Existirà, suposo, sempre aquella petita punxada de dolor quan una persona a qui hem estimat, de qui hem estat molt enamorades tot i que ja faci tant de temps, està amb una altra persona. Una mica de gelosia, una mica d'anyorança, una mica d'enveja, una mica de sentiment de pèrdua...no sé, una mica de tristesa, al cap i a la fi però com que últimament la tristesa i jo ens duem bastant bé.
Un puntet de tristesa al mig de l'alegria perquè, malgrat tot, volem que sigui feliç, és clar, i perquè encara ens l'estimem tot i que d'una altra manera.
Potser el títol del post hauria d'haver estat abans-d'ahir perquè d'això ja fa mooolt i moooolt de temps. I d'ella sí que vaig haver de ser amiga perquè no podia desvincular-me'n.
Últimament he estat pensant en això: el desvincle. Vincular-se és una capacitat i se n'ha d'aprendre però a desvincular-se també. I potser gràcies a la persona q ara està amb una altra persona i em produeix un punt de tristesa enmig de l'alegria, vaig aprendre a desvincular-me.
Quan un vincle et fa mal, és un plaer sentir-se desvinculada.
Justament ara?
Fa 4 hores
buf, no ho sé.
ResponEliminano n'estic gens segura d'això de desvincular-se. sé que és el que toca però costa si l'altra persona t'aporta moltíssim. Però el temps posa les coses a lloc, aprens a veure-ho tot d'una altra manera, i si, una petita punxadeta quan te n'enteres, però ja és diferent.
Costa moltíssim. A mi el primer cop em va costar anys...però tinc la sensació que un cop ho vaig haver fet he adquirit aquesta capacitat. I em refereixo a desvincular-se al fet que l'altra persona ja no formi part de tu, que ja no n'estiguis pendent. Evidentment t'importa i pot seguir formant part de la teva vida...però interiorment saps que el vincle no és el mateix.
ResponElimina