Sants Collons

Ahir vaig escriure això:

"Quins collons.

Diu que ok, que si no m’agrada i s’ha imaginat el que no era, doncs perfecte.

Però és que la gent no s’adona del que diu?? Tan horrible seria que  m’agradés? (que és la veritat però bueno, ara la deixarem convençuda del contrari). Ja sé que ho diu com a eufemisme de dir “tu no m’agrades” però això no és gaire agradable de dir “escolta, perdona, una cosa...saps què? Que no m’agrades”. Ah, moltes gràcies!!  ^_^ Hi ha coses que tampoc fa falta dir, a mi hi ha molta gent que no m’agrada i no necessito anar dient-ho. Ja se suposa que algú no t’agrada, si no dius el contrari, no? Hosti, quina ràbia que m’està fent ara mateix…."

I acte seguit, la C. em va començar a parlar pel xat i bueno, una mica més i no anem a dormir i vinga a xerrar i a xerrar i super bé o sigui, si m'agrades no podem parlar? Però què és això? Mira, com q ara es pensa que no m'agrada, es veu que ja podrem tornar a estar normal. Com q d fet, jo ja m'havia proposat dissimular que m'agrada, doncs millor m'ho poses.

Missatge

Flipeu, flipeu i torneu a flipar.
Sí sí, la C. m'ha enviat un missatge de feisbuc dient-me que l'altre dia quan vam quedar es va sentir incòmoda i es va atabalar perquè creia que m'agradava i que pensava que què hi feia allà i que estava on no havia d'estar.
"Po mu bien"...com el de l'APM.
El millor de tot és que no m'he rallat gens.
Només m'he emprenyat perquè diu que clar, que si no m'agrada, doncs millor. És algo dolent que algú m'agradi a mi? Estic una mica cansada de la mateixa cançoneta, eh? Que tampoc sóc tan horrorosa,vale? No és res dolent que t'agradi algú, no és una agressió, no sóc un violador ni res d'això.
Total, que li he contestat molt bé que jo el que volia, igual que ella, segons diu, és quedar i anar "por ahí" i que penso que ja que ens hem conegut i ens portem bé, doncs que seria interessant fer coses, que igual li he proposat moltes perquè sóc una mica hiperactiva i que si he fet algo que la fes sentir incòmoda que ho sentia molt perquè jo crec que no he fet res. Que justament he dissimulat que m'agradava (això no li he dit, esclar) i no he fet res conscientment per "tirar-li els trastos", coneixent-me...no sap lo ànsies que puc arribar a ser...Vale que se'm noti a la cara o algo però mira, en tot cas és problema  meu, no?
No sé, m'ha molat la meva reacció. He obviat el tema de si m'agradava o no....si vol, ja m'ho tornarà a preguntar o traurà les seves pròpies conclusions...
Ah, pot augmentar més la meva col.lecció de carbasses? Al final m'ho prendré com un repte, aviam fins quantes puc arribar!
La veritat és que em continua fent ganes quedar amb ella i fer coses amb ella, no sé...qué me está pasando?
També li he dit que estava contenta que em digués com es sentia (tampoc tenia per què fer-ho, em podia donar llargues i passar de mi i ja està).
Jo penso seguir igual amb la meva partida de parxís i tan tranquil.la.

