Dilluns II

Els dilluns l'enyoro massa, massa, massa, MASSA!!!! Tinc com una nostàlgia extrema, una sensació de que tot s'acabarà d'un moment a l'altre i és massaaaaa!!!
El cap de setmana ha sigut d'ensueño....ja sé que aquesta paraula no es diu però és que no se me n'acut cap altra...
Ahir va tornar amb les seves crisis de ainosé-emsentomalament. Però hem estat tan extremament bé...que s'ha quedat a dormir la nit de diumenge i tot...no entenc per què no ho veu i es pensa q és com una amistat una mica bèstia barrejada "per error" amb el sexe o...no sé, és q no entenc què li passa perquè exactament tampoc m'ho diu...diu que està bé com a amigues amb mimus però llavors és ella que vol fer sexe...i després se sent malament. Estic pensant en dir-li que no  la propera vegada perquè no vull q es torni a sentir malament, prefereixo q es quedi amb les ganes.
Jo no és q no ho vulgui fer, però també estic bé sense fer-ho, lo altre m'interessa molt més: estar juntes, anar a llocs, riure, xerrar, mimar-nos, abraçar-nos...
Però sembla que no vulgui identificar tot això amb el que ÉS.
Bueno, en general estic bé perquè "passo" de tot això però és q els dilluns són nostàlgics...
La vull abraçar màxim ara sempre i cada dia...

Romanticisme

Uf, entre TITANIC (estic malalta: la vaig anar a veure al cine, vaig anar a veure l'exposició del Museu Marítim i avui m'he comprat un llibre!!) i el llibre del Lluís Llach que és escruixidor però molt romàntic tb...estic d'un romàntic fastigós...
A la peli de Titanic, no és q m'impressioni la història d'amor que és molt adolescent i és com tantes altres, el q m'atrau és el fet q l'un es fixa en l'altra i l'altra en l'un i això és el q sembla impossible en la meva vida. Tan senzill com això. No cal que sigui un amor de mort (tots sabem, a la nostra edat adulta, que ves a saber com haguessin acabat el Jack i la Rose si haguessin viscut tota la vida junts. Potser bé, potser malament...) El q vull, el q trobo a faltar, el q envejo és només això: ser dos. Dir: vinga va, som dos? Sí.
I no ser sempre jo sola montant-me la pel.lícula o tirant del carro o fotent-me cops de cap contra la paret. Tenir un/a còmplice, algú q realment m'acompanyi i q es deixi acompanyar per mi. Trobo q no hauria d ser tan complicat, ja ho he dit mil vegades...Però per mi és com impossible.
Estic com nostàlgica de nosequè i de nosequi. Com deia aquella cançó: sentir nostàlgia al capdevall per una cosa que no ha estat mai.
Estic com trista perquè tinc la sensació d'estar de dol i assumint q mai tindré això. Q no sé, q és com si fos monja, hi he d renunciar, a la meva vida no hi ha "una parella".
Ja estic cansada de fer el tonto i no tinc ganes de "conèixer gent" ni de "tontejar" ni res.
Així com una vegada vaig buscar una feina i la vaig trobar i, amb alguns alts i baixos però encara la tinc, senzillament vull trobar una parella i PROU, no fer tantes tonteries....