé que potser ja s'ha acabat. No entenc per què no li dic que no vull veure-la més i que em deixi en pau i punt. Ah sí: perquè l'estimo.