Criticar

Amb qui es parla sobre la parella? Amb qui es "critica"?

La meva resposta lògica a aquesta pregunta seria: amb els amics/gues, que per això hi son. Però últimament penso que o bé soc molt pesada i repetitiva i les amigues ja no saben què dir-me (ni, sota la meva opinió, em fan suport) o bé, és una cosa que t'has d'empassar tu sola i que tothom ho fa així.

La veritat és que em sento sola davant de la parella, en el sentit que sempre hi ha estira-i-arronses i coses a "discutir" i llavors em sento tan sola, sent la única que penso que tinc raó (entenc que tothom pensa que la té, jejeje) i no ho puc compartir amb ningú perquè en aquests moments, la persona que tinc "al costat" és com l'enemic.

Avui llegia un article que deia alguna cosa tipo: vull una persona amb qui fer tal, i una persona amb qui fer qual, i una persona amb qui fer lo de més enllà però no vull necessàriament que tot sigui amb la mateixa persona. I m'ha ressonat molt.

O tenim un concepte massa tancat de la parella  en general socialment parlant o jo tinc un concepte diferent del que se suposa que es té socialment. Perquè jo em sento molt empresonada i sola sovint. Quan vivies amb els pares i t'hi enfadaves o no et posaves d'acord, doncs esclar, a parlar amb els amics o germans i la cosa evolucionava...ara amb qui visc, que és amb la parella, em sento estancada i presonera, que al final només puc dir si buana i fer com l'acudit de l'Eugenio aquell que diu que com és que es manté tan jove i l'altre respon: doncs no discutint amb ningú. Home, per això no serà, no? Bueno, doncs no serà per això...

Actualment, amb tants watsaps enviant collonades amunt i avall i envio un watsap a les amigues en plan: feu-me suport! I ni em contesten, em diuen "ah, ja, seh..." o "no sé què dir-te" (en plan: fote't).
O he de canviar d'amigues, tu. Jo què sé... És així.

Dents

Sempre m'he fixat molt en les dents de la gent.

Hi ha dentadures (dit així sona molt prosaic...) que m'han arribat a robar el cor bastant fort. Quan una persona em resulta atractiva o trobo que és guapo/a, si té una dentadura de les que m'agraden, em deixa tocada i enfonsada. Traduirem dentadura a somriure perquè quedi més poètic avui que és Sant Jordi, va.

Somriures que quan es produeixen se m'encomanen i quasi que em posen vermella i em queden a la retina hores i hores i m'acompanyen com a teló de fons tot el dia.  Més que una miraaada o aquestes coses tan maques...bueno, somriure també fa maco, no? Aix...

Un dels somriures(dentadura) que em va robar el cor a la meva vida. No és la millor foto d'ell que he vist mai...però vaja. Carles Sabater

Quan estem sols

Què fem en el moment que estem sols? No quan ens sentim soools o quan estem sols a la vida sinó sols literalment, sols a casa o al cotxe o pel carrer o jo què sé.

Ens diu alguna cosa de nosaltres mateixes.

A mi em parla de coses que sento com que no puc fer quan estic acompanyada.

Sempre m'ha encantat estar sola, de fer he viscut sola 10 anys i, francament, ho recomano.

Però últimament estic pensant...per què hi ha coses que sento que he "d'amagar"?? No és just, no és bo viure així.

Així que res, que la reflexió del dia és acostar les coses que faig o vull fer quan estic sola a les que faig, vull fer i puc fer quan estic amb la meva família.

Sempre pot haver alguna cosa que no fas perquè potser a altra gent li molesta o jo què sé... però no em refereixo a això, sinó a coses que en realitat, per què t'has d'esperar a estar sola per fer?

No vull viure en una vida que m'estiguin jutjant i a partir d'ara lluito contra això.

Jo sóc jo, com sóc i faig el que faig. Intento ser tal com soc...

Agradar és dolent?

