Com abans

 No puc creure que em trobi en el mateix punt que abans d'haver tingut mai parella estable. 

Pensant el mateix, sentint-me igual, amb els mateixos dubtes, pors i complexes. 

És que no puc assimilar tornar a viure i sentir el mateix!

No. No puc

Per algo ha de servir la teràpia, no? Diu que per què en l'amistat tinc tant èxit i tot flueix tan bé i en el terreny amorós és tot el contrari. Doncs començaré la llista perquè de debò que flipo.

I alhora, sense tenir res a veure, com se suposa que s'ha de sentir una quan somia una mirada i el mateix dia i per sorpresa es fa realitat? Bueno, doncs res.

Deixa de ser tan tu

 Deixa de ser tan tu perquè el que m'ofereixes no és tu. Perquè el que absorbeixo de tu  no és tu. Perquè el que despertes en mi no és tu. Perquè el que em fas somiar no és tu. 

Però alhora, tot comença en tu!

No hi ha missatges, no hi ha perspectives, només hi ha moments presents quan son present. I em queda un buit...interessant. Molt d'espai per mi, molt d'espai per somiar, molt d'espai per situar. I això també em satisfà.

Només la peneta de pensar aviam si el darrer moment haurà estat l'últim...

Perquè em sorprenguis hi ha d'haver aquesta falta de perspectiva.

Continua, sisplau. Ni més ni menys.

Voldria transcriure tots els textos poètics que amago en el meu grup de watsap "jo mateixa". Per no ensenyar-los a ningú però alhora no llençar-los. Estan allà...al limbo. Els torno a llegir i és cert que canvien de significat amb els dies però, altra vegada, al moment son vida, son font cristal·lina. 

No siguis tan tu però oh, tu, sí tu. Però tu i jo.

Aclaparada

 Bones.

Sento que m'estic perdent coses. Que com diu la cançó dels Pets hi ha tantes coses a fer! 

És una sensació horrible que et fa odiar i no gaudir les petites coses de cada dia, que en realitat serien les que realment importen.

Però hi ha tanta gent interessant. 

Molt interessant. 

No sé per què però últimament sento que em vull immergir (acabo de descobrir que existeix aquesta paraula) en tants ulls que em sento aclaparada i tot. 

No tinc suficients ulls per llançar totes les mirades penetrants (sí, en el mal sentit de la paraula) que em neixen de les entranyes. 

El contrast entre això que acabo de dir i la tediosa vida de parella que consisteix en parlar de qui fa les feines de casa i per quin motiu, sobretot, jo n'hauria de fer més. Potser és necessari. Potser té tota la raó del món. Però a mi em fastigueja estar tot el dia i nit sentint com de cansat, avorrit i pesat és TOT.

Perquè sí, continuo en parella però emocionalment no m'hi sento. Potser hauria de ser honesta i dir-ho tal qual? Potser l'altra persona té dret a saber-ho i decidir què vol fer. Uf. Però no em veig capaç de sostenir les conseqüències i els efectes colaterals de tenir aquesta conversa.  A vegades penso que aviam si tots els meus mals venen d'aquí...

I escric de nou això amb el pànic i alhora la necessitat de compartir-ho amb el món però no amb les persones properes. 

Criticar

Amb qui es parla sobre la parella? Amb qui es "critica"?

La meva resposta lògica a aquesta pregunta seria: amb els amics/gues, que per això hi son. Però últimament penso que o bé soc molt pesada i repetitiva i les amigues ja no saben què dir-me (ni, sota la meva opinió, em fan suport) o bé, és una cosa que t'has d'empassar tu sola i que tothom ho fa així.

La veritat és que em sento sola davant de la parella, en el sentit que sempre hi ha estira-i-arronses i coses a "discutir" i llavors em sento tan sola, sent la única que penso que tinc raó (entenc que tothom pensa que la té, jejeje) i no ho puc compartir amb ningú perquè en aquests moments, la persona que tinc "al costat" és com l'enemic.

Avui llegia un article que deia alguna cosa tipo: vull una persona amb qui fer tal, i una persona amb qui fer qual, i una persona amb qui fer lo de més enllà però no vull necessàriament que tot sigui amb la mateixa persona. I m'ha ressonat molt.

