Com abans

 No puc creure que em trobi en el mateix punt que abans d'haver tingut mai parella estable. 

Pensant el mateix, sentint-me igual, amb els mateixos dubtes, pors i complexes. 

És que no puc assimilar tornar a viure i sentir el mateix!

No. No puc

Per algo ha de servir la teràpia, no? Diu que per què en l'amistat tinc tant èxit i tot flueix tan bé i en el terreny amorós és tot el contrari. Doncs començaré la llista perquè de debò que flipo.

I alhora, sense tenir res a veure, com se suposa que s'ha de sentir una quan somia una mirada i el mateix dia i per sorpresa es fa realitat? Bueno, doncs res.

Deixa de ser tan tu

 Deixa de ser tan tu perquè el que m'ofereixes no és tu. Perquè el que absorbeixo de tu  no és tu. Perquè el que despertes en mi no és tu. Perquè el que em fas somiar no és tu. 

Però alhora, tot comença en tu!

No hi ha missatges, no hi ha perspectives, només hi ha moments presents quan son present. I em queda un buit...interessant. Molt d'espai per mi, molt d'espai per somiar, molt d'espai per situar. I això també em satisfà.

Només la peneta de pensar aviam si el darrer moment haurà estat l'últim...

Perquè em sorprenguis hi ha d'haver aquesta falta de perspectiva.

Continua, sisplau. Ni més ni menys.

Voldria transcriure tots els textos poètics que amago en el meu grup de watsap "jo mateixa". Per no ensenyar-los a ningú però alhora no llençar-los. Estan allà...al limbo. Els torno a llegir i és cert que canvien de significat amb els dies però, altra vegada, al moment son vida, son font cristal·lina. 

No siguis tan tu però oh, tu, sí tu. Però tu i jo.

Aclaparada

 Bones.

Sento que m'estic perdent coses. Que com diu la cançó dels Pets hi ha tantes coses a fer! 

És una sensació horrible que et fa odiar i no gaudir les petites coses de cada dia, que en realitat serien les que realment importen.

Però hi ha tanta gent interessant. 

Molt interessant. 

No sé per què però últimament sento que em vull immergir (acabo de descobrir que existeix aquesta paraula) en tants ulls que em sento aclaparada i tot. 

No tinc suficients ulls per llançar totes les mirades penetrants (sí, en el mal sentit de la paraula) que em neixen de les entranyes. 

El contrast entre això que acabo de dir i la tediosa vida de parella que consisteix en parlar de qui fa les feines de casa i per quin motiu, sobretot, jo n'hauria de fer més. Potser és necessari. Potser té tota la raó del món. Però a mi em fastigueja estar tot el dia i nit sentint com de cansat, avorrit i pesat és TOT.

Perquè sí, continuo en parella però emocionalment no m'hi sento. Potser hauria de ser honesta i dir-ho tal qual? Potser l'altra persona té dret a saber-ho i decidir què vol fer. Uf. Però no em veig capaç de sostenir les conseqüències i els efectes colaterals de tenir aquesta conversa.  A vegades penso que aviam si tots els meus mals venen d'aquí...

I escric de nou això amb el pànic i alhora la necessitat de compartir-ho amb el món però no amb les persones properes. 

Criticar

Amb qui es parla sobre la parella? Amb qui es "critica"?

La meva resposta lògica a aquesta pregunta seria: amb els amics/gues, que per això hi son. Però últimament penso que o bé soc molt pesada i repetitiva i les amigues ja no saben què dir-me (ni, sota la meva opinió, em fan suport) o bé, és una cosa que t'has d'empassar tu sola i que tothom ho fa així.

La veritat és que em sento sola davant de la parella, en el sentit que sempre hi ha estira-i-arronses i coses a "discutir" i llavors em sento tan sola, sent la única que penso que tinc raó (entenc que tothom pensa que la té, jejeje) i no ho puc compartir amb ningú perquè en aquests moments, la persona que tinc "al costat" és com l'enemic.

Avui llegia un article que deia alguna cosa tipo: vull una persona amb qui fer tal, i una persona amb qui fer qual, i una persona amb qui fer lo de més enllà però no vull necessàriament que tot sigui amb la mateixa persona. I m'ha ressonat molt.

O tenim un concepte massa tancat de la parella  en general socialment parlant o jo tinc un concepte diferent del que se suposa que es té socialment. Perquè jo em sento molt empresonada i sola sovint. Quan vivies amb els pares i t'hi enfadaves o no et posaves d'acord, doncs esclar, a parlar amb els amics o germans i la cosa evolucionava...ara amb qui visc, que és amb la parella, em sento estancada i presonera, que al final només puc dir si buana i fer com l'acudit de l'Eugenio aquell que diu que com és que es manté tan jove i l'altre respon: doncs no discutint amb ningú. Home, per això no serà, no? Bueno, doncs no serà per això...