Divergència

Per què hi ha aquesta divergència entre cervell i hormones?
Per què t'atrau algú que, si ho penses bé, no et convé ni vols estar amb una persona així? Hauria de ser al revés, quan algú t'aporta el que vols, el que cerques, el que et fa sentir bé, etc. és quan t'hauria d'agradar i no al revés.
Odio a les meves hormones perquè no puc parar de pensar en la C. però alhora no tinc ganes, com ja he dit centenars de vegades, d'anar al darrera de la gent i sentir-me pesada i sentir que em fan un favor cada vegada que parlen amb mi.
No vull creure que hi ha alguna cosa i voler compartir les coses de cada dia amb una persona que fuig de mi. Bé, no sé, potser no en fuig però aquesta és la sensació que em fa a mi.
Vull acostar-me a algú que paral.lelament s'acosti a mi, que tingui la sensació que ens comuniquem de manera bilateral.
Ara no tinc aquesta sensació. Sento que jo hi vull parlar de mil coses i que ella...no sé...però no.
La veritat és que no tinc ni idea de què vol ni com se sent. Potser li podria preguntar, no? És que jo també, faig un drama de tot...Jajaja, quina gràcia em faig amb els diàlegs interiors.
La nit de Sant Joan em va anar molt bé. Vaig tirar un paperet a la foguera explicant com havia de ser la meva parella. Em vaig sentir com alliberada, com regenerada, per això serveix la nit de sant joan, no?
Dos minuts després d'haver cremat el paperet em vaig trobar de morros amb el meu veí, jajaja, quin riure perquè és evident que no encaixa amb la descripció. Ara, si em volgués fer alguns petons més...Però res més, valga'm déu. Divendres que ve anem a una festa junts. La veritat és que ja no m'afecta.
Tampoc entenc per què m'ofusco tant i "pateixo" tant per persones que al cap d'un temps me la suen "por delante y por detrás". Està clar q el problema està en mi.
Però estic contenta i relaxada, mira...

Parxís i Innocència

Escrit el 19-6-12, ja s'acaben els posts en diferit (jo sempre havia pensat que la paraula era "endiferit" del verb endiferir...però clar...no).

Què ténen a veure aquests dos conceptes? Doncs no massa, la veritat. Però com que no em funciona internet i no puc publicar doncs vaig pensant i se m’acumulen els temes de què vull parlar i aquests en són dos. Dues teories, dos visions…no sé, dues coses que he pensat, vaja.

a) Parxís. M’agradaria prendre’m la història amb la C. (i ho intentaré, aviaaam) com una partida de parxís. Quan començo a jugar al parxís, jugo. Simplement vaig tirant el dau (que no depen de mi, depen en bona part de l’atzar i la sort) i segons el q em surt, decideixo quina fitxa mouré si puc i vaig fent. No estic pensant en tot moment aviam si guanyaré o perdré. Tot i que, evidentment, vull guanyar. No m’angoixa el fet de pensar que potser perdré, de fet m’és bastant igual, em centro en cada tirada, en el fet de jugar i en fer-ho tan bé com puc. No penso en què vaig fer a la partida anterior ni quantes partides he guanyat o perdut al cap de la meva vida…i us asseguro que sempre perdo! M’explico? D’acord, doncs aviam si em surt un cinc jeje.

b) Innocència. He continuat pensant en la pel.lícula de Lolita que tant m’impressiona i en el tema de la seducció. L’actitud d’ella, de la seductora extrema, és “innocent”…en aparença. Es comporta com si res del que fa pogués afectar al seduït, es comporta de manera natural, despreocupada, com posant zero atenció al que fa, a quina part del cos de l’altre toca o quina cara posa…Entenc que aquesta aparença d’innocència només és això: una aparença. Però no entenc com et pots comportar així quan realment el q vols és seduïr i quan et sents atret per l’altra part o vols agradar-li. Una amiga meva que lliga molt, es comporta igual i si parles amb ella, realment té una actitud bastant innocent. Suposo que aquesta capacitat també té a veure amb la seguretat interior de que agrades. Com que jo no la tinc, no sé com combinar aquestes dues coses. Quan estic amb la C., si m’ho pregunto, estic convençudíssima de que NO li agrado. Seguretat-confiança-innocència…uf…em sembla que hi he de continuar pensant.

Senyor!

Escrit el 17-6-12:

Ai, Senyor!...no parava de dir en qualsevol moment de la conversa.

Ai, Senyor…què? Ai, Senyor crec que t’agrado i tu a mi no i no sé què farem? Ai, Senyor simplement tinc vergonya perquè ens coneixem poc i estem parlant de coses íntimes i filosòfiques?

Que ens agradem o que jo li agradi no és una opció.

I no ho és perquè si la penso m’hi quedo enganxada i no veig les altres. No entenc les altres i aleshores em torno idiota.