O tenim un concepte massa tancat de la parella  en general socialment parlant o jo tinc un concepte diferent del que se suposa que es té socialment. Perquè jo em sento molt empresonada i sola sovint. Quan vivies amb els pares i t'hi enfadaves o no et posaves d'acord, doncs esclar, a parlar amb els amics o germans i la cosa evolucionava...ara amb qui visc, que és amb la parella, em sento estancada i presonera, que al final només puc dir si buana i fer com l'acudit de l'Eugenio aquell que diu que com és que es manté tan jove i l'altre respon: doncs no discutint amb ningú. Home, per això no serà, no? Bueno, doncs no serà per això...

Actualment, amb tants watsaps enviant collonades amunt i avall i envio un watsap a les amigues en plan: feu-me suport! I ni em contesten, em diuen "ah, ja, seh..." o "no sé què dir-te" (en plan: fote't).
O he de canviar d'amigues, tu. Jo què sé... És així.

Dents

Sempre m'he fixat molt en les dents de la gent.

Hi ha dentadures (dit així sona molt prosaic...) que m'han arribat a robar el cor bastant fort. Quan una persona em resulta atractiva o trobo que és guapo/a, si té una dentadura de les que m'agraden, em deixa tocada i enfonsada. Traduirem dentadura a somriure perquè quedi més poètic avui que és Sant Jordi, va.

Somriures que quan es produeixen se m'encomanen i quasi que em posen vermella i em queden a la retina hores i hores i m'acompanyen com a teló de fons tot el dia.  Més que una miraaada o aquestes coses tan maques...bueno, somriure també fa maco, no? Aix...

Un dels somriures(dentadura) que em va robar el cor a la meva vida. No és la millor foto d'ell que he vist mai...però vaja. Carles Sabater

Quan estem sols

Què fem en el moment que estem sols? No quan ens sentim soools o quan estem sols a la vida sinó sols literalment, sols a casa o al cotxe o pel carrer o jo què sé.

Ens diu alguna cosa de nosaltres mateixes.

A mi em parla de coses que sento com que no puc fer quan estic acompanyada.

Sempre m'ha encantat estar sola, de fer he viscut sola 10 anys i, francament, ho recomano.

Però últimament estic pensant...per què hi ha coses que sento que he "d'amagar"?? No és just, no és bo viure així.

Així que res, que la reflexió del dia és acostar les coses que faig o vull fer quan estic sola a les que faig, vull fer i puc fer quan estic amb la meva família.

Sempre pot haver alguna cosa que no fas perquè potser a altra gent li molesta o jo què sé... però no em refereixo a això, sinó a coses que en realitat, per què t'has d'esperar a estar sola per fer?

No vull viure en una vida que m'estiguin jutjant i a partir d'ara lluito contra això.

Jo sóc jo, com sóc i faig el que faig. Intento ser tal com soc...

Agradar és dolent?

Em venen com flaixos de la meva adolescència i m'adono que sentia una cosa o la notava o no sé...em passava. Sentia que quan m'agradava algú, això era dolent. És a dir, l'altra persona (nenets, en aquella època tots) fugia esperitada o em mirava malament com no volent tenir res a veure amb mi. És que el fet que m'agradés algú era una agressió cap aquest algú? Jo no era una adolescent gaire agraciada. En aquella època, o almenys en aquell entorn veig que es donava molta importància al físic, al físic estereotipat, havies de ser guapa o guapo o mona o graciós o el que sigui però que entrés dintre del que quedava bé. I jo no quedava bé. Llavors, jo em sentia com si la persona que m'agradava, quan ho sabia o se n'adonava o ho sospitava fugís en plan "oh, socorro, que li agrado a aquesta FEA, que ningú se n'adoni ni es pugui arribar a pensar que em sembla bé que llavors seré jo el que quedarà malament" o "aviam si li faig cas i encara es pensarà ella o pitjor, algú altre, que m'agrada!". O coses així. Ningú em va dir mai res d'això amb aquestes paraules ni res, eh? Però la sensació global que em va quedar va ser aquesta. I a vegades penso que ho he arrossegat durant aaaanys i anys. Tot i que de gran això canvia molt perquè la gent ja no és tan de voler quedar bé, tot és més fluid i natural...no sé, l'adolescència és terrible. Almenys per mi ho va ser.

Això sí, m'ha vingut ràpidament al cap una excepció: en X. Era un amor (vaja, ho és, pobret, però ara no ens veiem gairebé mai). Sabia que m'agradava, jo li deia i no li parava de dir i no fugia de mi ni feia cares rares ni es comportava de cap manera especial. Estava NORMAL. I jo sabia perfectament que no li agradava, tampoc em donava falses esperances ni jo em montava cap mena de pel·lícula de que pogués ser. Però era tan maco, alhora perquè ell acceptava que m'agradés, ho acollia, ho cuidava i teniem un rotllo especial, em sentia bé amb ell. Molt bé i cuidada i respectada. Gràcies. Gràcies. I ell sabia com em sentia perquè li escrivia cartes jejeje. Les dec tenir per allà. Era genial poder-li dir els meus sentiments. Maco. :) També penso: tan costava ser així? Penso que no.

