Captivar (II)

Continuo pensant en el concepte del Petit Príncep.
Si em captives la vida serà com assolellada...
Això és el que ens provoca la passió, que el món adquireixi una pàtina d'emoció...els camps de blat no em recorden res...i així com més vivim, més impregnat està tot de records, d'emocions, uns que se'n van i altres que apareixen.
Si no ens deixem endur per aquesta passió, si tenim els sentiments i les emocions contingudes...la vida no val res.
Però.
Aquí se'm creua un concepte que jo tinc molt poc en compte perquè jo no l'experimento massa intensament que és la gelosia. Sí, què voleu, sóc poc gelosa, no sé per què. Tampoc és cap mal, no? Només que llavors potser no tinc en compte prou quan algú altre ho és. Tot i que potser no caldria...la gelosia és cosa de qui la sent? O la resta l'hem de tenir en compte i actuar en conseqüència? No ho sé, insisteixo, és un tema en el que he pensat poc.Tot i que quan de vegades m'he sentit gelosa m'ho he menjat jo, és a dir, no he pensat: ja li val a l'altra persona, mira que fer-me sentir gelosa...m'explico?
Total, el que deia al principi, quan arriba una passió nova a la nostra vida, què passa amb les anteriors? Disminueixen? Se sumen? Passen a ser una altra cosa? S'integren a nosaltres?
Veig que sóc una persona que necessita noves passions sovint.
La meva feina mateix me n'aporta, ho veig, i per això m'agrada tant.
No puc viure sense això, sense estar com tot el dia pensant en una certa cosa "nova". Bueno, ja m'enteneu, no es tracta d'estar obsessionada, sinó el que deia: apassionada, motivada...no sé...
Noto un fre a la meva vida cap això.
Si algú ha llegit aquest blog (jo, per exemple, hahaha) ho veurà. Constantment estaven apareixen noves passions. En aquest cas amoroses...aquest és un altre tema...

Enyorada

Semblo una nena petita: estic enyorada del curs de dansa, estic enyorada d'estar amb els meus amics i envoltada de gent interessant i que em fa vibrar i amb qui em sento viva.
Ara estic aquí al poble sense fer RES i no sé, em sento molt buida i sento que em falta algo i que no sé què dir no què fer i estic com de mal humor.
A més, no sé què pensar de la meva amiga que s'ha liat amb la TiamésBonadelMón. O sigui de la meva amiga no penso res, simplement de la situació...estic com molt trista, tinc una enveja infinita.
De la TmBdM necessitaria no saber-ne res i sé que la meva amiga se'n va a casa seva per fer de tortolitas i no ho puc suportar, no sé què em passa. A més aquí no tinc internet. Després faré una dissertació més llarga sobre el tema ( XD ) i ho penjaré demà.
Visca l'enveja, la gelosia i la mare treure els sentiments a fora!!!

Finale

Com posen a les bandes sonores, mai he entès per què, sempre hi ha una cançó que es diu "finale".
Bé, doncs avui he tornat a parlar una miqueta amb el Nenet i mira, ja està més que matat perquè a sobre diuq  d fet, ell no es sentia atret per mi però que amb els amics molt propers i q s'estima molt q sí q s'hi liaria...ai no sé, jo no ho entenc així, l'amistat no em fa voler liar-me amb algú! Digueu-me rara...
I ara em sento menys especial i més "del monton" perquè clar, amb les altres amigues del grup es veu q també s'hi liaria perquè també se les estima molt com a amigues. Això em fa sentir molt pitjor que si mai m'hagués dit res.
No entenc per què va haver de treure el tema si ja estava amb una altra persona. Suposo q li encanta agradar a la gent i sedueix a tort i a dret, quan clissa un mínim interès l'explota i el fa créixer.
De totes maneres el q diu ara no és el mateix que em va dir el primer dia...però esclar, si el q em va dir a mi és el mateix q li diu a "tothom"....ja sé que no és tothom...però per mi, si no sóc NOMÉS JO és com si fos tothom...
Ja sabeu, la meva gelosia...jo pensava que no era gelosa i ara resulta que ho sóc molt...però és que odio sentir-me del montón i potser, l'espai vital on et pots sentir realment ÚNICA és la parella...i justament és la part de la meva vida que va FATAL. És q més malament no pot anar perquè ara ni tan sols m'interessa ningú.
Amb el Nenet ja fa molt q no hi penso, amb la Noia Balladora intento pensar-hi ZERO i millor així. I ja està, no sé, no m'interessa ningú perquè amb la profe de dansa (Adorada) és diferent, no és un interès en aquest sentit tot i que em "posi", la trobi atractiva i m'encanti com a persona. És allò tan impossible q ni tan sols et passa pel cap poder-ho aconseguir.
Quin fàstic.

L'altre

Sempre apareix algú altre quan jo estic pensant en algú. Arribaré a pensar que tinc poders.
Si vols lligar només has de fer una cosa: agradar-me a mi  i lligaràs en el termini màxim d'un mes!!
El Nenet, després de que li obrís el xat i em digués que m'estava esperant...q mono...m'explica que hi ha un que li ha dit que ell li agrada i q ell (el Nenet) no sap què sent perquè s'ha liat amb algun tio però diu q així més sèrio...no sap...
B, total, q (ho veieu, no?) acabarà amb aquest i jo ja m'estic buscant algú altre com sempre. Allò que deiem.
Tinc una vida buclada que es repeteix i es repeteix.
I em posa cada cop més trista.
Tothom es pensa q tinc possibilitats perquè jo em prenc les coses així...però és mentida, mai en tinc!! I és que estic tan summament cansada...no puc més...no sé què he de fer....
Sort que no puc anar al poble en els tres propers caps de setmana...aviam si me'l trec una mica del cap.
Però per què sempre ha de ser tan dramàtic i, sobretot: per què sempre ha d'haver-hi una tercera persona que em pren el lloc?? No m'estranya que em torni cada cop més gelosa...
Podria no passar res però simplement que no se n'anessin amb un/a altre?? Si més no de seguida??
Uf

Única

Caminant pels inescrutables camins de la gelosia….


Jo no tinc pas ganes de fer-li cas només a ell però en canvi voldria que ell només em volgués fer cas a mi. Ser ÚNICA.

Penso: l’atenció, interès i estimació dedicats als altres no resten; no resten pas l’atenció, l’interès, l’estimació o els mimos que m’ha dedicat a mi. Per què, doncs, em sento com si no existís, com si ja no li interessés gens? I necessito que torni a mi i em faci sentir especial, única i MÉS IMPORTANT que els altres??

Fa dies vaig postejar que no m’agradava competir i sembla que des que ho vaig dir em senti més competitiva que mai a la meva vida, que vulgui guanyar, que em senti guanyadora quan em fa cas A MI.

Fins i tot, així psicoanalitzant-me, crec que volia la polsera com a trofeu. Ah, i visca el fetitxisme…no me la puc treure, és com si m’arrenqués una part del cos…

Em sorpren, m’encanta, m’espanta analitzar el q sento i per què. Penso: estava gelosa quan era petita i va néixer el meu germà i vaig deixar de sentir-me única i em sentia inexistent? I em surt ara? Tot ho arreglem un moment o altra de la vida; bé, si podem. Espero que aquesta gelosia extrema per TOT sigui passatgera perquè és molt cansat estar gelosa…

Però alhora em sentia activa, és com un repte. Aviam, desenganyem-nos, el meu futur no és amb ell i això li rebaixa “importància vital”. M’ho prenc com un joc i vull jugar.

Exclusivitat

Qui miri el bloc sabrà que últimament estic treballant la gelosia (sí, mira, és com una unitat de programació). L'altre dia estava parlant amb la meva amiga (la que també forma part del grup amb qui m'he fet aquest estiu) i vam parlar del meu Nenet. Bé, ella, perquè jo no en vull parlar...no sé...és com íntim i no ho vull compartir...i ella va dir q el N. li encantava i q estava "enamorada" d'ell.
Jo no vaig poder dir res però em va fer molta ràbia. Allò que penses: "és meu!". Tot i que és mentida. Però em sento gelosa, no vull que a algú altre també li encanti com a mi.
Com m'he tornat tan gelosa? Jo abans no era així, necessito l'exclusiva (sóc com el Lecturas), no vull compartir aquests sentiments amb ningú, vull que sigui (el que sigui) entre ell i jo només.
"Tu ets la cançó que potser escriuré demà; serà el nostre petit secret ningú la podrà escoltar només tu i jo". Quina gran frase de SAU.
Suposo que la frustrció de voler parella en aquesta vida i no tenir-ne i pensar, d'alguna manera, que sembla impossible tenir-ne mai...fa que cerqui aquesta exclusivitat que necessito (la "parella") en altres llocs de la vida i que em vulgui sentir especial i única per a la gent. O sigui, que si m'hi sentís per algú en concret (l'hipotètica "parella") potser no m'hi voldria sentir per a tothom o en circumstàncies on potser no caldria...
Sembla que el Nenet sí que vindrà dissabte, jejeje que bé, tinc ganes de veure'l. :-D

