Desig

Estic acabant l'any i desitjo, desitjo, desitjo i em sento com una nena petita desitjant i esperant que la màgia em porti allò que vull.
Estic tan bé amb la C. q hi vull estar per sempre més però estic cansada de que em deixi i q cada vegada q ens enrollem em deixi anar el discurset de que no està enamorada de mi i de tot el que no sent. Ja m'ho ha dit mil vegades, ja ho sé, per què m'ho repeteix cada vegada?? Em fa mal...li vaig advertir q no ho tornés a fer i ho ha tornat a fer. De la millor manera, amb tot l'amor del món però cada vegada m'ho diu i no s'adona del mal que em fa; es pensa q em fa com un favor deixant-me les coses clares i volent mantenir la distància per no fer-me mal i "portar-se bé amb mi", com diu, perquè sóc genial. No sé quin és el seu concepte de portar-se bé amb mi: rebutjar-me? dir-me que no li agrado? que no sent passió per mi? Ui que bé!!
Tinc aquella sensació horrorosa de que no sóc digne d q ningú s'enamori de mi, que no desperto la passió de la gent i de que sí, val, sóc genial i els hi caic super bé però com a parella no valc la pena, no serveixo.
Penso en deixar-la i oblidar-me d'ella però llavors se li passa "l'arrebatu" i em desfaig perquè l'estimo molt i m'encanta i el q vull és estar amb ella i per què he de deixar JO el que vull?? Que em deixi ella!!
Per això vull que amb MÀGIA s'adoni q en realitat sí que està enamorada de mi i vol estar sempre amb mi com jo amb ella. Això és el q vull pel 2013: MÀGIA.

Crònica

Ara em sento com una periodista fent la crònica del cap de setmana.
Perquè no sé com mirar-me-la, tot i que intento mirar-me-la de la millor manera possible i sense pensar ni què vol dir ni quin futur tindrà.
Divendres em va dir de quedar. Jo estava fent compres amb la meva germana pel centre i em va dir la C.
- Quedem tipo tard així podeu fer compres tranquil·lament sense presses-

Hi estic d'acord però ja em vaig témer que el fet de quedar tard implicaria que volgués quedar-se a dormir.

Vaig idear una estratègia perquè això no fos així. Després de l'última conversa que vam tenir, preferia estar tranquil·la com ja vaig dir al post anterior.

Quan vaig acabar les compres i ella m'havia dit que estava venint tard vaig decidir anar a casa la meva germana (lluny de casa meva) i dir-li que vingués cap allà amb la qual cosa m'estalviava donar per fet que vingués a dormir. Em seguiu?

A l'hora de dir-nos adéu va venir el dilema de sempre: et quedes o te'n vas?

Després d'estar nosequanta estona abraçades davant de la boca de metro (un dels venedors de cervessa-bier fins i tot ens va fer conya...) debatent la qüestió vam decidir q vingués a dormir. En realitat no sé per què ho vam decidir però perquè totes dues ho volíem així.

Ella deia que potser millor marxava a casa seva per no marejar-me més i deixar-me estar però feia molta carona de pena i deia que havia de prendre una decisió i comprometre's però que continuava en el seu dilema de arasí-arano però que en aquell precís moment era que SÍ.

Vam arribar a casa i ens feia riure que ella donava per EXTRA-fet que vindria a dormir. Tant, que fins i tot havia dut el pijama!! Que ni s'ho havia plantejat. Després de donar-me carbasses, quedem i dóna per fet que es quedarà a dormir. Jo és q flipo, en sèrio.

Vam passar tot el dissabte de nòvies, vam anar a dinar i vam estar al sofà veient una pel·lícula i dormint una miqueta. Jo estava tan bé i tan contenta...

Tampoc teníem ganes de separar-nos i li vaig dir si em convidava a sopar a casa seva i em va dir que sí tota contenta.

Aquesta nit hem dormit allà i hem estat la mar de bé també i hem rigut i hem estat contentes i tranquil·les.

Aquest matí i ahir al matí ens hem liat, per dir-ho així i semblava que no s'havia rallat i que estava contenta.

No sé fillsmeus.

Quan jo ja estava a punt de marxar i anàvem cap al tren ha tornat a sortir amb el discurset de que està freda i que no li fa emoció "liar-se" amb mi, que li és com igual. Ja s'estava rallant. Jo no m'he volgut rallar però divendres quan li vaig dir que vingués li vaig demanar siusplau, que al dia següent no em tornés a "deixar" i em va dir "nooo, però si no et deixo". No sé, continuo sense saber què sent en realitat. Bé sí: sé segur que sent que "ARA SÍ I ARA NO". D'acord...

He estat tan bé, en sèrio. Bé, i ella també, no ens enganyem.

Passió

Passió, atracció física, sex appeal, digueu-li com vulgueu o feu un resum i un matxembrat de tots aquests conceptes i altres relacionats que se us acudeixin...Ja? D'acord. Doncs ara parlem-ne.
La C. en sent per mi? Sí o no? Facin les seves apostes...
Si hem de fer cas del que ella diu arribarem a la senzilla conclusió de que sí i no. Visca!! Ara ja m'ha quedat tot clar.
Em fot el discurs, em diu que no, que això ho té claríssim que això és així, que no sent aquesta atracció física i sexual per mi perquè d'alguna manera (no entenc ben bé com) la meva imatge no encaixa a la imatge mental que ella té. Això em sona una mica al que passava a la sèrie "porca misèria", recordeu? Un personatge es passava tota la sèrie rallat perquè s'havia enamorat d'una gorda. I no és aquest el problema perquè ni jo estic tan grassa ni és que a ella li agradin seques, ans al contrari! però és així. I quan em diu això, plorant com una magdalena, em diu que això és així i q no canviarà perquè és així des del principi i que això és la veritat sobre el q descansa tota la resta (diguéssim). Jo li dic q clar, q ara em diu això però q després es contradiu i ella q no q no, q això és així i punt.
Quan em diu lo contrari no goso contradir-li i recordar-li lo dolent...jijji...perquè al cap d'unes hores d'haver-me dit lo d'abans m'omple de petons (a la galta) i em diu q li ha entrat com una calor per tot el cos i que s'ha com "posat" i em diu que es "posa" quan anem agafades de la mà (hola?) que sí que té líbido perquè de vegades apareix per allà "hola, què tal!" però que en sec se'n va i s'apaga.
És com que jo li poso però el seu cervell no ho accepta, jo q sé...perquè això és problema seu.

La meva posició ha de ser la q deia fa uns dies: amigues, amigues q ens agafem de la mà, ens abracem molt i ens fem alguns petonets (ni q sigui a la galta) q parlem molt i ens ho volem explicar tot però amigues al capdevall. Amigues que no dormen juntes perquè si no em poso massa tonta i m'enganxo molt.

També em diu, q si no fos per aquest "detall"...ejem...seríem nòvies i ja està, així de fàcil i tot seria com idil.l.l.l.l.l.l.l.lic...però no és així, tampoc ens enganyem.

Canvis

Independentment del ciiiiiiiclo sin fiiiiiiiiiiiiiiin  que lo envuelve todoooooo(perquè avui també hem parlat i passa ja per tot el bucle en el mateix dia, és el súmmum) avui parlaré d'una altra cosa.
Avui que és un dia tradicional en què tothom fa EL MATEIX que l'any passat i el que ve, he pensat  q hi ha moments en aquesta vida en què això canvia: no recordo el primer nadal que el meu germà no va venir a dinar per anar a dinar amb la família de la seva dona però va ser UN i va ser diferent de l'anterior.
I he pensat que vull que la meva vida canvii en favor de barrejar-se amb la vida d'una altra persona. He pensat que evidentment jo vull que es barregi amb la vida de la C. però per ara no és així: per ara no tenim "una relació" perquè ella no té gens clar el tema de l'atracció física i de "l'enamorament" i per això no podem ser PARELLA amb perspectives de futur tot i que a la pràctica estiguem sent una cosa força semblant.
Quan he sortit de casa els pares per marxar a casa meva l'he trucada; ella estava a casa d'uns amics després d'haver sopat també amb la seva família i ha estat molt contenta que la truqués, m'ha donat les gràcies (!) i sé que estava contenta i a més hem quedat demà perquè li he dit que és Nadal i vull estar amb ella (com la cançó de tv3) i vull que es quedi a dormir per la mateixa raó i q li prometo que no li faré petonets perquè no es ratlli.
Prefereixo que no em faci petonets mai més però que m'abraci per sempre més i em doni la mà sempre molt (com fa) perquè cada cop que ens liem em deixa. I ja no vull q em deixi més...aix, ja torno a parlar del bucle...PROU.
Aquest Nadal vull estar amb tuuuuu (o "per Carnaval vull estar amb tu" com canta mon pare...sí, per carnaval encara vull estar amb ella).
Tot i q, mentre no estigui físicament amb ella faré teràpia i recitaré mantres per trobar una altra nòvia amb qui estar al 100%

Cicle

Bé.
Ahir vam quedar i quan va ser hora que ella marxés...senzillament era impossible.
Estàvem massa bé, era massa antinatural i em va dir clarament amb aquestes paraules q es volia quedar i evidentment jo també me n'estava morint de ganes i és q no hi havia Déu que pogués fer-la marxar i es va quedar a dormir i va ser molt bonic perquè érem més conscients de les ganes que en teníem i ens vam abraçar molt i ens vam enrollar, esclar, tot i q fins al SEU límit. Però amb molta tendresa i bon rotllo i en aquest punt no tinc ni idea de què haurem de fer però ara tinc clar (de moment) que no és perquè no senti el mateix que jo sinó perquè té algun problema amb el SEXE i després em deia que està millor així, fent-nos mimitus i petonets i molt abraçades però clar, jo li deia: però fa un moment tb estaves bé, eh?? I em deia que sí...
No sé, estava tan bé que vaig haver de parar un moment perquè plorava (jo) però de contenta, d'alleujament , d'emoció...no sé, potser és el ciiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiclo sin fiiiiiiiiiiiiin!!! Però jo ho veig diferent perquè mentrestant reflexionem i tenim les coses més clares i sabem més per què fem les coses i quins són els nostres sentiments.
Tots els meus amics "m'odien" i  en el fons opinen que l'hauria d'enviar a la merda però no puc ni vull ni crec que tinguin raó perquè ells no ho saben tot, simplement es veu des d fora q la C. em mareja amb l'ara sí ara no però no és tan simple com això.
No sé, en cada moment intento estar al màxim de bé i ara mateix estic molt bé...hem quedat dilluns pq jo avui tenia un sopar i demà en té un ella i en realitat ho prefereixo i dic...bieeen...tranquil·litat fins dilluns...jejeje, aviam enteneu-me: tinc ganes de veure-la però també tinc ganes que corri l'aire i estar tranquil·la i a la meva bola...