Actualment, amb tants watsaps enviant collonades amunt i avall i envio un watsap a les amigues en plan: feu-me suport! I ni em contesten, em diuen "ah, ja, seh..." o "no sé què dir-te" (en plan: fote't).
O he de canviar d'amigues, tu. Jo què sé... És així.

Dents

Sempre m'he fixat molt en les dents de la gent.

Hi ha dentadures (dit així sona molt prosaic...) que m'han arribat a robar el cor bastant fort. Quan una persona em resulta atractiva o trobo que és guapo/a, si té una dentadura de les que m'agraden, em deixa tocada i enfonsada. Traduirem dentadura a somriure perquè quedi més poètic avui que és Sant Jordi, va.

Somriures que quan es produeixen se m'encomanen i quasi que em posen vermella i em queden a la retina hores i hores i m'acompanyen com a teló de fons tot el dia.  Més que una miraaada o aquestes coses tan maques...bueno, somriure també fa maco, no? Aix...

Un dels somriures(dentadura) que em va robar el cor a la meva vida. No és la millor foto d'ell que he vist mai...però vaja. Carles Sabater

Quan estem sols

Què fem en el moment que estem sols? No quan ens sentim soools o quan estem sols a la vida sinó sols literalment, sols a casa o al cotxe o pel carrer o jo què sé.

Ens diu alguna cosa de nosaltres mateixes.

A mi em parla de coses que sento com que no puc fer quan estic acompanyada.

Sempre m'ha encantat estar sola, de fer he viscut sola 10 anys i, francament, ho recomano.

Però últimament estic pensant...per què hi ha coses que sento que he "d'amagar"?? No és just, no és bo viure així.

Així que res, que la reflexió del dia és acostar les coses que faig o vull fer quan estic sola a les que faig, vull fer i puc fer quan estic amb la meva família.

Sempre pot haver alguna cosa que no fas perquè potser a altra gent li molesta o jo què sé... però no em refereixo a això, sinó a coses que en realitat, per què t'has d'esperar a estar sola per fer?

No vull viure en una vida que m'estiguin jutjant i a partir d'ara lluito contra això.

Jo sóc jo, com sóc i faig el que faig. Intento ser tal com soc...

Agradar és dolent?

Em venen com flaixos de la meva adolescència i m'adono que sentia una cosa o la notava o no sé...em passava. Sentia que quan m'agradava algú, això era dolent. És a dir, l'altra persona (nenets, en aquella època tots) fugia esperitada o em mirava malament com no volent tenir res a veure amb mi. És que el fet que m'agradés algú era una agressió cap aquest algú? Jo no era una adolescent gaire agraciada. En aquella època, o almenys en aquell entorn veig que es donava molta importància al físic, al físic estereotipat, havies de ser guapa o guapo o mona o graciós o el que sigui però que entrés dintre del que quedava bé. I jo no quedava bé. Llavors, jo em sentia com si la persona que m'agradava, quan ho sabia o se n'adonava o ho sospitava fugís en plan "oh, socorro, que li agrado a aquesta FEA, que ningú se n'adoni ni es pugui arribar a pensar que em sembla bé que llavors seré jo el que quedarà malament" o "aviam si li faig cas i encara es pensarà ella o pitjor, algú altre, que m'agrada!". O coses així. Ningú em va dir mai res d'això amb aquestes paraules ni res, eh? Però la sensació global que em va quedar va ser aquesta. I a vegades penso que ho he arrossegat durant aaaanys i anys. Tot i que de gran això canvia molt perquè la gent ja no és tan de voler quedar bé, tot és més fluid i natural...no sé, l'adolescència és terrible. Almenys per mi ho va ser.

Això sí, m'ha vingut ràpidament al cap una excepció: en X. Era un amor (vaja, ho és, pobret, però ara no ens veiem gairebé mai). Sabia que m'agradava, jo li deia i no li parava de dir i no fugia de mi ni feia cares rares ni es comportava de cap manera especial. Estava NORMAL. I jo sabia perfectament que no li agradava, tampoc em donava falses esperances ni jo em montava cap mena de pel·lícula de que pogués ser. Però era tan maco, alhora perquè ell acceptava que m'agradés, ho acollia, ho cuidava i teniem un rotllo especial, em sentia bé amb ell. Molt bé i cuidada i respectada. Gràcies. Gràcies. I ell sabia com em sentia perquè li escrivia cartes jejeje. Les dec tenir per allà. Era genial poder-li dir els meus sentiments. Maco. :) També penso: tan costava ser així? Penso que no.