Ai, Senyor…què?!?!

Camí

Dissabte passat, finalment sí que vam quedar però com que no m'ha funcionat internet fins avui...he anat acumulant els posts fins avui.
Escrit el dia 16-6-12 mentre tornava amb metro d'haver estat amb ella..aix...

Quan estic amb tu em sento bé. I això em fa voler-hi estar més. Em sento com en un revolt d’un camí de muntanya. En una banda hi ha un marge amb flors, arbres i potser una masia. A l’altra hi ha un camp verd o groc. Sento que vull recórrer amb tu aquest camí. Sento “nem?”. Hi toca el sol però no fa fred ni calor. Respiro i fa bona olor. M’agrada estar aquí però vull caminar. Sí: amb tu.

Quan estic amb tu sento desig d’acariciar-te el coll i els cabells, bado mirant-te als ulls i la teva veu em reconforta. El teu somriure em fa somriure, et transforma i m’encanta.. M’agraden les teves dents petites i rectes. I les teves “carones”. El teu contacte m’electrifica, la teva pell em crida.

Però em sento malament quan he de parar d’estar amb tu. Em sento malament quan no estic amb tu ni sé quan tornaré a estar-hi. Em sento malament, em sento buida i trista.  I en realitat vull tornar-te a veure demà i a parlar amb tu demà, demà passat, l’altre, l’altre…

Crisi

Bé, en l'anterior post, quan deia "avui" volia dir ahir però és q el vaig escriure al vespre i internet no funcionava i l'he penjat aquest matí.
Avui he parlat amb ella per xat, b, ara fa un momentet i m'ha dit q ahir estava molt xoff perquè està en crisi i no sap què fer amb la seva vida.
I un altre cop tinc un dejà vu. Si ella no sap què fer amb la seva vida, jo encara menys, no tinc ni la resposta ni la responsabilitat. Així que, em sap greu, digeu-me rància però és una conversa que no m'interessa. Si això és de tot el q hem d parlar...no tinc ganes de parlar-hi ni de veure-la. Avui no m'ha dit res de quedar. Ni jo tampoc, està clar q no vol, no sé per què. Potser perquè jo sí que sé què fer amb la meva vida i això l'estressa. Jo vull disfrutar-la, la vida. I no pas estar-me rallant. Que la vida és el q passa mentre penses en què és la vida. I si et quedes a casa pensant, l'únic q et passa és q no la vius. Mira, ara q encara està al xat, li he dit. He d dir el q em vingui d gust, oi? És la meva tàctica en actiu.
Aviam, l'entenc, eh? Perquè quan estàs rallat, ja t'agradaria no estar-ho i no tens energia per estar d'una altra manera ni per fer res que et tregui d'aquest estat. Però des q la conec, com a mínim fa un mes que està pensant que no sap què fer i que jo vegi, no ho fet res de res.
No sé, continuo pensant: m'interessa,realment? Potser no. Però per què la gent quan em coneix es posa en crisi?? Em sento una mica com un virus, no sé, quan jo arribo tot es desmorona, no podria continuar tot igual i ja està??
Amb la meva primera nòvia ja va passar...tampoc sabia què fer amb la seva vida i total, ara la seva vida és exactament igual que quan jo la vaig conèixer amb la única diferència que ara té una altra nòvia. Tampoc era tan complicat.
La segona...bé, no sabia què fer tampoc i tampoc ho sabia quan hi vam tornar al cap d'uns quants anys i encara no ho sap ara i sospito que mai no ho sabrà.
La tercera, la de les dues setmanes, també estava en crisi i s'havia d'aclarir perquè feia poc que havia tallat amb la seva ex...total, que va decidir anar-se'n amb la ex de la ex. No, no és d'una peli d'Almodovar, és la meva vida.
La quarta, representa que estava tallant amb la seva nòvia però encara vivia amb ella. Han passat 3 anys i encara viuen juntes i, que jo sàpiga, estan juntes.
La Noia Balladora tampoc sap què fer amb la seva vida i no para de preguntar-m'ho quan parlem, sempre tenim la mateixa conversa.
I ara aquesta.
Què sóc? Una mena de gurú o què? Faig cara de tenir aquest tipus de respostes? Doncs mira, no les tinc! Per què no em deixen en pau i puc tenir una relació NORMAL en què no estiguem sempre parlant del sentit de la vida?? Per què no vivim la vida i ja està?? Val, aquestes dues últimes no són relacions però ja m'enteneu.
Hosti vaya pallissa de post.

