5 minuts

Sembla una broma, però cinc minuts després d'escriure el post anterior em va contestar.
El resum és que, ella, sí que tenia ganes de quedar amb mi però finalment no va venir perquè no li anava bé.
No sé, suposo q tb estava molt nerviosa perquè no havíem parlat després de La Conversa i no sabia com reaccionaria quan li digués de quedar o algo...però està clar que vol continuar quedant i de forma normal...no sé.
El que em fa por realment és que tot l'esverament i tot el que va passar la setmana passada es quedi en un no res. No entenc per què no vol acceptar que està passant.
Però mira, és el seu problema. Jo ho tinc clar i si algun dia ella l'hi té, ja m'ho farà saber.
El discurs està molt descompensat. El meu, simplement és "ei, m'agrades" i el seu és "sí però no perquè sí però no perquè al final sí però i si tal, llavors no perquè clar no ho sé depèn del dia potser de vegades igual o deixem-ho estar".
Ahá.
Demà hem quedat per anar a la mani, no sé però amb molta gent, ja veurem...la veritat és que em fa una mica de mandra i tot. M'agradaria oblidar-me d'ella i no sé, tornar a quedar un altre dia no-se-quan.
M'agradaria estar com quan vam quedar per primer cop a l'estiu i vam tornar de la muntanya i no sé, vaig marxar a casa tan contenta pensant en lo perfecte i genial que havia sigut. Aix, puta C. ...

Desgraciada

Perquè us adoneu de lo desgraciada que sóc, 5 minuts després d’escriure el post anterior, vaig rebre un missatge seu dient-me que l’havia cagat, i que la perdonés que no la tornaria a liar d’aquesta manera.

Mooooolt maco, i què n’he de pensar jo ara, d’això?? No m’ha dit res des de llavors perquè crec que vol deixar d’estar tan esverada i tan enganxada.

Total, que la postura que prenc és fer el mateix que abans. Continuar quedant normal com si res i que sigui el que déu vulgui.

Però ara l’enyoro, enyoro l’esverament i parlar amb ella tot el dia. ..

Li he dit si volia venir demà a la nit de festa major però no m'ha contestat.

No sé, ara estic com odio estar: trista, rallada, pendent d'ella, impacient, nerviosa, angoixada, tonta...ODIO aquest estat però és que no sé com evitar-lo. Ja sé que depèn de com em prengui les coses però no puc evitar prendre-me-les així. O sentir-me així, no sé...

Que la perdoni...quins collons...uf.

Quasi-cita

B, avui hem tingut no una no-cita sinó una quasi-cita.
Ahir vam estar esveradíssimes parlant pel xat fins a l'extrem i al final li vaig dir si volia anar al cine pq n'estavem parlant però em va dir q no q era molt car i res, aquí es va quedar i vam seguir amb l'esverament. Llavors em vaig desconnectar perquè ja m'estava a punt de sortir el cor per la boca i a les 12 de la nit em va enviar un sms dient que sí que volia quedar, que al cine no però que a passejar sí i tal. I jo quasi em desmaio perquè alhora em deia bona nit i em posava una carona mona i no sé, va ser preciós.
I clar, al final em vaig haver de tornar a connectar i vam parlar una mica més i em va dir bona nit cinquanta vegades més i em va enviar un petonet i no sé, jo estava (i estic) tontíssima.
Total, que avui hem quedat i clar, hem parlat ja clarament tot i q hem estat mil hores dient: diga-ho tu, no tu, no tu...quin riure....
I res, clar, no us penseu que tot seran flors i violes ara perquè m'ha dit que sí però no que li agrado i que té com un neguit però que té por que sigui una cosa de pimpam però que li poso i que no sé. Conclusió: que estem igual que abans però ho hem dit en veu alta.
Ara no sé quina estratègia he de seguir, però com que el cap de setmana marxaré, que corri l'aire i ja està.
M'ha regalat una caixa de til.la, quina gràcia, és boníssima.