Límits

De fet, aviam, no ens enganyem, estem sent nòvies sense sexe. I penso que simplement és per aquest bloqueig seu que no sé d'on ve ni m'importa...bueno, vull dir q jo no em penso ratllar per això.
La diferència, en realitat és on hem posat el límit.
Evidentment que em moro de ganes de dormir amb ella i abraçar-la mil fins a l'infinit però és massa dur fer això i quedar-me "a mitges" i no és que vulgui sexe en plan "vell verd" però em fa mal no poder "continuar", em fa mal emocionalment. Per tant ara el límit l'he posat jo, en realitat (bé, totes dues però està posat pel meu bé, diguéssim).
Però parlem cada dia amb carinyitus i nem agafades tota l'estona i quan ens abracem ens fa una emoció extrema.
Som nòvies. I en realitat m'encanta.
Aquest matí l'enyorava i a l'hora d'esmorzar m'he connectat per dir-li algo...i ja m'ho havia dit ella. :P Li he dit de quedar avui però no podia i hem dit: ai, doncs demà. Com la cosa més normal...aix...
El q deia ahir: no sé quan durarà però de moment, amb aquestes normes podem estar bé, no? Jo q sé...

Ara

Avui hem tornat a quedar perquè ja li baixava l'abracímetre.
Ella estava una mica tonta, sèria i rància. Bueno, encara està a la cadira de pensar en realitat perquè no s'entén i no s'aclara.
Però jo m'he portat com una dona i no l'he deixat quedar a dormir tot i que hem estat mitja hora abraçades aquí al portal de casa i clar, llavors m'ha començat a dir lo típic: q no volia parar, que no entenia què li passava i blablabla. Però no he sucumbit ni res perquè li he dit que no pot estar sempre arasí arano i que quan es mentalitza q ha d marxar li entren ganes i quan es queda li és igual.
Li he dit que quan estigui tres mesos seguits volent...potser ja en parlarem...
De moment per mi podem continuar igual perquè almenys així estic tranquil.la i mira, ara me'n vaig a dormir tan contenta sabent q avui sí que em desitjava. Millor que em desitgi i no em tingui que no pas que em tingui i no em desitgi...no sé si vaig errada però jo ho prefereixo així.
Continuarem així fins que reaccioni o fins que l'hora del terme hagi passat o fins que aparegui una altra persona...jo què sé.
Ara estem així.

Abracímetre

Avui hem tornat a quedar finalment, tot i q jo no ho tenia gens clar, he pensat q l'havia cagat d dir-li però finalment he vist q no.
Ara les condicions són aquestes:
- Som amigues osites.
- No dormim juntes.
- Ens buscarem una nòvia per cadascuna.

Aleshores hem de quedar perquè no ens baixi l'abracímetre:
- Agafar-se les mans és un punt.
- Abraçar-nos fa 5 punts.
- Dormir juntes fa 50 punts. Només ho farem en cas q l'abracímetre baixi molt.

És un joc, digueu-nos infantils però avui hem marxat contentes i si sempre estem així...
Mentre jo plorava i plorava per les cantonades sense parar ella no plorava però aquest matí no es volia llevar perquè...total...com que no havia quedat amb mi...no sé qui està pitjor de les dues.
El seu terapeuta li diu q el dubte és la seva manera de tenir-me lligada. Té raó.

Plorar

Finalment ahir vam quedar "per parlar" tot i q en realitat també ens vam abraçar molt i tampoc no vam dir res de tan novedós.
Vam arribar a la petita conclusió  que per no fer-nos més mal, millor q ens comportem COM AMIGUES i que no dormim juntes.
Vam dir, com ja sabíem, que ella no ho té gens clar, que no s'entén i que no sap què vol; més aviat que no sap si no vol vincular-se del tot o és que no pot. Diu que ha d'anar més al terapeuta...doncs sí.
Diu que no es vol allunyar de mi, que està enganxada però que té aquells problemes "sexuals" de la barrera que no vol o no pot traspassar, que vol sentir un passió desenfrenada i que no la sent.
Després vam parlar de "l'enganxe", de com jo el vivia com a positiu i ella com a negatiu. Jo em sento bé de "necessitar-la" i ho vull sentir encara més però clar, si hi és, perquè si no hi és...
Ahir a la nit no podia parar de plorar de pensar que era dissabte a la nit i que no estàvem juntes. I això que vam parlar molta estona per telèfon mentre jo tornava del lloc on vaig anar i molt bé, vaja, no sé, com sempre...
Estic raonablement bé però no puc parar de plorar. Vull estar amb ella, vull abraçar-la, vull compartir-ho tot per sempre amb ella. No és dolent ni és tan estrany, no? Simplement és el q vull. Sé q puc viure perfectament sense ella i que d'aquí a un temps l'hauria oblidat...però no vull. És la persona que he triat i l'estimo i punt.
No tinc ganes de res, estic trista i apàtica. Si aquesta situació és perquè ens sentim millor, deu ser a llarg termini perquè de moment em sento molt pitjor. Vull abraçar-la i vull estar amb ella i vull que m'estimi.
Sé que això s'acabarà del tot, sé que potser ja s'ha acabat. No entenc per què no li dic que no vull veure-la més i que em deixi en pau i punt. Ah sí: perquè l'estimo.

Res

Bé, som divendres al vespre i no m'ha dit res.
No sé si alegrar-me'n o deprimir-me encara més.
Per una banda estic trista perquè no m'imagino res de bo que em vagi a dir, d'un dia per un altre no s'adonarà que m'estima i vol estar amb mi incondicionalment (bé, això crec que ja ho he dit...) per tant, cada cop tinc més coll avall que qualsevol resposta definitiva és NO. Si demano una resposta definitiva, estic disposada a sentir NO.
Però per l'altra penso...que pensi, que pensi...que pensi MOLT i no em torni a dir el mateix, sisplau, que em digui alguna cosa diferent!!
Em continua fent molta molta molta molta pena que s'acabi perquè l'estimo molt i perquè ara sé encara més que abans que podria anar MOLT bé.
Però esclar, si no vol estar amb mi no podem estar juntes, és així de senzill, s'ha de decidir i punt. Però jo crec que ja està tot dit i decidit.
Tinc 0'0000001 d'esperança.

Pensar 2

Jo també estic pensant...
Ja ho vaig dir, no confio que em digui res que em convenci perquè ara de la nit al dia no s'haurà adonat q realment està enamorada de mi i canviarà d'actitud i de cop "li sortirà" tot. No em puc imaginar què em pot dir per fer-me canviar d'opinió... ja m'ho ha dit tot, en realitat.
Avui m'ha dit  que tenia molta feina i q anava molt desorganitzada i que si em semblava bé que parléssim el cap de setmana quan ens anés bé.
Però és que no tinc ganes de parlar! En realitat només vull que m'abraci i em digui que m'estima o que em deixi en pau perquè la pugui oblidar...
Hi haurà algú q em pugui estimar algun dia i amb qui pugui confiar?

Decisió

No sé, no confio gaire en que prengui una decisió definitiva però tot i així, penso que decidirà que no, tot i que després em perseguirà perquè siguem "amigues" i ho passaré fatal perquè voldré i no voldré.
Igualment, encara que em digués que sí no m'ho creuria. No sé. No és per ser dramàtica però hi hauria d'haver alguna cosa que em convencés.
Estic trista per ella, molt, però també perquè continuo pensant que no hi ha manera de que RES vagi bé o què? No necessito que ella sigui de cap manera en concret ni que faci res de particular només que m'estimi i que es noti. És simple, no? Jo penso que tampoc sóc tan exigent, no podem estar cada dia pensant aviam què som! Buf.
Jo vull estar amb ella, ho tinc clar i a més estic molt bé i ho vull, ho supervull! Però també sé que puc estar sense ella, que estaré trista i abatuda un temps però que també puc continuar fent la meva vida que serà trista i avorrida durant un temps però després tornarà a ser normal. Em fa pena haver conegut algú amb qui m'avinc tant, amb qui estic tan bé, que m'estimo, amb qui podria compartir la vida...i haver-ho de desaprofitar d'aquesta manera...estic trista.
Niré a dormir i demà serà un altre dia, tu.

Pensar

Molt bé, la C. està a la cadira de pensar.
Amb els seus amics va anar HIPERbé, com us podeu imaginar perquè és com sempre va tot. Ultrabé, millor impossible.
Ara, la seva gelor també va cap amunt i cada cop és més gran i al final ja no vaig poder més i a la nit em va començar la plorera extrema i ella es va portar super bé amb mi i em deia que lo únic que volia era abraçar-me perquè pogués dormir per estar bé l'endemà, es pot ser més tendre?
Però avui hem estat d'acord: ella m'ha dit que ja és hora que vagi pensant què està fent o què vol fer i jo li anava a dir el mateix, que ha arribat el tràgic moment de decidir: o sí o no, o tot o res.
Jo vull saber si és que vol estar amb mi però té entrebancs psicològics o físics o el que sigui i si és que realment només sent amistat per mi.
Em sobta que com millor van les coses, sembla que ella senti MENYS i en canvi jo sento MÉS (com trobo que és natural). És a dir, estic amb els seus amics allà jijiji jajaja com si els conegués de tota la vida, la miro, i encara em sento més enamorada d'ella perquè penso, i estic aquí i així PER TU! I en aquell moment em vessa l'amor i me l'estimo més. Potser a ella, aquest fet li fa veure el que realment no sent per mi.
Però que no em corresponguin ja em fa mal de per si, doncs en aquest cas encara més! Quan m'han fet creure que sí i quan ja hi ha hagut alguna cosa.
Em sento fatal, em sento lletja i gorda i tinc vergonya i ni vull, ni puc ni EM MEREIXO estar així.
Si ho deixem estaré molt trista i ho passaré fatal però com a mínim estaré tranquil.la. Ara amb ella no estic ni tranquil.la ni contenta!
Estic rellegint "ya no sufro por amor" de la Lucia Etxebarria. I mira, m'està servint i a més li vaig ensenyar que l'estava llegint, també va ser una mica el detonant.
Tinc la impressió que ara ja s'ha acabat el joc i ara va en sèrio. Aviam: què?
Si em dius adéu vull que el dia sigui net i clar...

Relax

Val, vull estar relaxada però no ho estic. No sé, no puc
Perquè després que estiguem tan bé com la setmana passada, ella es posa sèria i distant, sempre hem d'anar seguint el mateix cicle? Tinc la sensació que he com de pagar un "preu" quan estem molt bé. Molt bé, ara heu tingut un dia d'extra-subidón...doncs ara et fots i et toquen uns quants dies de serietat i distància.
Com podem estar gairebé dos dies juntes i que no em faci ni UN petó?? Bueno sí, a la galta. Suposo que no sóc rara per sentir-me malament, no?
Ahir va tornar amb el discurset de que "tal-tal-tal I JA ESTÀ" i li vaig dir: ai mira, no diguis això de ja està!! És que és tan sentenciós! Com que ja està?
Tinc la sensació que ella voldria ser "amiga" i es sent obligada a ser algo més perquè és com el que jo vull. Tinc la sensació que l'agobio, li pregunto i em diu que no, però.
Em sento malameeeeent. No sé, tampoc podré resistir això eternament.
Demà  passat hem quedat amb els seus amics. No els conec. O sigui, hem quedat perquè els conegui, diguéssim.
Val, hi ha algunes parts d'aquest post en les q tinc raó i en altres no, ho sé, però és q com q tot és tan confús, no m'ubico...
Com dèiem ahir amb una amiga...estem deixant de creure en l'amor. Sempre ha de ser una puta merda, no? És així. Val.

