30/10/12

Alegria

Després d'estar esperant que es connectés al xat, tot i que no patia perquè pensava q si no estava connectada és que estava fent una altra cosa...no sé com collons he començat la frase que ara no la sé continuar però venia a dir que quan s'ha connectat m'he posat TAN contenta!
Que no em vull rallar, q vull estar contenta i q estic contenta d'"estar" amb ella...o de no estar-hi...jo què sé...però que estic contenta perquè vull i vull estar-ho.
I si no ho veu clar q es graduï millor les ulleres perquè és que està claríssim. Jo, com que tinc un òptic molt bo, ho veig molt clar.
Au.


29/10/12

Dilluns II

Els dilluns l'enyoro massa, massa, massa, MASSA!!!! Tinc com una nostàlgia extrema, una sensació de que tot s'acabarà d'un moment a l'altre i és massaaaaa!!!
El cap de setmana ha sigut d'ensueño....ja sé que aquesta paraula no es diu però és que no se me n'acut cap altra...
Ahir va tornar amb les seves crisis de ainosé-emsentomalament. Però hem estat tan extremament bé...que s'ha quedat a dormir la nit de diumenge i tot...no entenc per què no ho veu i es pensa q és com una amistat una mica bèstia barrejada "per error" amb el sexe o...no sé, és q no entenc què li passa perquè exactament tampoc m'ho diu...diu que està bé com a amigues amb mimus però llavors és ella que vol fer sexe...i després se sent malament. Estic pensant en dir-li que no  la propera vegada perquè no vull q es torni a sentir malament, prefereixo q es quedi amb les ganes.
Jo no és q no ho vulgui fer, però també estic bé sense fer-ho, lo altre m'interessa molt més: estar juntes, anar a llocs, riure, xerrar, mimar-nos, abraçar-nos...
Però sembla que no vulgui identificar tot això amb el que ÉS.
Bueno, en general estic bé perquè "passo" de tot això però és q els dilluns són nostàlgics...
La vull abraçar màxim ara sempre i cada dia...

26/10/12

Sopar

Acabo de preparar un sopar amb espelmes (bueno, només una, que no n'he trobat més).
M'ho he passat molt bé preparant-ho tot. Tant que no tenia ni por de que res sortís malament perquè era maco en si. M'encanta quan la C. em produeix aquest efecte: aquesta tranquil.litat d'estar al món real...no sé, de ser jo mateixa...
Tinc ganes que arribi i abraçar-la i que vegi tot el que he preparat per totes dues. Mmmmmm, una amanida boníssima. Fliparà!!

25/10/12

Pf, nosé

Però llavors, no sé, canvia el vent com amb la Mary Poppins i de cop torna a estar freda i distant per cap raó aparent.
Ahir vam quedar i va ser raro...després estava enfadada (jo) perquè és q no vull estar depenent del dia aviam si ara som nòvies o no...perquè o quedem i ens passem tot el cap de setmana al llit (pràcticament) o quedem i no em fa ni un petó...què és això??
Aviam, ens vam fer abraçades i ens vam donar la mà però jo que sé...em sento malament...
Em sento que m'he de fer la dura perquè quan estic tova, la perdo. I així mateix li vaig dir (d'això n'estic contenta).
Tinc la sensació que té TANTA por. És com si li sabés greu estimar-me i com si quan se sent molt enganxada a mi es fes enrere i es refugiés en la seva fredor.
Perquè em va dir ella de quedar i els dies anteriors pel xat em va estar dient que estava molt pava i nosequè i nosequantus.
Uf, no sé si veu el mal que em fa quan em diu que està més pava al xat que quan em veu. Em sento que la decebo! Després em tracta super bé i no sé, és que em diu coses tan contradictòries...
Perquè diu que quan l'abraço li encanta i que li poso però diguéssim que no li surt de venir ella...no sé, és que no entenc què sent!
Vull confiar en que "m'estimi" i en que estigui per mi però és que estic com a punt de caure tot el rato, com aguantant-me la respiració.
No sé, mira que ara estàvem bé però em comença amb les paranoies...uf...
La sento lluuuuuuny lluuuuuny i llavors em sento sola i trista.

