30/9/12

Hipertrista

Bé, no us devíeu pensar que s'havia acabat, no? Doncs ara sí.
Vam torrnaaaaaaar a parlar i els seus sentiments van enrere desbocats. Tan desbocats com van anar endavant a principi de setmana. I tan desbocats com van els meus endavant...així, en direcció contrària no podem estar.
Ahir ja no volia ni abraçar-me ni res. O sigui, pobreta, em va abraçar tant i tant i tant que crec que no m'he sentit mai tan estimada en aquest sentit de preocupar-se per mi i voler el meu bé de veritat...
Però no sent res. Be sí, amistat. Però jo ja he tastat sa mel i és normal ara me falta. Ja no puc estar normal perquè quan estic al seu costat només puc pensar en "abraça'mabraça'mabraça'mabraça'mabraça'mabraça'm..." com una psicòpata...i clar així a part de que em sento fatal, tampoc no puc fer res amb ella: ni anar enlloc ni res perquè no ho disfruto, no ho visc! I a sobre tinc la sensació de pressionar-la molt i em sento fatal (II).
Ara no podem quedar ni res. És així. I aquest és un dels motius pels quals també estic tan trista.
Ho estic perquè no vol estar amb mi, perquè jo no puc estar amb ella en aquestes condicions, perquè és tan bonic que això ho fa el doble de trist i que fins i tot "trencar" ha sigut tan bonic...i perquè la trobaré tan a faltar i sé q ella a mi, i perquè quan m'ho passi molt bé voldré explicar-li i voldria que ella també ho hagués pogut viure però no podrà ser perquè no sentim el mateix.

29/9/12

Pacte

Ahir vam tornar a parlar, com era evident que passaria, no?
No sé, em sento rara igualment però molt millor.
Hem decidit tenir una relació de "mimitos".
O sigui, ella diu que no li atrec com per follar amb mi. Però que clar...uf...aviam com ho explico...saber q ella m'agrada i estar en certes situacions doncs li entra "follera"  com l'altre dia pq té una tensió acumulada. Clar, estic una mica trista perquè no m'agrada gaire que algú em digui que no li agrado ni li poso...No sé què tinc de dolent, sincerament, veig gent molt "pitjor" q jo físicament  i que sí que agrada. Allò q no dec segregar feromones o algo així...no sé quina disfunció tinc per provocar en tothom el mateix efecte. En fi.
Però per altra banda li agrada abraçar-me i fer-me petonets i amb això se sent bé i sí que vol fer-ho i fins i tot li encanta. Ahir abraçant-nos quasi plora i tot.
Per què no podem fer això si és el que volem fer? Ella troba raro q aquestes accions no condueixin al sexe perquè ho concep com un pack: o tot o res. I jo no ho veig així.
No és que no vulgui fer l'amor amb ella perquè sí que vull i sí que m'atrau en aquest sentit a mi però no és el que més m'interessa ni el que més m'importa.
A més, potser sóc una il.lusa i al final em fotré el batacazo de la meva vida però penso que arribarà. Que de l'amor vindran les ganes de fer l'amor...no sé...potser m'equivoco.
És que estic tan bé abraçant-la i acariciant-la i fent-li petonets tendres que no necessito res més...
És molt raro, ho reconec.
Diu que si jo em liés amb una altra persona es posaria gelosa.
És com ser "nòvies sense sexe". Perquè bueno, ella vol sexe però no amb mi...és raro...aviam, acceptem-ho.
Però només penso en tornar-la a veure per tornar-la a abraçar eternament.
No sé, això em fot més por que una pedregada..

28/9/12

Cors

Coses per aclarir com està la situació però que saber-les fa que l'entengui menys. Des-aclariments.
Si recordeu aquesta NIT va ser el primer dia que vam quedar després de la nostra primera conversa sobre el tema "agradar" i va ser fantàstica (bueno, com totes potser...). El que no vaig explicar en el post perquè en aquell moment em semblava una tonteria és que en el concert que vam anar a veure van tirar confetti (fins aquí normal) en forma de cors vermells i brillants que dius...feia falta?? Bé, doncs jo amb la tonteria, em vaig emocionar amb els cors i vaig dir ual.la q guais, jo en vull un! I anava buscant per terra un que no estigués trepitjat ni massa arrugat ni trencat. En vaig trobar un i li vaig donar a ella, a la C. (mon amour) però ella tb en buscava i el que va trobar senceret me'l va donar a mi.
Clar, com que jo ja estava colada -com ara, d'altra banda- me'l vaig guardar a més, fent el catxondeo de que se m'enganxava a la pell i era un tatoo i quan vaig arribar a casa el vaig penjar al meu suro perquè em feia emoció. Fins aquí tot s'entén, no?
El que no s'entén és que dimecres anés a casa seva i veiés el mateix: EL COR CLAVAT AL SEU SURO!!
Per favor, i que després em vingui amb que no sent res, és que no s'ho creu ni ella!! Bah...