Amor

Mireu, avui em sento com hiperenamorada. El cap de setmana ha anat molt bé i vull estar amb ella infinit i em sento compromesa...i cagada, em sento rara de sentir-me tan bé!! D'estar tan tranquil.la i confiada. D'haver quedat amb ella ja dijous i diumenge! De ser com NÒVIES!! Jo mai he estat així.
I mireu, el tema del SÍNDROME...doncs na fent, no? Ens toquem molt (vull dir en el sentit "cast" de la paraula), potser sóc la part "pop" de la "parella" (no goso no posar-ho entre cometes) i em sento estimada!
Estic contenta! Em vull relaxar i gaudir. :D

Distància

Com diu una amiga, deu ser normal com a mecanisme de defensa i potser és millor que sigui així ara per ara.
A estones em sento molt distant d'ella, d'aquesta història, no sé...però esclar, amb el panorama...això q deia: deu ser normal i deu ser defensiu.
Com pot dir-te una persona que vol estar amb tu (estar sense comentes, estar en plan NÒVIES) però que "no li surt" fer sexe amb tu, que té com una barrera i una veu interior que li diu que amb tu no. Em costa d'entendre...és a dir: NO ho entenc. Per mi una cosa va amb l'altra. És com menjar-se alguna cosa que t'encanta i després no empassar-se-la, quin sentit té?
Total, que estem fent com si fóssim nòvies però em pregunto: ho som?
Algú coneix aquest fenòmen?? O és ella l'única persona al món a qui li passa?? M'agradaria "comparar" o saber cap on pot evolucionar o si sempre estarem així...
El fet és que entre la meva "fredor" autoterapèutica i el fet que TOTA LA RESTA vagi com molt bé...estic contenta i bé...raro però cert.

Rara

Em sento molt molt rara però no sé exactament per què!
És que no ho sé dir, no ho sé gens.
Vull estar contenta però no ho estic. O sigui, estic contenta en general: estic normal.
Però si penso en la C. no estic contenta. Per què? Si tot va bé, no? representa? Bueno no...perquè és sí però no i és "això era i no era". I no em puc relaxar. Però és que tampoc sé què sento jo ja...en sèrio...
Només voldria abraçar-la i ja està. Ni pensar ni parlar ni fer res. Tinc ganes de plorar, tinc ganes d'abraçar-la...però no podem quedar fins dijous...i tinc la sensació que ja ens va bé...no sé...què ens passa??
Què em passa??

Escolteu AQUESTA cançó. Em sento així.

Analitzar

Això era i no era..
Des de dijous passat fins avui hem estat ultra-enganxades i molt bé.
Ara mateix no sé què dir...perquè penso q no vull analitzar el q està passant així dia per dia...vull viure-ho i prou. Si jo vull estar amb ella i ella amb mi, doncs fem-ho, no hi ha cap mal, no? Quan hi hagi un conflicte...ja veurem què fem. Aix, no ho sé pas.
El q penso és en la diferència entre quan no saps si hi ha alguna cosa amb algú i quan ja saps que sí i llavors et poses a viure-la. No sé si mai havia pogut arribar a aquesta fase.
Em sento tan "petita" en aquest sentit...i ella també, així visquem-ho juntes i no sé, gaudim tant com puguem, no? Vull que aquest sigui el meu lema.
Quan estic amb ella sento una pau interior...com si tot estigués al seu lloc, com dient aaaaaaara. I això fa q penso q vull estar amb ella tot el rato i ja està. Fa 3 nits q dormim juntes i tinc la sensació com quan el meu pare no tancava la porta amb clau quan no érem tots a casa.
Potser és absurd el que diré però tinc la sensació que el nostre lloc és juntes.
Mamapor.

El mateix

Avui ha estat rareta, clar, sense dir-me res en tot el dia fins a la nit i després hem parlat una mica i clar, m'ha tornat a dir el mateix: que ella vol estar amb mi i abraçar-me molt I JA ESTÀ.
I jolin, ja li he dit que això del "ja està" em talla el rotllo, no sé, què vol dir que ja està?? Li he dit clarament: q jo tenia ganes de fer-li petons. Aviam ara no ens liem (bueno, ella diu q no però clar, el cap de setmana passat ens vam liar o sigui que...) però diu q li encanta estar amb mi i abraçar-me i fer-me carícies.
Li he dit que aprofitem el que ens agrada fer i ho fem al màxim. I que si un dia té ganes de fer-me petons doncs que ja me'ls farà. Ja sap el que jo sento. I que si mai arriba aquest moment doncs...jo què sé...
Insisteix en que estem diferents i que estem diferents. Ella suposo q sent q no està "enamorada" però jo no vaig a casa de la gent a dormir enganxada a ella com una paparra...no sé com en diu d'això però esclar...
Aix, ara l'enyoro més i la vull abraçar molt...m'hauré de posar més dura perquè quan m'estovo...uf, és fatal.
Som dimarts i penso en quant falta per dissabte q hem quedat...i em fooooonc....estic tooooova!!!
Per què no pot ser tot més normal? Aix...sempre igual...

Por.

Com deia la Trinca: Mama, por!
Ahir finalment vam quedar i simplement ha anat molt bé. Quan ens vam veure se li va passar la rallamenta i ens vam mirar i ens vam abraçar i tornàvem a ser nosaltres i tot era fàcil i fluid, tot era normal i maco...
I aquest matí hem estat parlant i aquí és on ve el GINYE perquè semblava que tot anava bé...que hem parlat de ser parella i tot...però no les tinc totes, tinc la sensació que encara s'ha de girar moltes vegades juajua (m'ho prenc amb humor...).
Ara tinc com la sensació que és la meva NÒVIA. És horrible, quin pànic...més que res per no dir blat fins que no sigui al sac i ben lligat!!
Però, òbviament, estic CONTENTÍSSIMA.

Rallamenta

....la seva, esclar.
Jo li dic: quedem? I sí, vol quedar, em diu que sí, que ok, q vagi a sopar i a dormir a casa seva però que necessita parlar de com es sent. Es sent que "vol això i ja està" però si també és el que jo vull...Bé, no, però jo li dic: quedem? sí o no? I no tinc ganes de rallar-me! És que anem per torns: es ralla ella, em rallo jo...però en el fons el problema és d'ella perquè jo l'únic que vull és estar normal.
Jo el que vull és estar el màxim de bé el màxim de temps i si tinc ganes d'estar amb ella i ella d'estar amb mi, doncs quedem, no?
No em vull rallar, vull estar contenta i bé. Doncs ho faig.

Malson

Com que estic cansada de dir el mateix...de que ara sí ara no ara sí ara no...blablablablabla...només explicaré una cosa que encara no sé ben bé si és real...crec que sí.
Aquesta nit hem dormit juntes (això és real) i a mitja nit m'he despertat angoixadíssima perquè havia tingut un malson, com un nen petit i m'he llençat a sobre seu per abraçar-la despertant-la...pobre...i m'ha abraçat i m'he sentit com...no sé...com mai m'havia sentit perquè no recordo mai despertar-me d'un malson i abraçar algú, ni a la meva mare...
M'ha demanat si el malson era culpa seva...li he respost "culpa?"...però no ho era. El malson anava de la incomunicació...jo volia dir-li alguna cosa i ella no m'entenia, jo li donava voltes i voltes i explicacions i explicacions i ella entenia el que no era i s'enfadava o no sé...que tenia mal rotllo...i alhora hi havia MOLTA gent al nostre voltant i tot era molt atabalant i jo al final li deia a algú que hi havia per allà: "com li puc fer entendre!!? Mira, li vull transmetre el missatge de que "tal-tal-tal"-no sé ni què era el que li volia dir- però no m'entén, no m'entén!!" .
Hosti, ha sigut horrible i he trigat molta estona en relaxar-me i estava suant i la meva C. abraçant-me i consolant-me i fent-me carícies...preciós, no??
Però bueno, al matí s'ha tornat a rallar per lo de sempre i ara està rallada. Diu que passi d'ella. Doncs és el que penso fer i el que estic fent. Vaig pensant en les meves coses, en el que faré demà, divendres, dissabte, diumenge, blablablabla...i quan vulgui ja dirà. Ahir vam quedar perquè ella ho va dir i llavors ve i es gira...diu que és un desastre, que se sent malament...ai...he dit que no volia tornar a parlar del mateix. Doncs ja està.

Flors i violes

El cap de setmana ha anat millor impossible i tot semblen ser flors i violes.
Però no se m'oblida tot el que em va dir la setmana passada...ara es veu que ja li torno a agradar...però noto que encara tinc com una distància...que tanmateix em va bé perquè em permet seguir anant a la meva bola...millor q continuï així...
És q és tan fàcil quan no ens estem rallant per res en realitat!
Millor continuem sent de sucre.

Alternatives

Aquest matí m'he cansat de ser la dona de gel perquè he pensat que tampoc porta enlloc...tampoc és manera d'estar ni jo sóc així. Aix...
M'he cansat i li he enviat un missatge de bon dia, au.
He estat pensant en q la situació realment és aquesta: som amigues. Especials si voleu però amigues i potser hi pot haver un procés paral.lel de "viure el que hi ha" i "acceptar q no som nòvies".
Puc buscar una altra nòvia, no?
Bah, jo què sé..aviam aquest cap de setmana com va, no? Com que encara és sucre...
Ara m'ha dit  q si em podia trucar perquè després de la gelor, seria raro quedar demà i hem estat parlant super bé...
Ai, no sé, tot és massa raro...potser tenim un tipus de relació indefinida que no és d'amigues ni de parella...

Gelor

Clar.
Em diu q estic molt rara i que estic molt freda però és que si no estic així, estaria plorant per les cantonades i diu que vol que estigui bé...però no puc estar bé quan em diu que no vol estar amb mi. O sigui, sí que vol però no del tot perquè hauria de ser una relació sense sexe...on s'és vist això? No puc!!
Li dic que clar, que hi ha uns sentiments i em diu que ella també els té...va home va!!! És q al final m'entra mal humor i tot!! Però quan penso en que s'haurà acabat per sempre m'entra tanta tristor...perquè la vida sense ella és un rollu, ja ho he dit, no? Per què no em pot estimar normal? Per què NINGÚ em pot estimar normal? Diu que després del cap de setmana puc passar d'ella. Però jo no és el q vull!! Merda, però és el que he de fer i em desespero quan torno a veure que no hi ha una altra solució...com vol que no estigui freda?? si és l'única manera en què puc estar...per no estar feta una puta merda?

Contradiccions

Com és evident...quan jo em poso dura, ella es posa tova.
Però avui li he dit que no volia quedar dijous (com m'ha proposat), que ja ens veuríem divendres (que hem quedat) i ja faríem teràpia d'abraçadetes...
M'ha dit que trobava a faltar les meves abraçades...buaaa, per què ha de ser tan trist?? En fi.
Però em sento millor així, almenys vaig a lo meu, tot i que estic trista i com buida...la vida "sense" ella és un ROLLU.

A prop

Per què no puc estar a prop de ningú?
Avui he passat un dia molt trist però com que he posat el xip de "tallar" i d'allunyar-me d'ella, ara estic millor, m'he tret com un pes de sobre.
I penso: no podria estar així? Ara estem parlant pel xat com si res...però clar...quan m'abraça, quan dorm amb mi i em fa mimitus...ja no ho puc resistir i em tiro a sobre seu...és normal, no? Esclar, per això no puc fer aquestes coses...
Encara tindrà raó al final i haurem de ser amigues...no, però no podrem perquè la veig i em desfaig...he de mantenir la distància i així estaré bé tot i que la trobaré a faltar molt.
No vull "estar" amb algú que no em desitja i em fa sentir com que li faig angúnia...és molt perjudicial per mi, i sobretot NO ÉS el que vull.
Bollodrama...aniré a dormir...

Bollodrama

La nostra història és un bollodrama...i ho dic el dia que les etiquetes de "C." igualen a les de "N.B."...i què? Res, però sembla q sigui un cicle igual...tot i q la història amb la C. continuarà en forma de drama...bollodrama perquè la trobo a faltar però la veig al xat i és raro perquè hi és però no hi és i l'estimo i no la vull i la vull i vull que m'estimi i no sé què pensar ni què sentir.
Parlava amb una amiga q deia el mateix q la RACHEL en un comentari al post anterior...que no s'ho creu, que el que diu són excuses però el cert és que hi ha una barrera i no la podem saltar. Si la saltem cap aquí ella es sent malament i si la saltem cap allà jo em sento malament. No hi ha solució possible.
Si jo fos ella no sé com em sentiria exactament (cadascú és diferent, esclar) però crec que tiraria endavant i buscaria la manera de saltar la barrera, no deixaria que això s'acabés. Però jo no sóc ella i ella no és jo...sé que totes dues estarem pitjor l'una sense l'altra però jo AIXÍ  no puc estar perquè em passo el dia plorant i estic tristíssima. Només estic bé quan l'abraço, no pot ser...
I passarem el cap de setmana juntes i no sé, potser ens el podem passar abraçades per dir-nos adéu.
El q deia: bollodrama.

Tallar

Finalment sí que va venir la C. tb divendres (o sigui, ahir) i li vaig explicar tota la història de la Noia Balladora, la ex i la nova nòvia i blablabla...és q ens ho diem tot...això em mola molt (amb la C.).
Hem parlat molt ahir i avui i no sé com estic, el problema és q ella no està amb mi al 100%. No li agrado, no té aquest sentiment de "voler-me tocar". És aquest el problema i clar, això fa q no poguem ser una parella normal i ja no parlar més del tema. I això tb fa q jo estigui amb ella no al 100%, no...sinó al 200%, cosa q em fa estar malament, ansiosa, trista, etc. Tot allò que ja sabem.

Hem arribat a la conclusió que haurem de tallar perquè si no, estaré trista per sempre més..avui ha marxat abans de dinar i després de la conversa que hem tingut i els mimitus i tot, he estat bé i estava contenta però al cap d'unes hores m'ha entrat la tristesa profunda perquè no li agrado.

En realitat, tinc cinquanta raons per estar contenta i una per estar trista però estic trista.

Arriba un punt q ja no és cosa dl q m digui sinó cosa meva però clar, com pot estar una bé, contenta i tranquil.la quan et diuen q no et volen tocar perquè no els hi agrades? És q n'hi ha per llogar-hi cadires...encara que tot lo altre sigui com PERFECTE i que quan parlem de "tallar" ens posem tristíssimes i plorem.

Ens estimem un munt però a l'hora de fer sexe no em vol tocar, no li agrado i diu que això és una part molt important ( i té raó, clar).

No pot sentir el q no sent a posta només perquè tot vagi bé.

La veritat és que no sé què fer per estar bé...crec que l'única solució serà tallar. Fins la setmana que ve som sucre perquè marxem el cap de setmana amb més gent i tal però després...haurem de tallar.

Algú veu una altra solució? Siusplau???

Divendres

No sabia quin post escriure perquè tots em semblaven repetitius i inútils.
Doncs ara escriuré sobre la Noia Balladora.
M'ha dit que divendres vol anar a una ballada i q si jo hi aniria i li he dit que sí perquè ja hi anava a anar.
Diu que allà hi haurà la seva ex i amb la seva nova nòvia (quins collons tb) i q vol parlar amb ella i que necessitarà la meva força i que que bé qui hi vagi. Mare de déu...sort que jo ja no estic en el mateix punt però m'alegro molt d poder donar-li el meu suport i d'odiar a la tonta aquella que va i la deixa per una altra.
Fins i tot estava parlant amb la C. pel xat després q ha estat tot el dia GELADA (ara estàvem parlant bé...) i q hem quedat demà però aviam com anirà amb la dona de gel...he pensat, ara et fots, C., i no vull q vinguis divendres perquè vull estar amb la meva Noia Balladora i donar-li tot el meu suport i tota la meva força i fer-li gelos a la ex, si cal!! Tomaya.

Alegria

Després d'estar esperant que es connectés al xat, tot i que no patia perquè pensava q si no estava connectada és que estava fent una altra cosa...no sé com collons he començat la frase que ara no la sé continuar però venia a dir que quan s'ha connectat m'he posat TAN contenta!
Que no em vull rallar, q vull estar contenta i q estic contenta d'"estar" amb ella...o de no estar-hi...jo què sé...però que estic contenta perquè vull i vull estar-ho.
I si no ho veu clar q es graduï millor les ulleres perquè és que està claríssim. Jo, com que tinc un òptic molt bo, ho veig molt clar.
Au.

Dilluns II

Els dilluns l'enyoro massa, massa, massa, MASSA!!!! Tinc com una nostàlgia extrema, una sensació de que tot s'acabarà d'un moment a l'altre i és massaaaaa!!!
El cap de setmana ha sigut d'ensueño....ja sé que aquesta paraula no es diu però és que no se me n'acut cap altra...
Ahir va tornar amb les seves crisis de ainosé-emsentomalament. Però hem estat tan extremament bé...que s'ha quedat a dormir la nit de diumenge i tot...no entenc per què no ho veu i es pensa q és com una amistat una mica bèstia barrejada "per error" amb el sexe o...no sé, és q no entenc què li passa perquè exactament tampoc m'ho diu...diu que està bé com a amigues amb mimus però llavors és ella que vol fer sexe...i després se sent malament. Estic pensant en dir-li que no  la propera vegada perquè no vull q es torni a sentir malament, prefereixo q es quedi amb les ganes.
Jo no és q no ho vulgui fer, però també estic bé sense fer-ho, lo altre m'interessa molt més: estar juntes, anar a llocs, riure, xerrar, mimar-nos, abraçar-nos...
Però sembla que no vulgui identificar tot això amb el que ÉS.
Bueno, en general estic bé perquè "passo" de tot això però és q els dilluns són nostàlgics...
La vull abraçar màxim ara sempre i cada dia...

Sopar

Acabo de preparar un sopar amb espelmes (bueno, només una, que no n'he trobat més).
M'ho he passat molt bé preparant-ho tot. Tant que no tenia ni por de que res sortís malament perquè era maco en si. M'encanta quan la C. em produeix aquest efecte: aquesta tranquil.litat d'estar al món real...no sé, de ser jo mateixa...
Tinc ganes que arribi i abraçar-la i que vegi tot el que he preparat per totes dues. Mmmmmm, una amanida boníssima. Fliparà!!

Pf, nosé

Però llavors, no sé, canvia el vent com amb la Mary Poppins i de cop torna a estar freda i distant per cap raó aparent.
Ahir vam quedar i va ser raro...després estava enfadada (jo) perquè és q no vull estar depenent del dia aviam si ara som nòvies o no...perquè o quedem i ens passem tot el cap de setmana al llit (pràcticament) o quedem i no em fa ni un petó...què és això??
Aviam, ens vam fer abraçades i ens vam donar la mà però jo que sé...em sento malament...
Em sento que m'he de fer la dura perquè quan estic tova, la perdo. I així mateix li vaig dir (d'això n'estic contenta).
Tinc la sensació que té TANTA por. És com si li sabés greu estimar-me i com si quan se sent molt enganxada a mi es fes enrere i es refugiés en la seva fredor.
Perquè em va dir ella de quedar i els dies anteriors pel xat em va estar dient que estava molt pava i nosequè i nosequantus.
Uf, no sé si veu el mal que em fa quan em diu que està més pava al xat que quan em veu. Em sento que la decebo! Després em tracta super bé i no sé, és que em diu coses tan contradictòries...
Perquè diu que quan l'abraço li encanta i que li poso però diguéssim que no li surt de venir ella...no sé, és que no entenc què sent!
Vull confiar en que "m'estimi" i en que estigui per mi però és que estic com a punt de caure tot el rato, com aguantant-me la respiració.
No sé, mira que ara estàvem bé però em comença amb les paranoies...uf...
La sento lluuuuuuny lluuuuuny i llavors em sento sola i trista.

Dilluns

Q raros són els dilluns després d'haver estat juntes el cap de setmana...sembla com si s'hagués acabat el món.
No n'he parlat amb ella però sé que també ha estat rara perquè hem parlat pel xat i primer m'ha dit que m'estava esperant que em connectés i després m'ha dit que estava "sosa" (ella mateixa) i després que li agrada molt abraçar-me i hem parlat de coses nostres...i ha sigut molt bonic i ens hem dit bonanitunaabraçadamoltforta...q muniiiiiiiic.
Aix, perdoneu q estigui tan pava...però és q ho estic.

Lluna de mel

El cap de setmana ha sigut com una lluna de mel...vam quedar divendres al vespre i hem estat ENGANXADES fins avui, diumenge, al migdia...i sort que teniem dinars separades...pq si no...

Estic tan contenta...i tan BÉ...i tan TRANQUIL.LA...continuo dient que mai m'havia sentit així...tan relaxada q ni tan sols la trobo a faltar...diguéssim...o sigui...sí però no ...perquè estic tranquil.la i confiada...tot i que contemplo la possibilitat de que tot es torci, clar...ja sabeu: es mi vida...

Ella diu que és perquè sempre ho fa però és que...ho hem dit als nostres pares! Tampoc sé ben bé "el què" perquè no és que siguem nòvies, de moment, no sé, som "nem fent" a ma mare li he dit que estàvem "una mica juntes" jajaja pobre...diu què vol dir això?? I dic res, mama, q fa poc i q no se sap...
Quan penso en la meva C. no puc parar de somriure i somriure i somriure i riure!!!

Déu n'hi do

Buenu...mare meva...
Finalment vam quedar ahir dimecres i es va quedar a dormir...mare meva, quina nit i quin matí per favor...podem estar més enganxades?? Literalment parlant??
Avui estava cansadíssima però estava en un estat...que no recordo haver estat mai, és q tot és diferent amb ella, la meva C....bé, estava super contenta, pensava en ella i em venien ganes de riure!!
No sé, continua parlant amb ambigüitat dels seus sentiments però és que els fets...són els fets. Està enganxada a mi igual que jo a ella...bé, potser igual no però igual d'enganxada...
Estic en estat de shock. Estic diferent. I encara tinc aquella ànsia però no li vull fer cas.
Per cert, m'ha fet un xuclet QUE FLIPES i es veu moltíssim...m'encanta que me'l fes sense voler i sense adonar-se'n...
Només de pensar-hi tinc pessigolles a la panxa...
Entre molta emoció i un cague considerable. En fi, na fent.

Ànsia

És horrible viure en l'ànsia ("inquietud angoixosa" o "desig vehement" segons el diccionari).
Ella encara no m'ha dit res en tot avui i és q semblo burra perquè JA SÉ que em dirà algo tard o d'hora...però l'enyoro.
Jo voldria dir-li de quedar un dia d'aquests entre setmana una estoneta però no goso perquè tinc por no pas que em digui que no, sinó que li sigui igual. Tinc por de la seva fredor perquè m'ha fet tan mal en la meva vida amorosa LA FREDOR.
Algú ha publicat al facebook que:


"L'ansietat és una sobreexcitació del sistema nerviós que es produeix quan aquest se sent amenaçat, ja sigui per un perill real o imaginari, conscient o inconscient.

Podríem classificar els perills en 3 tipus.

- Reviure una situació del passat: El perill pertany al passat i alguna cosa de la qual potser ni en sóc conscient, me la fa reviure en el present."

Bé, i després diu els altres 2 tipus que ara no vénen al cas...doncs així estic jo. Encara tinc massa angoixa acumulada de la meva vida anterior...estic massa cagada però bueno, això no és d'avui...ja ho sabia...

Un cop "gumitat" tot això, arribo a les següents conclusions:

a) no fer-me ni cas de les angoixes estúpides sense fonaments.

b) fer-li les propostes que em doni la gana; si em diu que no...doncs res, igualment no l'hauré vist: si no li proposo...

c) el meu estat d'ànim NO DEPÈN de si es connecta al facebook, de si em diu alguna cosa o de si està freda o calenta..ejem...Almenys no n'hauria de dependre...ejem...No no, no en depèn. In-inde-independència.

Visca l'alegria, ara que escolto una cançó de la trinca jijijiji.

Desperta

Molt bé: hola bon dia, ja estic desperta.

1) Dijous vaig dir-li el que sentia, que no volia posar excuses d si nem aquí o nem allà, que tenia ganes de VEURA-LA. Vam decidir quedar per dissabte i, com q no volíem parlar aquests temes per xat, vam decidir tancar-lo. Al cap d 2 minuts em va enviar un sms per si volia quedar divendres a la tarda abans d'anar on jo anava (q ella no volia venir, q no passa res, clar). Li vaig dir que sí, esclar.

2)Divendres vam estar parlant de "nosaltres", jo vaig dir el que sentia i ella el que NO sentia i vam tornar a tenir la conversa cíclica de que érem amigues i de que ella no entenia per què no sentia DESIG per mi, que tenia un bloqueig. Va plorar i tot...una miqueta...q estàvem en un bar...Va ser molt tendre i no sé, jo li vaig dir que si ella NO SENTIA el mateix, el q havia de fer jo era assimilar-ho però que jo sí que ho sentia i que bueno, si era així, era així.

3)Dissabte vam quedar i vam sortir amb 2 amigues meves més i va ser MOLT divertit vam ballar molt i riure molt i no sé, jo estava més o menys tranquil.la. Pensava: mira, estic contenta d'estar amb ella aquí i si quan se'n vagi estic trista doncs ja ho estaré després, ara gaudeix i, per què no...intenta ser sexy jajaja (ho pensava, eh?) però si no ho aconsegueixes, doncs res, au.

Quan ens anàvem a dir adéu ens vam fer una abraçada i va començar a posar-se molt mimosa...bueno, jo també però clar...en mi s'entén. I em va dir que no sé, que estava així,q  estava tonta i q li agradava molt que l'abracés i que no volia marxar i clar, jo tampoc volia que marxés, ja se sap...li vaig dir que vingués a casa i em va dir que venia, que es portaria bé...

No sé...ha sigut tan bonic i tan dolç i...sí, ens vam portar una mica malament jejeje però bé, perquè ningú va fer res que no volgués fer...i hem estat super super bé i al matí hem anat a esmorzar i a passejar i (3 punts per a la meva cistella personal) he marxat a dinar a casa els pares com tenia previst.

Uix, ja la trobo a faltar tot i que clar, potser demà torna a canviar d'opinió...qui sap...ahir fèiem catxondeo amb això i tot...em deia "estic boja, no?" i jo...home doncs sí...una mica...

No sé, estic tontíssima...i només tinc ganes d'abraçar-la però també tinc ganes d'estar tranquil.la i vull poder estar sense ella i sense patir i bé...i ja no estic adormida i estic contenta...(bueno, estic adormida perquè hem dormit poc...jeje...així que vaig a dormir q demà és dia de calces brutes).

Ahir va sonar AQUESTA cançó...em va tocar la fibra...

Adormida

Després del post d'ahir vam estar parlant pel xat tot el vespre i avui tota la tarda i no podríem estar més bé...
Sento els sentiments (ejem) adormits. Però no només els sentiments cap a ella...sinó en general, tot ho sento com amb la sordina posada.
Estic bé, contenta i tal però estic com "adormida". Com si això d'estar "bé" no fos normal...
Ja hem quedat pel cap de setmana...i estic molt contenta!! O sigui, sé que estic contenta però no ho noto...és molt raro, estic anestesiada.
Jo crec que és per la CATARSI que vaig fer la setmana passada, és q no podia parar de plorar, ho vaig treure TOT i ara és com si no tingués res a dins...
Com que he decidit no pensar, no em preocupa però sospito que és transitori i q ja tornaré a estar normal.
De moment me'n vaig a dormir amb la meva "normalitat"...

Passo

Després d'analitzar què fa, com està, com em sento, què vull, què crec...etc...ha sigut molt graciós obrir un word i començar a posar paraules una darrera l'altra. Quina teràpia.
Total, que al final amb la meva pròpia teràpia he arribat a la conclusió que del que realment tinc ganes és de passar d'ella perquè em sento que l'estic perseguint i que corro sota la pluja...i que com més faig jo, més freda i distant està ella. D'acord, doncs no faig res.
No li penso dir res fins que no m'ho digui ella. Però després què? Tornem-hi?
En fi, me'n vaig a dansa...

Por

És q no trobo una altra paraula per descriure el meu estat: estic cagada.
O...no sé...
És q no sé...quedem així tipo d'estar bé, de fer-nos abraçadetes i anar de la maneta...tipo "cita" i nar al cine i això...i em diu q està normal.
Què vol dir normal? Normal tipo bé? Normal tipo com quan quedes amb la teva mare??
És que tinc la sensació que hi estic posant molt d'esforç en "estar bé". Com perquè tot vagi bé...
I clar q no estic ultraemocionada perquè és q tinc massa por!! Jo també podria dir q estic "normal" perquè no em vull flipar però em "fixo" en q ens ho hem passat molt b i en q hem tingut moments d voler-nos abraçar...no sé...
És com si ens passés el mateix però ens fes sentir diferent.
Tinc la sensació estranya q estic...o estem..."ofegant" els sentiments com per no voler-los sentir o com per parlar-ne tant o com per tan definir-los o jo què sé.
També li he dit abans: no cal que estiguem analitzant a cada moment com ens sentim, no?
Bueno, diu q està normal tipo d nar fent. I q nem fent i q aviam què...
Una mica el mateix de sempre: amigues amb mimitus.
Jo estic com espantada perquè és q sento q així estic bé, també...i potser tinc por d sentir més o de sentir menys o jo què sé...però és q ja no penso en ningú més. Però és q tampoc estic frisant per tenir més ni res...
No sé, que raro és tot...

Confiança

M'agradaria tenir confiança. Però mira, és com si les 2 siguessim ultra-desconfiades...perquè per 3 quarts d'hora q vaig estar sense contestar-li un missatge ja es va posar rabiosa...i quan li dic que no llavors que sí i quan li dic que sí llavors que no...uf...però jo...inside...és com si no em cregués res de lo bo del que em diu i sempre pensés q està  a punt de canviar d'opinió cap a malament. Perquè clar, com que el seu comportament no acompanya, de vegades.
Però és que miro totes les dades i m'adono que em quedo amb coses que em fan estar insegura i no gaudeixo de les bones.
Ahir vam quedar, vam estar com superbé. No es va mostrar gens distant corporalment, estàvem com així: molt a prop. I ens miràvem als ulls i rèiem i no sé però ella continuava amb els seus comentaris nosé...com...de que "així ja estem bé" o...no sé.
Vaig marxar molt ràpid perquè venia l'autobús i ens vam fer una abraçada ràpida i quan vaig arribar a casa li vaig enviar un missatge de facebook de "ostres, quina despedida més ràpida" i em diu "sí, jo no estava gens efusiva"...ja però si no és això!! A més, si tampoc ho està mai, ves quina novetat.
No m'agrada que em vagi dient en cada moment com NO està amb mi perquè és que em sento malameeeent!!! És com si em repetís a cada moment com un mantra: no m'agrades, no m'agrades, no m'agrades, no m'agrades. Però quan jo li dic val, doncs adéu, llavors em ve al darrera de que no pot estar sense mi.
Estic confusa. Tinc ganes com de "passar d'ella". Ai doncs mira, ho faré, tu. Ja vindrà. Però aquesta no és la meva manera de ser...ai no sé.
És com si jo estigués contenta quan estic amb ella i ella quan no està amb mi, tot i que després és la que no pot parar de quedar amb mi...NO L'ENTEEEEEEENC!!

Aviam

Hem tornat a canviar d'opinió.
És raro perquè normalment no em costa però aquest capítol no sé ben bé com explicar-lo...
En realitat la situació no difereix gaire d'abans però ahir em va dir q siusplau, si podíem quedar un moment, q s'ho havia pensat molt abans d demanar-m'ho i q si la tornava a cagar no em molestaria més...
Clar vaig quedar tenint claríssim q així "amigues" jo no seguir perquè no podia.
Em va començar a dir més o menys el mateix però amb un altre llenguatge. Que tenia uns sentiments, que tenia una emoció molt gran a dins seu i q no sabia per què tenia aquest bloqueig físic quan estava amb mi i es sentia malament d'aquesta manera. Que tenia uns sentiments d'AMOR q no tenia abans de conèixe'm.
Uf...fa cinquanta hores q estic escrivint el post i és q no puc...
Total, que sembla que per fi està clar claríssim que hi ha ALGUNA COSA i que el que cal és anar a poc a poc perquè tenim aquí aquest bloqueig o jo què sé què és però el que NO ÉS és que "sigui amistat". I que necessita quedar amb mi i que li encanto JO.
És que no sé...és tan real i irreal alhora...
Després d'haver-me passat 3 dies plorant i haver-ho tret TOT, crec que ara podré "anar a poc a poc" de veritat i, no sé...és que em va dir coses tan boniques!
Nosé, fillsmeus...és perquè no us avorriu tu...
Però ara estic contenta!