22/10/12

Dilluns

Q raros són els dilluns després d'haver estat juntes el cap de setmana...sembla com si s'hagués acabat el món.
No n'he parlat amb ella però sé que també ha estat rara perquè hem parlat pel xat i primer m'ha dit que m'estava esperant que em connectés i després m'ha dit que estava "sosa" (ella mateixa) i després que li agrada molt abraçar-me i hem parlat de coses nostres...i ha sigut molt bonic i ens hem dit bonanitunaabraçadamoltforta...q muniiiiiiiic.
Aix, perdoneu q estigui tan pava...però és q ho estic.

21/10/12

Lluna de mel

El cap de setmana ha sigut com una lluna de mel...vam quedar divendres al vespre i hem estat ENGANXADES fins avui, diumenge, al migdia...i sort que teniem dinars separades...pq si no...

Estic tan contenta...i tan BÉ...i tan TRANQUIL.LA...continuo dient que mai m'havia sentit així...tan relaxada q ni tan sols la trobo a faltar...diguéssim...o sigui...sí però no ...perquè estic tranquil.la i confiada...tot i que contemplo la possibilitat de que tot es torci, clar...ja sabeu: es mi vida...

Ella diu que és perquè sempre ho fa però és que...ho hem dit als nostres pares! Tampoc sé ben bé "el què" perquè no és que siguem nòvies, de moment, no sé, som "nem fent" a ma mare li he dit que estàvem "una mica juntes" jajaja pobre...diu què vol dir això?? I dic res, mama, q fa poc i q no se sap...
Quan penso en la meva C. no puc parar de somriure i somriure i somriure i riure!!!

18/10/12

Déu n'hi do

Buenu...mare meva...
Finalment vam quedar ahir dimecres i es va quedar a dormir...mare meva, quina nit i quin matí per favor...podem estar més enganxades?? Literalment parlant??
Avui estava cansadíssima però estava en un estat...que no recordo haver estat mai, és q tot és diferent amb ella, la meva C....bé, estava super contenta, pensava en ella i em venien ganes de riure!!
No sé, continua parlant amb ambigüitat dels seus sentiments però és que els fets...són els fets. Està enganxada a mi igual que jo a ella...bé, potser igual no però igual d'enganxada...
Estic en estat de shock. Estic diferent. I encara tinc aquella ànsia però no li vull fer cas.
Per cert, m'ha fet un xuclet QUE FLIPES i es veu moltíssim...m'encanta que me'l fes sense voler i sense adonar-se'n...
Només de pensar-hi tinc pessigolles a la panxa...
Entre molta emoció i un cague considerable. En fi, na fent.

16/10/12

Ànsia

És horrible viure en l'ànsia ("inquietud angoixosa" o "desig vehement" segons el diccionari).
Ella encara no m'ha dit res en tot avui i és q semblo burra perquè JA SÉ que em dirà algo tard o d'hora...però l'enyoro.
Jo voldria dir-li de quedar un dia d'aquests entre setmana una estoneta però no goso perquè tinc por no pas que em digui que no, sinó que li sigui igual. Tinc por de la seva fredor perquè m'ha fet tan mal en la meva vida amorosa LA FREDOR.
Algú ha publicat al facebook que:


"L'ansietat és una sobreexcitació del sistema nerviós que es produeix quan aquest se sent amenaçat, ja sigui per un perill real o imaginari, conscient o inconscient.

Podríem classificar els perills en 3 tipus.

- Reviure una situació del passat: El perill pertany al passat i alguna cosa de la qual potser ni en sóc conscient, me la fa reviure en el present."

Bé, i després diu els altres 2 tipus que ara no vénen al cas...doncs així estic jo. Encara tinc massa angoixa acumulada de la meva vida anterior...estic massa cagada però bueno, això no és d'avui...ja ho sabia...
Un cop "gumitat" tot això, arribo a les següents conclusions:

a) no fer-me ni cas de les angoixes estúpides sense fonaments.
b) fer-li les propostes que em doni la gana; si em diu que no...doncs res, igualment no l'hauré vist: si no li proposo...
c) el meu estat d'ànim NO DEPÈN de si es connecta al facebook, de si em diu alguna cosa o de si està freda o calenta..ejem...Almenys no n'hauria de dependre...ejem...No no, no en depèn. In-inde-independència.

