Déu n'hi do

Buenu...mare meva...
Finalment vam quedar ahir dimecres i es va quedar a dormir...mare meva, quina nit i quin matí per favor...podem estar més enganxades?? Literalment parlant??
Avui estava cansadíssima però estava en un estat...que no recordo haver estat mai, és q tot és diferent amb ella, la meva C....bé, estava super contenta, pensava en ella i em venien ganes de riure!!
No sé, continua parlant amb ambigüitat dels seus sentiments però és que els fets...són els fets. Està enganxada a mi igual que jo a ella...bé, potser igual no però igual d'enganxada...
Estic en estat de shock. Estic diferent. I encara tinc aquella ànsia però no li vull fer cas.
Per cert, m'ha fet un xuclet QUE FLIPES i es veu moltíssim...m'encanta que me'l fes sense voler i sense adonar-se'n...
Només de pensar-hi tinc pessigolles a la panxa...
Entre molta emoció i un cague considerable. En fi, na fent.

Ànsia

És horrible viure en l'ànsia ("inquietud angoixosa" o "desig vehement" segons el diccionari).
Ella encara no m'ha dit res en tot avui i és q semblo burra perquè JA SÉ que em dirà algo tard o d'hora...però l'enyoro.
Jo voldria dir-li de quedar un dia d'aquests entre setmana una estoneta però no goso perquè tinc por no pas que em digui que no, sinó que li sigui igual. Tinc por de la seva fredor perquè m'ha fet tan mal en la meva vida amorosa LA FREDOR.
Algú ha publicat al facebook que:


"L'ansietat és una sobreexcitació del sistema nerviós que es produeix quan aquest se sent amenaçat, ja sigui per un perill real o imaginari, conscient o inconscient.

Podríem classificar els perills en 3 tipus.

- Reviure una situació del passat: El perill pertany al passat i alguna cosa de la qual potser ni en sóc conscient, me la fa reviure en el present."

Bé, i després diu els altres 2 tipus que ara no vénen al cas...doncs així estic jo. Encara tinc massa angoixa acumulada de la meva vida anterior...estic massa cagada però bueno, això no és d'avui...ja ho sabia...

Un cop "gumitat" tot això, arribo a les següents conclusions:

a) no fer-me ni cas de les angoixes estúpides sense fonaments.

b) fer-li les propostes que em doni la gana; si em diu que no...doncs res, igualment no l'hauré vist: si no li proposo...

c) el meu estat d'ànim NO DEPÈN de si es connecta al facebook, de si em diu alguna cosa o de si està freda o calenta..ejem...Almenys no n'hauria de dependre...ejem...No no, no en depèn. In-inde-independència.

Visca l'alegria, ara que escolto una cançó de la trinca jijijiji.

Confiança

Buf, qui espera desespera.
Continuo tova.
I aquest Toia no té intencions de fer res de res...Ja han passat 2 caps de setmana més. Està clar q passa de mi.
Voldria actuar, però voldria fer una actuació efectiva i clar, això no es pot saber.
O potser ara justament és el moment d'esperar i no fer res perquè ara estic ansiosa i ho faria amb la meva personalitat alternativa, ara l'actuació la faria la Jo que no sóc Jo.
Esperar em posa trista quan no veig resultats i no puc fer ni dir res.
La confiança flaqueja.
El oraculo del sur obrirà els ulls i em tirarà el raig (heu vist la historia interminable, no? jeje).
He de treballar la confiança però...com? No estic gens confiada i això em fa estar ansiosa.
A.D.V. (asco de vida)