Pena

En realitat, el que m'acaba fent més pena més pena més pena...és que ja no hi ha solució. Que ja està tot fet i això és el final.
Punt i principi de viure sense tu.
Perquè s'ha espatllat tot i ara ja res existeix.
I ara digui el que digui i faci el que faci ja s'ha acabat. Ja no hi ha volta de full. És tan desesperant...
Una amiga meva diu que potser és tan senzill com que ha vist que la relació sexual no funcionava i que per ella sigui molt important.
Mai hauria pensat que es podria espatllar per culpa del sexe. A vegades penso que no li dono prou importància...
En realitat l'hauria d'haver parat. Jo no volia que anés com va anar però no veia la manera de parar-la! Hauria d'haver imposat el q jo volia. Bueno imposat...manifestar-ho. No és que em violés perquè jo també volia però no estava preparada i no volia que anés així, no volia això. Però ara tan és...perquè com he dit, ja és massa tard...i tot s'ha acabat.

tristesa

Noia Balladora

Canviant de tema radicalment...
Se suma a la meva tristesa immunda (tinc els músculs de les galtes hipotònics, curiosa observació) el que em va dir la Noia Balladora divendres en un mail: Està malalta.
Ja ho havia estat dues vegades i ara ha de tornar a passar pel procés: per proves, per l'hospital...
Ha enviat un mail comú perquè diu que així no ha d'estar donant explicacions a tothom qui es troba...
Això és un motiu de tristor real...bé, l'altre també és real però aquest és com més...no sé, és una tristesa diferent...
Ja ho ha passat prou malament i tot i així és una persona super vital i que vol ser feliç i viure la vida. Això és una de les coses que m'encanta d'ella.
En el mail ens deia que les hores se li fan molt llargues i que estarà encantada de compartir qualsevol activitat.
Esclar, enmig del meu drama li vaig escriure d'immediat per dir-li que quedàvem. De fet, feia dies que pensava en la possibilitat i en les ganes que tenia d'explicar-li la història de la C. aviam si m'il.luminava...i sobretot per treure ferro a la nostra història (vull dir a la de la Noia Balladora i meva), ara que em sento diferent respecte a ella. Suposo que també a causa de la C.
Ahir vaig repassar tots els meus posts que en parlaven, de la Noia Balladora, i ho percebia com a passat.  Ja no em sento igual.
Ara me l'estimo molt i ho he notat també amb això de la seva malaltia. M'importava un rave si em feia mal veure-la i si la C. deia missa (en el sentit q no tenia res a veure una cosa amb l'altra). Volia córrer a fer-li companyia i a donar-li el que necessiti de mi. Vull fer-ho.
Però no té res a veure amb voler "estar amb ella" tot i que la trobo preciosa i m'atrau...no sé, ja no tremolo quan la veig, ja no espero res, ja no vull res en aquest aspecte.
Només vull que es posi bona i que ho passi al mínim de malament. I fer el que sigui per col.laborar.
Sé que m'aprecia i que sóc important per a ella (com a amiga). Puc i vull acceptar-ho. Vull que es posi bona...no s'ho mereix! Bé, ningú s'ho mereix...

Hipertrista

Bé, no us devíeu pensar que s'havia acabat, no? Doncs ara sí.
Vam torrnaaaaaaar a parlar i els seus sentiments van enrere desbocats. Tan desbocats com van anar endavant a principi de setmana. I tan desbocats com van els meus endavant...així, en direcció contrària no podem estar.
Ahir ja no volia ni abraçar-me ni res. O sigui, pobreta, em va abraçar tant i tant i tant que crec que no m'he sentit mai tan estimada en aquest sentit de preocupar-se per mi i voler el meu bé de veritat...
Però no sent res. Be sí, amistat. Però jo ja he tastat sa mel i és normal ara me falta. Ja no puc estar normal perquè quan estic al seu costat només puc pensar en "abraça'mabraça'mabraça'mabraça'mabraça'mabraça'm..." com una psicòpata...i clar així a part de que em sento fatal, tampoc no puc fer res amb ella: ni anar enlloc ni res perquè no ho disfruto, no ho visc! I a sobre tinc la sensació de pressionar-la molt i em sento fatal (II).
Ara no podem quedar ni res. És així. I aquest és un dels motius pels quals també estic tan trista.
Ho estic perquè no vol estar amb mi, perquè jo no puc estar amb ella en aquestes condicions, perquè és tan bonic que això ho fa el doble de trist i que fins i tot "trencar" ha sigut tan bonic...i perquè la trobaré tan a faltar i sé q ella a mi, i perquè quan m'ho passi molt bé voldré explicar-li i voldria que ella també ho hagués pogut viure però no podrà ser perquè no sentim el mateix.

Pacte

Ahir vam tornar a parlar, com era evident que passaria, no?
No sé, em sento rara igualment però molt millor.
Hem decidit tenir una relació de "mimitos".
O sigui, ella diu que no li atrec com per follar amb mi. Però que clar...uf...aviam com ho explico...saber q ella m'agrada i estar en certes situacions doncs li entra "follera"  com l'altre dia pq té una tensió acumulada. Clar, estic una mica trista perquè no m'agrada gaire que algú em digui que no li agrado ni li poso...No sé què tinc de dolent, sincerament, veig gent molt "pitjor" q jo físicament  i que sí que agrada. Allò q no dec segregar feromones o algo així...no sé quina disfunció tinc per provocar en tothom el mateix efecte. En fi.
Però per altra banda li agrada abraçar-me i fer-me petonets i amb això se sent bé i sí que vol fer-ho i fins i tot li encanta. Ahir abraçant-nos quasi plora i tot.
Per què no podem fer això si és el que volem fer? Ella troba raro q aquestes accions no condueixin al sexe perquè ho concep com un pack: o tot o res. I jo no ho veig així.
No és que no vulgui fer l'amor amb ella perquè sí que vull i sí que m'atrau en aquest sentit a mi però no és el que més m'interessa ni el que més m'importa.
A més, potser sóc una il.lusa i al final em fotré el batacazo de la meva vida però penso que arribarà. Que de l'amor vindran les ganes de fer l'amor...no sé...potser m'equivoco.
És que estic tan bé abraçant-la i acariciant-la i fent-li petonets tendres que no necessito res més...
És molt raro, ho reconec.
Diu que si jo em liés amb una altra persona es posaria gelosa.
És com ser "nòvies sense sexe". Perquè bueno, ella vol sexe però no amb mi...és raro...aviam, acceptem-ho.
Però només penso en tornar-la a veure per tornar-la a abraçar eternament.
No sé, això em fot més por que una pedregada..

Cors

Coses per aclarir com està la situació però que saber-les fa que l'entengui menys. Des-aclariments.
Si recordeu aquesta NIT va ser el primer dia que vam quedar després de la nostra primera conversa sobre el tema "agradar" i va ser fantàstica (bueno, com totes potser...). El que no vaig explicar en el post perquè en aquell moment em semblava una tonteria és que en el concert que vam anar a veure van tirar confetti (fins aquí normal) en forma de cors vermells i brillants que dius...feia falta?? Bé, doncs jo amb la tonteria, em vaig emocionar amb els cors i vaig dir ual.la q guais, jo en vull un! I anava buscant per terra un que no estigués trepitjat ni massa arrugat ni trencat. En vaig trobar un i li vaig donar a ella, a la C. (mon amour) però ella tb en buscava i el que va trobar senceret me'l va donar a mi.
Clar, com que jo ja estava colada -com ara, d'altra banda- me'l vaig guardar a més, fent el catxondeo de que se m'enganxava a la pell i era un tatoo i quan vaig arribar a casa el vaig penjar al meu suro perquè em feia emoció. Fins aquí tot s'entén, no?
El que no s'entén és que dimecres anés a casa seva i veiés el mateix: EL COR CLAVAT AL SEU SURO!!
Per favor, i que després em vingui amb que no sent res, és que no s'ho creu ni ella!! Bah...

Capítol

No us ho creureu però ens vam enrollar. Sembla mentida, eh?? A vegades passa!
Però tranquils/.les, que tot continua sent una merda.
Volia dir-me lo de sempre: que sí però no però no ho sé però venia decidida a endur-se'm al llit i mare de déu si ho va fer...quina fera. Jo estava astorada, no donava crèdit. Sexualment, va ser fred per mi, jo estava freda tot i que ara quan ho penso...m'encenc perquè ella estava tota encesa i bueno, això, com una fera, ja us dic, quin pànic. Però clar, estava flipada per l'aspecte sentimental: per poder estar-la abraçant i fent-li petons i acariciant-la...i mirant-la als ulls i besant el seu somriure...
És que ara no sé si podré parar, realment. Li he dit jo, que estava millor quan erem amigues i ella ha dit que també.
Demà hem quedat...però estic tan trista que no sé si podré estar normal...potser hem de deixar de ser amigues i tot.
M'he pillat fins a l'extrem, esclar.
Vaig a dormir i demà serà un altre dia...

Nerrvis

Aviam, per si algú segueix el culebrón...
Després de la nit surrealista em va dir que havia sigut TAN guai i q estava molt feliç...i jo penso...home...tampoc va ser TAAAAAAAAN!!! I que ja m'ho explicaria quan quedessim.
I diu: quedem un dia d'aquesta setmana? I dic val: dimecres?? I diu no, dimarts. I jo dic, dimarts he quedat, haurà de ser més tard. És igual, dimarts, diu.
Però es veu que no es pot esperar perquè avui, dilluns m'ha dit q venia, q en tenia ganes...què collons m'ha de dir?? És q no em vull flipar però és que m'obliga!!
Ja us explicaré el desenllaç...o no...perquè clar...ommmmmmmmmmmmmmmmmmmm.

