27/4/11

Gelosia 2

L'altre dia vaig anar a dansa i abans d'entrar a classe la profe estava amb un altre grup q aquell dia feien classe extra (normalment ve del carrer, diguessim). Total que al final nosaltres no vam fer classe per blablablabla (que ara no ve al cas).
Com diu el títol del post, em vaig sentir tan gelosa...de veure-la allà entremig de tot de gent que mai havia vist i que estaven amb ella, rodejant-la, jijiji jajaja...i a sobre jo no la vaig poder tenir per mi.
Per què em produeix aquests sentiments?? Tinc la sensació que no és per tant, que en realtitat no té per què afectar-me tant, és com si projectés en ella algun sentiment amagat de gelosia que no vaig elaborar en el seu moment i ara em surt. Com tot el que no treballes en el moment adient, et surt després "por peteneras".
Avui hem fet una classe "normal" i m'he sentit tan bé perquè tot estava al seu lloc i ella era allà per mi, per nosaltres: per mi i per la gent del nostre grup i prou. Allà, a l'aula aquella, a la panxa del bou on no neva ni plou.
Quan fem el festival de final de curs sé que em tornaré a sentir malament de veure-la amb els altres grups, amb tot de gent que no conec i en un ambient diferent i amb tanta gent que no em farà ni cas.
Jo necessitaria ser única per a ella però clar, sé que no ho sóc ni ho puc ser.

25/4/11

Vacances

Sabeu per què serveixen les vacances? Per regenerar-se. Quan torno, és com si hagués buidat la paperera de reciclatge, tinc més energia per a TOT, tot ho veig més positivament, estic contenta i amb ganes de tot.
A vegades penso que durant les no-vacances vull fer tantes coses que les acabo fent totes alhora i fent-les a mitges i mig malament. I ara, després d'haver tingut tan temps lliure penso en fer-ho tot més pausadament però...després m'accelero i torno a necessitar vacances jeje.
Pel que fa als "amors"...uf, doncs no sé si hauré de canviar el nom del bloc perquè m'estic "quitant". Per una banda tinc moltes ganes d'estar amb algú i tenir una "història d'amor" però per altra, estic tan bé així que tinc por de voler-hi estar sempre. En realitat vull compartir totes les coses bones de la meva vida que ara penso que són moltes amb algú però amb alegria, tranquilitat i felicitat i no amb patiments i ratllamentes.

M'agradaria estar amb algú amb qui pugui cantar cançons antigues al cotxe i riure i riure. I estimar-nos i aportar-nos coses positives i riques. I voler estar juntes i també seguir vivint les nostres vides per poder-les compartir. Potser totes les meves ex estaven mig sonades però potser hi ha algo que no sé fer i m'agradaria tenir una oportunitat per fer-ho bé, per tornar a intentar-ho...

Ara, amb tanta energia, vinga, endavant!

20/4/11

Sempre

Ahir vaig veure la dona a qui pensava que sempre estimaria. A qui sempre estimaré tot i que ara ho faig d'una altra manera. La veig molt poc, per sort, dic per sort perquè així tot pot continuar igual.
Vaig veure-la amb la seva parella. La primera que li conec, la primera que té "normal". Em va caure molt bé però  no podia evitar sentir molta ràbia, sentir molta enveja a la persona que tenia tot el que jo havia volgut i estimat fins a rabiar i fins a sentir que moria: el seu cos, el seu somriure, la seva veu, la seva vida, la seva família, el seu amor...ara aquella dona a qui vaig conèixer ahir i que em va caure bé HO TÉ. I per mi era absolutament inabastable i era la meva vida durant un temps. Em sentia tan rara. No podia suportar mirar com la dona a qui vaig estimar li agafava la mà a la dona amb sort. Hauria plorat allà mateix.
Tot i que m'alegro molt que estiguin juntes perquè sé que ella està molt bé i contenta i tranquil.la i pobre de l'altra si se li acut deixar-la o fer-li mal. Més val que continui al seu costat.
I quan la mirava als ulls, per un moment em perdia i pensava EM PUC TORNAR A ENAMORAR DE TU, SIUSPLAU?? Però alhora sé que mai no ho voldré tornar a fer perquè va ser massa dolorós i ja no podria i perquè simplement potser no encaixavem i ara tenim una altra vida i així tot ja està bé. Però aquells ulls, sempre, per uns moments quan me'ls miri em faran perdre el món de vista.