Capítol

No us ho creureu però ens vam enrollar. Sembla mentida, eh?? A vegades passa!
Però tranquils/.les, que tot continua sent una merda.
Volia dir-me lo de sempre: que sí però no però no ho sé però venia decidida a endur-se'm al llit i mare de déu si ho va fer...quina fera. Jo estava astorada, no donava crèdit. Sexualment, va ser fred per mi, jo estava freda tot i que ara quan ho penso...m'encenc perquè ella estava tota encesa i bueno, això, com una fera, ja us dic, quin pànic. Però clar, estava flipada per l'aspecte sentimental: per poder estar-la abraçant i fent-li petons i acariciant-la...i mirant-la als ulls i besant el seu somriure...
És que ara no sé si podré parar, realment. Li he dit jo, que estava millor quan erem amigues i ella ha dit que també.
Demà hem quedat...però estic tan trista que no sé si podré estar normal...potser hem de deixar de ser amigues i tot.
M'he pillat fins a l'extrem, esclar.
Vaig a dormir i demà serà un altre dia...

24/9/12

Nerrvis

Aviam, per si algú segueix el culebrón...
Després de la nit surrealista em va dir que havia sigut TAN guai i q estava molt feliç...i jo penso...home...tampoc va ser TAAAAAAAAN!!! I que ja m'ho explicaria quan quedessim.
I diu: quedem un dia d'aquesta setmana? I dic val: dimecres?? I diu no, dimarts. I jo dic, dimarts he quedat, haurà de ser més tard. És igual, dimarts, diu.
Però es veu que no es pot esperar perquè avui, dilluns m'ha dit q venia, q en tenia ganes...què collons m'ha de dir?? És q no em vull flipar però és que m'obliga!!
Ja us explicaré el desenllaç...o no...perquè clar...ommmmmmmmmmmmmmmmmmmm.

22/9/12

Veure-la

Quina nit tan surrealista.
Havíem quedat per anar a un concert. I bueno, li envio un missatge al migdia per dir-li aviam com quedem...i res. Passa la tarda i res.
Li dic pel facebook: bueno, jo vaig cap allà (amb les meves amigues) ja em diràs algo al mòbil. I res.
S'acosta l'hora del concert i res.
Sort que jo estava relativament tranquil.la. És a dir, encara tinc la paranoia de pensar que un dia o altre començarà a fer coses rares i a comportar-se com una BOJA però no sé, no creia que fos tan radical....
Al final dic mira, vaig a trucar-la perquè m'estic posant nerviosa i a més durant el concert no vull estar pendent del mòbil. La truco i té el telèfon desconnectat. Al cap d'una estona: el mateix.
I penso, ai mira, no sé, quan arribi a casa miraré si m'ha escrit al facebook i m'ha donat alguna explicació, potser se li ha espatllat el mòbil i alhora li ha sortit un imprevist o jo què sé...
Estava força tranquil.la jo, per sort perquè em podria haver pegat per estar dels nervis.
Total, que comença el concert i de cop veig q m'ha escrit 4 missatges al mòbil dient-me, esveradíssima que s'havia CLAPAT tota la tarda i s'acabava de despertar i que estava flipant, que mai li havia passat això i que que ultrafort.
Jo partint-me de riure...l'he trucat perquè escoltés una cançó així, en directe. I em diu que gràcies, que l'ha sentida tota!!
I bueno, fet q si ens trucàvem no ens sentíem, li envio un altre sms i li dic: suposo q ara ja no deus venir, no? i li poso una carona trista: :(
Em contesta q balli molt i m'ho passi molt bé i clar, lògicament, dedueixo que no ve. Sincerament, jo hauria fet el mateix, era tardíssim ja.
Assimilo q no ens veurem i em poso una mica trista: veig la diferència entre la seva posició i la meva: jo tinc uns sentiments molt més palpables, penso, i necessito veure-la, sentir-li la veu, no sé. Quedar, veure-la, en resum. I no ho sé del cert, però penso que potser ella no.
Continuo gaudint del concert tot i que amb un punt de tristesa...
I aleshores m'envia un altre sms dient-me que per estar a casa, ja que s'acaba de despertar, doncs que ve.  Uf, no podia tenir alegria més gran!! M'he posat tan extremadament contenta que em faig com por i tot.
Quan ha arribat li he fet una superabraçada. Crec que era el primer cop que ens abraçàvem i en aquells moments l'he trobat tan guapa i tan atractiva i em feia tanta il.lusió veure-la que m'he hagut d'aguantar i molt...no entenc aquest desequilibri...però vaja, l'he d'assumir.
La resta de la nit ha anat bé tot i que només ha sentit dues cançons del concert. Després hem anat a prendre algo amb les meves amigues i tal...i bé, com sempre. Molt bé. Tan bé....