Em venen com flaixos de la meva adolescència i m'adono que sentia una cosa o la notava o no sé...em passava. Sentia que quan m'agradava algú, això era dolent. És a dir, l'altra persona (nenets, en aquella època tots) fugia esperitada o em mirava malament com no volent tenir res a veure amb mi. És que el fet que m'agradés algú era una agressió cap aquest algú? Jo no era una adolescent gaire agraciada. En aquella època, o almenys en aquell entorn veig que es donava molta importància al físic, al físic estereotipat, havies de ser guapa o guapo o mona o graciós o el que sigui però que entrés dintre del que quedava bé. I jo no quedava bé. Llavors, jo em sentia com si la persona que m'agradava, quan ho sabia o se n'adonava o ho sospitava fugís en plan "oh, socorro, que li agrado a aquesta FEA, que ningú se n'adoni ni es pugui arribar a pensar que em sembla bé que llavors seré jo el que quedarà malament" o "aviam si li faig cas i encara es pensarà ella o pitjor, algú altre, que m'agrada!". O coses així. Ningú em va dir mai res d'això amb aquestes paraules ni res, eh? Però la sensació global que em va quedar va ser aquesta. I a vegades penso que ho he arrossegat durant aaaanys i anys. Tot i que de gran això canvia molt perquè la gent ja no és tan de voler quedar bé, tot és més fluid i natural...no sé, l'adolescència és terrible. Almenys per mi ho va ser.

Això sí, m'ha vingut ràpidament al cap una excepció: en X. Era un amor (vaja, ho és, pobret, però ara no ens veiem gairebé mai). Sabia que m'agradava, jo li deia i no li parava de dir i no fugia de mi ni feia cares rares ni es comportava de cap manera especial. Estava NORMAL. I jo sabia perfectament que no li agradava, tampoc em donava falses esperances ni jo em montava cap mena de pel·lícula de que pogués ser. Però era tan maco, alhora perquè ell acceptava que m'agradés, ho acollia, ho cuidava i teniem un rotllo especial, em sentia bé amb ell. Molt bé i cuidada i respectada. Gràcies. Gràcies. I ell sabia com em sentia perquè li escrivia cartes jejeje. Les dec tenir per allà. Era genial poder-li dir els meus sentiments. Maco. :) També penso: tan costava ser així? Penso que no.

Agradabilicitat

És com un pensament etern de tota la vida que va i ve, sense referir-se a res en concret, a cap fet, vull dir...
A vegades em fa la sensació que al món hi ha gent amb el do d'agradar als altres (agradar, atreure, interessar...digueu-li com vulgueu...) i altra gent que no el tenim. Sé que en total, és mentida perquè hi ha gustos per tot, etc. Però ho continuo sentint. Ja no es tracta de tenir parella perquè veus gent de tot tipus que en te: guapos, lletjos, agradables, desagradables...llavors és quan al meu cervell es desvincula el "feeling" de la parella. O sigui, no la meva, eh? Sinó en general. Ai coi, que malament redacto...

Però encara que tinguis parella o no en tinguis, igualment continues tenint o no feeling amb altra gent...i no parlo de la infidelitat, sinó simplement d'una mica de vidilla. Hi ha gent que ho tenim impossible i gent que ho seguirà tenint tota la vida? És qüestió de tòpics? Els guapos o les guapes? Els guapos son els raros...Doncs la rara em sento jo.

L'altre dia em parlaven d'una dona que és molt guapa perquè es veu que un li anava al darrera (rees, cotilleos, algú que gairebé no conec) però penso...sí, aquesta dona és guapa i qualsevol que la vegi ho veu i de seguida pot tenir feeling perquè és que només et mira i et desmonta, tothom ho entén i diu, claaar, és que ella és TAAAN guapa!! En canvi algú com jo (per exemple) és com...ui, pobreta, que simpàtica i graciosa. Fi. Puaj. I jo que pensava que quan tens parella ja no penses en aquestes coses...a la pròxima vida vull ser guapa, només per experimentar la diferència.

De ser feliç

De raons per estar preocupada, amoïnada, per patir o per ser infeliç sempre n'hi ha.

Però ja fa temps, vaig decidir que així en general, jo volia estar contenta i ser feliç i ho intentaria sempre i en tot moment. Sobretot això, en tots els moments possibles. Digueu-me happy.flowers però a mi em va bé i ho vull continuar fent. Hauria de traspassar un límit molt txungo per no poder-ho fer (almenys de forma habitual) tipo estar a un camp de concentració o sota tortura...no sé si m'explico. Quan ja penses...és que no puc. Espero no trobar-m'hi mai...

Un dels obstacles que estic vivint, com podeu deduir, oh persones invisibles, mudes i quasi inexistents que llegiu això, és el tema de la convivència. Com ajuntes el paràgraf anterior amb la convivència amb una persona que té tendència a ser negativa i agafar-s'ho tot per la part que punxa i si no ho fa, tranquils, que ja ho farà un altre dia o t'ho retraurà...Intento aplicar el mateix principi però a vegades no veig una altra opció que passar d'ella però tampoc em sembla gaire constructiu.

És que jo vull mantenir la felicitat en el temps, no sé si m'explico...mirar la meva vida i dir "oh, que bé!" i això implica molt d'esforç com perquè te'l tirin per terra...potser implica algunes coses que hi ha gent que no està disposada a fer com per exemple conformar-se, de vegades, però de bon rotllo, m'explico?

Vida privada vs responsabilitat familiar

Com es pot trobar el terme mig o "correcte" entre quan vols fer coses i plans que no inclouen la teva parella i la teva "responsabilitat" envers ella? O sigui, diguéssim que no la deixis tirada.

I si eternament aquest baròmetre us semblarà diferent? Sempre hi haurà una de les dues parts que "es foti"?
Jo, esclar, soc la part que es vol alliberar...però és que en realitat...no és que passi de tot, evidentment que la tinc en compte però també vull fer coses o que ella no vol fer o que vull fer sense ella, quin mal hi ha? Entendria que si fos...jo què sé...cada tarda...podria estar exagerant però creieu-me que NO ÉS a part de que penso que si fos...què? Si és la vida que jo vull dur i necessito? Hi he de renunciar?

Si ets l'altra part, la que vol tenir la parella al seu costat, com si diguéssim...i aquesta "fuig"...opino que el que hauries de fer tu és buscar-te la vida perquè sou dues persones independents. Som dues persones independents i, d'acord, jo sóc com molt independent però no hi veig cap mal, coi...no ho veig incompatible.

I sí, en pots parlar i tal però quan és el moment i sembla que has de pagar un preu per fer les teves coses (en forma de retrets i males cares) doncs la veritat és que costa molt.

Si es transforma tant

Oh savis que aneu predicant pels carrers
Que l'amor es transforma amb els anys.
Veniu urgentment a explicar-nos si es transforma tant,
Si es transforma tant, si es transforma tant,
Si es transforma tant!

De la cançó "deixar-te un dia" de Manel

Si la voleu escoltar...cliqueu aquí

Enamoradissa

Ahir m'ho deien: ets enamoradissa.
Què passa amb aquesta condició quan tens parella estable pa-siempre? Se te'n va? Deixes de ser-ho? N'hi ha un que és l'enamorament definitiu perquè és correspost i amb un compromís al darrera?
Ho continues sent però t'ho agafes d'una altra manera?
Diguéssim que quan no tens parella i algú et fa tilín com que l'intentes "aconseguir"...vaale, ja sé que les persones no es tenen ni s'aconsegueixen però ja m'enteneu...
Quan tens parella i algú potser et fa una mica de tilín...ja no t'interessa el tema correspondència, no hi treballes. Diguéssim que millor que no, no emboliquem la troca, tu.
I no es podria desactivar?
I quan una ha sigut enamoradissa des de sempre?
Cap on va tot això?
Últimament només faig que preguntes i preguntes.
Ahir vaig somiar que em donaven carbasses. Hosti, quin flash. Durant temps i temps he pensat que no hauria de tornar a viure això i només en somnis ja em va deixar feta pols.
L'avantatge de no treballar per "aconseguir" ningú és que no t'has d'enfrontar al rebuig, a les carbasses ni a res de tot això. Almenys...

