Bipolaritat II

Continuo entre eufòrica i a punt de plorar canviant d'estat cada 2 minuts...
Hem estat tota la tarda parlant pel xat així, de tot i de res, no sé...i m'encanta però m'angoixa i això no em mola.
A més em diu que el cap de setmana segurament marxarà i m'agafa com una depressió....jo vull estar amb ella! Però cony, és q no vull ser així d'enganxada...ni si passa algo ni si no! Vull estar normal a les meves coses i no sé com fer-ho perquè mira, sense que passi res ja estic així quan passa, ja no et dic...no pot ser.
He de canviar de posició davant de l'amor, o del no amor, o de les ganes d'amor o del que sigui...
NO M'AGRADA. Però no sé què canviar...no puc sentir-me d'una altra manera...
Voldria parlar clar i dir-li el que sento i aclarir les coses però no vull aclarir-les cap o no vull aclarir-les.
Si no estan clares, no es poden aclarir perquè és forçar la situació, no?
Li dic que tinc somnis agitats (tot q no li he dit de què ni amb qui perquè avui he somiat un altre cop amb la Noia Balladora, q per cert, la vaig veure ahir...ja us en parlaré) i diu q ella no m'incita, eh? Jo no li he dit pas que hagi somiat amb ella...jejeje...
I ara em diu que el xat la incita i que res i que prou. No ens en sortirem...
No sé, i ara torno a estar contenta perquè aquests comentaris em donen com "esperances" perquè mentre dubti tindré una possibilitat...
Però no és plan, d'estar així, no? Ai mira, no sé, potser jo també  me n'hauria d'anar a la muntanya aquest cap de setmana...
Potser quan em veu li cau l'ànima als peus...déu meu, la meva autoimatge!! Quin drama...Ajudeu-me: per què més pot ser, q digui això?

Princesa

Buenos dias princesa!! He soñado toda la noche contigo!!
M'he hagut de mossegar la llengua per no dir-li això aquest matí. Bueno, mossegar-me els dits...

He somiat que li feia un petó i era molt forçat i molt raro i llavors me n'anava al lavabo i hi havia molta gent i molta cua i estava un rato però al final pensava ai mira, no tinc tan pipi i me'n tornava i llavors arribava on era la C. q era com un menjador preparat per quedar-s'hi a dormir i ella s'havia estirat i jo arribava i m'estirava al seu costat i ens abraçàvem i ens fèiem un petonet petit i dolç i estàvem super a gust i super en la intimitat i el contacte fluïa entre els nostres cossos; no era res eròtic però sí tan íntim i tan bonic...i tan: per què collons no és així!?!?!?! Que m'he llevat entre hiper-enamorada i trista.
Després he tingut un dia de vida social i quan he arribat a casa hem parlat pel xat amb la C. i no sé, ara estic com bé perquè és que tinc ganes d'estar amb ella i ella d'estar amb mi, no? Doncs com deia al comentari del post anterior: vull deixar q les coses flueixin a través meu, a través de la meva vida.
I ara és moment d'estar amb la C., és q no puc fer una altra cosa, no em surt, és així.
Hauria d'assumir que si hem de ser amigues i prou ho siguem...però vaja...no us prometo res perquè és que quan la veig em desfaig...

Res

Bé, jo penso que hem arribat al fatídic moment de fi del somni de tot el que podria ser i no és.
Avui hem tornat a quedar (quina falera, també) però esclar, com a amigues i un altre cop amb comentaris deixant-ho clar. Ja li ha passat l'arrebatu. Potser tenia raó i més val no embolicar la troca.
I res, em segueixo donant la raó a mi mateixa de "esclar que no li agrado a ningú".
Amb la broma que vam fer amb un amic meu aquest estiu amb "Em caus molt bé però és que...no m'agrades".
Doncs mira, així la C. ja es posa al nivell de tothom. De fet no sé de què m'estranyo si era lo previsible, l'únic q no sé per què m'havia de posar la mel als llavis d'aquesta manera.
"ai, potser m'agrades...ai mira no". Doncs calla. No ho diguis i després em demanis perdó. És que és per començar a flipar i no parar.
No sé, ara no puc parar d'estar amb ella. Sobretot quan vam quedar ahir i avui em diu que tornem a quedar que no sé, que té ganes de quedar però clar perquè li caic molt bé.
Jo m'enfilo i no puc veure-la dos dies seguits així perquè sí i estar tan bé i sentint la seva veu mimosa i després com si res au, afronta la setmana començant per dilluns.
Diu que clar, ella va fent segons com se sent que clar, és positiu però...sempre ha de ser així? Per què ningú no es pot enamorar de mi de la manera estandard. Ja sé que ningú és "normal" però allò de dir "ostres, m'he enamorat" i no canviar d'opinió ni dubtar ni fer veure que no ni tot això. No sé, jo ho tinc clar.
Hosti, quin mal rotllo de post, no?
Però esclar, alhora, enmig de tots aquests pensaments m'envia un sms per demanar-me si he arribat bé i és que se'm trenca el cor. Però jo no vull tenir una amiga super amiga i estar enamorada d'ella. És que potser estic condemnada a aquesta situació per la resta dels meus dies?

