24/6/12

Divergència

Per què hi ha aquesta divergència entre cervell i hormones?
Per què t'atrau algú que, si ho penses bé, no et convé ni vols estar amb una persona així? Hauria de ser al revés, quan algú t'aporta el que vols, el que cerques, el que et fa sentir bé, etc. és quan t'hauria d'agradar i no al revés.
Odio a les meves hormones perquè no puc parar de pensar en la C. però alhora no tinc ganes, com ja he dit centenars de vegades, d'anar al darrera de la gent i sentir-me pesada i sentir que em fan un favor cada vegada que parlen amb mi.
No vull creure que hi ha alguna cosa i voler compartir les coses de cada dia amb una persona que fuig de mi. Bé, no sé, potser no en fuig però aquesta és la sensació que em fa a mi.
Vull acostar-me a algú que paral.lelament s'acosti a mi, que tingui la sensació que ens comuniquem de manera bilateral.
Ara no tinc aquesta sensació. Sento que jo hi vull parlar de mil coses i que ella...no sé...però no.
La veritat és que no tinc ni idea de què vol ni com se sent. Potser li podria preguntar, no? És que jo també, faig un drama de tot...Jajaja, quina gràcia em faig amb els diàlegs interiors.
La nit de Sant Joan em va anar molt bé. Vaig tirar un paperet a la foguera explicant com havia de ser la meva parella. Em vaig sentir com alliberada, com regenerada, per això serveix la nit de sant joan, no?
Dos minuts després d'haver cremat el paperet em vaig trobar de morros amb el meu veí, jajaja, quin riure perquè és evident que no encaixa amb la descripció. Ara, si em volgués fer alguns petons més...Però res més, valga'm déu. Divendres que ve anem a una festa junts. La veritat és que ja no m'afecta.
Tampoc entenc per què m'ofusco tant i "pateixo" tant per persones que al cap d'un temps me la suen "por delante y por detrás". Està clar q el problema està en mi.
Però estic contenta i relaxada, mira...

7 comentaris:

  1. Doncs després de tots els teus monòlegs interiors i els teud dubtes...m'encanta el final del post d'avui!

    ResponElimina
  2. Depèn de tu , del que esperis i de si t'interessa prou, de vegades esperar val la pena perquè és una forma d'observar, i si el que observes t'agrada et llances i si no et dónes mitja volta amb el total convenciment i sense dubtes

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja però l'altra banda també ha de respondre, no n'hi ha prou amb que a tu et convenci i et llencis...no?

      Elimina
  3. Es que em sembla que el silenci es una resposta, be, per mi ho seria.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No et pensis, pot voler dir moltes coses...

      Elimina
  4. Totalment d'acord amb la Marta. El silenci pot voler dir moltes coses, sí, tantes com persones existeixin, és clar... Però el fet és: què vol dir per a tu? Deixem estar els molts possibles significats del silenci com a resposta, i pensa en què suposaria per a tu; si et valdria a tu com a resposta, o no... No podem estar disposats a acceptar qualsevol resposta per part de l'altra persona. No t'has plantejat mai, oi, que potser és a tu a qui no t' agradarà alguna cosa que veuràs en ella?!

    ResponElimina