Veure-la

Quina nit tan surrealista.
Havíem quedat per anar a un concert. I bueno, li envio un missatge al migdia per dir-li aviam com quedem...i res. Passa la tarda i res.
Li dic pel facebook: bueno, jo vaig cap allà (amb les meves amigues) ja em diràs algo al mòbil. I res.
S'acosta l'hora del concert i res.
Sort que jo estava relativament tranquil.la. És a dir, encara tinc la paranoia de pensar que un dia o altre començarà a fer coses rares i a comportar-se com una BOJA però no sé, no creia que fos tan radical....
Al final dic mira, vaig a trucar-la perquè m'estic posant nerviosa i a més durant el concert no vull estar pendent del mòbil. La truco i té el telèfon desconnectat. Al cap d'una estona: el mateix.
I penso, ai mira, no sé, quan arribi a casa miraré si m'ha escrit al facebook i m'ha donat alguna explicació, potser se li ha espatllat el mòbil i alhora li ha sortit un imprevist o jo què sé...
Estava força tranquil.la jo, per sort perquè em podria haver pegat per estar dels nervis.
Total, que comença el concert i de cop veig q m'ha escrit 4 missatges al mòbil dient-me, esveradíssima que s'havia CLAPAT tota la tarda i s'acabava de despertar i que estava flipant, que mai li havia passat això i que que ultrafort.
Jo partint-me de riure...l'he trucat perquè escoltés una cançó així, en directe. I em diu que gràcies, que l'ha sentida tota!!
I bueno, fet q si ens trucàvem no ens sentíem, li envio un altre sms i li dic: suposo q ara ja no deus venir, no? i li poso una carona trista: :(
Em contesta q balli molt i m'ho passi molt bé i clar, lògicament, dedueixo que no ve. Sincerament, jo hauria fet el mateix, era tardíssim ja.
Assimilo q no ens veurem i em poso una mica trista: veig la diferència entre la seva posició i la meva: jo tinc uns sentiments molt més palpables, penso, i necessito veure-la, sentir-li la veu, no sé. Quedar, veure-la, en resum. I no ho sé del cert, però penso que potser ella no.
Continuo gaudint del concert tot i que amb un punt de tristesa...
I aleshores m'envia un altre sms dient-me que per estar a casa, ja que s'acaba de despertar, doncs que ve.  Uf, no podia tenir alegria més gran!! M'he posat tan extremadament contenta que em faig com por i tot.
Quan ha arribat li he fet una superabraçada. Crec que era el primer cop que ens abraçàvem i en aquells moments l'he trobat tan guapa i tan atractiva i em feia tanta il.lusió veure-la que m'he hagut d'aguantar i molt...no entenc aquest desequilibri...però vaja, l'he d'assumir.
La resta de la nit ha anat bé tot i que només ha sentit dues cançons del concert. Després hem anat a prendre algo amb les meves amigues i tal...i bé, com sempre. Molt bé. Tan bé....

TAN bé II

I la veritat és que continuem estant tan bé que fa hasta ràbia, no sé...XD.
Demà hem quedat i no sé, estic com molt tranquil.la amb el tema "agradar" i mira, jo què sé, doncs amb ella ha anat així potser el nostre destí no és ser nòvies...penso q està clar q tampoc som "una" amiga...m'encanta perquè ens comuniquem extremament...i això ho vull aplicar a qualsevol altra "relació" q pugui tenir.
Encara no he tingut ocasió de fer-ne cap post però l'altre dia vaig estar amb la Noia Balladora i em vaig sentir molt diferent...no sé, com si ja hagués "passat". Ara, quan vaig a dormir, expressament i forçant una mica la cosa...penso en ella, i no en la C. perquè no vull pensar-me que amb la C. som nòvies pq no ho som, simplement tenim com molt bona relació i hi ha aquí com algo però que no se sap què és i ja es definirà quan sigui...jo què sé...

La Bèstia

Molt bé.
Finalment hem parlat clar i he arribat a la conclusió de que sóc La Bèstia.
Diu que li encanta el meu interior però que després no sent atracció per mi i diu que és perquè té un bloqueig.
Ahá.
En realitat vam arribar a la conclusió de continuar igual perquè era el que totes dues volíem. Evidentment, jo voldria més...esclar...i ella tb ho sap, tot i que tampoc s'ho acaba de creure.
Però esclar, si no sent atracció no en sent, no s'hi pot fer res. Però si jo en sento, en sento, tampoc es pot canviar.
No sé, ahir, després de parlar estava contenta....durant el dia he estat bé però ara arriba l'hora fatídica de la nit...i avui no hem parlat i l'enyoro...però clar, no som nòvies ni res.
No ha dit la frase fatídica de "em caus molt bé com a amiga però no m'agrades" però bueno, el missatge ve a ser el mateix...
Del que estic contenta també és de no rallar-me amb per què i per què...tinc clar q els problemes els té ella.
No és com amb la meva primera relació. Jo crec que a la meva primera nòvia li passava el mateix perquè així és com es comportava. Tot molt bé molt bé i quan em veia era un puto bloc de gel.
Una amiga meva diu que repetim la mateixa situació fins que n'aprenem alguna cosa. O fins que ho resolem o o fins que l'entenem o no sé, dic jo...
Em sento com si tornés  a "estar" amb la primera...i ara entengués què passa i ho visqués d'una altra manera...no sé...
Realment no sé si podrem seguir igual...no sé, jo crec que sí, perquè és que jo estic bé! I ella diu que també...doncs no sé. Però clar, si em veu com una amiga...clar, això no és cap relació ni res. Jo també l'he de veure igual. Com UNA amiga. I amigues n'hi ha moltes.
Però per mi, ella és única...snif.

Bipolaritat II

Continuo entre eufòrica i a punt de plorar canviant d'estat cada 2 minuts...
Hem estat tota la tarda parlant pel xat així, de tot i de res, no sé...i m'encanta però m'angoixa i això no em mola.
A més em diu que el cap de setmana segurament marxarà i m'agafa com una depressió....jo vull estar amb ella! Però cony, és q no vull ser així d'enganxada...ni si passa algo ni si no! Vull estar normal a les meves coses i no sé com fer-ho perquè mira, sense que passi res ja estic així quan passa, ja no et dic...no pot ser.
He de canviar de posició davant de l'amor, o del no amor, o de les ganes d'amor o del que sigui...
NO M'AGRADA. Però no sé què canviar...no puc sentir-me d'una altra manera...
Voldria parlar clar i dir-li el que sento i aclarir les coses però no vull aclarir-les cap o no vull aclarir-les.
Si no estan clares, no es poden aclarir perquè és forçar la situació, no?
Li dic que tinc somnis agitats (tot q no li he dit de què ni amb qui perquè avui he somiat un altre cop amb la Noia Balladora, q per cert, la vaig veure ahir...ja us en parlaré) i diu q ella no m'incita, eh? Jo no li he dit pas que hagi somiat amb ella...jejeje...
I ara em diu que el xat la incita i que res i que prou. No ens en sortirem...
No sé, i ara torno a estar contenta perquè aquests comentaris em donen com "esperances" perquè mentre dubti tindré una possibilitat...
Però no és plan, d'estar així, no? Ai mira, no sé, potser jo també  me n'hauria d'anar a la muntanya aquest cap de setmana...
Potser quan em veu li cau l'ànima als peus...déu meu, la meva autoimatge!! Quin drama...Ajudeu-me: per què més pot ser, q digui això?

Princesa

Buenos dias princesa!! He soñado toda la noche contigo!!
M'he hagut de mossegar la llengua per no dir-li això aquest matí. Bueno, mossegar-me els dits...

He somiat que li feia un petó i era molt forçat i molt raro i llavors me n'anava al lavabo i hi havia molta gent i molta cua i estava un rato però al final pensava ai mira, no tinc tan pipi i me'n tornava i llavors arribava on era la C. q era com un menjador preparat per quedar-s'hi a dormir i ella s'havia estirat i jo arribava i m'estirava al seu costat i ens abraçàvem i ens fèiem un petonet petit i dolç i estàvem super a gust i super en la intimitat i el contacte fluïa entre els nostres cossos; no era res eròtic però sí tan íntim i tan bonic...i tan: per què collons no és així!?!?!?! Que m'he llevat entre hiper-enamorada i trista.
Després he tingut un dia de vida social i quan he arribat a casa hem parlat pel xat amb la C. i no sé, ara estic com bé perquè és que tinc ganes d'estar amb ella i ella d'estar amb mi, no? Doncs com deia al comentari del post anterior: vull deixar q les coses flueixin a través meu, a través de la meva vida.
I ara és moment d'estar amb la C., és q no puc fer una altra cosa, no em surt, és així.
Hauria d'assumir que si hem de ser amigues i prou ho siguem...però vaja...no us prometo res perquè és que quan la veig em desfaig...

Res

Bé, jo penso que hem arribat al fatídic moment de fi del somni de tot el que podria ser i no és.
Avui hem tornat a quedar (quina falera, també) però esclar, com a amigues i un altre cop amb comentaris deixant-ho clar. Ja li ha passat l'arrebatu. Potser tenia raó i més val no embolicar la troca.
I res, em segueixo donant la raó a mi mateixa de "esclar que no li agrado a ningú".
Amb la broma que vam fer amb un amic meu aquest estiu amb "Em caus molt bé però és que...no m'agrades".
Doncs mira, així la C. ja es posa al nivell de tothom. De fet no sé de què m'estranyo si era lo previsible, l'únic q no sé per què m'havia de posar la mel als llavis d'aquesta manera.
"ai, potser m'agrades...ai mira no". Doncs calla. No ho diguis i després em demanis perdó. És que és per començar a flipar i no parar.
No sé, ara no puc parar d'estar amb ella. Sobretot quan vam quedar ahir i avui em diu que tornem a quedar que no sé, que té ganes de quedar però clar perquè li caic molt bé.
Jo m'enfilo i no puc veure-la dos dies seguits així perquè sí i estar tan bé i sentint la seva veu mimosa i després com si res au, afronta la setmana començant per dilluns.
Diu que clar, ella va fent segons com se sent que clar, és positiu però...sempre ha de ser així? Per què ningú no es pot enamorar de mi de la manera estandard. Ja sé que ningú és "normal" però allò de dir "ostres, m'he enamorat" i no canviar d'opinió ni dubtar ni fer veure que no ni tot això. No sé, jo ho tinc clar.
Hosti, quin mal rotllo de post, no?
Però esclar, alhora, enmig de tots aquests pensaments m'envia un sms per demanar-me si he arribat bé i és que se'm trenca el cor. Però jo no vull tenir una amiga super amiga i estar enamorada d'ella. És que potser estic condemnada a aquesta situació per la resta dels meus dies?

Rara

No sé explicar ben bé com em sento!! Em sento tan rara...
Continuem estant TAN bé però alhora hi ha com aquella tensió que fa que no sapiguem com dir-nos adéu.
Jo no goso fer cap pas, ni fer-li cap petó ni res de tot això no sé, em fa com pànic en plan: serà el punt d'inici del desastre absolut i és tot com tan perfecte que no ho vull espatllar!
Potser diumenge ens tornem a veure.
Uf, si he d'esperar al cap de setmana que ve...arrenca el tren i ja l'enyoro.
Quan penso en ella tinc esgarrifances.
Estic absolutament contenta però quan sóc amb ella tinc com un pes al pit...
En sèrio, avui estàvem tan relaxades, tan bé...bé, això semblava, esclar, i és com estava jo...
Si sapigués què vol... Si sapigués què vull...

