Carpe diem

He coquetejat...quan l'he vist, se m'ha accelerat el cor...segurament mai passi res, però m'he sentit estranya. De fet no m'agrada, de fet no volia liar-me amb ell, ni molt menys anar-me'n-hi al llit però se m'escapava el somriure quan ens miravem als ulls. I ell em somreia, ha elogiat la meva roba, l'ha sorprès que m'hagi recordat d'ell però ha vingut. M'ha mirat embadalit durant potser un instant...potser tan curt que ha passat desaparcebut.
Em passa una cosa que no m'agradaria que em passés: que a la mínima que penso en algú "en aquest sentit" ja m'imagino tota la pel.licula sencera fins a les lletres. I no vull. Perquè no m'agrada. Senzillament tenia ganes de veure'l, de saludar-lo. Senzillament em fa sentir especial i estic contenta de veure'l de tant en tant. No cal que em vinguin al cervell idees com viure amb ell o coses així...perquè llavors m'entra el mal rotllo perquè NO VULL, és clar.
Carpe diem seria pensar només en el que ha passat avui, no? Només els fets i les emocions que s'han produit al moment. No pensar més enllà, no relacionar-ho amb un futur que potser mai no s'esdevindrà. De fet segurament no perquè com ja he dit, per començar jo no vull!!
Però també m'agradaria que jo mateixa, la vida, ell...em sorprengués. Que passés algo que ara ni tan sols desitjo però que fos bo, és clar. Que no m'esperés res del que passarà ni del que sentiré. De fet una mica sorpresa estic però tampoc molt perquè a mi m'agafen aquests rampells i després se'm passen i me'n faig creus.
Com pots mirar algú i pensar que no t'agrada i alhora voler estar el màxim d'aprop seu? Tant, que tens ganes d'abraçar-lo i tot...