Captivar (II)

Continuo pensant en el concepte del Petit Príncep.
Si em captives la vida serà com assolellada...
Això és el que ens provoca la passió, que el món adquireixi una pàtina d'emoció...els camps de blat no em recorden res...i així com més vivim, més impregnat està tot de records, d'emocions, uns que se'n van i altres que apareixen.
Si no ens deixem endur per aquesta passió, si tenim els sentiments i les emocions contingudes...la vida no val res.
Però.
Aquí se'm creua un concepte que jo tinc molt poc en compte perquè jo no l'experimento massa intensament que és la gelosia. Sí, què voleu, sóc poc gelosa, no sé per què. Tampoc és cap mal, no? Només que llavors potser no tinc en compte prou quan algú altre ho és. Tot i que potser no caldria...la gelosia és cosa de qui la sent? O la resta l'hem de tenir en compte i actuar en conseqüència? No ho sé, insisteixo, és un tema en el que he pensat poc.Tot i que quan de vegades m'he sentit gelosa m'ho he menjat jo, és a dir, no he pensat: ja li val a l'altra persona, mira que fer-me sentir gelosa...m'explico?
Total, el que deia al principi, quan arriba una passió nova a la nostra vida, què passa amb les anteriors? Disminueixen? Se sumen? Passen a ser una altra cosa? S'integren a nosaltres?
Veig que sóc una persona que necessita noves passions sovint.
La meva feina mateix me n'aporta, ho veig, i per això m'agrada tant.
No puc viure sense això, sense estar com tot el dia pensant en una certa cosa "nova". Bueno, ja m'enteneu, no es tracta d'estar obsessionada, sinó el que deia: apassionada, motivada...no sé...
Noto un fre a la meva vida cap això.
Si algú ha llegit aquest blog (jo, per exemple, hahaha) ho veurà. Constantment estaven apareixen noves passions. En aquest cas amoroses...aquest és un altre tema...

Captivar

" Per mi, de moment només ets un nen igual que cent mil altres nens. I no et necessito. I tu tampoc no em necessites. Per tu només sóc una guineu igual que cent mil altres guineus. Però, si em captives, ens necessitarem l’un a l’altre. Per mi seràs únic al món. Per tu, jo seré única al món…
(.../...)
Però, si em captives, la meva vida serà com si li toqués el sol. Coneixeré un soroll de passos que serà diferent de tots els altres. Els altres passos em fan amagar sota terra. El teu em cridarà fora del cau, com una música. I a més, mira! Veus, allà baix, els camps de blat? Jo no menjo pa. Per mi el blat és inútil. Els camps de blat no em recorden res. I això és ben trist! Però tu tens els cabells de color d’or. Aleshores serà meravellós quan m’hauràs captivat! El blat, que és daurat, em farà pensar en tu. I m’agradarà el soroll del vent entre el blat… "

D'El Petit Príncep

Enganxada

Tinc aquesta cançó enganxada per coses que no venen al cas.

Digue'm coses, Els Drums

Soledat

A vegades, quan estàs una mica trista no-saps-ben-bé-per-què només vols estar sola.
Vaja, a mi em passa.
Sola amb la meva tristesa tonta per no res.
En aquests moments em sento com una adolescent que només volia tancar-me a l'habitació a escoltar cançons tristes o que m'emocionaven.
Per un cantó et sents com plena d'emocions i per un altre buida.
Necessites el teu espai per poder mirar tot el que t'està passant per dintre.
Però no sempre és fàcil trobar aquest espai depenent del moment vital...
La tristesa serveix per això, per tancar els ulls i mirar cap a dintre.

Contradiccions blogueres

És la contradicció entre voler fer un blog anònim i tenir més seguidores.
No és que vulgui tenir seguidors per fer-me la guai i pujar-me l'ego...això dels likes i followers me la pela una mica, tampoc vull ser influencer ni res d'això XD
Però ja que decideixo compartir-ho, m'agradaria compartir-ho amb més gent però clar, que no sigui ningú que em conegui.
Mare meva, quina esquizofrènia.
Algun suggeriment?

Records

...és com quan, a l'època negra, quan tot el món es va enfonsar, quan es va acabar la història amb la primera amb qui vaig estar i semblava que res tenia sentit...
Bé, no exactament llavors sinó més tard, quan ja tornava a estar contenta i la vida anava endavant.
Però ella sempre em fascinava en la distància.
I em deien: però tornaries amb ella si t'ho demanés?
I jo deia que sí però no estava gens preocupada perquè sabia segur que mai no m'ho demanaria (cosa que efectivament va passar, o sigui, que mai m'ho va dir)
Em podia permetre el luxe de somiar que li deia que sí i fins i tot que li deia que no perquè sabia TAN segur que no passaria mai...
Cert, mai sabem segur què passarà perquè no tenim una bola de vidre i sempre hi ha sorpreses però ja estava tan tan endins de la història que ho sabia, ho sabia i ho sabia. S'hagués hagut de donar molt fortament al cap per fer algo així. La vaig conèixer molt...uf, quina historiassa...si comencés a explicar-la...pf...obro un altre blog
A vegades tenir les coses clares és millor, encara que no  siguin com tu vols, esperes o t'agradaria.
Els somnis són gratis i no fan mal.