Capítol

Bé.
Abans d'ahir, dimarts, vaig estar tota la tarda enfilant-me per les parets i total, no vaig veure llum a casa seva fins al vespre. Aleshores el vaig veure al xat i per trist que sigui (estant al costat) però de seguida vam plegar perquè estava treballant i em va dir q seguia treballant.
Ahir, dimecres, el vaig veure un moment pel celobert però em va saludar amb el cap super sèrio i després es va girar. Pf, em vaig ofendre molt: de què va?? Finalment, com que també estava al xat, li vaig dir si estava enfadat perquè com que l'havia vist amb aquella cara...no em va contestar res perquè no devia estar davant del pc.
Aquest matí tenia la resposta. M'ha dit que no, que està molt enfeinat i que tenia un mal dia. I que una abraçada.
Avui aniré a dir-li si vol anar demà a un concert. En persona.
Tot i que, com sempre, tinc la sensació que es refreda...tot i q sovint, la primera vegada q ho penso es rebifa però ja està...sempre igual
En el ciiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiclo sin fiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiin!!! Em podeu dir com trencar-lo? És que em sento com atrapada sempre en la mateixa història amb petites variacions.
No vull, com alguna gent diu "no il.lusionar-me" el q vull és il.lusionar-me però amb algo real...

Confusió

Dissabte vaig estar amb ell. Bé, i amb molta més gent, en una festa. La veritat és que va ser divertidíssim. En versió "cutre" però molt divertit.
Em passa allò que estic tan bé al seu costat que mai voldria parar d'estar-hi i després, estic trista. Com ara.
No sé ben bé per què...suposo que en el fons és perquè no pot ser mai tot. Ara que és tot com "perfecte" i fluid i maco i tendre i fàcil...resulta que ha d'haver-hi l'entrebanc de l'edat i de que això mai tindrà futur com a "història d'amor". O sigui d'amor sí però no de parella.
I quan no és un nap és una col. Ja sé que la perfecció no existeix però un cert equilibri no estaria de més tampoc. Alguna cosa d'anar fent, no sé.
Escolto Manel per sentir-me més acompanyada en la meva tristesa: em posen més trista però així tinc la sensació que ho "trec" tot.
El plaer indescriptible que és estar amb tu...
Però si és una persona amb qui em sento bé i resulta q ell tb se sent molt bé amb mi i tenim moltes ganes de fer coses junts i tot és com "genial" per què estic tan trista? Ho hauria de gaudir i ja està, no? Potser només tinc son o potser només és tardor (per fi...una miqueta...). Tinc com una ansietat de "quieroynopuedo" com la cançó aquella de I can get no satisfaction...com si mai arribés a estar contenta amb res. Contenta del tot i tranquil.la. Amb res potser no però amb res pel que fa a les relacions "especials". Sempre estic patint. No m'agradaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa. No sé si prendre'm una til.la o anar a teràpia...uf.
Em va dir que la seva polsera em quedava bé...jejeje.

Ànsia

No sé per què sóc tan ànsies…


El facebook i el xat fan molt de mal perquè el veus allà connectat i voldries parlar-hi tota l’estona. Però esclar, tampoc vull fer-me pesada ni avorrida. A més, aquella vanitat que fa que vulgui que em saludi ell a mi…

Que dur és ser orgullós i ansiós alhora…podria ser o una cosa o l’altra, no? Les dues coses combinades són molt males d’aguantar.

I en canvi després quan li obro jo el xat està contentíssim i mai em fa sentir com si fos pesada o estigués tip de mi. Sóc jo que m’hi sento… O potser no és tant que em senti pesada sinó simplement el que he dit abans: que m’agradaria que m’obrís ell el xat i quan ho faig jo em sento com que he “sucumbit” o…no sé quina paraula hauria de fer servir…com que he PERDUT.

No sé si són tonteries i hauria de passar de mi mateixa o és una protecció contra relacions en què em sento inferior i manipulada i a la mercè de l’altra persona que actua segons com bufa el vent. Les meves relacions amb “boges” m’han fet molt de mal…

Llavors penso: potser simplement es tracta de voler una cosa i anar a buscar-la, tan senzill com això.

Finalment agafo i el saludo, res, només dir-li bona nit i em diu que espera que demà tornem a parlar…

Tinc ganes de començar les classes de dansa la setmana que ve per tenir altres coses al cap i deixar d’estar tan pendent d’ell (tot i q ell no se n’adoni…)

Us penjaré la foto de LA POLSERA…per posar-hi emoció, au…