30/11/10

Lo bo

Primer de tot, ja sé que "lo" no és del tot correcte però ja m'enteneu.
El meu problema és que estic pensant que no sé digerir lo bo. O sigui, quan em passa alguna cosa fora de lo normal però cap a la part positiva de "lo normal" m'atabalo i em perdo i no sé el que em faig durant nosequant temps.
En canvi quan tot va malament miro endavant, em faig forta, penso que no passa res i estic contenta d'estar amb mi mateixa.
Algú enten algo?? Què diria Freud de mi???
Les coses bones em fan patir per si després s'espatllen i són dolentes, però en realitat sóc perfectament capaç de suportar les dolentes...com es menja això???
Segur que a més, amb la meva actitud histèrica faig que les coses s'espatllin. I sí que gaudeixo de quan són bones però les espatllo perquè em poso histèrica.
Per cert, avui he parlat amb la noia balladora pel xat LA MAR DE BÉ. Ara que no m'atabali i m'espanti i ho torni a esptallar tot...

29/11/10

Contenta

A cagar, home...tinc ganes d'estar contenta i de tornar a fer el que em dongui la gana.
Ja n'hi ha prou de dramatitzar d'aquesta manera.
I avui ja no pensava en aquella noia que fa dansa amb mi i que no m'agrada però em mira molt i just avui ha tornat a venir quan potser feia un mes que no venia. Cada dia pensava: tornarà? I avui que no hi pensava ha tornat...ves per on.

28/11/10

Volia dir...

Aquest és el mail que li hauria enviat ahir a la nit així en calent. I encara dec estar en calent perquè encara tinc moltes ganes d'enviar-li. De totes maneres m'agradaria dir-li el mateix però de paraula.
D'altra banda m'agradaria continuar igual i fer com si res i continuar intentant acostar-me a ella com a amiga perquè de fet començo a parlar amb ella i continuaria tota la nit sencera, cada frase que em diu és com un raig de llum que il.lumina mil coses que voldria compartir amb ella i vull continuar intentant-ho. Que no li agradi tampoc vol dir res...el que deia fa temps: mira que malament ha anat amb gent a qui li he agradat, de què ha servit?? Ha sigut potser pitjor...
Bé, el mail en qüestió era aquest:

"Volia dir-te que m’agrades molt i que ja sé que jo a tu no t’interesso en aquest sentit. I que em perdonis si algun dia estic una mica antipàtica i distant, jo en realitat també vull ser amiga teva i conèixe’t millor però ara mateix pensar que només serem això, amigues, em fa mal. I tinc ganes de veure’t però alhora no perquè ets tan bonica i tan dolça que em fa mal no poder estar amb tu, perquè et veig i m’envaeix un somriure intern emocional que no puc controlar.


Només deixa’m donar-te les gràcies perquè em vas regalar el despertar més bonic que he tingut en els últims temps, no l’oblidaré fàcilment, encara que no signifiqués res, per mi va ser preciós despertar-me i veure el teu somriure i sentir la teva olor fins dos dies més tard.

Repeteixo que vull que continuem igual que ara i que em farà molta il.lusió veure el teu pis un dia d’aquests i segur que tornarem a coincidir pel folkimón i res, tard o d’hora ja se’m passarà i recordaré amb un somriure com m’agradaves. ..fins aviat. Un petó."

27/11/10

R.I.P.