20/9/12

TAN bé II

I la veritat és que continuem estant tan bé que fa hasta ràbia, no sé...XD.
Demà hem quedat i no sé, estic com molt tranquil.la amb el tema "agradar" i mira, jo què sé, doncs amb ella ha anat així potser el nostre destí no és ser nòvies...penso q està clar q tampoc som "una" amiga...m'encanta perquè ens comuniquem extremament...i això ho vull aplicar a qualsevol altra "relació" q pugui tenir.
Encara no he tingut ocasió de fer-ne cap post però l'altre dia vaig estar amb la Noia Balladora i em vaig sentir molt diferent...no sé, com si ja hagués "passat". Ara, quan vaig a dormir, expressament i forçant una mica la cosa...penso en ella, i no en la C. perquè no vull pensar-me que amb la C. som nòvies pq no ho som, simplement tenim com molt bona relació i hi ha aquí com algo però que no se sap què és i ja es definirà quan sigui...jo què sé...


18/9/12

La Bèstia

Molt bé.
Finalment hem parlat clar i he arribat a la conclusió de que sóc La Bèstia.
Diu que li encanta el meu interior però que després no sent atracció per mi i diu que és perquè té un bloqueig.
Ahá.
En realitat vam arribar a la conclusió de continuar igual perquè era el que totes dues volíem. Evidentment, jo voldria més...esclar...i ella tb ho sap, tot i que tampoc s'ho acaba de creure.
Però esclar, si no sent atracció no en sent, no s'hi pot fer res. Però si jo en sento, en sento, tampoc es pot canviar.
No sé, ahir, després de parlar estava contenta....durant el dia he estat bé però ara arriba l'hora fatídica de la nit...i avui no hem parlat i l'enyoro...però clar, no som nòvies ni res.
No ha dit la frase fatídica de "em caus molt bé com a amiga però no m'agrades" però bueno, el missatge ve a ser el mateix...
Del que estic contenta també és de no rallar-me amb per què i per què...tinc clar q els problemes els té ella.
No és com amb la meva primera relació. Jo crec que a la meva primera nòvia li passava el mateix perquè així és com es comportava. Tot molt bé molt bé i quan em veia era un puto bloc de gel.
Una amiga meva diu que repetim la mateixa situació fins que n'aprenem alguna cosa. O fins que ho resolem o o fins que l'entenem o no sé, dic jo...
Em sento com si tornés  a "estar" amb la primera...i ara entengués què passa i ho visqués d'una altra manera...no sé...
Realment no sé si podrem seguir igual...no sé, jo crec que sí, perquè és que jo estic bé! I ella diu que també...doncs no sé. Però clar, si em veu com una amiga...clar, això no és cap relació ni res. Jo també l'he de veure igual. Com UNA amiga. I amigues n'hi ha moltes.
Però per mi, ella és única...snif.

