29/3/12

...love...

..és estúpid...la situació és estúpida total i sé que he estat dient tot el contrari fins ara però...
...acabo d parlar amb el meu veí i sento q em surten cors dels ulls i que és tan absolutament moníssim de la vida que estic  pensant en tornar a començar "l'atac" ara que estic més tranquil.la perquè m'encanta i el trobo adorable del tot i mira, potser mai serem res però tinc ganes d'acostar-m'hi i de seguir descobrint tot lo mono que pot arribar a ser...
...era molt perillós q fossim veïns, ho sé, ho veia!! I mira, de cap, patapam. Com puc estar tan penjada? Em sento imbècil perquè en realitat ni tan sols sé si realment voldria estar amb ell i en realitat penso que ell no vol estar amb mi, tot i que no sé per què, tinc l'estupidíssima sensació que sí que vol.
Potser només necessitem molt temps...o no...potser, tot és una estupidesa i prou...

27/3/12

Dualitat

Dins del meu cervell hi ha com una dualitat:
- La profe de dansa i el veí com a LA MATEIXA PERSONA partint de la base que són germans. I és veure a la profe de dansa i somriure pensant: q he morrejat al teu germà, eh? I sentir-me una mica com si ho hagués fet amb ella...com més a prop seu...com més a prop d'allò que mai podré aconseguir, esclar.
- La profe de dansa i el veí coma DUES PERSONES DIFERENTS. I oblidar-me que ténen alguna cosa a veure...potser aquesta segona opció la penso més quan el veig a ell o penso en ell i la primera més quan la veig a ella.
O sigui que la profe de dansa seria "Ella+una mica d'ell" i en canvi ell seria més complet i no tindria tanta part d'ella.
En realitat, si vas a mirar, hauria de ser al revés, no? O potser no perquè sembla que a ell el podria "tenir" (al país dels somnis, però bueno) i en canvi, com q a ella no la podré tenir mai, almenys tinc com "una part" d'ella o una reminiscència o un vincle o el q sigui...Quan no pots tenir alguna cosa et fixes més en el que s'hi assembla o s'hi acosta. Almenys d'ell he tingut 4 petons q guardo.
 En canvi, quan ella explica coses de casa seva, de quan era petita o de la seva família penso: visca, ara estic una mica més a prop d'ell, en sé alguna cosa més...
Si fessim una enquesta, de qui creieu que estic més penjada: d'ella o d'ell?? Sembla un culebron això: el germà i la germana!! Fot-li vedella!

25/3/12

Espiar

És lleig espiar al veí però jo ja el vaig avisar: VIGILA QUE SOM VEÏNS...abans q em fes el primer petó...i no va vigilar gens.
I ara que fa una mica de caloreta i la porta de la galeria (q dóna a la seva cuina amb el celobert pel mig) està oberta, no puc evitar mirar-lo a través de la cortina sense q em vegi (espero) tot i sentir-me, com us deia fa poc, com quan tenia 14 anys i MIRAVA el nen de la meva classe que m'agradava i aquest era el meu màxim a la vida. Així ja era feliç. Seré voyeur?

24/3/12

Recordatori

Avui o ahir...ai, ja no me'n recordo...b, però he somiat amb aquella noia a qui també vaig fer un petó el dia que vaig petonejar el meu veí. Aquella noia que en realitat no m'agradava tot i q el petó sí q em va agradar.
He somiat q erem nòvies,q  d cop ella deia q ho erem i jo pensava: ah, doncs val. I m'estava bé tot i q la noia en si, continuava sense entusiasmar-me. Pensava mira, almenys podré continuar fent petons. I m'agradava, no em sentia gens violenta, com quan vaig estar amb aquella noia que no m'agradava (a la vida real) i de qui penso (amb el temps) que no m'agradava com feia els petons. Els de la noia aquesta que no m'agrada (b, els no...el) va ser més dolç i més suau. Era la segona vegada a la meva vida q feia un petó a algú q no m'agrada. I mira, el segon cop e va agradar més el petó en si, sabeu?
B, no sé, entre aquest somni i q avui he vist una dona en una botiga de roba que he pensat...VAYA PIVÓN!! O sigui, sé q és una frase de vell verd però és q no he pogut pensar una altra cosa...em sap greu jajaja. Doncs això, entre aquestes dues coses, he recordat que m'agraden les dones, tot i q continui fent l'excepció amb el veí i ja està, només era un post recordatori.