Agradabilicitat

És com un pensament etern de tota la vida que va i ve, sense referir-se a res en concret, a cap fet, vull dir...
A vegades em fa la sensació que al món hi ha gent amb el do d'agradar als altres (agradar, atreure, interessar...digueu-li com vulgueu...) i altra gent que no el tenim. Sé que en total, és mentida perquè hi ha gustos per tot, etc. Però ho continuo sentint. Ja no es tracta de tenir parella perquè veus gent de tot tipus que en te: guapos, lletjos, agradables, desagradables...llavors és quan al meu cervell es desvincula el "feeling" de la parella. O sigui, no la meva, eh? Sinó en general. Ai coi, que malament redacto...

Però encara que tinguis parella o no en tinguis, igualment continues tenint o no feeling amb altra gent...i no parlo de la infidelitat, sinó simplement d'una mica de vidilla. Hi ha gent que ho tenim impossible i gent que ho seguirà tenint tota la vida? És qüestió de tòpics? Els guapos o les guapes? Els guapos son els raros...Doncs la rara em sento jo.

L'altre dia em parlaven d'una dona que és molt guapa perquè es veu que un li anava al darrera (rees, cotilleos, algú que gairebé no conec) però penso...sí, aquesta dona és guapa i qualsevol que la vegi ho veu i de seguida pot tenir feeling perquè és que només et mira i et desmonta, tothom ho entén i diu, claaar, és que ella és TAAAN guapa!! En canvi algú com jo (per exemple) és com...ui, pobreta, que simpàtica i graciosa. Fi. Puaj. I jo que pensava que quan tens parella ja no penses en aquestes coses...a la pròxima vida vull ser guapa, només per experimentar la diferència.

De ser feliç

De raons per estar preocupada, amoïnada, per patir o per ser infeliç sempre n'hi ha.

Però ja fa temps, vaig decidir que així en general, jo volia estar contenta i ser feliç i ho intentaria sempre i en tot moment. Sobretot això, en tots els moments possibles. Digueu-me happy.flowers però a mi em va bé i ho vull continuar fent. Hauria de traspassar un límit molt txungo per no poder-ho fer (almenys de forma habitual) tipo estar a un camp de concentració o sota tortura...no sé si m'explico. Quan ja penses...és que no puc. Espero no trobar-m'hi mai...

Un dels obstacles que estic vivint, com podeu deduir, oh persones invisibles, mudes i quasi inexistents que llegiu això, és el tema de la convivència. Com ajuntes el paràgraf anterior amb la convivència amb una persona que té tendència a ser negativa i agafar-s'ho tot per la part que punxa i si no ho fa, tranquils, que ja ho farà un altre dia o t'ho retraurà...Intento aplicar el mateix principi però a vegades no veig una altra opció que passar d'ella però tampoc em sembla gaire constructiu.

És que jo vull mantenir la felicitat en el temps, no sé si m'explico...mirar la meva vida i dir "oh, que bé!" i això implica molt d'esforç com perquè te'l tirin per terra...potser implica algunes coses que hi ha gent que no està disposada a fer com per exemple conformar-se, de vegades, però de bon rotllo, m'explico?

Vida privada vs responsabilitat familiar

Com es pot trobar el terme mig o "correcte" entre quan vols fer coses i plans que no inclouen la teva parella i la teva "responsabilitat" envers ella? O sigui, diguéssim que no la deixis tirada.

I si eternament aquest baròmetre us semblarà diferent? Sempre hi haurà una de les dues parts que "es foti"?
Jo, esclar, soc la part que es vol alliberar...però és que en realitat...no és que passi de tot, evidentment que la tinc en compte però també vull fer coses o que ella no vol fer o que vull fer sense ella, quin mal hi ha? Entendria que si fos...jo què sé...cada tarda...podria estar exagerant però creieu-me que NO ÉS a part de que penso que si fos...què? Si és la vida que jo vull dur i necessito? Hi he de renunciar?

Si ets l'altra part, la que vol tenir la parella al seu costat, com si diguéssim...i aquesta "fuig"...opino que el que hauries de fer tu és buscar-te la vida perquè sou dues persones independents. Som dues persones independents i, d'acord, jo sóc com molt independent però no hi veig cap mal, coi...no ho veig incompatible.

