Quan estem sols

Què fem en el moment que estem sols? No quan ens sentim soools o quan estem sols a la vida sinó sols literalment, sols a casa o al cotxe o pel carrer o jo què sé.

Ens diu alguna cosa de nosaltres mateixes.

A mi em parla de coses que sento com que no puc fer quan estic acompanyada.

Sempre m'ha encantat estar sola, de fer he viscut sola 10 anys i, francament, ho recomano.

Però últimament estic pensant...per què hi ha coses que sento que he "d'amagar"?? No és just, no és bo viure així.

Així que res, que la reflexió del dia és acostar les coses que faig o vull fer quan estic sola a les que faig, vull fer i puc fer quan estic amb la meva família.

Sempre pot haver alguna cosa que no fas perquè potser a altra gent li molesta o jo què sé... però no em refereixo a això, sinó a coses que en realitat, per què t'has d'esperar a estar sola per fer?

No vull viure en una vida que m'estiguin jutjant i a partir d'ara lluito contra això.

Jo sóc jo, com sóc i faig el que faig. Intento ser tal com soc...

Captivar (II)

Continuo pensant en el concepte del Petit Príncep.
Si em captives la vida serà com assolellada...
Això és el que ens provoca la passió, que el món adquireixi una pàtina d'emoció...els camps de blat no em recorden res...i així com més vivim, més impregnat està tot de records, d'emocions, uns que se'n van i altres que apareixen.
Si no ens deixem endur per aquesta passió, si tenim els sentiments i les emocions contingudes...la vida no val res.
Però.
Aquí se'm creua un concepte que jo tinc molt poc en compte perquè jo no l'experimento massa intensament que és la gelosia. Sí, què voleu, sóc poc gelosa, no sé per què. Tampoc és cap mal, no? Només que llavors potser no tinc en compte prou quan algú altre ho és. Tot i que potser no caldria...la gelosia és cosa de qui la sent? O la resta l'hem de tenir en compte i actuar en conseqüència? No ho sé, insisteixo, és un tema en el que he pensat poc.Tot i que quan de vegades m'he sentit gelosa m'ho he menjat jo, és a dir, no he pensat: ja li val a l'altra persona, mira que fer-me sentir gelosa...m'explico?
Total, el que deia al principi, quan arriba una passió nova a la nostra vida, què passa amb les anteriors? Disminueixen? Se sumen? Passen a ser una altra cosa? S'integren a nosaltres?
Veig que sóc una persona que necessita noves passions sovint.
La meva feina mateix me n'aporta, ho veig, i per això m'agrada tant.
No puc viure sense això, sense estar com tot el dia pensant en una certa cosa "nova". Bueno, ja m'enteneu, no es tracta d'estar obsessionada, sinó el que deia: apassionada, motivada...no sé...
Noto un fre a la meva vida cap això.
Si algú ha llegit aquest blog (jo, per exemple, hahaha) ho veurà. Constantment estaven apareixen noves passions. En aquest cas amoroses...aquest és un altre tema...

Fluidesa + complicitat

De fet són dos temes totalment separats però per no fer dos posts seguits (tampoc cal, no) doncs dic els dos temes en un.

Fluïdesa. Doncs res, que mola quan vols parlar d'una cosa amb algú i així, sense fer-ho expressament ni pensar quin dia li diràs ni com ni què en concret n'acabes parlant, simplement perquè la conversa flueix cap allà i en parles d'una manera natural. Sempre dic que el cervell pensa sol i es veu que la conversa també va sola, de vegades. És un goig.

Complicitat. Simplement he pensat que totes volem/necessitem/busquem la complicitat amb algú. Si no la trobem on esperem, la busquem a un altre lloc. Almenys jo  ho faig i veig la gent del meu voltant que també ho fa. I veig que la gent que no l'aconsegueix...mmm...no sé com dir-ho, està com incòmoda socialment. Jo, personalment, la prefereixo amb una sola persona o poca gent perquè si no, deixa de ser còmplice, no sé...tampoc es tracta de fer "capelletes", simplement algú que et mires i saps que estàs d'acord o almenys que un sap cap a on va l'altre i viceversa. És molt obvi, no? Però últimament em sentia perduda amb aquest tema i veig que llavors busco i busco per altres bandes. Jo ho necessito, tu.