Dóno per finiquitada la història de la noia balladora per allò que deia...no sé, no tinc ganes de lluitar (en el sentit bèlic de la paraula).
Avui ha vingut i només hem arribat jo i les meves amigues que ja ha vingut ràpidament a dir-nos hola de super bon rotllo i ha estat una estona amb nosaltres i fins i tot hem ballat juntes però jo estava molt distant, no sé, no ho he gaudit. Bé, tampoc és que m'ho hagi passat malament però pensava...no vull tenir la mel als llavis per no res, em fa mal!!
Em fa mal notar les seves mans a través dels guants i veure el seu somriure il.luinat i les seves arruguetes al voltant dels ulls navegables. Em fa mal mirar els seus rinxols i voler-los acariciar i voler-me quedar mirant-la una estona infinita i no poder-ho fer.
Perquè després ha marxat amb la noia amb qui havia vingut i no sé si les he vist com tipo massa juntetes i després ha marxat molt abans que acabés el ball amb una altra que s'ha trobat a un altre concert i no ens ha dit si hi voliem anar ni res.
Perquè està clar que no li interesso més que com a amiga en grup. I em fa molt de mal.
I penso en dir-li que m'agrada molt i que no s'estranyi si en alguns moments em veu una mica antipàtica: que vull ser la seva amiga però que hi ha coses que em fan mal. Que segurament sóc jo que m'he montat la pel.lícula des del no res però pensava que sortiria alguna cosa bonica d'això que haviem començat tan dolçament. I que gràcies per donar-me el despertar més bonic que he tingut en els últims temps i que sempre preservi la seva dolcesa.
Però alhora no li vull dir. Però alhora sí. Bé, no sé, segons em piqui.
I estic molt trista perquè he començat a teixir algo bonic dins meu i m'he quedat sense llana.

25/11/10

Fàcil

Tinc ganes, en el terreny amorós (bé, i en els altres també) que les coses siguin fàcils. No sé, estic com vaga, no tinc ganes de "lluitar". No tinc tantes ganes d'estar amb ningú com per lluitar. Només deixar fer i, sobretot, deixar-me fer.
Aixxxx l'hivern ja ho porta això, no? Una mica d'apatia??

22/11/10

Interès

Estava a punt d'escriure un post dient el següent:

Per què la gent que m'agrada sembla que perd interès en mi? La única persona amb qui he estat que no va perdre mai l'interès (amoril) en mi va ser la noia de qui sentia nostàlgia injustificada l'altre dia però és clar, un dels problemes de la "relació" era que a mi no m'agradava...(entre moooolts altres problemes) per tant, no sé si compta.
Els meus amics i coneguts no perden interès en mi (bé, suposo que alguns sí però així en general, diria que no!) per tant, dedueixo que dec actuar d'alguna manera amb la gent quan m'agrada que fa això, no sé, que amb el temps els hi deixi d'interessar...
A vegades tinc la sensació que les decebo...no sé per què, com si esperessin alguna cosa de mi que quan miren millor no troben. Però no sé, jo penso que se'm veu a venir bastant, que no sóc algú que sembli una cosa i a l'hora de la veritat en sigui una altra. Bé, no sé perquè, és clar, jo no em puc veure des de fora...

Doncs bé, quan estava a punt d'escriure aquest post que he escrit (no he deixat de pensar tot això que he posat) la noia balladora m'ha obert el xat i m'ha dit que igual s'acosta divendres a un ball on jo vaig. Bé, no m'ho ha assegurat, no fos cas...però penso que potser sí que vindrà i estic contenta però alhora estic com desil.lusionada, no sé, m'ha fet il.lusió parlar-hi però després del post d'ahir com que he fet punt i a part i no estava pensant en ella...vull frenar moooooooolt perquè no em vull tornar a sentir malament.
M'ha dit que si jo hi anava (val a dir que jo he tret el tema de l'esdeveniment en qüestió dissimuladament) i li he dit que sí i ha dit que ella potser també i ha dit "potser ens hi veurem". Per què fa servir aquestes frases tan...tan...tan...no sé!! Li he dit que és clar q ens hi veuriem si no tancavem els ulls...Per què ha de remarcar que ens veurem?? És evident, no? Se suposa que no és tan trascendental...
En fi, continuaré pensant en la profe de dansa, au. És super mona perquè és molt graciosa i sempre fa cares i em fa riure molt. :)