Esverament

Esverament extrem.
Ahir res, va ser una no-cita d'amigues com era de preveure tot i que no vaig aconseguir saber per què està tan esverada, diu que per res, que deu ser el canvi de temps i que no li passa res i tal.
Jo volia que m'ho digués, més que res perquè em parlés d'algú altre i jo pogués deixar de flipar-me...
Fins i tot li vaig preguntar: que estàs enamorada? I va riure i no va dir res, ni que sí ni que no. En realitat m'agradaria (ejem, no és el que més m'agradaria però ho preferiria a aquest sin-vivir) que em parlés d'alguna altra tia i així jo em podria situar en el meu lloc "d'amiga". Però res, no vam aclarir res.
Vam estar bé, sí, bé...però jo estava massa nerviosa i massa impacient i massa...no sé...a més se'm va fer molt curt perquè com que les darreres vegades havíem estat tantes hores juntes....
I ara...uf, no sé prefereixo no parlar-hi perquè estic massa nerviosa i estic lluça i tinc por de ficar la pota i delatar-me i que es torni a agobiar i que tot se'n vagi a la merda...encara no, almenys.
He de tenir més paciència però estic massa esveraaaadaaaaaaa.
Bé, aquests dies intentaré estar-me quieteta.
El que m'ha esverat més és que vaig tornar de vacances i va començar a parlar-me cada dia pel xat i ahir em va dir de quedar en plan: ara mateix. I llavors ja va destruir totes les defenses.
Val. Estratègia: parar i estar-me calladeta.

En directe

Aquí retransmetent en directe.
Acabo de parlar pel facebook amb la C. i a la segona frase m'ha dit que per què no quedàvem ara.
Estic esveradíssima. Mentre ve, em vaig a dutxar (q ho havia de fer igualment) però m'està a punt de sortir el cor per la boca.
Eh, però no vol dir res, eh? Hem quedat com a amigues i prou.
S.N., tv3, Barcelona.

Declaració II

Per canviar una mica de "tèrciu" (canviar de terç no es diu, no? :P) us explicaré la continuació d' AQUEST post. Bé, de la segona part. D'aquella dona a qui em vaig "declarar" i que mira, ara li direm la Declarada. Aquests últims dies hem anat juntes amb més gent de viatge i ha sigut molt molt guai i molt fàcil i fins i tot hem tornat a parlar del tema de manera natural. Tot i que és molt diferent a mi i en realitat no voldria una relació amb ella (no sé, per la seva manera de ser i perquè té una vida com molt complicada...buf) em posa molt ( i a sobre no parava d'anar en boles per l'habitació...es pot estar més bona?? No) i el més important: em fa sentir MOLT BÉ i em tracta super bé després de la "mini-història" que hem tingut en què no ha passat res. Em va dir q li havia agradat molt que jo fos tan clara i jo li vaig confessar que al contrari que la TiamésBonadelMón, ella em feia sentir molt bé tot i saber que no tenia res a fer.
Ara l'enyoro però no com a "algú que m'agradi" sinó com a amiga. Estaré superant la fase en què odio que m'agradi algú? Fins i tot en un moment q estava moníssima vaig voler fer-li una foto i en vaig fer una a cadascú per dissimular jajaja. I em mirava i em picava l'ullet i és que és tan mona (de personalitat), enyoro la seva passió per la vida i alhora la seva capacitat de "retirar-se" quan alguna cosa l'agobia i la intimitat que et proporciona un viatge...crec que he trobat una persona que m'encanta, tot i que, com deia, a vegades em ralla una mica i és una mica massa histriònica.
Res, que l'enyoro tu!! Au

TAN bé

Me voy a dar una hostia…que fliparé.

A l’estiu ens hem vist un parell de cops amb la C. i ha anat TAN bé, hem estat tan absolutament bé que ni tan sols he tingut la oportunitat de rallar-me pel tema.

Tan bé que fins i tot després de l’últim dia em va enviar un sms per dir-me que s’havia sentit TAN bé…i avui m’ho ha tornat a dir pq només arribar a casa hem començat a parlar pel xat i encara no hem parat.

I em diu que està tan emocionada i tan contenta i que se sent tan bé de la vida i que no sap què sent i és aquell moment en què penso: aviam, de què estem parlant??

I estic fent un esforç titànic per no flipar-me i per preparar-me per adonar-me en qualsevol moment de que no estem parlant de nosaltres.

…diu que no t’has de flipar abans de conèixer una mica “l’altre”. Bua, qui és l’altre??? Quin drama…