I sí, en pots parlar i tal però quan és el moment i sembla que has de pagar un preu per fer les teves coses (en forma de retrets i males cares) doncs la veritat és que costa molt.

Si es transforma tant

Oh savis que aneu predicant pels carrers
Que l'amor es transforma amb els anys.
Veniu urgentment a explicar-nos si es transforma tant,
Si es transforma tant, si es transforma tant,
Si es transforma tant!

De la cançó "deixar-te un dia" de Manel

Si la voleu escoltar...cliqueu aquí

Enamoradissa

Ahir m'ho deien: ets enamoradissa.
Què passa amb aquesta condició quan tens parella estable pa-siempre? Se te'n va? Deixes de ser-ho? N'hi ha un que és l'enamorament definitiu perquè és correspost i amb un compromís al darrera?
Ho continues sent però t'ho agafes d'una altra manera?
Diguéssim que quan no tens parella i algú et fa tilín com que l'intentes "aconseguir"...vaale, ja sé que les persones no es tenen ni s'aconsegueixen però ja m'enteneu...
Quan tens parella i algú potser et fa una mica de tilín...ja no t'interessa el tema correspondència, no hi treballes. Diguéssim que millor que no, no emboliquem la troca, tu.
I no es podria desactivar?
I quan una ha sigut enamoradissa des de sempre?
Cap on va tot això?
Últimament només faig que preguntes i preguntes.
Ahir vaig somiar que em donaven carbasses. Hosti, quin flash. Durant temps i temps he pensat que no hauria de tornar a viure això i només en somnis ja em va deixar feta pols.
L'avantatge de no treballar per "aconseguir" ningú és que no t'has d'enfrontar al rebuig, a les carbasses ni a res de tot això. Almenys...

Captivar (II)

Continuo pensant en el concepte del Petit Príncep.
Si em captives la vida serà com assolellada...
Això és el que ens provoca la passió, que el món adquireixi una pàtina d'emoció...els camps de blat no em recorden res...i així com més vivim, més impregnat està tot de records, d'emocions, uns que se'n van i altres que apareixen.
Si no ens deixem endur per aquesta passió, si tenim els sentiments i les emocions contingudes...la vida no val res.
Però.
Aquí se'm creua un concepte que jo tinc molt poc en compte perquè jo no l'experimento massa intensament que és la gelosia. Sí, què voleu, sóc poc gelosa, no sé per què. Tampoc és cap mal, no? Només que llavors potser no tinc en compte prou quan algú altre ho és. Tot i que potser no caldria...la gelosia és cosa de qui la sent? O la resta l'hem de tenir en compte i actuar en conseqüència? No ho sé, insisteixo, és un tema en el que he pensat poc.Tot i que quan de vegades m'he sentit gelosa m'ho he menjat jo, és a dir, no he pensat: ja li val a l'altra persona, mira que fer-me sentir gelosa...m'explico?
Total, el que deia al principi, quan arriba una passió nova a la nostra vida, què passa amb les anteriors? Disminueixen? Se sumen? Passen a ser una altra cosa? S'integren a nosaltres?
Veig que sóc una persona que necessita noves passions sovint.
La meva feina mateix me n'aporta, ho veig, i per això m'agrada tant.
No puc viure sense això, sense estar com tot el dia pensant en una certa cosa "nova". Bueno, ja m'enteneu, no es tracta d'estar obsessionada, sinó el que deia: apassionada, motivada...no sé...
Noto un fre a la meva vida cap això.
Si algú ha llegit aquest blog (jo, per exemple, hahaha) ho veurà. Constantment estaven apareixen noves passions. En aquest cas amoroses...aquest és un altre tema...

Captivar

" Per mi, de moment només ets un nen igual que cent mil altres nens. I no et necessito. I tu tampoc no em necessites. Per tu només sóc una guineu igual que cent mil altres guineus. Però, si em captives, ens necessitarem l’un a l’altre. Per mi seràs únic al món. Per tu, jo seré única al món…
(.../...)
Però, si em captives, la meva vida serà com si li toqués el sol. Coneixeré un soroll de passos que serà diferent de tots els altres. Els altres passos em fan amagar sota terra. El teu em cridarà fora del cau, com una música. I a més, mira! Veus, allà baix, els camps de blat? Jo no menjo pa. Per mi el blat és inútil. Els camps de blat no em recorden res. I això és ben trist! Però tu tens els cabells de color d’or. Aleshores serà meravellós quan m’hauràs captivat! El blat, que és daurat, em farà pensar en tu. I m’agradarà el soroll del vent entre el blat… "

D'El Petit Príncep

Enganxada

Tinc aquesta cançó enganxada per coses que no venen al cas.