Desig vs Realitat

Quan "t'agrada" algú, ho dic així entre cometes per englobar des d'algú que et fa certa gràcia fins a algú que et té boja o totalment enamorada...doncs bé, quan t'agrada algú i sents aquest "desig" per aquesta persona...esclar, tot és molt maco perquè tot està al teu cap, ho idealitzes i ho mitifiques perquè en realitat, com pots desitjar alguna cosa que no saps què és?? O sigui, jo puc desitjar menjar macarrons perquè ja sé quin gust tenen i com em sentiré quan me'ls mengi però en el cas de les persones...per què sentim aquest DESIG quan no sabem si ens aniria bé o si en realitat ens agradaria estar amb aquella persona? És una pregunta retòrica perquè ja sé la resposta: les hormones, les pelis de hollywood i tot aquest rotllo patatero.

Però llavors, a la realitat, quan estàs amb algú i ja "tens" tot allò que tan desitjaves...no sé com dir-ho...el desig en si se'n va (l'amor se'n va, però ella es queda! Com deia en Capri...ehem...és broma).

Llavors quan estàs bé amb una persona, quan hi ESTÀS diguéssim que per sempre...se suposa que no has de tornar a sentir més aquest altre desig? El que he descrit al principi, dic. És com si fossin dues coses totalment diferents de temes diferents i no ho entenc gaire, no tindrien per què ser-ho...hummmmm. Aquí ho (m'ho) deixo.

Moooooooooolt contenta d'haver trobat algun comentari a les publicacions de la nova era!

Tenir o no tenir parella (II)

...that is the question.

Hi ha coses que no pots fer quan tens parella. Potser simplement perquè no vols o perquè és incompatible o perquè socialment està mal vist i "la parella" s'enfadaria o perquè és com que ja no penses només en tu i comparteixes LA TEVA vida amb una altra persona i sembla que ja no és tan teva només...

Hi ha coses que no pots fer quan no tens parella. Pel simple fet que es necessita més d'una persona per fer-les, com per exemple compartir la teva vida amb algú altre, esclar.

La cosa seria: s'ha de compartir TOT amb la parella? Què sí? Què no? Què si et dona la gana? Què depèn de la persona i la personalitat i lo obert/tancat o receptiu que siguis?

I el que no comparteixes què? Ho has de mantenir en secret? Em refereixo a que...quines són les expectatives de "compartició" d'una part de la parella i de l'altra? Jo em puc ofendre perquè la meva parella no vol compartir certa part de la seva vida amb mi? Ofendre/enfadar/sentir-me malament...digueu-ne com vulgueu (eh?, persones invisibles que no sé si em llegiu?).

S'han d'anar descobrint aquests límits, potser a base de cops i decepcions...uf.

Tenir i no tenir parella

Seeeeeempre perseguint aquesta mena de somni americà de TENIR PARELLA.
Ja ho pensava abans o potser  m'intentava consolar amb aquesta idea però després de nosequants anys de tenir-ne continuo una mica amb el dilema: és millor tenir parella o no tenir-ne?
Doncs depèn de per què, tu.
M'atreveixo a dir que penso el mateix que abans (tot i que la meva experiència ara és totalment diferent perquè abans no n'havia tingut mai. Bueno mai...mai de veritat): no és millor ni pitjor. Hi ha coses millors i coses pitjors i quan en tens a vegades voldries no tenir-ne i quan no en tens a vegades voldries tenir-ne.
De totes maneres, perquè no sigui un post tan obvi i avorrit m'agradaria afegir un nou pensament.
Quan busques parella (no dic quan estàs soltera perquè potser ho vols continuar estant i estàs tan tranquil·la) sembla que tota la teva vida està en perill d'extinció, com que tot té data de caducitat. Per què? Doncs perquè a la gent li canvia la vida quan té parella i la gent al teu voltant va canviant i a tu res t'arriba com a canviar tan profundament com voldries.
En canvi, quan vols parella i la trobes crees com una estructura al voltant de la qual la teva vida comença a canviar i sembla que a avançar cap alguna cosa duradora.
I dic sembla perquè en realitat tots sabem que no som als anys 40 del segle XX i que tot es pot acabar o canviar mooooooolt o fins i tot diguéssim que anar enrera.
Bueno, com ja vaig dir fa dos posts, és com que vull reflexionar sobre aquest tema i compartir-lo però sense dir res específicament.