Atac

Tinc un atac d'inseguretat i de baixa autoimatge però de bon rotllo...aviam si m'explico.
És aquell fenomen de mirar-te al mirall o en una foto i pensar: queeee feeeeea!! Però en el fons no és q et sentis inferior, és com acceptar la realitat...
No estic angoixada ni preocupada però tinc aquella sensació de: com li puc agradar amb lo fea que sóc? Però a l'instant següent...continues tal qual i et pintes els llavis i et pentines...vaja, fas el que pots...
Com deu ser ser guapo?? Ja sé que els guapos són els raros però els q no ho som (i som normals, va, ara tampoc ens passem) i hem d viure amb els nostres pèls escabellats i les nostres ulleres fins al melic i els nostres mitxelins...tenim molta feina!! I a sobre ens hem d'estimar! Jejejeje
Per cert, demà hem tornat a quedar amb la C. Aix. Us explicaré.

Bipolaritat

Canvio d'opinió i de sentiment cada 5 minuts.
Què està passaaaaaaaaaant???
Ahir m'acomiado d'ella després de la mani tan emocionant...i em poso tristíssima perquè no vull parar d'estar amb ella mai i dir-li adéu em dol però arribo a casa i em poso contenta perquè hem estat tan bé i tot és com sempre, bé, com abans de La Conversa...tampoc és que faci tant que ens coneixem! I perquè em fa comentaris de la nostra complicitat i a estones em sento com si fóssim parella (i no de ball...) i alhora em sento molt rara de pensar en aquest concepte. I en alguns moments q estem tan a prop tinc ganes d'acariciar-la i mirar-la als ulls i ja està...QUE SE PARE EL MUNDO! I penso que ja no em fa comentaris com dient que aviat trobarem una parella cadascuna. I em demano què deu pensar, què deu sentir...què deu voler i esperar...perquè no m'ho va deixar gens clar...I voldria dir-li el que sento jo però tinc por d'espantar-la.
En fi, que en sec estic super contenta i parlem pel xat i tenim unes converses super íntimes (o sigui, no de temes íntims sinó...no sé, de que es nota que tenim moltes ganes de parlar i moltes coses a dir-nos).
I m'atabalo perquè no és normal i penso que tot explota, pel cap o per la pota i que cada vegada falta menys per despertar-me del somni.
I penso en quan la tornaré a veure perquè voldria que fos JA. Però esclar, tenim obligacions: feina, casa...uf...C.!!! (aquí no es poden fer corets com els del facebook??)

Fred

Avui hem estat parlant pel xat, la mar de bé però trobo que estem molt fredes...ens haurem destrempat del tot? Bé, com que demà ens veurem, ja ho comprovarem en directe.
No sé, ella té una actitud molt freda: zero contacte corporal, per exemple...no entenc que algú et posi i et comportis així però vaja, jo, el que deia, continuaré igual i aviam on va la cosa si és que va a algun lloc.
Buf, jo què sé...per què ha de ser sempre tot tan raro? Enfin.

5 minuts

Sembla una broma, però cinc minuts després d'escriure el post anterior em va contestar.
El resum és que, ella, sí que tenia ganes de quedar amb mi però finalment no va venir perquè no li anava bé.
No sé, suposo q tb estava molt nerviosa perquè no havíem parlat després de La Conversa i no sabia com reaccionaria quan li digués de quedar o algo...però està clar que vol continuar quedant i de forma normal...no sé.
El que em fa por realment és que tot l'esverament i tot el que va passar la setmana passada es quedi en un no res. No entenc per què no vol acceptar que està passant.
Però mira, és el seu problema. Jo ho tinc clar i si algun dia ella l'hi té, ja m'ho farà saber.
El discurs està molt descompensat. El meu, simplement és "ei, m'agrades" i el seu és "sí però no perquè sí però no perquè al final sí però i si tal, llavors no perquè clar no ho sé depèn del dia potser de vegades igual o deixem-ho estar".
Ahá.
Demà hem quedat per anar a la mani, no sé però amb molta gent, ja veurem...la veritat és que em fa una mica de mandra i tot. M'agradaria oblidar-me d'ella i no sé, tornar a quedar un altre dia no-se-quan.
M'agradaria estar com quan vam quedar per primer cop a l'estiu i vam tornar de la muntanya i no sé, vaig marxar a casa tan contenta pensant en lo perfecte i genial que havia sigut. Aix, puta C. ...

Desgraciada

Perquè us adoneu de lo desgraciada que sóc, 5 minuts després d’escriure el post anterior, vaig rebre un missatge seu dient-me que l’havia cagat, i que la perdonés que no la tornaria a liar d’aquesta manera.

Mooooolt maco, i què n’he de pensar jo ara, d’això?? No m’ha dit res des de llavors perquè crec que vol deixar d’estar tan esverada i tan enganxada.

Total, que la postura que prenc és fer el mateix que abans. Continuar quedant normal com si res i que sigui el que déu vulgui.

Però ara l’enyoro, enyoro l’esverament i parlar amb ella tot el dia. ..

Li he dit si volia venir demà a la nit de festa major però no m'ha contestat.

No sé, ara estic com odio estar: trista, rallada, pendent d'ella, impacient, nerviosa, angoixada, tonta...ODIO aquest estat però és que no sé com evitar-lo. Ja sé que depèn de com em prengui les coses però no puc evitar prendre-me-les així. O sentir-me així, no sé...

Que la perdoni...quins collons...uf.

Quasi-cita

B, avui hem tingut no una no-cita sinó una quasi-cita.
Ahir vam estar esveradíssimes parlant pel xat fins a l'extrem i al final li vaig dir si volia anar al cine pq n'estavem parlant però em va dir q no q era molt car i res, aquí es va quedar i vam seguir amb l'esverament. Llavors em vaig desconnectar perquè ja m'estava a punt de sortir el cor per la boca i a les 12 de la nit em va enviar un sms dient que sí que volia quedar, que al cine no però que a passejar sí i tal. I jo quasi em desmaio perquè alhora em deia bona nit i em posava una carona mona i no sé, va ser preciós.
I clar, al final em vaig haver de tornar a connectar i vam parlar una mica més i em va dir bona nit cinquanta vegades més i em va enviar un petonet i no sé, jo estava (i estic) tontíssima.
Total, que avui hem quedat i clar, hem parlat ja clarament tot i q hem estat mil hores dient: diga-ho tu, no tu, no tu...quin riure....
I res, clar, no us penseu que tot seran flors i violes ara perquè m'ha dit que sí però no que li agrado i que té com un neguit però que té por que sigui una cosa de pimpam però que li poso i que no sé. Conclusió: que estem igual que abans però ho hem dit en veu alta.
Ara no sé quina estratègia he de seguir, però com que el cap de setmana marxaré, que corri l'aire i ja està.
M'ha regalat una caixa de til.la, quina gràcia, és boníssima.

Esverament

Esverament extrem.
Ahir res, va ser una no-cita d'amigues com era de preveure tot i que no vaig aconseguir saber per què està tan esverada, diu que per res, que deu ser el canvi de temps i que no li passa res i tal.
Jo volia que m'ho digués, més que res perquè em parlés d'algú altre i jo pogués deixar de flipar-me...
Fins i tot li vaig preguntar: que estàs enamorada? I va riure i no va dir res, ni que sí ni que no. En realitat m'agradaria (ejem, no és el que més m'agradaria però ho preferiria a aquest sin-vivir) que em parlés d'alguna altra tia i així jo em podria situar en el meu lloc "d'amiga". Però res, no vam aclarir res.
Vam estar bé, sí, bé...però jo estava massa nerviosa i massa impacient i massa...no sé...a més se'm va fer molt curt perquè com que les darreres vegades havíem estat tantes hores juntes....
I ara...uf, no sé prefereixo no parlar-hi perquè estic massa nerviosa i estic lluça i tinc por de ficar la pota i delatar-me i que es torni a agobiar i que tot se'n vagi a la merda...encara no, almenys.
He de tenir més paciència però estic massa esveraaaadaaaaaaa.
Bé, aquests dies intentaré estar-me quieteta.
El que m'ha esverat més és que vaig tornar de vacances i va començar a parlar-me cada dia pel xat i ahir em va dir de quedar en plan: ara mateix. I llavors ja va destruir totes les defenses.
Val. Estratègia: parar i estar-me calladeta.

En directe

Aquí retransmetent en directe.
Acabo de parlar pel facebook amb la C. i a la segona frase m'ha dit que per què no quedàvem ara.
Estic esveradíssima. Mentre ve, em vaig a dutxar (q ho havia de fer igualment) però m'està a punt de sortir el cor per la boca.
Eh, però no vol dir res, eh? Hem quedat com a amigues i prou.
S.N., tv3, Barcelona.

Declaració II

Per canviar una mica de "tèrciu" (canviar de terç no es diu, no? :P) us explicaré la continuació d' AQUEST post. Bé, de la segona part. D'aquella dona a qui em vaig "declarar" i que mira, ara li direm la Declarada. Aquests últims dies hem anat juntes amb més gent de viatge i ha sigut molt molt guai i molt fàcil i fins i tot hem tornat a parlar del tema de manera natural. Tot i que és molt diferent a mi i en realitat no voldria una relació amb ella (no sé, per la seva manera de ser i perquè té una vida com molt complicada...buf) em posa molt ( i a sobre no parava d'anar en boles per l'habitació...es pot estar més bona?? No) i el més important: em fa sentir MOLT BÉ i em tracta super bé després de la "mini-història" que hem tingut en què no ha passat res. Em va dir q li havia agradat molt que jo fos tan clara i jo li vaig confessar que al contrari que la TiamésBonadelMón, ella em feia sentir molt bé tot i saber que no tenia res a fer.
Ara l'enyoro però no com a "algú que m'agradi" sinó com a amiga. Estaré superant la fase en què odio que m'agradi algú? Fins i tot en un moment q estava moníssima vaig voler fer-li una foto i en vaig fer una a cadascú per dissimular jajaja. I em mirava i em picava l'ullet i és que és tan mona (de personalitat), enyoro la seva passió per la vida i alhora la seva capacitat de "retirar-se" quan alguna cosa l'agobia i la intimitat que et proporciona un viatge...crec que he trobat una persona que m'encanta, tot i que, com deia, a vegades em ralla una mica i és una mica massa histriònica.
Res, que l'enyoro tu!! Au

TAN bé

Me voy a dar una hostia…que fliparé.

A l’estiu ens hem vist un parell de cops amb la C. i ha anat TAN bé, hem estat tan absolutament bé que ni tan sols he tingut la oportunitat de rallar-me pel tema.

Tan bé que fins i tot després de l’últim dia em va enviar un sms per dir-me que s’havia sentit TAN bé…i avui m’ho ha tornat a dir pq només arribar a casa hem començat a parlar pel xat i encara no hem parat.

I em diu que està tan emocionada i tan contenta i que se sent tan bé de la vida i que no sap què sent i és aquell moment en què penso: aviam, de què estem parlant??

I estic fent un esforç titànic per no flipar-me i per preparar-me per adonar-me en qualsevol moment de que no estem parlant de nosaltres.

…diu que no t’has de flipar abans de conèixer una mica “l’altre”. Bua, qui és l’altre??? Quin drama…