19/12/21

Com abans

 No puc creure que em trobi en el mateix punt que abans d'haver tingut mai parella estable. 


Pensant el mateix, sentint-me igual, amb els mateixos dubtes, pors i complexes. 


És que no puc assimilar tornar a viure i sentir el mateix!


No. No puc


Per algo ha de servir la teràpia, no? Diu que per què en l'amistat tinc tant èxit i tot flueix tan bé i en el terreny amorós és tot el contrari. Doncs començaré la llista perquè de debò que flipo.


I alhora, sense tenir res a veure, com se suposa que s'ha de sentir una quan somia una mirada i el mateix dia i per sorpresa es fa realitat? Bueno, doncs res.

24/11/21

Deixa de ser tan tu

 Deixa de ser tan tu perquè el que m'ofereixes no és tu. Perquè el que absorbeixo de tu  no és tu. Perquè el que despertes en mi no és tu. Perquè el que em fas somiar no és tu. 


Però alhora, tot comença en tu!


No hi ha missatges, no hi ha perspectives, només hi ha moments presents quan son present. I em queda un buit...interessant. Molt d'espai per mi, molt d'espai per somiar, molt d'espai per situar. I això també em satisfà.


Només la peneta de pensar aviam si el darrer moment haurà estat l'últim...


Perquè em sorprenguis hi ha d'haver aquesta falta de perspectiva.


Continua, sisplau. Ni més ni menys.


Voldria transcriure tots els textos poètics que amago en el meu grup de watsap "jo mateixa". Per no ensenyar-los a ningú però alhora no llençar-los. Estan allà...al limbo. Els torno a llegir i és cert que canvien de significat amb els dies però, altra vegada, al moment son vida, son font cristal·lina. 


No siguis tan tu però oh, tu, sí tu. Però tu i jo.

1/10/21

Aclaparada

 Bones.

Sento que m'estic perdent coses. Que com diu la cançó dels Pets hi ha tantes coses a fer! 

És una sensació horrible que et fa odiar i no gaudir les petites coses de cada dia, que en realitat serien les que realment importen.

Però hi ha tanta gent interessant. 

Molt interessant. 

No sé per què però últimament sento que em vull immergir (acabo de descobrir que existeix aquesta paraula) en tants ulls que em sento aclaparada i tot. 

No tinc suficients ulls per llançar totes les mirades penetrants (sí, en el mal sentit de la paraula) que em neixen de les entranyes. 

El contrast entre això que acabo de dir i la tediosa vida de parella que consisteix en parlar de qui fa les feines de casa i per quin motiu, sobretot, jo n'hauria de fer més. Potser és necessari. Potser té tota la raó del món. Però a mi em fastigueja estar tot el dia i nit sentint com de cansat, avorrit i pesat és TOT.

Perquè sí, continuo en parella però emocionalment no m'hi sento. Potser hauria de ser honesta i dir-ho tal qual? Potser l'altra persona té dret a saber-ho i decidir què vol fer. Uf. Però no em veig capaç de sostenir les conseqüències i els efectes colaterals de tenir aquesta conversa.  A vegades penso que aviam si tots els meus mals venen d'aquí...

I escric de nou això amb el pànic i alhora la necessitat de compartir-ho amb el món però no amb les persones properes.