Rara

No sé explicar ben bé com em sento!! Em sento tan rara...
Continuem estant TAN bé però alhora hi ha com aquella tensió que fa que no sapiguem com dir-nos adéu.
Jo no goso fer cap pas, ni fer-li cap petó ni res de tot això no sé, em fa com pànic en plan: serà el punt d'inici del desastre absolut i és tot com tan perfecte que no ho vull espatllar!
Potser diumenge ens tornem a veure.
Uf, si he d'esperar al cap de setmana que ve...arrenca el tren i ja l'enyoro.
Quan penso en ella tinc esgarrifances.
Estic absolutament contenta però quan sóc amb ella tinc com un pes al pit...
En sèrio, avui estàvem tan relaxades, tan bé...bé, això semblava, esclar, i és com estava jo...
Si sapigués què vol... Si sapigués què vull...

Atac

Tinc un atac d'inseguretat i de baixa autoimatge però de bon rotllo...aviam si m'explico.
És aquell fenomen de mirar-te al mirall o en una foto i pensar: queeee feeeeea!! Però en el fons no és q et sentis inferior, és com acceptar la realitat...
No estic angoixada ni preocupada però tinc aquella sensació de: com li puc agradar amb lo fea que sóc? Però a l'instant següent...continues tal qual i et pintes els llavis i et pentines...vaja, fas el que pots...
Com deu ser ser guapo?? Ja sé que els guapos són els raros però els q no ho som (i som normals, va, ara tampoc ens passem) i hem d viure amb els nostres pèls escabellats i les nostres ulleres fins al melic i els nostres mitxelins...tenim molta feina!! I a sobre ens hem d'estimar! Jejejeje
Per cert, demà hem tornat a quedar amb la C. Aix. Us explicaré.

Bipolaritat

Canvio d'opinió i de sentiment cada 5 minuts.
Què està passaaaaaaaaaant???
Ahir m'acomiado d'ella després de la mani tan emocionant...i em poso tristíssima perquè no vull parar d'estar amb ella mai i dir-li adéu em dol però arribo a casa i em poso contenta perquè hem estat tan bé i tot és com sempre, bé, com abans de La Conversa...tampoc és que faci tant que ens coneixem! I perquè em fa comentaris de la nostra complicitat i a estones em sento com si fóssim parella (i no de ball...) i alhora em sento molt rara de pensar en aquest concepte. I en alguns moments q estem tan a prop tinc ganes d'acariciar-la i mirar-la als ulls i ja està...QUE SE PARE EL MUNDO! I penso que ja no em fa comentaris com dient que aviat trobarem una parella cadascuna. I em demano què deu pensar, què deu sentir...què deu voler i esperar...perquè no m'ho va deixar gens clar...I voldria dir-li el que sento jo però tinc por d'espantar-la.
En fi, que en sec estic super contenta i parlem pel xat i tenim unes converses super íntimes (o sigui, no de temes íntims sinó...no sé, de que es nota que tenim moltes ganes de parlar i moltes coses a dir-nos).
I m'atabalo perquè no és normal i penso que tot explota, pel cap o per la pota i que cada vegada falta menys per despertar-me del somni.
I penso en quan la tornaré a veure perquè voldria que fos JA. Però esclar, tenim obligacions: feina, casa...uf...C.!!! (aquí no es poden fer corets com els del facebook??)

Fred

Avui hem estat parlant pel xat, la mar de bé però trobo que estem molt fredes...ens haurem destrempat del tot? Bé, com que demà ens veurem, ja ho comprovarem en directe.
No sé, ella té una actitud molt freda: zero contacte corporal, per exemple...no entenc que algú et posi i et comportis així però vaja, jo, el que deia, continuaré igual i aviam on va la cosa si és que va a algun lloc.
Buf, jo què sé...per què ha de ser sempre tot tan raro? Enfin.