13/4/11

Passió

Avui he pogut mirar més enllà de la profe de dansa (que de vegades m'enlluerna perquè m'encanta i em posa molt) i m'he concentrat molt en la classe i en el ball i és que m'agrada tant ballar que no ho puc resistir.
Em produeix una passió d'aquella de pensar "ara ja em puc morir". Que el fin del mundo te pille bailando.
Perquè per mi llavors tot té sentit: tot el meu cos, els meus músculs, tots els moviments i totes les coses que he après a fer tenen sentit, serveixen per algo: PER BALLAR. I ballar em serveix per existir i ser en aquest món real i palpable. Potser ballar no serveix de res, però la passió serveix per viure i sentir-se viu.
Intensament viva (com els polseres) i en alguns moments m'hi sento tant que tinc fins i tot por, tinc com vertigen.
Ara fem una coreo molt passional i molt canyera i M'ENCANTA ballar-la. La gent es queixa de que cansa. Cansa?? Uf, que va!! A mi em descansa, em dóna energia, em regenera!!
Visca la dansa. Visc a la dansa.

9/4/11

Intelecte

L'adoro. Adoro la seva visió de la vida, el seu intelecte, el seu optimisme, la seva òptica, les voltes que pot fer a qualsevol cosa d'aquesta vida. L'adoro i l'admiro.

Albert Espinosa

7/4/11

Sorpresa...o no

La noia balladora ho ha deixat amb la seva nòvia-estúpida-repel.lent.
La veritat és que no estic gens sorpresa perquè veient-les pensava: aviat tallaran. I efectivament així ha sigut. M'ho ha dit ella mateixa. La N.B. és clar. Perquè vam estar parlant d'una altra cosa...m'ha convidat a la seva festa d'aniversari. Feia molt que no sabia res d'ella.
De fet, com heu pogut comprovar els qui mireu el bloc, no penso en ella i tampoc l'he vista últimament.
Ara que no vulgui tornar a entabanar-me perquè li vagi al darrera, eh? Perquè no.

5/4/11

Plosh

I tant així que estava...jo és q sóc com els nens...m'he posat malalta de baixa i tot i clar, quan estas malalt ho veus tot negre perque a sobre no pots fer res perquè estas aixafadíssim i tot se't fa muntanya amunt.
Però bueno, d'aquí poc estaré recuperada :D

3/4/11

Solitud

Escric un post sobre la solitud i per més inri se m'esborra i no entenc ni com.
Finalment, just abans d'anar a dormir he arribat a la conclusió que em sento sola; i com sol passar, no en el sentit literal de la paraula sinó en el sentit de que sento que ningú em comprèn.
Ningú comprèn com m'he sentit avui veient l'espectacle de dansa i per què em sentia com si ballés jo mateixa.
Ningú comprèn per què em fa mal que dues bones amigues no hagin vingut perquè senzillament, a última hora no han volgut. Perquè deien que els hi feia il.lusió venir i finalment demostren que no els en feia. I perquè amb la il.lusió no s'hi juga. Sí, jo en tinc molta d'il.lusió però també molt fràgil i per això sempre em fereixen en aquest punt.
I em sento lluny dels meus amics perquè ahir no vaig poder anar d'exucrsió perquè estava malalta i em vaig estar tot el dia tancada a casa sola i pensant que tothom estava gaudint del super-dia de sol que feia.
Ja sé que en realitat sempre estem sols en el món però no sempre ens hi sentim.
Em sento sola i aclaparada pels sentiments i les emocions. I en aquests moments també recordo com vull (en el fons) algú que em mimi i llavors em sento encara més sola. Perquè les vegades que ha semblat que trobava algú, al final ha sigut pitjor que si no hagués trobat ningú, encara m'ha fet sentir pitjor que abans.
Realment és possible compartir el món emocional amb algú altre? Potser no.

2/4/11

Commocionada

Em sento commocionada. No no, no és que hagi passat cap desgràcia grossa! Però ha sigut una setmana de moltes emocions i avui tinc com ganes de plorar però ni de tristesa, ni d'alegria ni de res en concret; només d'emoció.
Els pares d'un nen de la classe s'han separat i està sent tot una mica dramàtic perquè a més jo l'any passat tenia el germà gran i aquest any tinc el petit i estic molt trista per ells i tinc ganes de plorar
Ahir vaig trobar-me la meva nena de l'any passat que tan i tan enyoro i per fi ens vam poder fer una abraçada i va ser tan emocionant i tan reconfortant que també tinc ganes de plorar. I no sé si ara l'enyoro encara més perquè sé que ella també se'n recorda molt de mi i em sap greu no estar a prop d'una persona a qui tan m'estimo (tot i que ja sé que no hi ha un altre remei).
La profe de dansa em continua emocionant amb la seva existència i estic tan contenta de ser la seva alumna i de poder-la gaudir que també tinc ganes de plorar i també perquè em vull casar amb ella per veure-la tota l'estona lo bé que es mou.
I a sobre va i és primavera a hormonilàndia!!