Quant de temps!

Buf
Fa molt que estic pensant en tornar a escriure però...
Esclar...
Quan escrivia el blog estava absolutament convençuda que ningú de qui parlava ho llegiria mai i, si algun dia passava, doncs mira, què passa, tu.
Però ara és diferent.
Al final, no recordo si ho vaig dir però la C. (sí, la meva dona actualment) va trobar casualment per internet el bloc i em va reconèixer.
En realitat va anar molt bé perquè va com veure des de fora tot com estava anant  i li va fer com una empenteta endavant.
Però si ara escric sobre el que sento i ella ho llegís...Vaja, no sé, que si ho escric aquí semi-anònim és perquè no l'hi vull dir (el que sigui, eh?) perquè si no, potser no necessitaria escriure-ho.
O sigui, m'explico: en part trobo que està bé que jo tingui la meva pròpia vida interior i pensaments i sentiments que no vulgui compartir amb la persona amb qui convisc però potser sí que ho vull compartir així en general amb el món.
Que moltes coses les comparteixo amb les amigues (beneïdes amigues) però altres tampoc.
Sembla absurd dir que algunes coses són com tan privades que només les puc escriure aquí. Dit així ho és.
Però no sé, tinc com coses a dir que no vull dir a ningú amb qui comparteixi el dia a dia ni res. Que ho vull dir al món, al vent, a l'aire...que en paraules del segle XXI seria a internet. Contradiccions de la vida moderna, què voleu que us digui!?
Què faig? Posar-ho arriscant-me a que algun dia ho llegeixi qui no vull que ho llegeixi?
Quedar-m'ho a dins?
Vaja, tampoc penseu que són coses tan transcendentals. En la línia del blog: collonades i reflexions tontes de les meves.
De moment ho deixo aquí davant del dubte, ves.

Activitats

Sembla mentida com se'm bloqueja el cervell en el moment de pensar: i què fem? On anem?
No és que em passi especialment amb la C. o amb la 'parella', també em passa amb els amics, i sobretot si has de fer alguna cosa especial tipo: quan quedes amb algú que fa molt que no veus o algo així.
Potser és que com que sempre em vaig trobant les activitats donades...em bombardegen amb coses que podria fer i llocs on podria anar...no penso coses que voldria fer perquè penso: tard o d'hora ja em proposaran de fer-ho...
El q em passa amb la C. és q clar, com q ens veiem sovint i volem fer coses tipo "de lleure" tinc el cervell SEC i no se m'acudeix RES. Ella diu que no, que sempre tinc coses guais a fer...quina sensació més rara...
A més, tants anys pensant per una (jo) no sé pensar per dos i la frase "què fem?" em sona raríssima perquè sempre penso "què faig?" i punt....
Mira, és la reflexió del dia...

Inseguretat

Aquell fenomen que fa que qualsevol comportament estrany de la parella...parella? parella...bueno..."parella" o 'parella' va, entre COMETA. El q deia...q qualsevol comportament estrany faci que automàticament pensis: ja no m'estima o no em vol veure més...
I aleshores t'angoixes per coses inexistents o teves...
Per què és tan difícil sentir-se segur pel que fa als sentiments d'una altra persona? Potser és com per herència...de pensar en altres vegades que t'ha passat...
Però en realitat és gratificant i difícil alhora anar fent i estar BÉ i que el dia a dia sigui una mica compartit amb la persona que vols...
Encara em sento rara però rara de bé...

Raresa

És raro pensar en les anteriors històries que comentava al bloc...no sé exactament com és, només sé que se'm fa estrany, ho veig com molt llunyà, com si fos d'una altra persona. Em passa des q la C. va trobar el bloc i el llegeix...jeje...no em fa res perquè total, també li explico tot i un cop llegit el q fa referència a ella...la resta ho pot llegir igual que qualsevol altra persona (hola C.!!).
Potser és perquè independentment del que siguem o deixem de ser (nòvies o no o jo què sé) em sento molt propera a ella i crec que mai m'havia sentit tan a prop realment d'una altra persona...
És que les altres històries em fan com mania...és com eeeecs....no sé, mai m'havia sentit així, no sé d'on ve ni què vol dir...
Últimament no sé res...