21/11/10

Fi

Estic bastant convençuda que DE MOMENT (tampoc cal que siguem tan pessimistes) la noia balladora no té interès en mi. Li he donat moltes oportunitats per demostrar-ho i no ho fa.
Bueno, la  propera vegada encara hauré de donar méeeeeeés marge a que l'altre actui abans de fer-me il.lusions de res. Perquè cony, aquesta vegada en vaig donar, eh?? Va fer ella les 4 o 5 primeres accions sense que jo no li prestés pràcticament atenció i quan m'hi poso resulta que m'ha d'ignorar.
Sabeu què? M'agrada moltíssim però  no tinc ganes  d'estar pendent de ningú per molt que m'agradi. Vull estar bé i tranquil.la i si amb algú he d'estar, la cosa ha d'anar rodada. Com que no hi va, doncs se m'estan treient les ganes d'estar amb ella. Ara ja no vull. No voldria estar amb una persona que es veu que m'ha de fer cas només quan hi ha lluna plena o no sé, quan bufa el vent de ponent.
No, jo necessito que em facin més cas, que em responguin, que em corresponguin. I sigui el que sigui, no em sento corresposta. Gens. I no m'agrada.
M'he passat el cap de setmana somiant en ballar amb la profe de dansa. Aquest tipus d'amors van bé per oblidar-se de tots perquè tenen tan poc a veure amb la realitat...I demà torno a tenir classe. Que bé!

17/11/10

Profes

Per què posen tant els/les profes de dansa?
Perquè tenen aquest cos tan flexible, tan treballat, que es mou tan bé, tan harmònicament. Són tan conscients del seu cos que et fan ser conscient també a tu (del seu cos, clar).
Una de les meves dues profes de dansa de l'actualitat em té ben embadalida.
Veure-la moure's és ja com una dansa encara que només estigui caminant cap al mirall dient tonteries (fa molt riure). Cada vegada que mou un múscul és com música corporal. Adoro el cos humà, sobretot el de les dones...sobretot el d'algunes dones. Però no em refereixo a les parts "sexuals" sinó a tot el cos, totes les cadenes musculars i totes les articulacions.
Voldria tocar-la i mirar-la infinita estona...
Quina sort tenir classe amb ella dues vegades a la setmana!!

16/11/10

La nostàlgia

La nostàlgia ens fa enyorar coses que realment no enyorem i que realment ja no les tenim perquè no les voliem.
És rara, oi?
Jo avui he enyorat per uns instants una "novia" (entre cometes com totes les que he tingut) que tenia i amb qui ho vaig passar malament per vàries raons. Per ella i per mi.
Però he enyorat els bons moments i les coses bones que teniem i com em cuidava (quan li picava, clar) i que em venia a buscar a la feina per veure'ns una estoneta al migdia.
I penso, hauria sigut preciós si tot lo altre hagués anat bé (cosa que no va passar en absolut).
I enyoro com li agradava jo i em pregunto si mai més li tornaré a agradar tant a algú.
Tot i que en realitat, prefereixo no agradar-li tant i que em tracti millor que ella,però ja m'enteneu.
Ahir li vaig escriure un correu a la noia balladora i EVIDENTMENT me l'ha contestat com si res tan normal  i feliç i parlant de tornar a quedar com és normal. La setmana passada no sé, devia estar posseïda jo per algun esperit maligne. Encara no li he contestat. Com ha dit avui un de fama, ara ve el moment de fer-se la interessant...Ara, a més, coses rares del destí o de no se què, a sobre està connectada al xat. Ja es podria haver connectat la setmana passada, no?? Algun dia!! Bé, tampoc no li diré res però m'ha fet il.lusió.
Em torno a sentir jo mateixa :D

15/11/10

Teniu raó, vull estar bé i estar contenta. Jo no sóc així, tan pessimista i tan cara nyú...per què em sento així? Tan trista i tan com si s'acabés el món??
Jo penso (ara m'autopsicoanalitzo) que no purgo només això sinó que "aprofito" per estar trista per coses anteriors que m'han fet mal i que no sé, també per voler estar bé, les he com deixat passar massa ràpid.
Bé, no sé, però tinc ganes d'estar contenta i de treure-li ferro a l'assumpte i de pensar que, de nou teniu raó, que tres setmanes no son res ni tres mesos, i que jo què sé què passarà. Fins ara ha sigut guai, no? Poden tornar a passar coses guais i no fa falta que siguin totes en dies consecutius, a que no?