Visca l'alegria, ara que escolto una cançó de la trinca jijijiji.

14/10/12

Desperta

Molt bé: hola bon dia, ja estic desperta.

1) Dijous vaig dir-li el que sentia, que no volia posar excuses d si nem aquí o nem allà, que tenia ganes de VEURA-LA. Vam decidir quedar per dissabte i, com q no volíem parlar aquests temes per xat, vam decidir tancar-lo. Al cap d 2 minuts em va enviar un sms per si volia quedar divendres a la tarda abans d'anar on jo anava (q ella no volia venir, q no passa res, clar). Li vaig dir que sí, esclar.

2)Divendres vam estar parlant de "nosaltres", jo vaig dir el que sentia i ella el que NO sentia i vam tornar a tenir la conversa cíclica de que érem amigues i de que ella no entenia per què no sentia DESIG per mi, que tenia un bloqueig. Va plorar i tot...una miqueta...q estàvem en un bar...Va ser molt tendre i no sé, jo li vaig dir que si ella NO SENTIA el mateix, el q havia de fer jo era assimilar-ho però que jo sí que ho sentia i que bueno, si era així, era així.

3)Dissabte vam quedar i vam sortir amb 2 amigues meves més i va ser MOLT divertit vam ballar molt i riure molt i no sé, jo estava més o menys tranquil.la. Pensava: mira, estic contenta d'estar amb ella aquí i si quan se'n vagi estic trista doncs ja ho estaré després, ara gaudeix i, per què no...intenta ser sexy jajaja (ho pensava, eh?) però si no ho aconsegueixes, doncs res, au.

Quan ens anàvem a dir adéu ens vam fer una abraçada i va començar a posar-se molt mimosa...bueno, jo també però clar...en mi s'entén. I em va dir que no sé, que estava així,q  estava tonta i q li agradava molt que l'abracés i que no volia marxar i clar, jo tampoc volia que marxés, ja se sap...li vaig dir que vingués a casa i em va dir que venia, que es portaria bé...

No sé...ha sigut tan bonic i tan dolç i...sí, ens vam portar una mica malament jejeje però bé, perquè ningú va fer res que no volgués fer...i hem estat super super bé i al matí hem anat a esmorzar i a passejar i (3 punts per a la meva cistella personal) he marxat a dinar a casa els pares com tenia previst.

Uix, ja la trobo a faltar tot i que clar, potser demà torna a canviar d'opinió...qui sap...ahir fèiem catxondeo amb això i tot...em deia "estic boja, no?" i jo...home doncs sí...una mica...

No sé, estic tontíssima...i només tinc ganes d'abraçar-la però també tinc ganes d'estar tranquil.la i vull poder estar sense ella i sense patir i bé...i ja no estic adormida i estic contenta...(bueno, estic adormida perquè hem dormit poc...jeje...així que vaig a dormir q demà és dia de calces brutes).

Ahir va sonar AQUESTA cançó...em va tocar la fibra...


9/10/12

Adormida

Després del post d'ahir vam estar parlant pel xat tot el vespre i avui tota la tarda i no podríem estar més bé...
Sento els sentiments (ejem) adormits. Però no només els sentiments cap a ella...sinó en general, tot ho sento com amb la sordina posada.
Estic bé, contenta i tal però estic com "adormida". Com si això d'estar "bé" no fos normal...
Ja hem quedat pel cap de setmana...i estic molt contenta!! O sigui, sé que estic contenta però no ho noto...és molt raro, estic anestesiada.
Jo crec que és per la CATARSI que vaig fer la setmana passada, és q no podia parar de plorar, ho vaig treure TOT i ara és com si no tingués res a dins...
Com que he decidit no pensar, no em preocupa però sospito que és transitori i q ja tornaré a estar normal.
De moment me'n vaig a dormir amb la meva "normalitat"...

8/10/12

Passo

Després d'analitzar què fa, com està, com em sento, què vull, què crec...etc...ha sigut molt graciós obrir un word i començar a posar paraules una darrera l'altra. Quina teràpia.
Total, que al final amb la meva pròpia teràpia he arribat a la conclusió que del que realment tinc ganes és de passar d'ella perquè em sento que l'estic perseguint i que corro sota la pluja...i que com més faig jo, més freda i distant està ella. D'acord, doncs no faig res.
No li penso dir res fins que no m'ho digui ella. Però després què? Tornem-hi?
En fi, me'n vaig a dansa...

Por

És q no trobo una altra paraula per descriure el meu estat: estic cagada.
O...no sé...
És q no sé...quedem així tipo d'estar bé, de fer-nos abraçadetes i anar de la maneta...tipo "cita" i nar al cine i això...i em diu q està normal.
Què vol dir normal? Normal tipo bé? Normal tipo com quan quedes amb la teva mare??
És que tinc la sensació que hi estic posant molt d'esforç en "estar bé". Com perquè tot vagi bé...
I clar q no estic ultraemocionada perquè és q tinc massa por!! Jo també podria dir q estic "normal" perquè no em vull flipar però em "fixo" en q ens ho hem passat molt b i en q hem tingut moments d voler-nos abraçar...no sé...
És com si ens passés el mateix però ens fes sentir diferent.
Tinc la sensació estranya q estic...o estem..."ofegant" els sentiments com per no voler-los sentir o com per parlar-ne tant o com per tan definir-los o jo què sé.
També li he dit abans: no cal que estiguem analitzant a cada moment com ens sentim, no?
Bueno, diu q està normal tipo d nar fent. I q nem fent i q aviam què...
Una mica el mateix de sempre: amigues amb mimitus.
Jo estic com espantada perquè és q sento q així estic bé, també...i potser tinc por d sentir més o de sentir menys o jo què sé...però és q ja no penso en ningú més. Però és q tampoc estic frisant per tenir més ni res...
No sé, que raro és tot...

6/10/12

Confiança

M'agradaria tenir confiança. Però mira, és com si les 2 siguessim ultra-desconfiades...perquè per 3 quarts d'hora q vaig estar sense contestar-li un missatge ja es va posar rabiosa...i quan li dic que no llavors que sí i quan li dic que sí llavors que no...uf...però jo...inside...és com si no em cregués res de lo bo del que em diu i sempre pensés q està  a punt de canviar d'opinió cap a malament. Perquè clar, com que el seu comportament no acompanya, de vegades.
Però és que miro totes les dades i m'adono que em quedo amb coses que em fan estar insegura i no gaudeixo de les bones.
Ahir vam quedar, vam estar com superbé. No es va mostrar gens distant corporalment, estàvem com així: molt a prop. I ens miràvem als ulls i rèiem i no sé però ella continuava amb els seus comentaris nosé...com...de que "així ja estem bé" o...no sé.
Vaig marxar molt ràpid perquè venia l'autobús i ens vam fer una abraçada ràpida i quan vaig arribar a casa li vaig enviar un missatge de facebook de "ostres, quina despedida més ràpida" i em diu "sí, jo no estava gens efusiva"...ja però si no és això!! A més, si tampoc ho està mai, ves quina novetat.
No m'agrada que em vagi dient en cada moment com NO està amb mi perquè és que em sento malameeeent!!! És com si em repetís a cada moment com un mantra: no m'agrades, no m'agrades, no m'agrades, no m'agrades. Però quan jo li dic val, doncs adéu, llavors em ve al darrera de que no pot estar sense mi.
Estic confusa. Tinc ganes com de "passar d'ella". Ai doncs mira, ho faré, tu. Ja vindrà. Però aquesta no és la meva manera de ser...ai no sé.
És com si jo estigués contenta quan estic amb ella i ella quan no està amb mi, tot i que després és la que no pot parar de quedar amb mi...NO L'ENTEEEEEEENC!!