Digue'm coses, Els Drums

Soledat

A vegades, quan estàs una mica trista no-saps-ben-bé-per-què només vols estar sola.
Vaja, a mi em passa.
Sola amb la meva tristesa tonta per no res.
En aquests moments em sento com una adolescent que només volia tancar-me a l'habitació a escoltar cançons tristes o que m'emocionaven.
Per un cantó et sents com plena d'emocions i per un altre buida.
Necessites el teu espai per poder mirar tot el que t'està passant per dintre.
Però no sempre és fàcil trobar aquest espai depenent del moment vital...
La tristesa serveix per això, per tancar els ulls i mirar cap a dintre.

Contradiccions blogueres

És la contradicció entre voler fer un blog anònim i tenir més seguidores.
No és que vulgui tenir seguidors per fer-me la guai i pujar-me l'ego...això dels likes i followers me la pela una mica, tampoc vull ser influencer ni res d'això XD
Però ja que decideixo compartir-ho, m'agradaria compartir-ho amb més gent però clar, que no sigui ningú que em conegui.
Mare meva, quina esquizofrènia.
Algun suggeriment?

Records

...és com quan, a l'època negra, quan tot el món es va enfonsar, quan es va acabar la història amb la primera amb qui vaig estar i semblava que res tenia sentit...
Bé, no exactament llavors sinó més tard, quan ja tornava a estar contenta i la vida anava endavant.
Però ella sempre em fascinava en la distància.
I em deien: però tornaries amb ella si t'ho demanés?
I jo deia que sí però no estava gens preocupada perquè sabia segur que mai no m'ho demanaria (cosa que efectivament va passar, o sigui, que mai m'ho va dir)
Em podia permetre el luxe de somiar que li deia que sí i fins i tot que li deia que no perquè sabia TAN segur que no passaria mai...
Cert, mai sabem segur què passarà perquè no tenim una bola de vidre i sempre hi ha sorpreses però ja estava tan tan endins de la història que ho sabia, ho sabia i ho sabia. S'hagués hagut de donar molt fortament al cap per fer algo així. La vaig conèixer molt...uf, quina historiassa...si comencés a explicar-la...pf...obro un altre blog
A vegades tenir les coses clares és millor, encara que no  siguin com tu vols, esperes o t'agradaria.
Els somnis són gratis i no fan mal.

Fluidesa + complicitat

De fet són dos temes totalment separats però per no fer dos posts seguits (tampoc cal, no) doncs dic els dos temes en un.

Fluïdesa. Doncs res, que mola quan vols parlar d'una cosa amb algú i així, sense fer-ho expressament ni pensar quin dia li diràs ni com ni què en concret n'acabes parlant, simplement perquè la conversa flueix cap allà i en parles d'una manera natural. Sempre dic que el cervell pensa sol i es veu que la conversa també va sola, de vegades. És un goig.

Complicitat. Simplement he pensat que totes volem/necessitem/busquem la complicitat amb algú. Si no la trobem on esperem, la busquem a un altre lloc. Almenys jo  ho faig i veig la gent del meu voltant que també ho fa. I veig que la gent que no l'aconsegueix...mmm...no sé com dir-ho, està com incòmoda socialment. Jo, personalment, la prefereixo amb una sola persona o poca gent perquè si no, deixa de ser còmplice, no sé...tampoc es tracta de fer "capelletes", simplement algú que et mires i saps que estàs d'acord o almenys que un sap cap a on va l'altre i viceversa. És molt obvi, no? Però últimament em sentia perduda amb aquest tema i veig que llavors busco i busco per altres bandes. Jo ho necessito, tu.

Descobrir

L'afany de descobrir en profunditat alguna cosa, esdeveniment, doctrina, persona...que m'obre les portes d'un nou món...
I quan no rebo ímputs nous d'aquest nou món em sento una mica buida, com si ja res més no tingués "gràcia". Suposo que és un procediment psicològic normal del nostre instint natural de descobrir el món. Rees, dura uns dies i prou.
Però no tinc paciència.
I menys si se t'obre una porta però no pots acabar de travessar-la. Com dient miiiiira, aquí hi ha tot un nou món, oi que voldries descobrir-lo? Beure-te'l? Doncs ja està, torno a tancar, eh? Aaaapa.
Estic frustrada. No em poseu la mel als llavis, home!