Regal

Ja sé que no calia però em feia molta IL.LUSIÓ ;) i li he fet un regal de reis. Li va agradar molt...
En realitat em segueix fent vergonya pensar que ho pot llegir  i no sé què dir però mira, era per mantenir-vos informats...
Us contaré una cosa que tenim en comú la C. i jo. Bé, una sensació, un desig..no sé...i que és estar bé. Centrar-nos i gaudir de les coses i de la vida dia a dia i ser millors. O sigui, això diguéssim que ho vol cadascú per la seva banda.
I penso, no sé, digueu-me agosarada però penso que aquesta bona "onda" també és fruit de l'altra part. Hosti tu, m'explico fatal.
Total, que penso que ella està bé gràcies a mi i jo estic bé gràcies a ella. És maco de pensar, no?

Esperar

Més canvis:
Tinc la sensació que sempre estic com esperant que passi alguna cosa...però tampoc sé què, eh? I no sé, he pensat que vull sortir d'aquesta sensació. Potser és influència de la nit de reis (l'espera màxima).
Voldria concentrar-me en viure més el present, l'ara i l'aquí i ja està.
Mmmm no sé, hi continuaré reflexionant...

Canvis II

Continuo pensant en els canvis i continuo tenint ganes de canviar...
Potser és aquell fenomen de que quan vols molt una cosa l'acabes veient encara que no hi sigui però sento LA MÀGIA des q ha començat l'any...estic com en un núvol, com si jo ja no fos ben bé jo o com si m'hagués tret una capa exterior...com quan a fora fa fred i entres en un lloc on s'està calentó...et treus la jaqueta i et sents com més lleugera, més lliure, més...m'enteneu?
I no ho dic només pel tema amorós.
El fet que la C. trobés el bloc i el fet que clar, llegint-lo sembla que només estic pendent d'aquest tema m'ha fet pensar que potser és una mica veritat i que ja n'hi ha prou. Tot i que tampoc és que només pensi en això, potser és hora que no hi doni tanta importància, potser és aquest el canvi màgic que realment necessito.
Potser he de canviar el títol del bloc...jeje...suggeriments??
(Hola C. si ho mires :D )

Canvis

Independentment del ciiiiiiiclo sin fiiiiiiiiiiiiiiin  que lo envuelve todoooooo(perquè avui també hem parlat i passa ja per tot el bucle en el mateix dia, és el súmmum) avui parlaré d'una altra cosa.
Avui que és un dia tradicional en què tothom fa EL MATEIX que l'any passat i el que ve, he pensat  q hi ha moments en aquesta vida en què això canvia: no recordo el primer nadal que el meu germà no va venir a dinar per anar a dinar amb la família de la seva dona però va ser UN i va ser diferent de l'anterior.
I he pensat que vull que la meva vida canvii en favor de barrejar-se amb la vida d'una altra persona. He pensat que evidentment jo vull que es barregi amb la vida de la C. però per ara no és així: per ara no tenim "una relació" perquè ella no té gens clar el tema de l'atracció física i de "l'enamorament" i per això no podem ser PARELLA amb perspectives de futur tot i que a la pràctica estiguem sent una cosa força semblant.
Quan he sortit de casa els pares per marxar a casa meva l'he trucada; ella estava a casa d'uns amics després d'haver sopat també amb la seva família i ha estat molt contenta que la truqués, m'ha donat les gràcies (!) i sé que estava contenta i a més hem quedat demà perquè li he dit que és Nadal i vull estar amb ella (com la cançó de tv3) i vull que es quedi a dormir per la mateixa raó i q li prometo que no li faré petonets perquè no es ratlli.
Prefereixo que no em faci petonets mai més però que m'abraci per sempre més i em doni la mà sempre molt (com fa) perquè cada cop que ens liem em deixa. I ja no vull q em deixi més...aix, ja torno a parlar del bucle...PROU.
Aquest Nadal vull estar amb tuuuuu (o "per Carnaval vull estar amb tu" com canta mon pare...sí, per carnaval encara vull estar amb ella).
Tot i q, mentre no estigui físicament amb ella faré teràpia i recitaré mantres per trobar una altra nòvia amb qui estar al 100%