No entenc a la gent

…bé, això ja fa temps que ho sé.

Avui era com tot perfecte perquè quedessim menys, sembla ser, les seves ganes de fer-ho, tot i que va ser ella qui va dir de quedar avui (malgrat q jo li vaig dir q aviam si quedavem, que tenia ganes de veure-la). Però després aisí aino aicony.

No sé, si penso fredament, realment tinc moltes ganes de passar d’ella perquè encara que ara anés bé (jaaaaaaaaaaajajajjajaja) no vull estar amb una persona així tan cagadubtes i q em fa estar patint fins a últim moment aviam si se li girarà la ceba i “aialfinalnoquedem”.

Que no home, que vull estar amb algú decidit i que sàpiga què vol, me cago’n tot ja. Que sàpiga el que vol i que no faci el contrari.

Però no puc pensar fredament quan acabo de parlar per telèfon amb ella i la trobo tan dolça i tenim una conversa tan ensucrada “…cuida les tomaqueres, eh?”…el q vull és cuidar-te a tu. I després no puc parar de pensar en ella tot el vespre i ara tota la nit i tot demà i demà passat i fa un mes que estic així, sense deixar de pensar gens en ella. Em surten cors dels ulls però tot i així penso: quan durarà això? Perquè també me’n sortien amb el meu veí i ara li tinc com mania…

I estic un altre cop en el cercle viciós que no sé per on trencar i amb la sensació de…ui, això em sona, per aquí ja hem passat, no nem bé, estem fent voltes.

Bé…el q tinc intenció de fer (sí sí, jo també tinc molta boquilla, de vegades) és, com a mínim, no callar-me les coses. I el q tinc ganes de preguntar-li i no callar-me és que si sempre és tan decidida o és que li passa alguna cosa amb mi. No sé…perquè això ho penso ara però despres em cago a les calces i tinc converses complaents en què, quan penjo el telèfon o el xat o el que sigui…sempre penso en tot el que hauria d’haver dit i no he dit perquè no he reaccionat a temps.

I la meva part com “creguda” (a qui no vull escoltar ni fer cas) diu que potser jo estic impactada per les nostres trobades però ella també…tot i que no sé en quin sentit. Però bah, la tàctica és pensar que no li agrado ni res fins que no es demostri el contrari.

I ara no li penso dir res més i la setmana que ve tampoc perquè és sant joan i no vull estar esperant aviam què faré fins a última hora aviam si sí si no o si cony-mecaguncony.

Serà?

Primer de tot puntualitzem: continuo pensant en la C. i tinc moltes ganes de veure-la i em pregunto per què no li dic i ho aclareixo i així deixo de montar-me la pel.lícula per no res. Per què el primer moment que em va agradar li vaig dir a tothom menys a ella? Potser quan només era una vaga sensació li hagués hagut de dir. De fet és el que va fer amb mi una amant a vaig tenir (la de les 2 setmanes). Suposo que només és perquè tinc ganes de conèixer-la i estar amb ella i si li he dit que m'agrada, ja no serà tan fàcil ni fluid ni res...jo què sé...
El títol del post, però, no es refereix a ella, sinó a una noia que vaig veure ahir, de la qual us havia parlat en algun post i que em va fer reflexionar sobre la meva actitud. Espereu, aviam si trobo el post on en parlava...ostres, fa un any, el mes de juny deu ser el de veure-la... és AQUEST.
Bé, doncs vaig coincidir amb ella (bé, i amb més gent) en una festa i vam estar xerrant i fent el burro i jo em sentia molt rara per això que em passa que quan algú "m'agrada" no sóc jo mateixa, no estic tranquil.la però no amb aquells nervis normals de aiquinsnervis sinó que em sento malament i no estic deixada anar i NO M'AGRADA. Evidentment amb aquesta noia no tinc cap tipus de possibilitat perquè és més hetero que hetero però em sento com si fos una plebea parlant amb una princesa i penso: per què m'he de sentir així, com inferior? Com si en qualsevol moment m'anés a enviar a la merda o algo així...no sé, és una sensació molt rara i molt desagradable. Com que n'era conscient, m'esforçava per estar normal i per fer el mateix catxondeo que faria amb qualsevol persona que no m'agradés. Em sento com una nena petita i...és que sí: com inferior. Però...per que`???? És realment odiós.
Amb aquesta noia no importa, diguéssim, no  m'afecta a la meva vida però per exemple, amb la C. no és q em senti igual però és com el mateix sentiment. Ole, que bé que m 'explico!! Vull dir que no em sento igual perquè la C. i jo som col.legues (i amb aquesta noia no, diguéssim que som conegudes, més aviat) i tenim una mica més de confiança però sí: no estic tranquil.la, penso que en qualsevol moment tot s'espatllarà i estic com a la defensiva i com preparada per l'atac...en modo "defensa". AAAAAAAAAAAAAAAAARGH!!!!!!

Després

Avui m'he trobat una noia que em fa una miqueta de gràcia (no molta, allò de dir..ai miratu) i he estat xerrant amb ella i hem tornat juntes a casa perquè som tipu veïnes.  I res era com...ual.le, que guai.
Però he baixat del metro, i just quan l'he perdut de vista m'he adonat que estava pensant en la C.
És que quan m'agrada algú semblo un nen petit quan diuen "aquell d'allà és el meu nòvio però ell no ho sap" i aleshores clar, cada vegada que em donen carbasses, és com si tallés...no m'extranya que sigui tan dramàtic...
La C. no és la meva nòvia i potser mai no ho serà. No som res. Bé, col.legues en procés d'amigues, no sé però ....ni nòvies, ni amants ni res de tot això. Jo no li agrado fins que no es demostri el contrari.
Em costa molt això.  Vull quedar JA amb ella per saber què hi ha, per aviam si hi ha alguna cosa, per aviam què passa i què sorgeix, és com un llibre que estigui molt interessant...que has de continuar llegint tot i que tinguis molta son. Bé però aquest cap de setmana no quedarem, que ja m'ha dit que el té molt ocupat però anem parlant, aviam si la setmana que ve sí que quedem...
Però amb la calma.

(anti) il.lusió

Tinc il.lusió. En tinc per fer coses amb ella, amb la C., per saber coses de la seva vida, per compartir coses noves juntes, per treballar la nostra positivitat, per parlar de moltes coses i les converses sobre les tomaqueres...Molta.
Però tinc com una llosa sobre la il.lusió li diriem la anti-il.lusió, o la contra-il.lusió...o com la volgueu batejar... (quina opció us agrada més?? Va, va...vull una resposta i la vull JA!! Jajajaja, és broma...). Total, que paral.lelament a planejar coses amb ella (amb il.lusió, com el Mas), no paro de pensar en què faré quan em digui que no...
En resum, però, estic contenta. :D

Impaciència

Em sento impacient simplement perquè tinc com moltes coses a dir-li, com pressa per viure alguna cosa...que potser mai viuré....això m'espanta. Però alhora penso que, encara no visqui el-que-jo-vull, igualment vull viure coses al seu costat i això em posa de bon humor i m'anima.
Tinc com tants plans que em sento empatxada, vull fer-los JA, no vull que torni a ser dilluns i haver de passar tota la setmana!! Potser no és tant per "ella" com perquè estigui super enamorada d'ella sinó  per "ella" com a persona interessant i que em fa vibrar. És com algú amb qui tinc "feina" a fer. XD
No sé, que estic impacient...aix, quina tonteria.