17/9/12

Bipolaritat II

Continuo entre eufòrica i a punt de plorar canviant d'estat cada 2 minuts...
Hem estat tota la tarda parlant pel xat així, de tot i de res, no sé...i m'encanta però m'angoixa i això no em mola.
A més em diu que el cap de setmana segurament marxarà i m'agafa com una depressió....jo vull estar amb ella! Però cony, és q no vull ser així d'enganxada...ni si passa algo ni si no! Vull estar normal a les meves coses i no sé com fer-ho perquè mira, sense que passi res ja estic així quan passa, ja no et dic...no pot ser.
He de canviar de posició davant de l'amor, o del no amor, o de les ganes d'amor o del que sigui...
NO M'AGRADA. Però no sé què canviar...no puc sentir-me d'una altra manera...
Voldria parlar clar i dir-li el que sento i aclarir les coses però no vull aclarir-les cap o no vull aclarir-les.
Si no estan clares, no es poden aclarir perquè és forçar la situació, no?
Li dic que tinc somnis agitats (tot q no li he dit de què ni amb qui perquè avui he somiat un altre cop amb la Noia Balladora, q per cert, la vaig veure ahir...ja us en parlaré) i diu q ella no m'incita, eh? Jo no li he dit pas que hagi somiat amb ella...jejeje...
I ara em diu que el xat la incita i que res i que prou. No ens en sortirem...
No sé, i ara torno a estar contenta perquè aquests comentaris em donen com "esperances" perquè mentre dubti tindré una possibilitat...
Però no és plan, d'estar així, no? Ai mira, no sé, potser jo també  me n'hauria d'anar a la muntanya aquest cap de setmana...
Potser quan em veu li cau l'ànima als peus...déu meu, la meva autoimatge!! Quin drama...Ajudeu-me: per què més pot ser, q digui això?


16/9/12

Princesa

Buenos dias princesa!! He soñado toda la noche contigo!!
M'he hagut de mossegar la llengua per no dir-li això aquest matí. Bueno, mossegar-me els dits...

He somiat que li feia un petó i era molt forçat i molt raro i llavors me n'anava al lavabo i hi havia molta gent i molta cua i estava un rato però al final pensava ai mira, no tinc tan pipi i me'n tornava i llavors arribava on era la C. q era com un menjador preparat per quedar-s'hi a dormir i ella s'havia estirat i jo arribava i m'estirava al seu costat i ens abraçàvem i ens fèiem un petonet petit i dolç i estàvem super a gust i super en la intimitat i el contacte fluïa entre els nostres cossos; no era res eròtic però sí tan íntim i tan bonic...i tan: per què collons no és així!?!?!?! Que m'he llevat entre hiper-enamorada i trista.
Després he tingut un dia de vida social i quan he arribat a casa hem parlat pel xat amb la C. i no sé, ara estic com bé perquè és que tinc ganes d'estar amb ella i ella d'estar amb mi, no? Doncs com deia al comentari del post anterior: vull deixar q les coses flueixin a través meu, a través de la meva vida.
I ara és moment d'estar amb la C., és q no puc fer una altra cosa, no em surt, és així.
Hauria d'assumir que si hem de ser amigues i prou ho siguem...però vaja...no us prometo res perquè és que quan la veig em desfaig...

Res

Bé, jo penso que hem arribat al fatídic moment de fi del somni de tot el que podria ser i no és.
Avui hem tornat a quedar (quina falera, també) però esclar, com a amigues i un altre cop amb comentaris deixant-ho clar. Ja li ha passat l'arrebatu. Potser tenia raó i més val no embolicar la troca.
I res, em segueixo donant la raó a mi mateixa de "esclar que no li agrado a ningú".
Amb la broma que vam fer amb un amic meu aquest estiu amb "Em caus molt bé però és que...no m'agrades".
Doncs mira, així la C. ja es posa al nivell de tothom. De fet no sé de què m'estranyo si era lo previsible, l'únic q no sé per què m'havia de posar la mel als llavis d'aquesta manera.
"ai, potser m'agrades...ai mira no". Doncs calla. No ho diguis i després em demanis perdó. És que és per començar a flipar i no parar.
No sé, ara no puc parar d'estar amb ella. Sobretot quan vam quedar ahir i avui em diu que tornem a quedar que no sé, que té ganes de quedar però clar perquè li caic molt bé.
Jo m'enfilo i no puc veure-la dos dies seguits així perquè sí i estar tan bé i sentint la seva veu mimosa i després com si res au, afronta la setmana començant per dilluns.
Diu que clar, ella va fent segons com se sent que clar, és positiu però...sempre ha de ser així? Per què ningú no es pot enamorar de mi de la manera estandard. Ja sé que ningú és "normal" però allò de dir "ostres, m'he enamorat" i no canviar d'opinió ni dubtar ni fer veure que no ni tot això. No sé, jo ho tinc clar.
Hosti, quin mal rotllo de post, no?
Però esclar, alhora, enmig de tots aquests pensaments m'envia un sms per demanar-me si he arribat bé i és que se'm trenca el cor. Però jo no vull tenir una amiga super amiga i estar enamorada d'ella. És que potser estic condemnada a aquesta situació per la resta dels meus dies?