14/11/10

Sant Boi

Al final em preocuparé en sèrio.
Venia cap a casa des de casa mons pares pensant que no, que està clar que no li interesso perquè si no m'ha dit res després de 3 setmanes que fa que va venir a casa a dormir i, és més, ha rebutjat l'oferta de quedar per part meva...bé, això, que està clar que no té interès en mi en aquest sentit.
Però obro el correu, llegeixo el comentari a l'anterior post de la rits (merci ;)) i em convenço a l'instant que quin mal hi ha en que no li agradi, això sempre pot canviar i potser no li interesso de moment com ella no m'interessava al principi, no?
Però alguns amics m'han dit que no, que no li digui res més perquè clar...i jo penso,però per què no? No li he fet res de mal, no? I que jo sàpiga li caic bé i ha quedat amb mi ja algunes vegades, no hi ha cap mal en voler quedar amb ella. Entendria que em diguessin que no li estigui a sobre però si fa 3 setmanes que no ens veiem. Això no és estar a sobre de ningú.
Volia prendre'm la setmana que ve de dol, quan estava convençuda que ja tenia la carbassa a la col.lecció (és a dir, fa una mitja hora) i volia pensar una solució per deixar de patir ja les carbasses, és que em fa molt de mal!!
Jo ja intento no fer-me il.lusions fins que no veig que l'altra part fa alguna cosa però és que aquesta vegada ho havia fet molt bé :va ser ella la primera primeríssima a fer coses!! I jo no vaig reaccionar fins a unes quantes coses fetes i ara resulta que sóc jo la que li va al darrera...
 I em sento com sola perquè tinc la sensació que ningú ho veu com jo, potser és que no m'explico o que estic vivint una irrealitat.
M'agradaria que algú proper em digués: ella s'ha mostrat interessada en tu, segur que en el fons li agrades . Alguna pepita grilla però amb coneixement de causa.
Per què continuo tan dèbil???
Sant Boi....

Decisioneta

Crec que m'he decidit una miqueta, considerant que demà és l'últim dia de la "setmana blanca".
He pensat que li puc continuar proposant de quedar quan em vingui de gust o quan cregui que alguna cosa li pot agradar o m'agradaria que vingués amb mi.
El màxim que em pot passar és que em digui que no i en cas que això es repetís mil vegades, ho deixaria estar però també em pot dir que sí, no?
Ho puc fer de manera normal igual com altra gent em proposa a mi anar a llocs o jo ho proposo a altra gent.
La cosa és que no puc saber com evoluciona la cosa si no ens veiem perquè les relacions virtuals no van enlloc i a més ha desaparegut del facebook del tot. L'he de desvincular d'aquest mitjà.
M'he de mentalitzar que no passa res si "nota" que m'agrada. Clar que m'agrada i això no té res de mal, no?
M'agrada molt, us ho havia dit? :P

13/11/10

Dilema

Tinc un desequilibri.
Cap problema.
El desequilibri és el primer pas per aprendre.
Tot i que s'ha de tornar a arribar a l'equilibri per haver après, és clar.
El dilema i el desequilibri és entre ACTUAR i ESPERAR que l'altra part (en aquest cas, és clar, la noia balladora) actui.
No sé què he de fer. Si hi penso em sento paraltizada.
Si decideixo actuar m'envaeix la sensació que em faré pesada, que es cansarà de mi, que se'm veurà el llautó, que em dirà que no...
Si decideixo esperar aleshores  no puc parar de pensar que no em dirà mai més res i que tal dia farà un any que vam quedar, que no pensa mai en mi i que li importo un rave.
No acabo d'entendre per què ha decaigut la cosa, tot i que segons una bona amiga amb qui vaig parlar en realitat no hi ha hagut prou cosa com perquè hagi decaigut, però és la meva sensació.
De venir a la meva festa d'aniversari a les tantes de la matinada i de venir a dormir a casa meva a no veure'ns potser en un mes...ja, la meva amiga té raó, no és per tant. Entre una cosa i l'altre de les esmentades també va passar potser un mes entremig.
Potser tinc una percepció del temps massa precipitada. En altres camps també és un tema que m'estressa: el temps. La sensació que el temps se m'escapa, que no en tinc mai prou i que passa massa depressa.
No, si al final l'autoanàlisi em portarà a l'arrel del problema i tot...