Alternatives

Aquest matí m'he cansat de ser la dona de gel perquè he pensat que tampoc porta enlloc...tampoc és manera d'estar ni jo sóc així. Aix...
M'he cansat i li he enviat un missatge de bon dia, au.
He estat pensant en q la situació realment és aquesta: som amigues. Especials si voleu però amigues i potser hi pot haver un procés paral.lel de "viure el que hi ha" i "acceptar q no som nòvies".
Puc buscar una altra nòvia, no?
Bah, jo què sé..aviam aquest cap de setmana com va, no? Com que encara és sucre...
Ara m'ha dit  q si em podia trucar perquè després de la gelor, seria raro quedar demà i hem estat parlant super bé...
Ai, no sé, tot és massa raro...potser tenim un tipus de relació indefinida que no és d'amigues ni de parella...

A prop

Per què no puc estar a prop de ningú?
Avui he passat un dia molt trist però com que he posat el xip de "tallar" i d'allunyar-me d'ella, ara estic millor, m'he tret com un pes de sobre.
I penso: no podria estar així? Ara estem parlant pel xat com si res...però clar...quan m'abraça, quan dorm amb mi i em fa mimitus...ja no ho puc resistir i em tiro a sobre seu...és normal, no? Esclar, per això no puc fer aquestes coses...
Encara tindrà raó al final i haurem de ser amigues...no, però no podrem perquè la veig i em desfaig...he de mantenir la distància i així estaré bé tot i que la trobaré a faltar molt.
No vull "estar" amb algú que no em desitja i em fa sentir com que li faig angúnia...és molt perjudicial per mi, i sobretot NO ÉS el que vull.
Bollodrama...aniré a dormir...

Dilluns

Q raros són els dilluns després d'haver estat juntes el cap de setmana...sembla com si s'hagués acabat el món.
No n'he parlat amb ella però sé que també ha estat rara perquè hem parlat pel xat i primer m'ha dit que m'estava esperant que em connectés i després m'ha dit que estava "sosa" (ella mateixa) i després que li agrada molt abraçar-me i hem parlat de coses nostres...i ha sigut molt bonic i ens hem dit bonanitunaabraçadamoltforta...q muniiiiiiiic.
Aix, perdoneu q estigui tan pava...però és q ho estic.

Diferent

Ahir vaig escriure una parrafada parlant de la C. perquè em sento molt diferent. No la puc reproduir perquè és massa personalitzada, intentaré fer un resum.
La cosa és que em sento molt rara perquè de fet la miro i no és que m'agradi horrors d'una manera arrebatadora. És algo com més profund...la miro i  m'és igual però llavors la miro als ulls i m'hi perdo, em sento com molt unida a ella...penso que aquí està l'error.
Sento com una força que ens empeny l'una cap a l'altra però sento com si ens hi resistíssim. Però potser ella no s'hi resisteix, simplement "sent amistat"  i punt final. No sé, realment, on pot ser la diferència entre una cosa i l'altra. Entre l'amistat i l'amor. I què fa que el cervell o les hormones o el que sigui facin el canvi de "xip". Jo sento un vincle més fort, sento que quan parlem de les nostres vides, podrien ser en comú. Però crec que ella no i no entenc aquest divergència.
Cupido, apunta bé, me cago'n tot...
Gent amb qui n'he parlat i que potser és més optimista, més realista o més il.lusa, m'ha dit que tingui paciència i que encara no puc saber res però em poso trista de pensar que som només amigues, és com menjar sopa amb forquilla!!!
Aquest cap de setmana hem estat TAN BÉ. Que feia hasta ràbia...si haguéssim sigut parella, hauria estat un cap de setmana digne de passar als anals de la història dels caps de setmana. Un riure, un bon rotllo...no sé, tot era molt fàcil, fluid, bonic...però clar, si només som amigues, tot deixa de tenir aquest sentit tan màgic i bonic i tendre...i només som amigues
Només som amigues, només som amigues només som amigues. NOMÉS (aquesta és la paraula clau)...