Fluidesa + complicitat

De fet són dos temes totalment separats però per no fer dos posts seguits (tampoc cal, no) doncs dic els dos temes en un.

Fluïdesa. Doncs res, que mola quan vols parlar d'una cosa amb algú i així, sense fer-ho expressament ni pensar quin dia li diràs ni com ni què en concret n'acabes parlant, simplement perquè la conversa flueix cap allà i en parles d'una manera natural. Sempre dic que el cervell pensa sol i es veu que la conversa també va sola, de vegades. És un goig.

Complicitat. Simplement he pensat que totes volem/necessitem/busquem la complicitat amb algú. Si no la trobem on esperem, la busquem a un altre lloc. Almenys jo  ho faig i veig la gent del meu voltant que també ho fa. I veig que la gent que no l'aconsegueix...mmm...no sé com dir-ho, està com incòmoda socialment. Jo, personalment, la prefereixo amb una sola persona o poca gent perquè si no, deixa de ser còmplice, no sé...tampoc es tracta de fer "capelletes", simplement algú que et mires i saps que estàs d'acord o almenys que un sap cap a on va l'altre i viceversa. És molt obvi, no? Però últimament em sentia perduda amb aquest tema i veig que llavors busco i busco per altres bandes. Jo ho necessito, tu.

Descobrir

L'afany de descobrir en profunditat alguna cosa, esdeveniment, doctrina, persona...que m'obre les portes d'un nou món...
I quan no rebo ímputs nous d'aquest nou món em sento una mica buida, com si ja res més no tingués "gràcia". Suposo que és un procediment psicològic normal del nostre instint natural de descobrir el món. Rees, dura uns dies i prou.
Però no tinc paciència.
I menys si se t'obre una porta però no pots acabar de travessar-la. Com dient miiiiira, aquí hi ha tot un nou món, oi que voldries descobrir-lo? Beure-te'l? Doncs ja està, torno a tancar, eh? Aaaapa.
Estic frustrada. No em poseu la mel als llavis, home!

Què se n'ha fet de...

...la Noia Balladora?
Doncs se'm trenca absolutament el cor i tot lo trencable del meu ésser en dir que finalment el cancer va poder amb ella i ara dansa pel cel movent els rinxolets, segur.
Feia molt que ja no parlàvem ni res però, llegint aquest blog sobretot perquè no sé, sembla que no ho recordo tant, veig que realment era algo molt i molt fort el que vaig sentir per ella però no va poder ser ni mai més podrà ser res. Ni tan sols ballar.
Però al meu cor ha quedat com una mena de boira en una zona. Potser no cada dia, esclar, però en molts moments i sobretot relacionats amb ballar, tot té com una pàtina estranya. No és ben bé que estigui trista perquè tampoc compartia el dia a dia amb ella ni trobo a faltar res en concret però pensar que no està en aquest món, penso que em posarà una mica melancòlica per sempre més.
Jo ja li havia dit adéu fa temps, dins meu però, per sort, no he hagut de viure massa massa d'aprop la mort i no sé, no puc concebre que absolutament mai més la veuré ni sabré res d'ella. És massa trist de pensar. Com diu l'Albert Espinosa, ara sempre sempre ballaré una mica per ella.

De la fascinació

De quan algú et fascina.
Quan hi vols parlar tota l'estona de tot i se t'atropellen les coses per dir-li o preguntar-li.
Perquè sí, per res, sense esperar res ni voler arribar enlloc i sense saber per què.
Però tens com aquell intringulis, suposo que aquelles coses que alliberes i que són una mica addictives (hormones o jo què sé).
Doncs això.