11/11/10

Amiga

Ahir vaig parlar amb l'amiga comuna i la veritat és que cada vegada veig més clar que li he donat més importància de la que té a tot plegat.
Li vaig dir que m'havia deixat trasbalsada i diu,  per què, perquè et vaig dir que era girada? Uix, no no, a això ja hi estic acostumada, ho assumeixo. Dic: perquè em vas dir que ho sabia. I em va dir clar, no ho sap, ho intueix! Tu actua normal.
I té raó, no? Però encara em queden tres dies fins al dia tope de no fer ni dir res. Que bé aquesta setmana que m'he posat de ser sucre. Em sembla que utilitzaré aquest recurs més sovint.
A partir de dilluns, el meu cervell pot tornar a pensar què fer. Fins llavors no.
De totes maneres, tinc moltes ganes de veure la noia balladora...snif.

10/11/10

Dèbil

Quan m'agrada algú, i suposo que el fet que la noia balladora se n'hagi adonat (tot i que de fet, ningú no li ha confirmat) fa que sigui més real, em sento dèbil, despullada, vulnerable, perduda...
En realitat no hi ha res de mal, no? Sí, m'agrades, i què? Ben orgullosa que n'he d'estar.
M'agrades perquè ets super dolça i perquè em sembles una persona molt tendre a qui seria preiciós estimar i perquè tens molta energia que voldria que compartissim i perquè m'agrada la mirada que endevino que des dels teus ulls mira la vida. Aquesta vida que estimes potser molt més que qualsevol, tu i jo sabem per què. M'agrades molt perquè d'alguna manera ja t'estimo una mica i m'agrades per com em mires i com em toques i per com en són de suaus les teves carícies i com deuen ser totes les que em puc imaginar i desitjo.
M'agrades perquè m'has donat el més dolç despertar en molt i molt de temps i perquè veure el teu somriure de bon matí és com veure la llum del sol i perquè una frase bonica va sortir dels teus llavis només despertar-te i perquè em miraves, somreies i tornaves a tancar els ulls...crec que amb cara de felicitat.
I perquè fins ara tot ha sigut molt fàcil i m'agradaria que ho continués sent. Jo t'ofereixo el meu temps i el meu amor. I tu?

9/11/10

Millor

Bé, com era d'esperar avui estic més animada i més tranquil.la i he pensat en moltes coses.

1) La meva primera ex em deia que era una controladora (jo). Tindrà raó? Encara estic molt ansiosa mirant el xat del facebok compulsivament per si es connecta.

2) He de fixar la visió mental cap a MI i no tant cap a ella.

3) Com m'ha dit una bona amiga: on és el problema?? Quin problema hi ha en que ho sàpiga? És que vull deixar d'escoltar mentalment la veu de l'amiga comuna perquè NO M'INTERESSA!! El que m'interessa és el que digui ella i fins ara, excepte el dia del moc, diguéssim, no m'ha dit res de dolent i que jo sàpiga encara té ganes de quedar amb mi.

4) Com va dir també una altra bona amiga: serà a mi que m'agrada però ella tampoc no s'ha estat quieta, no?

5) De totes maneres encara dubto cada vegada que la veig al xat si tornar a parlar amb l'amiga comuna d'ella o no...però hem quedat que no, oi?

8/11/10

Notícia

La noia balladora s'ha adonat que m'agrada. I ho sé perquè li ha dit a una molt bona amiga seva que també és amiga meva i aquesta m'ho ha dit a mi. L'amiga comuna no sabia res i clar, li  va respondre que no ho sabia però m'ho va demanar i llavors ja no vaig poder evitar dir-li, em va pillar i em vaig posar com un pebrot de vermella...
No tenia ganes que hi hagués una amiga comuna pel mig que ho sapigués tot però mira, ara ja no puc fer-hi res.
L'amiga comuna diu que la deixi respirar. Jo li vaig demanar si és que li havia dit que jo l'estava agobiant o algo i diu que no però que la coneix i que necessita això perquè de vegades es gira (ja ho vaig veure l'altre dia) però que a ella soleta se li passa i no dóna pel sac i després torna, diguéssim.
La veritat és que no sé què pensar.
M'he donat aquesta setmana per reflexionar. O per païr-ho.
Tampoc no sé què vol dir perquè no tenim informació sobre què opina del fet que m'agradi.
L'amiga comuna em va dir que la noia balladora sempre lliga i això tampoc m'ho esperava. Pensava que era una mica més especial per ella. Però diu que ella "és així" quina ràbia de frase.
No sé, avui no estic de bon rotllo, no em sento bé.