Amigues

Una amiga em va dir "pero a ti a veces te gusta la gente en plan adolescente, no?". Amb un to una miqueta despectiu...bueno, despectiu no però com dient "evoluciona ya" i em va fer pensar una miqueta. Vaig pensar: és veritat que no evoluciono?? Potser sí.
Després vaig pensar que tinc moltes altres amigues que es comporten o opinen igual que jo (i no depen de l'edat: de totes les edats)...si ella és una avorrida...
I li vaig comentar a una altra amiga i m'ha dit unes coses tan boniques que em sembla que m'he engreixat i tot. Us les dic perquè les digueu a les vostres amigues per animar-les jajaja.

"aquesta manera de ser i de fer et serveix per anar per la vida de manera enlluernadora: ets super-inquieta, profunda i al mateix temps oberta, desprens positivisme i confiança i tot amb la seguretat que et dona tenir una personalitat molt definida. Que vols que et digui: hem d'estar orgulloses de com som i vivim, pq combinem coherència i bogeria (en el sentit mes ampli de la paraula) i aixi la vida es mes amena de viure-la."

De vegades penso en el que diu la iaia d'un amic meu: "qui té amigues té fatigues i qui no en té viu molt bé"...jejeje...però en un dia com avui adoro tenir amigues i gent amb qui compartir les paranoies i els dubtes i l'estrés i el que et passa pel cap i tot...de vegades les aprofito poc. Per exemple, amb aquesta amiga que m'ha dit això ens estimem molt però ens veiem poquissim i parlem poc també i mireu que és fàcil en l'era digital parlar, eh? Aix.
Ahir fullejava un llibre d'una aaaaaltra amiga i deia que per canviar la teva vida t'ho havies de proposar i tal i qual però que també havies d'escollir un "equip d'assessors" que t'ajudessin en el camí. Rodejar-te de persones que t'aporten positivisme i et fan bé. Doncs vinga, primer pas.
Era un llibre molt graciós que et deia que primer t'imaginessis com seria tot "en tu vida soñada" clar que després dur-ho a terme ja és més complicat. Però crec que ho faré...passet a passet i igual arreglo algo i tot!!

Divergència

Per què hi ha aquesta divergència entre cervell i hormones?
Per què t'atrau algú que, si ho penses bé, no et convé ni vols estar amb una persona així? Hauria de ser al revés, quan algú t'aporta el que vols, el que cerques, el que et fa sentir bé, etc. és quan t'hauria d'agradar i no al revés.
Odio a les meves hormones perquè no puc parar de pensar en la C. però alhora no tinc ganes, com ja he dit centenars de vegades, d'anar al darrera de la gent i sentir-me pesada i sentir que em fan un favor cada vegada que parlen amb mi.
No vull creure que hi ha alguna cosa i voler compartir les coses de cada dia amb una persona que fuig de mi. Bé, no sé, potser no en fuig però aquesta és la sensació que em fa a mi.
Vull acostar-me a algú que paral.lelament s'acosti a mi, que tingui la sensació que ens comuniquem de manera bilateral.
Ara no tinc aquesta sensació. Sento que jo hi vull parlar de mil coses i que ella...no sé...però no.
La veritat és que no tinc ni idea de què vol ni com se sent. Potser li podria preguntar, no? És que jo també, faig un drama de tot...Jajaja, quina gràcia em faig amb els diàlegs interiors.
La nit de Sant Joan em va anar molt bé. Vaig tirar un paperet a la foguera explicant com havia de ser la meva parella. Em vaig sentir com alliberada, com regenerada, per això serveix la nit de sant joan, no?
Dos minuts després d'haver cremat el paperet em vaig trobar de morros amb el meu veí, jajaja, quin riure perquè és evident que no encaixa amb la descripció. Ara, si em volgués fer alguns petons més...Però res més, valga'm déu. Divendres que ve anem a una festa junts. La veritat és que ja no m'afecta.
Tampoc entenc per què m'ofusco tant i "pateixo" tant per persones que al cap d'un temps me la suen "por delante y por detrás". Està clar q el problema està en mi.
Però estic contenta i relaxada, mira...