20/3/12

Petons

Ja sé q això és continuar pel camí de l'error però és el q sento...
M'he trobat el meu veí quan entrava a l'escala. Ell en sortia.
Només ens hem dit hola després de mirar-nos un moment als ulls...
Però és tan mono...és q continuo volent només anar fins a ell i besar-lo com aquell dia...
No tinc ganes de dir-li res, ni de quedar amb ell, ni de fer-nos "amics" ni de tenir més complicitar ni estar més a prop...simplement vull anar fins a ell, mirar-lo i besar-lo i després marxar.
Tot i q comenci la primavera o potser malgrat això...estic trista... :(

19/3/12

Error

Penso que tot ve de l'error original. Com el pecat original, que llavors surten tots els pecats...sabeu?? Doncs igual però amb algo q no va anar com havia d'anar.
I estic parlant d fa 20 anys, el primer cop q jo vaig "triar" algú en plan "AQUELL D'ALLÀ" i ell no em va fer el més mínim cas sinó per odiar-me perquè li anava al darrera (cosa gens estranya, pobre...).
Crec que a partir d'aquell moment tot va començar a anar malament. El meu cor ja l'havia triat. Era ell amb qui volia estar. Era ell el meu ELL i el meu amor. I l'únic q m'importava era ell i  "gaudir" d'ell tant com podia (mirar-lo, escoltar-lo, saber coses d'ell, saber què feia...no sé...) encara que no em correspongués ni res que s'hi assemblés.
Hauria de tornar a aquell moment i canviar alguna cosa. Però no sé què. Què representa que hagués hagut de fer? Passar d'ell? Oblidar-lo? Buscar-me'n un altre? Encara no entenc com podia tenir jo uns sentiments tan intensos les 24 hores del dia i ell ni tan sols sortir a la pel.lícula, com aquell qui diu.
I des de llavors no entenc res. Fins ara.

15/3/12

Adolescència

Em fa pena haver-me passat tota l'adolescència esperant el que no va arribar mai mentre va durar l'esmentada adolescència...esperar l'amor...ja sabeu...la meva obsessió.
Sortien uns adolescents a la tele i jo em recordava a la seva edat i només tinc records del nen que m'agradava: que si hi  era, que si no, que si on era...els bons records són d'ell. Bé, poser tots no però els primers que em venen a la ment quan penso en l'institut, diguessim només són d'ell: dl q feia, dl q deixava de fer, quina roba portava, com es posava...Tinc la sensació q vaig viure la seva adolescència en lloc de la meva i total...per res. Perquè el meu màxim fos que al final de tot, quan ja m'agradava un altre...acabessim tenint un cert "bon rotllo" i ens saludessim amb naturalitat...Brutal. Etfelicitofill.
M'hostiaria si m'enganxés als 15 anys...
Potser tothom té la mateixa sensació de la seva pròpia adolescència? D'haver perdut el temps??
De vegades em sento VIEJA (llegeixi's amb e oberta...). I total, encara no he assolit el q buscava des q tinc 10 anys...i no he parat de buscar-ho, voler-ho, intentar-ho...em sento bastant inútil ara mateix...

11/3/12

Onda

Avui he pensat un desig molt senzill.
Simplement vull trobar algú q estigui en la meva onda. Q no hagi de fer esforços perquè ens entenguem i que les coses flueixin, algú amb qui connecti.
No és impossible,no?
Està clar que cap de les persones de qui us he parlat és aquesta persona. Per tant, seguiré buscant com en els iogurts...

