Perquè us adoneu de lo
desgraciada que sóc, 5 minuts després d’escriure el post anterior, vaig rebre
un missatge seu dient-me que l’havia cagat, i que la perdonés que no la
tornaria a liar d’aquesta manera.
Mooooolt maco, i què n’he
de pensar jo ara, d’això?? No m’ha dit res des de llavors perquè crec que vol
deixar d’estar tan esverada i tan enganxada.
Total, que la postura que
prenc és fer el mateix que abans. Continuar quedant normal com si res i que
sigui el que déu vulgui.
Però ara l’enyoro, enyoro
l’esverament i parlar amb ella tot el dia. ..
Li he dit si volia venir demà a la nit de festa major però no m'ha contestat.
No sé, ara estic com odio estar: trista, rallada, pendent d'ella, impacient, nerviosa, angoixada, tonta...ODIO aquest estat però és que no sé com evitar-lo. Ja sé que depèn de com em prengui les coses però no puc evitar prendre-me-les així. O sentir-me així, no sé...
Que la perdoni...quins collons...uf.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada