Sempre

Ahir vaig veure la dona a qui pensava que sempre estimaria. A qui sempre estimaré tot i que ara ho faig d'una altra manera. La veig molt poc, per sort, dic per sort perquè així tot pot continuar igual.
Vaig veure-la amb la seva parella. La primera que li conec, la primera que té "normal". Em va caure molt bé però  no podia evitar sentir molta ràbia, sentir molta enveja a la persona que tenia tot el que jo havia volgut i estimat fins a rabiar i fins a sentir que moria: el seu cos, el seu somriure, la seva veu, la seva vida, la seva família, el seu amor...ara aquella dona a qui vaig conèixer ahir i que em va caure bé HO TÉ. I per mi era absolutament inabastable i era la meva vida durant un temps. Em sentia tan rara. No podia suportar mirar com la dona a qui vaig estimar li agafava la mà a la dona amb sort. Hauria plorat allà mateix.
Tot i que m'alegro molt que estiguin juntes perquè sé que ella està molt bé i contenta i tranquil.la i pobre de l'altra si se li acut deixar-la o fer-li mal. Més val que continui al seu costat.
I quan la mirava als ulls, per un moment em perdia i pensava EM PUC TORNAR A ENAMORAR DE TU, SIUSPLAU?? Però alhora sé que mai no ho voldré tornar a fer perquè va ser massa dolorós i ja no podria i perquè simplement potser no encaixavem i ara tenim una altra vida i així tot ja està bé. Però aquells ulls, sempre, per uns moments quan me'ls miri em faran perdre el món de vista.