15/9/12

Rara

No sé explicar ben bé com em sento!! Em sento tan rara...
Continuem estant TAN bé però alhora hi ha com aquella tensió que fa que no sapiguem com dir-nos adéu.
Jo no goso fer cap pas, ni fer-li cap petó ni res de tot això no sé, em fa com pànic en plan: serà el punt d'inici del desastre absolut i és tot com tan perfecte que no ho vull espatllar!
Potser diumenge ens tornem a veure.
Uf, si he d'esperar al cap de setmana que ve...arrenca el tren i ja l'enyoro.
Quan penso en ella tinc esgarrifances.
Estic absolutament contenta però quan sóc amb ella tinc com un pes al pit...
En sèrio, avui estàvem tan relaxades, tan bé...bé, això semblava, esclar, i és com estava jo...
Si sapigués què vol... Si sapigués què vull...

13/9/12

Atac

Tinc un atac d'inseguretat i de baixa autoimatge però de bon rotllo...aviam si m'explico.
És aquell fenomen de mirar-te al mirall o en una foto i pensar: queeee feeeeea!! Però en el fons no és q et sentis inferior, és com acceptar la realitat...
No estic angoixada ni preocupada però tinc aquella sensació de: com li puc agradar amb lo fea que sóc? Però a l'instant següent...continues tal qual i et pintes els llavis i et pentines...vaja, fas el que pots...
Com deu ser ser guapo?? Ja sé que els guapos són els raros però els q no ho som (i som normals, va, ara tampoc ens passem) i hem d viure amb els nostres pèls escabellats i les nostres ulleres fins al melic i els nostres mitxelins...tenim molta feina!! I a sobre ens hem d'estimar! Jejejeje
Per cert, demà hem tornat a quedar amb la C. Aix. Us explicaré.

12/9/12

Bipolaritat

Canvio d'opinió i de sentiment cada 5 minuts.
Què està passaaaaaaaaaant???
Ahir m'acomiado d'ella després de la mani tan emocionant...i em poso tristíssima perquè no vull parar d'estar amb ella mai i dir-li adéu em dol però arribo a casa i em poso contenta perquè hem estat tan bé i tot és com sempre, bé, com abans de La Conversa...tampoc és que faci tant que ens coneixem! I perquè em fa comentaris de la nostra complicitat i a estones em sento com si fóssim parella (i no de ball...) i alhora em sento molt rara de pensar en aquest concepte. I en alguns moments q estem tan a prop tinc ganes d'acariciar-la i mirar-la als ulls i ja està...QUE SE PARE EL MUNDO! I penso que ja no em fa comentaris com dient que aviat trobarem una parella cadascuna. I em demano què deu pensar, què deu sentir...què deu voler i esperar...perquè no m'ho va deixar gens clar...I voldria dir-li el que sento jo però tinc por d'espantar-la.
En fi, que en sec estic super contenta i parlem pel xat i tenim unes converses super íntimes (o sigui, no de temes íntims sinó...no sé, de que es nota que tenim moltes ganes de parlar i moltes coses a dir-nos).
I m'atabalo perquè no és normal i penso que tot explota, pel cap o per la pota i que cada vegada falta menys per despertar-me del somni.
I penso en quan la tornaré a veure perquè voldria que fos JA. Però esclar, tenim obligacions: feina, casa...uf...C.!!! (aquí no es poden fer corets com els del facebook??)

11/9/12

Fred

Avui hem estat parlant pel xat, la mar de bé però trobo que estem molt fredes...ens haurem destrempat del tot? Bé, com que demà ens veurem, ja ho comprovarem en directe.
No sé, ella té una actitud molt freda: zero contacte corporal, per exemple...no entenc que algú et posi i et comportis així però vaja, jo, el que deia, continuaré igual i aviam on va la cosa si és que va a algun lloc.
Buf, jo què sé...per què ha de ser sempre tot tan raro? Enfin.

