Abraçar

Potser és una tonteria...potser sóc jo...potser és normal...potser no ho és...però no m'abraça, ni m'acaricia, ni em fa petons...i com que no se sap què som...potser penso que no tinc dret a queixar-me.
Però cada dia me'n vaig del seu costat plorant, trista, i em fan mal els braços de no haver-la abraçat, em fan mal els llavis de tant no haver-la besat i em cremen els ulls i la pell de que ella no els miri. Cada dia és més dolorós el comiat i no sé fins quan podré aguantar-ho.
Hi he de parlar, oi? És el que es fa....però quan has intentat parlar i la resposta ha sigut sempre "no ho sé" o "ja veurem" o coses per l'estil...potser no tens moltes esperances en parlar. Jo aconsellaria a algú altre que li digués, que hi parlés, que ho aclarís...però potser, tant que parlo, no crec en el poder de les paraules. Blablabla...però el que importa són els fets, les mirades, les carices...tot el que no hi ha...ja pot dir el que vulgui.
Potser podria preguntar-li: mai més m'abraçaràs? Ho dic per anar-me mentalitzant. O dir-li "som amigues?" perquè jo no em passo els dies sencers amb les meves amigues sentint-me malament...si em sento malament me'n vaig a casa. Però amb ella no vull parar mai d'estar perquè quan marxo sento que m'arrenquen del seu costat. Perquè no em fa cap petó, ni cap abraçada ni em fa sentir bé en el moment de marxar i estimada, ni tinc la sensació que m'enyorarà ni que sigui una miqueta. A les amigues els hi faig petons quan marxo, ni que sigui a la galta...amb ella tinc prohibit el contacte físic, no sé per què: si per ella, si per mi...
Potser és normal, potser sóc jo, potser exagero...no sé. L'únic que sé és que ploro.