Tenir i no tenir parella

Seeeeeempre perseguint aquesta mena de somni americà de TENIR PARELLA.
Ja ho pensava abans o potser  m'intentava consolar amb aquesta idea però després de nosequants anys de tenir-ne continuo una mica amb el dilema: és millor tenir parella o no tenir-ne?
Doncs depèn de per què, tu.
M'atreveixo a dir que penso el mateix que abans (tot i que la meva experiència ara és totalment diferent perquè abans no n'havia tingut mai. Bueno mai...mai de veritat): no és millor ni pitjor. Hi ha coses millors i coses pitjors i quan en tens a vegades voldries no tenir-ne i quan no en tens a vegades voldries tenir-ne.
De totes maneres, perquè no sigui un post tan obvi i avorrit m'agradaria afegir un nou pensament.
Quan busques parella (no dic quan estàs soltera perquè potser ho vols continuar estant i estàs tan tranquil·la) sembla que tota la teva vida està en perill d'extinció, com que tot té data de caducitat. Per què? Doncs perquè a la gent li canvia la vida quan té parella i la gent al teu voltant va canviant i a tu res t'arriba com a canviar tan profundament com voldries.
En canvi, quan vols parella i la trobes crees com una estructura al voltant de la qual la teva vida comença a canviar i sembla que a avançar cap alguna cosa duradora.
I dic sembla perquè en realitat tots sabem que no som als anys 40 del segle XX i que tot es pot acabar o canviar mooooooolt o fins i tot diguéssim que anar enrera.
Bueno, com ja vaig dir fa dos posts, és com que vull reflexionar sobre aquest tema i compartir-lo però sense dir res específicament.

Què se n'ha fet de...

Mira, per anar fent, he decidit concloure les històries que sortien al blog per si algú s'hi passa i el llegeix de cop o en segueix alguna com l'últim comentari que em vaig trobar.
O per si passo a la història i algú escriu un llibre sobre mi hahahaha (a vegades em faig gràcia a mi mateixa i rellegint el blog he rigut  més d'un cop)
Bé, començo per la història del veí, vista amb el temps, molt tonta però molt divertida i interessant.
Doncs bé, quan vaig anar a viure amb la meva parella, esclar, vam deixar de ser veïns. No ens relacionem, només veig què va fent pel facebook, crec que ara té parella però la veritat és que m'és igual/me n'alegro.
Sí sí, és que m'ho vaig passar molt bé, amb la tonteria!
Aquell estiu, crec que era el del 2012, jo què sé, ja no me'n recordo, jo estava per allà en un curs i ell va venir el dia final (hosti, em sona tan llunyà...) amb un amic seu (que jo també coneixia). Després vam tornar tots tres amb el cotxe i vam anar a sopar els 3. Després el veí i jo vam anar al cine. Quina super-cita, direu, no? Però jo ja estava molt immersa amb la història de la C. (tot i que encara no havia passat res) a més tenia el cap ple de pardals perquè aquell curs va ser la bomba en tots els sentits i em sentia tan important, poderosa, sexy i important que no e pensava rebaixar ni a voler res amb ell. Total, que després vam anar junts a casa (esclar, érem veïns) i em va pujar la maleta com un cavaller. I res, cadascú a casa seva i tan contents.
Ah, i molt important, mentre tornàvem amb cotxe d'allà dalt vam parar a dinar i vam xerrar molt molt tots (amb el seu amic i la meva amiga, que també venia). I entre altres coses, no recordo (esclar que no, després de tants anys...) com va anar la conversa però parlàvem de tenir relacions o de lligar o no sé, algo així però recordo que ell va dir "jo sé que he perdut molts trens, però a vegades t'agafa en un moment que o tens molta feina o no és el moment i sé que he perdut molts trens". En plan: has perdut EL MEU tren. O sigui que aquí es va requeteconfirmar la meva teoria de que quan sembla que hi ha feeling, n'hi ha, què collons. El que passa és que la gent és una cagada i punt. Però n'hi havia, mare de déu. Amb una sola nit però van saltar xispes, que se'n diu, o  guspires en català correcte però no queda tan bé.
Doncs a la saca d'històries REALS, au.
Ja sabeu què se n'ha fet del veí que ja no és el meu veí, esclar.

Quant de temps!

Buf
Fa molt que estic pensant en tornar a escriure però...
Esclar...
Quan escrivia el blog estava absolutament convençuda que ningú de qui parlava ho llegiria mai i, si algun dia passava, doncs mira, què passa, tu.
Però ara és diferent.
Al final, no recordo si ho vaig dir però la C. (sí, la meva dona actualment) va trobar casualment per internet el bloc i em va reconèixer.
En realitat va anar molt bé perquè va com veure des de fora tot com estava anant  i li va fer com una empenteta endavant.
Però si ara escric sobre el que sento i ella ho llegís...Vaja, no sé, que si ho escric aquí semi-anònim és perquè no l'hi vull dir (el que sigui, eh?) perquè si no, potser no necessitaria escriure-ho.
O sigui, m'explico: en part trobo que està bé que jo tingui la meva pròpia vida interior i pensaments i sentiments que no vulgui compartir amb la persona amb qui convisc però potser sí que ho vull compartir així en general amb el món.
Que moltes coses les comparteixo amb les amigues (beneïdes amigues) però altres tampoc.
Sembla absurd dir que algunes coses són com tan privades que només les puc escriure aquí. Dit així ho és.
Però no sé, tinc com coses a dir que no vull dir a ningú amb qui comparteixi el dia a dia ni res. Que ho vull dir al món, al vent, a l'aire...que en paraules del segle XXI seria a internet. Contradiccions de la vida moderna, què voleu que us digui!?
Què faig? Posar-ho arriscant-me a que algun dia ho llegeixi qui no vull que ho llegeixi?
Quedar-m'ho a dins?
Vaja, tampoc penseu que són coses tan transcendentals. En la línia del blog: collonades i reflexions tontes de les meves.
De moment ho deixo aquí davant del dubte, ves.