10/9/12

5 minuts

Sembla una broma, però cinc minuts després d'escriure el post anterior em va contestar.
El resum és que, ella, sí que tenia ganes de quedar amb mi però finalment no va venir perquè no li anava bé.
No sé, suposo q tb estava molt nerviosa perquè no havíem parlat després de La Conversa i no sabia com reaccionaria quan li digués de quedar o algo...però està clar que vol continuar quedant i de forma normal...no sé.
El que em fa por realment és que tot l'esverament i tot el que va passar la setmana passada es quedi en un no res. No entenc per què no vol acceptar que està passant.
Però mira, és el seu problema. Jo ho tinc clar i si algun dia ella l'hi té, ja m'ho farà saber.
El discurs està molt descompensat. El meu, simplement és "ei, m'agrades" i el seu és "sí però no perquè sí però no perquè al final sí però i si tal, llavors no perquè clar no ho sé depèn del dia potser de vegades igual o deixem-ho estar".
Ahá.
Demà hem quedat per anar a la mani, no sé però amb molta gent, ja veurem...la veritat és que em fa una mica de mandra i tot. M'agradaria oblidar-me d'ella i no sé, tornar a quedar un altre dia no-se-quan.
M'agradaria estar com quan vam quedar per primer cop a l'estiu i vam tornar de la muntanya i no sé, vaig marxar a casa tan contenta pensant en lo perfecte i genial que havia sigut. Aix, puta C. ...

9/9/12

Desgraciada


Perquè us adoneu de lo desgraciada que sóc, 5 minuts després d’escriure el post anterior, vaig rebre un missatge seu dient-me que l’havia cagat, i que la perdonés que no la tornaria a liar d’aquesta manera.
Mooooolt maco, i què n’he de pensar jo ara, d’això?? No m’ha dit res des de llavors perquè crec que vol deixar d’estar tan esverada i tan enganxada.
Total, que la postura que prenc és fer el mateix que abans. Continuar quedant normal com si res i que sigui el que déu vulgui.
Però ara l’enyoro, enyoro l’esverament i parlar amb ella tot el dia. ..
Li he dit si volia venir demà a la nit de festa major però no m'ha contestat.
No sé, ara estic com odio estar: trista, rallada, pendent d'ella, impacient, nerviosa, angoixada, tonta...ODIO aquest estat però és que no sé com evitar-lo. Ja sé que depèn de com em prengui les coses però no puc evitar prendre-me-les així. O sentir-me així, no sé...
Que la perdoni...quins collons...uf.

6/9/12

Quasi-cita

B, avui hem tingut no una no-cita sinó una quasi-cita.
Ahir vam estar esveradíssimes parlant pel xat fins a l'extrem i al final li vaig dir si volia anar al cine pq n'estavem parlant però em va dir q no q era molt car i res, aquí es va quedar i vam seguir amb l'esverament. Llavors em vaig desconnectar perquè ja m'estava a punt de sortir el cor per la boca i a les 12 de la nit em va enviar un sms dient que sí que volia quedar, que al cine no però que a passejar sí i tal. I jo quasi em desmaio perquè alhora em deia bona nit i em posava una carona mona i no sé, va ser preciós.
I clar, al final em vaig haver de tornar a connectar i vam parlar una mica més i em va dir bona nit cinquanta vegades més i em va enviar un petonet i no sé, jo estava (i estic) tontíssima.
Total, que avui hem quedat i clar, hem parlat ja clarament tot i q hem estat mil hores dient: diga-ho tu, no tu, no tu...quin riure....
I res, clar, no us penseu que tot seran flors i violes ara perquè m'ha dit que sí però no que li agrado i que té com un neguit però que té por que sigui una cosa de pimpam però que li poso i que no sé. Conclusió: que estem igual que abans però ho hem dit en veu alta.
Ara no sé quina estratègia he de seguir, però com que el cap de setmana marxaré, que corri l'aire i ja està.
M'ha regalat una caixa de til.la, quina gràcia, és boníssima.