Desig vs Realitat

Quan "t'agrada" algú, ho dic així entre cometes per englobar des d'algú que et fa certa gràcia fins a algú que et té boja o totalment enamorada...doncs bé, quan t'agrada algú i sents aquest "desig" per aquesta persona...esclar, tot és molt maco perquè tot està al teu cap, ho idealitzes i ho mitifiques perquè en realitat, com pots desitjar alguna cosa que no saps què és?? O sigui, jo puc desitjar menjar macarrons perquè ja sé quin gust tenen i com em sentiré quan me'ls mengi però en el cas de les persones...per què sentim aquest DESIG quan no sabem si ens aniria bé o si en realitat ens agradaria estar amb aquella persona? És una pregunta retòrica perquè ja sé la resposta: les hormones, les pelis de hollywood i tot aquest rotllo patatero.

Però llavors, a la realitat, quan estàs amb algú i ja "tens" tot allò que tan desitjaves...no sé com dir-ho...el desig en si se'n va (l'amor se'n va, però ella es queda! Com deia en Capri...ehem...és broma).

Llavors quan estàs bé amb una persona, quan hi ESTÀS diguéssim que per sempre...se suposa que no has de tornar a sentir més aquest altre desig? El que he descrit al principi, dic. És com si fossin dues coses totalment diferents de temes diferents i no ho entenc gaire, no tindrien per què ser-ho...hummmmm. Aquí ho (m'ho) deixo.

Moooooooooolt contenta d'haver trobat algun comentari a les publicacions de la nova era!

Tenir o no tenir parella (II)

...that is the question.

Hi ha coses que no pots fer quan tens parella. Potser simplement perquè no vols o perquè és incompatible o perquè socialment està mal vist i "la parella" s'enfadaria o perquè és com que ja no penses només en tu i comparteixes LA TEVA vida amb una altra persona i sembla que ja no és tan teva només...

Hi ha coses que no pots fer quan no tens parella. Pel simple fet que es necessita més d'una persona per fer-les, com per exemple compartir la teva vida amb algú altre, esclar.

La cosa seria: s'ha de compartir TOT amb la parella? Què sí? Què no? Què si et dona la gana? Què depèn de la persona i la personalitat i lo obert/tancat o receptiu que siguis?

I el que no comparteixes què? Ho has de mantenir en secret? Em refereixo a que...quines són les expectatives de "compartició" d'una part de la parella i de l'altra? Jo em puc ofendre perquè la meva parella no vol compartir certa part de la seva vida amb mi? Ofendre/enfadar/sentir-me malament...digueu-ne com vulgueu (eh?, persones invisibles que no sé si em llegiu?).

S'han d'anar descobrint aquests límits, potser a base de cops i decepcions...uf.

Tenir i no tenir parella

Seeeeeempre perseguint aquesta mena de somni americà de TENIR PARELLA.
Ja ho pensava abans o potser  m'intentava consolar amb aquesta idea però després de nosequants anys de tenir-ne continuo una mica amb el dilema: és millor tenir parella o no tenir-ne?
Doncs depèn de per què, tu.
M'atreveixo a dir que penso el mateix que abans (tot i que la meva experiència ara és totalment diferent perquè abans no n'havia tingut mai. Bueno mai...mai de veritat): no és millor ni pitjor. Hi ha coses millors i coses pitjors i quan en tens a vegades voldries no tenir-ne i quan no en tens a vegades voldries tenir-ne.
De totes maneres, perquè no sigui un post tan obvi i avorrit m'agradaria afegir un nou pensament.
Quan busques parella (no dic quan estàs soltera perquè potser ho vols continuar estant i estàs tan tranquil·la) sembla que tota la teva vida està en perill d'extinció, com que tot té data de caducitat. Per què? Doncs perquè a la gent li canvia la vida quan té parella i la gent al teu voltant va canviant i a tu res t'arriba com a canviar tan profundament com voldries.
En canvi, quan vols parella i la trobes crees com una estructura al voltant de la qual la teva vida comença a canviar i sembla que a avançar cap alguna cosa duradora.
I dic sembla perquè en realitat tots sabem que no som als anys 40 del segle XX i que tot es pot acabar o canviar mooooooolt o fins i tot diguéssim que anar enrera.
Bueno, com ja vaig dir fa dos posts, és com que vull reflexionar sobre aquest tema i compartir-lo però sense dir res específicament.

Què se n'ha fet de...