10/3/12

Esperar...

De fet, ahir pensava que ho vaig fer bé.
Recordava la meva primera relació, aquella que suposo que a tots ens marca tant...I recordava com em vaig entregar, com ho volia compartir tot amb ella i que em conegués tal com era i conèixer-la en la profunditat.
Fins ara pensava que era un error haver-ho volgut compartir tot amb ella i creia que a partir d'ara no ho hauria de fer, que m'hauria de reservar, no sé, ser "egoïsta"...no sé com explicar-ho ben bé.
Però ahir de cop no sé què vaig pensar i em vaig com "convèncer" que en realitat, el q voldria és una relació en què ho poguessim compartir tot. Jo sóc força extrovertida, i amb la gent més propera a mi ho comparteixo...no tot...però sí molt bona part; amb la qual cosa, amb la parella hauria de compartir encara més, no? Si no, per què serveix "estar" amb algú? Per res.
Mira, potser el meu destí és no tenir parella, però si en tinc, la vull tenir bé i no vull estar patint per aviam si dic algo que l'ofèn o que fa  que de cop em tingui mania (com tinc la sensació que ha passat de vegades).
Suposo que em poso tan histèrica quan penso que potser passarà alguna cosa perquè quan ha passat, després s'ha torçat de tal manera que semblava mentida i sempre acabava pensant que millor no hagués passat.
Però el llibre que m'estic llegint (El nom del vent) té un passatge que parla de...mmm...de no esperar sempre els mateixos resultats, d'aprendre a realment poder esperar que passi algo que no esperes que passi...D'acord, no s'entén gaire però m'ha fet refleixonar...

1/3/12

Dansa again

I un altre cop el meu amor extrem i la passió de tota la meva persona s'encaminen cap a la DANSA i cap a la meva estimadíssima PROFE q l'adoro i l'adoro i la torno a adorar infinites vegades.
Dilluns em vaig enfadar.
Perquè hi ha una alumna que ho fa molt bé i no és que vagi de xula ni res, pobre, però sabeu aquell tipus de rabieta de quan algú és com superperfecte i et fa RÀBIA tot i q no en tingui la culpa?? I fa totes les classes del món i sempre s'ho sap tot abans de començar l'exercici i no sé...que pobreta...però és que em fa molta ràbia...i va haver-hi un moment extrem en què em vaig sentir molt inútil i molt malament i molt enrabiada.
Total, que a la propera classe, és a dir, la d'ahir vaig pensar: QUÈ COLLONS. I vaig dirigir tota la ràbia cap a intentar-ho fer millor i simplement...ballar...q és l'objectiu.
I va ser una classe...uf, en què van saltar guspires per tot arreu. L'A.P.D. estava tota enrabiada, va fotre una superbronca a dues nenes d 15 anys q fan la classe...pobretes, fins q les va fer plorar i ja tenia el dia d fotre bronques (és tan passional...uf, per morir-se) i a mi també em va "maxacar", cosa q em va encantar i només pensava...doncs ara veuràs...i en posar tota la meva persona, ésser, passió, ràbia i TOT en fer-ho millor i en anar endavant tot i q sé q mai arribaré un bon nivell com a ballarina però sí dintre de les meves possibilitats.
Al final també em va dir moltes coses bones, notava que a la classe d'ahir se'm veia perquè HI ERA (jo). I hi vull ser: a les classes de dansa i a la vida i vull que se'm vegi.
I del germaníssim-veí passo molt, l'altre dia quasi me'l trobo a l'escala però vaig fugir corrents per no veure'l.
Pobres...si algú llegeix aquest bloc per primera vegada...no entendrà res però: llegiu els posts anteriors que per això hi són, homeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee!!! O pregunteu.
Per cert, a la del comentari del post anterior: encara no entenc què volies dir...