4/10/12

Aviam

Hem tornat a canviar d'opinió.
És raro perquè normalment no em costa però aquest capítol no sé ben bé com explicar-lo...
En realitat la situació no difereix gaire d'abans però ahir em va dir q siusplau, si podíem quedar un moment, q s'ho havia pensat molt abans d demanar-m'ho i q si la tornava a cagar no em molestaria més...
Clar vaig quedar tenint claríssim q així "amigues" jo no seguir perquè no podia.
Em va començar a dir més o menys el mateix però amb un altre llenguatge. Que tenia uns sentiments, que tenia una emoció molt gran a dins seu i q no sabia per què tenia aquest bloqueig físic quan estava amb mi i es sentia malament d'aquesta manera. Que tenia uns sentiments d'AMOR q no tenia abans de conèixe'm.
Uf...fa cinquanta hores q estic escrivint el post i és q no puc...
Total, que sembla que per fi està clar claríssim que hi ha ALGUNA COSA i que el que cal és anar a poc a poc perquè tenim aquí aquest bloqueig o jo què sé què és però el que NO ÉS és que "sigui amistat". I que necessita quedar amb mi i que li encanto JO.
És que no sé...és tan real i irreal alhora...
Després d'haver-me passat 3 dies plorant i haver-ho tret TOT, crec que ara podré "anar a poc a poc" de veritat i, no sé...és que em va dir coses tan boniques!
Nosé, fillsmeus...és perquè no us avorriu tu...
Però ara estic contenta!

2/10/12

Pena

En realitat, el que m'acaba fent més pena més pena més pena...és que ja no hi ha solució. Que ja està tot fet i això és el final.
Punt i principi de viure sense tu.
Perquè s'ha espatllat tot i ara ja res existeix.
I ara digui el que digui i faci el que faci ja s'ha acabat. Ja no hi ha volta de full. És tan desesperant...
Una amiga meva diu que potser és tan senzill com que ha vist que la relació sexual no funcionava i que per ella sigui molt important.
Mai hauria pensat que es podria espatllar per culpa del sexe. A vegades penso que no li dono prou importància...
En realitat l'hauria d'haver parat. Jo no volia que anés com va anar però no veia la manera de parar-la! Hauria d'haver imposat el q jo volia. Bueno imposat...manifestar-ho. No és que em violés perquè jo també volia però no estava preparada i no volia que anés així, no volia això. Però ara tan és...perquè com he dit, ja és massa tard...i tot s'ha acabat.
tristesa

1/10/12

Noia Balladora

Canviant de tema radicalment...
Se suma a la meva tristesa immunda (tinc els músculs de les galtes hipotònics, curiosa observació) el que em va dir la Noia Balladora divendres en un mail: Està malalta.
Ja ho havia estat dues vegades i ara ha de tornar a passar pel procés: per proves, per l'hospital...
Ha enviat un mail comú perquè diu que així no ha d'estar donant explicacions a tothom qui es troba...
Això és un motiu de tristor real...bé, l'altre també és real però aquest és com més...no sé, és una tristesa diferent...
Ja ho ha passat prou malament i tot i així és una persona super vital i que vol ser feliç i viure la vida. Això és una de les coses que m'encanta d'ella.
En el mail ens deia que les hores se li fan molt llargues i que estarà encantada de compartir qualsevol activitat.
Esclar, enmig del meu drama li vaig escriure d'immediat per dir-li que quedàvem. De fet, feia dies que pensava en la possibilitat i en les ganes que tenia d'explicar-li la història de la C. aviam si m'il.luminava...i sobretot per treure ferro a la nostra història (vull dir a la de la Noia Balladora i meva), ara que em sento diferent respecte a ella. Suposo que també a causa de la C.
Ahir vaig repassar tots els meus posts que en parlaven, de la Noia Balladora, i ho percebia com a passat.  Ja no em sento igual.
Ara me l'estimo molt i ho he notat també amb això de la seva malaltia. M'importava un rave si em feia mal veure-la i si la C. deia missa (en el sentit q no tenia res a veure una cosa amb l'altra). Volia córrer a fer-li companyia i a donar-li el que necessiti de mi. Vull fer-ho.
Però no té res a veure amb voler "estar amb ella" tot i que la trobo preciosa i m'atrau...no sé, ja no tremolo quan la veig, ja no espero res, ja no vull res en aquest aspecte.
Només vull que es posi bona i que ho passi al mínim de malament. I fer el que sigui per col.laborar.
Sé que m'aprecia i que sóc important per a ella (com a amiga). Puc i vull acceptar-ho. Vull que es posi bona...no s'ho mereix! Bé, ningú s'ho mereix...