4/11/10

Carbassa?

A partir de quan s'ha de començar a considerar que t'han donat carbasses??
Suposo que hi ha una manera molt fàcil de saber-ho: preguntant-ho, no? Però si no fas això? Com pots saber com has d'interpretar els senyals de l'altra persona?
Recordeu que li vaig dir a la noia balladora que si volia venir al cine? Doncs m'ha dit que ara està força enfeinada i que no creia que pogués ser. Jo interpreto que no té unes ganes excessives de quedar amb mi i per tant, que no li agrado però és clar, no sé.
De totes maneres, ja ho vaig dir al principi de la història, en aquests moments de la meva vida considero que això d'agradar-li o no és com secundari perquè total, mireu que malament m'ha anat amb qui li he agradat!
M'és igual agradar-li però vull gaudir d'ella i relacionar-m'hi, no sé.
En realitat m'és igual que m'hagi dit que no a lo del cine, no sé per què. Darrerament no reconec els meus sentiments: exagero per unes coses i altres em rellisquen.

3/11/10

Son

Tinc molta son amb el canvi d'horari.
Tinc gana abans d'hora, em desperto abans d'hora i tinc son abans d'hora.
Feia temps que no em passava, em sento com un bebé...el meu cos no s'acostuma.
La noia balladora no m'ha contestat el correu però, estranyament me n'alegro perquè així sé que encara m'ha de contestar, quina tonteria, no?
El dia d'ahir ja està passat. També va bé estar plosh de tant en tant, no?
Bah.
A més  avui he vist a la noia que em toca però avui no m'ha tocat.
Una companya m'ha demanat si volia que li deixés el lloc al meu costat però li he dit que no, perquè no m'agrada que em toquin per a no res. Si m'han de tocar, que sigui fins al final!! Jeje.

2/11/10

Giradeta

Estic girada, no sé per què.
Tinc un dia tontíssim. Fins i tot he fet campana a la classe de música perquè m'he rebotat perquè no venia l'autobús.
No sé, de fet no m'ha passat res.
El cap de setmana ha anat bé però també m'he rallat una mica amb les meves amigues egocèntriques fins a la mèdula. A vegades tinc ganes de fer reset i trobar unes noves amigues de tota la vida...tot i que això és impossible, no? :-p
Crec que soparé i aniré a dormir tipo ara mateix, aviam si arriba demà i ja és un altre dia.
Suposo que el canvi d'horari no m'ajuda gens. No m'agrada estar així però alhora noto que tinc com "coses pendents" que hauria de resoldre, cosa que no faig.
He pensat a convidar la noia balladora al cine.
A vegades se'm fa pesat haver-ho de fer tot jo, però tinc clar que si no t'ho curres...res de res. Avui és un d'aquests dies en que no vull fer RES. Buf.

1/11/10

Relax

Tinc ganes d'estar relaxada amb "el temita". O sigui, no vull que el fet que m'agradi algú sigui un estrés.
Dins meu hi ha com una veu de dimoniet que fa que quan m'agrada algú em senti com "avergonyida", no sé definir-ho exactament, el fet és que fa que em senti malament, com si estigués fent alguna cosa dolenta de la qual m'hagués d'amagar o avergonyir.
A sant de què m'he de sentir així? Què té de dolent sentir-me interessada per algú i intentar apropar-me a aquesta persona perquè  m'interessa com a tal??
Avui, mentre anava en cotxe tornant del cap de setmana d'escampar la boira, anava pensant sense ordre ni concert i pensava en el cas que estigués amb la noia balladora i m'ha començat a entrar l'estrés de quan ens veuriem o com ens ho fariem si...i he pensat: PROU. No em vull rallar primera, per coses que encara no han passat i segona per coses que en cas que passin no ténen per què ser motiu de rallar-se....no sé si m'explico.
Que tinc com molta tendència a donar-li voltes al coco (tot i que ho tinc bastant controlat, encara queda moooooolt) i no vull pensar res més enllà de l'avui i del que ja ha passat i de com van les coses en el moment present.
Va molt bé gaudir del present quan ho aconsegueixes...no pot ser tan difícil.
Així que, un somriure i pa'lante, no??