Gelosia 2

L'altre dia vaig anar a dansa i abans d'entrar a classe la profe estava amb un altre grup q aquell dia feien classe extra (normalment ve del carrer, diguessim). Total que al final nosaltres no vam fer classe per blablablabla (que ara no ve al cas).
Com diu el títol del post, em vaig sentir tan gelosa...de veure-la allà entremig de tot de gent que mai havia vist i que estaven amb ella, rodejant-la, jijiji jajaja...i a sobre jo no la vaig poder tenir per mi.
Per què em produeix aquests sentiments?? Tinc la sensació que no és per tant, que en realtitat no té per què afectar-me tant, és com si projectés en ella algun sentiment amagat de gelosia que no vaig elaborar en el seu moment i ara em surt. Com tot el que no treballes en el moment adient, et surt després "por peteneras".
Avui hem fet una classe "normal" i m'he sentit tan bé perquè tot estava al seu lloc i ella era allà per mi, per nosaltres: per mi i per la gent del nostre grup i prou. Allà, a l'aula aquella, a la panxa del bou on no neva ni plou.
Quan fem el festival de final de curs sé que em tornaré a sentir malament de veure-la amb els altres grups, amb tot de gent que no conec i en un ambient diferent i amb tanta gent que no em farà ni cas.
Jo necessitaria ser única per a ella però clar, sé que no ho sóc ni ho puc ser.

Sempre

Ahir vaig veure la dona a qui pensava que sempre estimaria. A qui sempre estimaré tot i que ara ho faig d'una altra manera. La veig molt poc, per sort, dic per sort perquè així tot pot continuar igual.
Vaig veure-la amb la seva parella. La primera que li conec, la primera que té "normal". Em va caure molt bé però  no podia evitar sentir molta ràbia, sentir molta enveja a la persona que tenia tot el que jo havia volgut i estimat fins a rabiar i fins a sentir que moria: el seu cos, el seu somriure, la seva veu, la seva vida, la seva família, el seu amor...ara aquella dona a qui vaig conèixer ahir i que em va caure bé HO TÉ. I per mi era absolutament inabastable i era la meva vida durant un temps. Em sentia tan rara. No podia suportar mirar com la dona a qui vaig estimar li agafava la mà a la dona amb sort. Hauria plorat allà mateix.
Tot i que m'alegro molt que estiguin juntes perquè sé que ella està molt bé i contenta i tranquil.la i pobre de l'altra si se li acut deixar-la o fer-li mal. Més val que continui al seu costat.
I quan la mirava als ulls, per un moment em perdia i pensava EM PUC TORNAR A ENAMORAR DE TU, SIUSPLAU?? Però alhora sé que mai no ho voldré tornar a fer perquè va ser massa dolorós i ja no podria i perquè simplement potser no encaixavem i ara tenim una altra vida i així tot ja està bé. Però aquells ulls, sempre, per uns moments quan me'ls miri em faran perdre el món de vista.

Gelosia

Ahir, amb la profe de dansa em vaig sentir gelosa. I era una gelosia infantil, fins i tot em feia gràcia sentir-m'hi i m'agrada adonar-me dels meus sentiments i parar-hi atenció i posar-los nom.
Resulta que hi havia dues alumnes noves i estava molt per elles, clar. I dins meu creixia la gelosia...jo la volia per mi. És que l'adoro tant. Però és divertit perquè en realitat això no és que afecti la meva vida, em sento com quan era petita i anava al cole. És d'aquesta mena d'amor tot i que...ejem...amb algunes altres coses (més sexuals) afegides.
Però no fa mal i per això és divertit.