5/9/12

Esverament

Esverament extrem.
Ahir res, va ser una no-cita d'amigues com era de preveure tot i que no vaig aconseguir saber per què està tan esverada, diu que per res, que deu ser el canvi de temps i que no li passa res i tal.
Jo volia que m'ho digués, més que res perquè em parlés d'algú altre i jo pogués deixar de flipar-me...
Fins i tot li vaig preguntar: que estàs enamorada? I va riure i no va dir res, ni que sí ni que no. En realitat m'agradaria (ejem, no és el que més m'agradaria però ho preferiria a aquest sin-vivir) que em parlés d'alguna altra tia i així jo em podria situar en el meu lloc "d'amiga". Però res, no vam aclarir res.
Vam estar bé, sí, bé...però jo estava massa nerviosa i massa impacient i massa...no sé...a més se'm va fer molt curt perquè com que les darreres vegades havíem estat tantes hores juntes....
I ara...uf, no sé prefereixo no parlar-hi perquè estic massa nerviosa i estic lluça i tinc por de ficar la pota i delatar-me i que es torni a agobiar i que tot se'n vagi a la merda...encara no, almenys.
He de tenir més paciència però estic massa esveraaaadaaaaaaa.
Bé, aquests dies intentaré estar-me quieteta.
El que m'ha esverat més és que vaig tornar de vacances i va començar a parlar-me cada dia pel xat i ahir em va dir de quedar en plan: ara mateix. I llavors ja va destruir totes les defenses.
Val. Estratègia: parar i estar-me calladeta.

4/9/12

En directe

Aquí retransmetent en directe.
Acabo de parlar pel facebook amb la C. i a la segona frase m'ha dit que per què no quedàvem ara.
Estic esveradíssima. Mentre ve, em vaig a dutxar (q ho havia de fer igualment) però m'està a punt de sortir el cor per la boca.
Eh, però no vol dir res, eh? Hem quedat com a amigues i prou.
S.N., tv3, Barcelona.

3/9/12

Declaració II

Per canviar una mica de "tèrciu" (canviar de terç no es diu, no? :P) us explicaré la continuació d' AQUEST post. Bé, de la segona part. D'aquella dona a qui em vaig "declarar" i que mira, ara li direm la Declarada. Aquests últims dies hem anat juntes amb més gent de viatge i ha sigut molt molt guai i molt fàcil i fins i tot hem tornat a parlar del tema de manera natural. Tot i que és molt diferent a mi i en realitat no voldria una relació amb ella (no sé, per la seva manera de ser i perquè té una vida com molt complicada...buf) em posa molt ( i a sobre no parava d'anar en boles per l'habitació...es pot estar més bona?? No) i el més important: em fa sentir MOLT BÉ i em tracta super bé després de la "mini-història" que hem tingut en què no ha passat res. Em va dir q li havia agradat molt que jo fos tan clara i jo li vaig confessar que al contrari que la TiamésBonadelMón, ella em feia sentir molt bé tot i saber que no tenia res a fer.
Ara l'enyoro però no com a "algú que m'agradi" sinó com a amiga. Estaré superant la fase en què odio que m'agradi algú? Fins i tot en un moment q estava moníssima vaig voler fer-li una foto i en vaig fer una a cadascú per dissimular jajaja. I em mirava i em picava l'ullet i és que és tan mona (de personalitat), enyoro la seva passió per la vida i alhora la seva capacitat de "retirar-se" quan alguna cosa l'agobia i la intimitat que et proporciona un viatge...crec que he trobat una persona que m'encanta, tot i que, com deia, a vegades em ralla una mica i és una mica massa histriònica.
Res, que l'enyoro tu!! Au

2/9/12

TAN bé


Me voy a dar una hostia…que fliparé.
A l’estiu ens hem vist un parell de cops amb la C. i ha anat TAN bé, hem estat tan absolutament bé que ni tan sols he tingut la oportunitat de rallar-me pel tema.
Tan bé que fins i tot després de l’últim dia em va enviar un sms per dir-me que s’havia sentit TAN bé…i avui m’ho ha tornat a dir pq només arribar a casa hem començat a parlar pel xat i encara no hem parat.
I em diu que està tan emocionada i tan contenta i que se sent tan bé de la vida i que no sap què sent i és aquell moment en què penso: aviam, de què estem parlant??
I estic fent un esforç titànic per no flipar-me i per preparar-me per adonar-me en qualsevol moment de que no estem parlant de nosaltres.
…diu que no t’has de flipar abans de conèixer una mica “l’altre”. Bua, qui és l’altre??? Quin drama…