Mira, per anar fent, he decidit concloure les històries que sortien al blog per si algú s'hi passa i el llegeix de cop o en segueix alguna com l'últim comentari que em vaig trobar.
O per si passo a la història i algú escriu un llibre sobre mi hahahaha (a vegades em faig gràcia a mi mateixa i rellegint el blog he rigut  més d'un cop)
Bé, començo per la història del veí, vista amb el temps, molt tonta però molt divertida i interessant.
Doncs bé, quan vaig anar a viure amb la meva parella, esclar, vam deixar de ser veïns. No ens relacionem, només veig què va fent pel facebook, crec que ara té parella però la veritat és que m'és igual/me n'alegro.
Sí sí, és que m'ho vaig passar molt bé, amb la tonteria!
Aquell estiu, crec que era el del 2012, jo què sé, ja no me'n recordo, jo estava per allà en un curs i ell va venir el dia final (hosti, em sona tan llunyà...) amb un amic seu (que jo també coneixia). Després vam tornar tots tres amb el cotxe i vam anar a sopar els 3. Després el veí i jo vam anar al cine. Quina super-cita, direu, no? Però jo ja estava molt immersa amb la història de la C. (tot i que encara no havia passat res) a més tenia el cap ple de pardals perquè aquell curs va ser la bomba en tots els sentits i em sentia tan important, poderosa, sexy i important que no e pensava rebaixar ni a voler res amb ell. Total, que després vam anar junts a casa (esclar, érem veïns) i em va pujar la maleta com un cavaller. I res, cadascú a casa seva i tan contents.
Ah, i molt important, mentre tornàvem amb cotxe d'allà dalt vam parar a dinar i vam xerrar molt molt tots (amb el seu amic i la meva amiga, que també venia). I entre altres coses, no recordo (esclar que no, després de tants anys...) com va anar la conversa però parlàvem de tenir relacions o de lligar o no sé, algo així però recordo que ell va dir "jo sé que he perdut molts trens, però a vegades t'agafa en un moment que o tens molta feina o no és el moment i sé que he perdut molts trens". En plan: has perdut EL MEU tren. O sigui que aquí es va requeteconfirmar la meva teoria de que quan sembla que hi ha feeling, n'hi ha, què collons. El que passa és que la gent és una cagada i punt. Però n'hi havia, mare de déu. Amb una sola nit però van saltar xispes, que se'n diu, o  guspires en català correcte però no queda tan bé.
Doncs a la saca d'històries REALS, au.
Ja sabeu què se n'ha fet del veí que ja no és el meu veí, esclar.

Quant de temps!

Buf
Fa molt que estic pensant en tornar a escriure però...
Esclar...
Quan escrivia el blog estava absolutament convençuda que ningú de qui parlava ho llegiria mai i, si algun dia passava, doncs mira, què passa, tu.
Però ara és diferent.
Al final, no recordo si ho vaig dir però la C. (sí, la meva dona actualment) va trobar casualment per internet el bloc i em va reconèixer.
En realitat va anar molt bé perquè va com veure des de fora tot com estava anant  i li va fer com una empenteta endavant.
Però si ara escric sobre el que sento i ella ho llegís...Vaja, no sé, que si ho escric aquí semi-anònim és perquè no l'hi vull dir (el que sigui, eh?) perquè si no, potser no necessitaria escriure-ho.
O sigui, m'explico: en part trobo que està bé que jo tingui la meva pròpia vida interior i pensaments i sentiments que no vulgui compartir amb la persona amb qui convisc però potser sí que ho vull compartir així en general amb el món.
Que moltes coses les comparteixo amb les amigues (beneïdes amigues) però altres tampoc.
Sembla absurd dir que algunes coses són com tan privades que només les puc escriure aquí. Dit així ho és.
Però no sé, tinc com coses a dir que no vull dir a ningú amb qui comparteixi el dia a dia ni res. Que ho vull dir al món, al vent, a l'aire...que en paraules del segle XXI seria a internet. Contradiccions de la vida moderna, què voleu que us digui!?
Què faig? Posar-ho arriscant-me a que algun dia ho llegeixi qui no vull que ho llegeixi?
Quedar-m'ho a dins?
Vaja, tampoc penseu que són coses tan transcendentals. En la línia del blog: collonades i reflexions tontes de les meves.
De moment ho deixo aquí davant del dubte, ves.